23 de desembre 2012

"Ordem e pogresso" (Publicat a El Matí Digital)

Fins en tres discursos ha aparegut l’expresident brasiler Luis Inácio Lula da Silva, en el debat d’investidura. El primer dia del ple, el flamant premi Internacional Catalunya va aparèixer al discurs d’Artur Mas, qui fent seva aquella estratègia pujoliana de citar una patum progre per desconcertar l’esquerra, va recórrer a una metàfora ferroviària de l’antic mandatari brasiler. En la segona jornada, ha estat Alícia Sánchez Camacho qui ha abandonat un moment el seu discurs verd Guardia Civil –com a bona filla del cos–, per referir-s’hi en una jugada bruta, insinuant concomitàncies entre els problemes de corrupció del Partido dos Trabalhadores de Lula, que van afectar a alguns ministres i parlamentaris, i els presumptes escàndols en que es veurien implicats dirigents convergents, atiats convenientment per la premsa madrilenya, aquests dies. Per sort, després de l’atac imprevist, l’expresident del país de Ronaldinho Gaúcho i Caetano Veloso ha tornat a ser citat per Joan Herrera, qui ha volgut rescatar un dels governants d’esquerres més reeixits de la darrera dècada, de les mans impures de la dreta sense sensibilitat social. Herrera, per cert, ha fet aparèixer al seu speech dos dirigents d’esquerres, més del continent americà, el bolivià Evo Morales i l’equatorià Rafael Correa. Dos dirigents de qui Lula, per cert, en recela o en fuig, directament. Curiós observar els canvis en les referències internacionals del catalanisme: de la socialdemocràcia sueca al Brasil potència mundial.

Com dèiem, el discurs de Sánchez Camacho ha estat un discurs dur, legalista, on en tot moment s’ha insinuat el tricorni. Els crits de “La ley, la ley” d’una diputada de la darrera filera popular, quan Artur Mas parlava de la voluntat del poble de Catalunya, feien estremir i l’enyor de la Convergència moderada, pal de paller, pujolista i espai central, feien posar vermell si hom recordava que en aquella època passada regia el PP l’avui eurodiputat Aleix Vidal-Quadras. Si dèiem que Camacho havia fet un discurs d’autoritarisme i legalitat estatalista amb ressonàncies benemèrites, ni que sigui per la presència entre el seu grup d’un oficial artilleria podem dir que en el d’Albert Rivera hi ressonava en tot moment l’amenaça de l’article 8 de la Constitució Espanyola, tòtem i tabú del grup espanyolista.

Per part d’Iniciativa, Joan Herrera ha tornat a fer mèrits per ser considerat el veritable Cap de l’Oposició, per més que l’autoproclamat líder Pere Navarro hagi volgut desposseir Junqueras d’aquesta dignitat instituida durant el mandat de Pasqual Maragall. Amb un discurs dur, que recordava a l’orador implacable que va ser Rafael Ribó – present a la tribuna de convidats, com a Síndic de Greuges – però al que s’hi podia llegir el desconcert que li havia provocat no poder atacar un programa de govern en que fins i tot hi ha impostos a les begudes amb excés de sucre, el que auguro que s’acabarà coneixent com la taxa de la Coca-cola.

Però la sorpresa de la jornada no l’ha protagonitzat cap d’aquests joves però prou bregats parlamentaris, sinó el líder del grup que més expectació ha generat des de la constitució del Parlament, David Fernández de la Candidatura d’Unitat Popular.. Que no ens enganyi l’estètica, de la que hem discutit molt aquests dies: la intervenció ha estat ideològicament contundent i ortodoxa des del punt de vista de l’esquerra alternativa, però si les primeres impressions d’ahir ja van ser molt positives, el seu discurs pausat, serè, trufat de cites i poesia, barroc i vellutat fins i tot, ha sorprès als qui potser esperaven una proclama batasuna. El mateix President, a la seva rèplica ha agraït la mà estesa en el dret a decidir que la Cup presenta al costat del seu ja simbòlic puny esquerra alçat, amb aquell desconcert que et sovint provoca el fet que et sorprengui aquella o aquell en qui menys confiaries. Les formes i el to cordial de Fernández, que juntament amb els seus companys de grup s’ha aixecat en senyal de respecte quan Artur Mas ha estat investit i ha baixat des de la darrera bancada a saludar efusivament al President, han contrastat amb la pregona mala educació dels diputats del PP i C’s. Significativa d’aquest nou ambient sorollós i italianitzant (quan no espanyolitzat) del Parlament, ha estat l’espècie de competició entre la veterana Dolors Montserrat i Jordi Cañas, pel títol del diputat més mal educat de la “Muntanya”.

I així ha acabat el debat d’investidura en que Artur Mas ha tornat a ser investit President. Un debat en que s’ha discutit de formes, de fons, de progrés social, d’ordre (ordre social i econòmic, també), i en que ha aparegut reiteradament un convidat inesperat, l’expresident del Brasil. Un país, esdevingut potser ara la nova referència, que per té com a divisa “Ordem e progresso”. Una idea que hauria de ser avui profundament meditada pels diputats de la X legislatura si volen encarar el repte que ahir exposava el President de la Generalitat: Esdevenir un país lliure entre les nacions lliures del món.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada