31 de desembre 2013

Els (meus) llibres d'enguany



Ficció
  • "Alteracions" d'Adrià Pujol. Males Herbes
  • "Plens de vida" de John Fante (Traducció de Martí Sales). Edicions 1984
  • "L'horitzó primer" de Joan Todó. L'Avenç
  • "Albert Serra (la novel·la, no el cineasta)" d'Albert Forns. Empúries.
  • "El banquer" de Núria Cadenes. Edicions1984
  • "Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes" de Llucia Ramis. Columna
  • "Carrer Robadors" de Mathias Enard. Columna
  • "14" de Jean Echenoz (Traducció d'Anna Casassas). Raig Verd
  • "Moo Pak" de Gabriel Josipovici (Traducció de Ferran Ràfols). Raig Verd
  • "Aire de Dylan" d'Enrique Vila-Matas. Seix-Barral.
No Ficció

  • "Librerías" de Jorge Carrión. Anagrama
  • "Espriu transparent" d'Agustí Pons. Edicions Proa
  • "Ministeri d'Incultura" d'Andreu Pujol. Acontravent.
  • "Ignorades però desitjades" de Josep Lluís Martín Berbois. Acontravent.
  • "La tercera Catalunya" d'Arnau González Vilalta. Edicions 1984
  • "Pujol/Catalunya. El consell de guerra" d'Enric Canals. Edicions Proa.
  • "Tot s'ha perdut" d'Agustí Calvet Gaziel.RBA
  • "Història de la Rambla" d'Enric Vila. Galaxia Gutemberg

Poesia
  • "Càntic dels càntics" de Salomó (Traducció de Joan Ferrer i Narcís Comadira). Fragmenta
  • "Viatge d'un moribund" de Joan Sales. Club Editor


24 de desembre 2013

Bon Nadal!

Nadal a Barcelona (1939)

Eugeni Xammar 


 A casa el pessebre es feia per la Puríssima. En sortir de missa a la Catedral, a Santa Maria o a Sant Just, es donava un tomb per la fira de Nadal. No es tractava pas de comprar figures. El meu pare i la meva mare, que eren persones de gustos primmirats, una mica tocades i posades, asseguraven que les figures de pessebre, si es volien bones, s'havien de comprar a la Fira de Santa Llúcia i més concretament a certa parada que ells coneixien del replà de les escales de la Catedral, pujant a mà esquerra. La fira de la Puríssima era, si es pot dir, la fira del paisatge. Venia bé per comprar la molsa, el grèvol, el llorer, el vesc, una mica de suro si en feia falta. [...]

Després de dinar, amb prou feines retirades les tovalles, una capsa de cartó plena de pols i teranyines era posada damunt de la taula. A dintre de la capsa dormien feia onze mesos, embolicades amb encenalls i paper de diari, les figures del pessebre. D'una a una la mà captinguda del meu pare les anava traient i arrenglerant. Sempre hi havia víctimes! Rabadans decapitats, el bou amb una banya trencada, galls sense cresta i ovelles tristament privades de
totes quatre potes. Amb paciència i una solució enganxadissa casolana, feta a base de midó i de pa mastegat, el meu pare realitzava veritables miracles de cirurgia, acabats els quals el cirurgià arquitecte esdevenia escenògraf, esdevenia taumaturg, creador omnipotent de la terra i del cel, de l'aigua, dels homes, de tot un món. Un món nou. Un món de pessebre.

Després de sopar, abans d'anar al llit s'encenien els gresols per primera vegada. Quina meravellosa visió! El pessebre era un pessebre de l'estil que a mi m'agrada. No era l'obra d'art d'un mestre pessebrista; era la improvisació d'un bon burgès barceloní que, en acostar-se Nadal, complia amb bona voluntat, amb traça i amb il•lusió el seu deure de pare de família. Entaforat al primer prestatge d'un armari raconer, triangular i profund, el nostre pessebre tenia una gran intimitat que altres pessebres no tenien, bastits com eren a un angle del menjador o damunt d'una taula de sala de rebre. Al fons del fons de tot, hi havia l'estable, el naixement aixoplugat sota d'una muntanya de suro tota coberta de neu. A banda i banda una carenada de turons anava baixant cap al primer terme. El vesc, el grèvol i el llorer sortien perquè sí darrera de les muntanyes nevades i s'enfilaven paret amunt fins al segon prestatge de l'armari, que era el cel blau i estrellat. D'una bassa d'aigua feta amb un tros de mirall, en sortia un rec, fet amb paper d'estany, que lliscant entremig de la molsa anava a parar a l'hort d'una masia. D'una masia catalana, ben entès, amb el portal rodó, la teulada de dues vessants, un rellotge de sol a la façana, un pou a la vora, l'era al davant i al costat de l'era un paller amb una gibrelleta a dalt de la perxera. Al nostre pessebre hi eren admesos el nombre estrictament indispensable de personatges i animals exòtics: els Reis màgics d'orient, amb els seus camells, i els membres de la Sagrada Família. Per tot el demés era un pessebre català, poblat de gent catalana i de bestiar de la terra. La mula era de Vic - ho portava escrit a la cara; el bou era un bou del Lluçanès; a les ovelles, blanques i grasses, no els mancava sinó la paraula per a poder dir que eren del Montseny; els capons i les gallines tenien aquella vivor a l'ull i aquella vermellor a la papada que són pròpies de l'aviram del Prat del Llobregat. Les dones anaven amb ret i amb mocador al cap, els homes amb gec de vellut, espardenyes de veta negra i barretina vermella o morada. Raça treballadora i de cor generós! Els homes llauraven, fangaven o traginaven una portadora. Les dones rentaven agenollades a la vora del riu, feien mitja al pas de la porta o donaven menjar a les oques. Els camins eren plens de gent que baixava de la muntanya cap al pla. Tots caminaven guiats per la mateixa llum, tots havien sentit la veu de l'àngel. Ningú no anava amb les mans buides. Un pagès portava un parell de pollastres, l'altre un conill, l'altre una panera d'ous, l'altre, petit i rabassut, un pa moreno més gros que ell. El pastor anava content amb un xai a coll-i-be. I la ben plantada mestressa, amb el gipó negre i les faldilles vermelles, ¿què hi deu portar dintre la cistella tan ben tancada? Siguem tafaners. Alcem una punta del tovalló de lli i veurem que al dessota s'hi amaguen les llaminadures que tots ens pensem: panses i figues i nous i olives i
mel i mató. ¿Qui, fora dels catalans, coneix tan bé els gustos del Noi de la Mare? Oh Catalunya, terra santa del pessebre de la meva infantesa!


El Nadal barceloní és una festa llarga. Comença amb les fires i s'acaba amb els Reis. A la fira de Santa Llúcia cap barceloní que s'estimi no es descuidarà d'anar-hi a treure el nas. De totes les fires barcelonines és la més barcelonina, la més lluïda. El rovell de l'ou de la fira és a les escales de la Catedral. Però les parades dels firaires, l'olor de la farigola i la cantarella dels ceguets s'escampen pel carrer de la Corríbia, per la plaça Nova, pel carrer del Bisbe, i pel de Santa 
Llúcia, i el dels Comtes, i el de la Pietat. Quina gentada a tot arreu! No sigueu pas tocatardans si voleu entrar a la capella de Santa Llúcia sense haver d'aguantar empentes i trepitjades, contemplar la imatge de la santa, d'or vestida i coronada, mig amagada entre la cera i la llum dels ciris i de les candeles, al bell mig de l'altar que és tot ell una flamarada d'or, sortint de la capella enlluernats i, un cop al carrer, la resplendor del sol d'hivern que ens enlluerna altra vegada. La cantarella no para mai: Santa Llúcia gloriosa us conservi la vista i la claredat.Hem fet almoina a tots els ceguets que hem trobat pel camí i per cada miserable engruna de caritat una veu ha sortit de les tenebres i ens ha promès que Déu ens pagaria el bé que fèiem.



Els ceguets de Santa Llúcia saben de què parlen. Una setmana després comencen les fires de Sant Tomàs, els dies de la gran abundància, les opulentes revetlles del Nadal barceloní. ¿Recordeu els «cromos» que el vigilant, el «sereno», l'aprenent del forn, el cobrador del gas i l'escombriaire us posen cerimoniosament a la mà a canvi de les estrenes? ¿No us sembla que l'esteu veient, el gall dindi voltat d'ampolles de xampany, de capses de torrons, de pernils i llonganisses, amb la cua fent el vano i un paquet de neules al darrera? No és pas la imatge creada per la fantasia d'un famolenc. Es, al contrari, una pàl•lida representació de la realitat. Podríem dir que tota la ciutat és una immensa fira. Els que encara no tenen el pessebre enllestit van a proveir-se a les parades del Born o de la plaça del Pi. Els menestrals fidels a la tradició compren el gall viu a la fira del passeig de la Duana i el maten a casa. Si voleu un bon parell de capons, els trobareu - més ben dit, els podíeu trobar - a la fira d'aviram de la Rambla de Catalunya. A la Rambla antiga, entre Canaletes i Betlem, s'amunteguen les piles gegantines de melons de València. Els aparadors de pastisseries i magatzems de queviures sembla que han d'esclatar de tan curulls, cada vegada que un passavolant s'atura i esclafa la punta del nas contra el vidre entelat. Els carrers van plens d'homes carregats amb paneres sumptuoses, amb paquets de totes formes i dimensions, amb comestibles, vius o morts, terrestres o marítims, la major part dels quals van a parar a casa dels advocats i dels metges. A les cases de certs doctors en jurisprudència, la cuina, quan el Nadal s'acosta, es converteix en galliner, i més d'un cirurgià eminent constata, després de les festes, que en tot l'any que ve no es podrà acabar els cigars si els amics no l'ajuden a fumar-los. 


Els resultats concrets de tot aquest enrenou els trobem el dia de Nadal a l'hora de dinar. Cada ovella al seu corral. Tota la família al voltant de la taula parada. ¿Què menjarem? De primer l'escudella: sopa de macarrons o de galets, amb aquell brou que es pot tallar. Després la carn d'olla ... Sí, senyor, després la carn d'olla. I quina carn d'olla! No hi ha de faltar res: mitja gallina, carn de bou i de moltó, orella de porc, cansalada grassa i magra, botifarra blanca i negra, pilota, garró, patata, col, cigrons i api. Qui en sàpiga fer una de més complerta que aixequi el dit. I després de la carn d'olla, per a esperar el plat de caça i el rostit, farem passar un entrant de peix. Jo recomano els calamarsos farcits amb carn magra de porc, musclos i el fetge del gall, tot ben trinxat i barrejat. Les perdius amb col vindran al darrera i portaran el ventrell a un punt de saturació que aconsellarà una pausa ben mesurada i el temps de fumar mig cigarret de paper. Finalment es presentarà amb la solemnitat pròpia del cas el gall rostit, acabat de sortir de la greixonera, traient fum encara i regalimant de suc, sense cap, però amb bones cuixes i magnífiques ales - com la Victòria de Samotràcia -, majestuosament inflat per un farciment abundant i saborós de prunes, castanyes, salsitxes, olives i pinyons. Mentre un voluntari el talla, un altre destaparà el vi escumós, procurant que els taps facin soroll i, si és possible, que rebotin contra el sostre. Brindem ... Brindem. A partir d'aquest moment es produirà al voltant de la taula un cert xivarri que anirà creixent durant la consumació de les postres: torrons barcelonins, fins i de crema, comprats a Can Massana, torrons de mel i d'avellana d'Agramunt, torrons forans d'Alacant i de Xixona, ametlles i pinyons ensucrats, neules calentes amb perfum de llimona i amb perfum de vainilla. El final de l'àpat és una mica sorollós. Les converses són caòtiques i és convenient que algun dels nens presents, estimulat per la general xerinola, tingui l'acudit de bufar amb una neula dintre d'una copa de xampany o un got de vi ranci. Aquesta facècia és de gran efecte: el nen s'ennuega, les tovalles queden fetes una desgràcia, les persones dels voltants queden fetes uns Sants Llàtzers. Hi ha un moment de gran confusió. Però de seguida es refà un agradós silenci que aprofitarem, si vostès volen, per a prendre cafè i fumar un cigar de l'Havana amb el desitjable recolliment. 


Mare de Déu! ¿Ja són les set? Cada any passa el mateix. Quatre hores a taula. Ningú no tindrà gana de sopar. Abans de sortir a donar un volt per a esbargir la boira, encendrem el pessebre i cantarem les cançons de la diada. El pessebre presenta una novetat. Els Reis Màgics han fet llur aparició a dalt de tot de la muntanya. Cada dia faran un tros de camí i el matí del dia dels Reis, els trobarem agenollats davant de l'estable. El Noi de la Mare rep l'homenatge dels grans de la terra. Els infants de Catalunya són feliços. Els Reis d'Orient no els han oblidat.

Tot això és el passat perdut. Tot això és el passat que hem de retrobar. En aquesta nit d'un Nadal fosc i trist jo us convido a obrir el finestral com un acte d'esperança. Fa fred. No es veu res. Tot és negre. Però si teniu voluntat d'escoltar, sentireu la veu de l'àngel

13 de desembre 2013

La millor pregunta possible (Publicat a El Matí)

Jo era un d’aquells catalans, més o menys informat–més aviat aquesta darrera opció, atenent al que ve a continuació– que creia que ens abocàvem al ridícul, a les corredisses d’última hora, a fer la fi del cagaelàstics sense ni pregunta, ni data, ni possibilitats de treure el caparró. Cap a la una de la tarda tocades, estava reunit amb dos periodistes veterans, membres d’aquella generació que ha conegut tothom i que saps secrets i mentides de tothom. Aquella generació que va arribar al capdamunt a la nostra edat i encara continua activa, dirigint diaris, escrivint llibres o presentant programes de televisió, mentre nosaltres no podem fer ni la viu-viu. Havíem estat disseccionant el moment polític i, escèptics com som, havíem deixat caure termes com “frustració”, “ridícul”, “desencís”... Va ser, un cop la sessió de treball, que en acostar-me al meu ordinador vaig veure que ja teníem data i pregunlta per la consulta. 

El moment històric, diguéssim que em va agafar veritablement despistat. Crec, però, que realment l’assoliment d’un acord com el que vam veure ahir, rubricat per l’ampli espectre catalanista i d’una banda a l’altra de l’hemicicle polític (de la democràcia cristiana confederal a l’esquerra alternativa amb procedències llibertàries en alguns casos) era difícil de preveure, i res a l’ambient permetia albirar-lo. Al contrari, declaracions i contradeclaracions d’uns i altres havien espessit i emboirat d’horitzó, molt més que el que havia provocat l’anticicló que hem tingut aquests dies. He de dir, doncs, que ahir els representants polítics catalans em van sorprendre tant en la forma con en el tempo, i em van demostrar tenir virtuts que jo creia un xic oblidades –enginy, generositat, capacitat de sacrifici per un interès suprem col·lectiu, patriotisme, mà esquerra, astúcia, intel·ligència...– i, sobretot, haver allunyat d’eterna enemiga dels catalans en els moments decisius: la mesquinesa proverbial de la qual he parlat en algun altre lloc i moment.

La pregunta presentada ahir, més ben dit, el complicat sistema de doble pregunta presentat ahir és, amb la correlació de forces que tenim actualment, la millor possible. Desenganyem-nos, les mobilitzacions, els tweets, l’emoció i la pressa d’una jornada memorable que fa emocionar fins al més moderantista, sovint no s’adscriue automàticament a la composició del Parlament. Mal que pesi, tenim l’arc parlamentari que tenim. I en aquest cas, les forces disposades a l’acord sumen 87 diputats, ni un més ni un menys. I d’aquests no se’n pot perdre ni un. Per tant, la grandesa de l’acord d’ahir és, justament, que és l’únic possible amb les armes polítiques que té el moviment independentista, és a dir, evita la doble deserció d’Iniciativa per Catalunya i d’Unió, forces dubitatives que només tenen clar un “Sí” a la primera pregunta sobre un estat en abstracte (calma, la resposta furiosa de l’estat els farà decidir-se), però alhora permet preguntar, sense subterfugis ni frases fetes, per la independència de Catalunya, clarament i meridiana. I aquest era l’objectiu.

 Gaudint del moment, podent celebrar en pau les Festes sense caure en el pou de l’amargor, hem de ser conscients que el procés de veritat tot just comença ara. Tenim pregunta i tenim pregunta, però res ens assegura que el 9 de novembre de 2014 podrem votar, tranquil·lament, lliure i democràtica. No oblidem les virtuts polítiques que tan gratament ens van sorprendre ahir i que tan oportunes i útils van ser.

10 de desembre 2013

JFK i el mite de Camelot (Publicat a Valors)

El 22 de novembre, els Estats Units commemoraven el 50è aniversari de l’assassinat a Dallas del President John Fitzgerald Kennedy. JFK, mort a l’edat de 45 anys, representava per a molts americans l’accés a la política d’una nova generació de líders, el portador no només d’un nou discurs, sinó d’una nova il·lusió per a la generació dels seixanta que volia deixar enrere la vella política, l’ombra de la guerra, el pànic nuclear, els conflictes racials i els prejudicis socials i culturals. De fet, no debades Bob Dylan acabava de gravar “The Times They Are a-Changin'” setmanes abans del magnicidi.

 “No oblideu que una vegada va existir un lloc, que durant un breu però brillant moment va ser conegut com Camelot” era la darrera estrofa d’un musical de Brodway del mateix nom, de clares ressonàncies artúriques i una de les peces favorites del difunt president. Recordant-ho, poques setmanes després de l’assassinat del seu espòs, Jackie Kennedy va afegir “Camelot mai més tornarà”. Havia nascut el mite d’una administració ja llegendària, d’un temps de pau i esperança, on tot va ser millor, només comparable al rei Artús i els cavallers de la taula rodona, i si la vídua del President el va batejar, l’encarregat d’escriure’n l’èpica fou l’historiador, assagista i conseller presidencial Arthur Schlesinger Jr.

Camelot, com si d’una tragèdia clàssica es tractés va començar amb poesia i va acabar amb la mort. I és que una de les novetats que va aportar a la liturgia política americana aquell President jove, catòlic, progressista i carismàtic va ser la lectura de poesia a les investidures presidencials, costum que han seguit fins ara tots els presidents demòcrates. L’encarregat d’encetar la tradició va ser el gran poeta de Nova Anglaterra Robert Frost, qui va escriure per la ocasió una oda titulada “Dedication”. No obstant, la llum del sol i el seu reflex en el Mall nevat de Washington aquell dia de gener de 1961, van impedir al poeta nacionals dels EUA llegir el poema, recitant de memòria “The Gift Outright” escrit per ell mateix l’any 1942.

Els catalans, a més, podem recordar la relació entre JFK i Pau Casals. El músic del Vendrell, símbol de la dignitat davant la dictadura franquista, va rebre amb joia l’elecció de Kennedy, a qui definí en una de les cartes que intercanviaren com “una esperançadora promesa per la Humanitat”, i el 13 de novembre de 1961 va ser convidat pel matrimoni presidencial a fer un recital a la Casa Blanca, on ja havia tocat per Theodore Roosevelt l’any 1903. La gravació d’aquell concert forma part del llegat del breu moment de Camelot.

Avui, els qui no vam viure aquella època només entrelluquem (evitant els qui es dediquen a esventrar mites) un episodi tant dolorosament carregat de la nostàlgia no-viscuda com el millor capítol de Mad Men, on altres episodis com l’assassinat de Bobby, l’hereu del President caigut, o el clarobscur afer amb Marilyn Monroe no fan més que engrandir la llegenda de Camelot, d’un temps que, almenys fins ara, mai més ha tornat.


Puigjaner, l'experiència és un grau (Publicat a El Matí)

Un dels privilegis que em va atorgar dirigit durant poc més de dos anys aquest diari digital és poder conèixer i incorporar nous col·laboradors. Un d’ells, que no vaig fitxar directament sinó que em va ser presentat per qui és l’autèntica ànima del digital i que no vaig dubtar ni un moment a fer meu, va ser en Josep Maria Puigjaner. Tractar-lo ha estat, com deia, una oportunitat gratificant. Amb ell, a més s’acomplia un equilibri de perfils que vaig intentar mantenir durant el meu mandat i que el meu successor no ha fet sinó ampliar. I és que al costat de joves que pràcticament comencem i encara no hem fet pràcticament res, a El Matí Digital s’hi afermen veterans, com l’infatigable Mn. Ballarín, el complidor Pere Grau, el tristament traspassat Mn. Joaquim Vidal, l’amic Quim Ferrer o el mateix Puigjaner.

Periodista i assagista de llarga trajectòria, director de Mundo Social a la darrera etapa de la dictadura, entre 1969 i 1976, director de diferents empreses editores, havent ocupat diferents càrrecs a l’administració catalana, sense deixar mai d’escriure, en diaris com l’Avui, La Vanguardia (on encara s’hi fa notar) o Catalunya Cristiana, a més d’haver publicat un bon grapat de llibres, Puigjaner és potser un de les plomes més prestigioses d’El Matí actual. Ara acaba de publicar “Proses per la llibertat de la nació”, un aplec de reflexions, en forma de dietari del moment polític actual. Un moment en que, com diu la declaració d’intensions que l’encapçala, “una nació que fins avui no s’ha atrevit a encarar sense embuts quin ha de ser el seu futur, i que ara es debat en una transcendental alternativa: o bé conformar-se a romandre d’una manera passiva a l’ombra d’una altra nació, o bé prendre la decisió de presentar-se al món tal com és i, en conseqüència, optar per la construcció d’un estat propi que faci efectiva la seva existència”.

Puigjaner és membre d’aquella generació que va “lluitar contra la dictadura franquista defensant allò que estimàvem –i estimem– tant, aquest trosset de terra anomenat Catalunya” i que va estendre la mà a Espanya. Ell mateix explica la seva implicació en l’organització del Congrés de Cultura Catalana a Madrid, amb la presència de tres intel·lectuals castellans –Pedro Laín Entralgo, Joaquín Ruíz-Jiménez i José Luis L. Aranguren– que tenien simpatia per Catalunya però, que com diu l’autor, no es proposaren mai d’examinar el “problema catalán” en clau política. Una generació que, com ell també recorda, va acceptar la Constitució que avui es recorda i commemora a l’estat espanyol, però que ara veu com “s’han escolat trenta-quatre anys i molts catalans ja no s’hi senten compromesos. Consideren que aquesta Constitució no garanteix la llibertat del seu poble”. Una generació, que va intentar d’altres fórmules, però que avui té clara “la convicció que a Catalunya li ha arribat l’hora de bandejar dubtes, vacil·lacions, temors i submissions que fins avui no l’han deixada ser el que és, ni conquerir el rang de nació en plenitud que li pertoca” i hi lluita des de totes les trinxeres.

A partir d’aquesta experiència, de les reflexions de molts anys de desencisos, frustracions, enganys i resignacions, i amb el bagatge periodístic, polític i personal, Puigjaner se situa al costat dels anhels del que avui conforma una molt àmplia, majoritària i dinàmica massa del poble català, com el més jove i actiu dels independentistes. Llegint-lo, llegint aquestes “Proses” descobrim d’on venim i, sobretot, ens carreguem de raons per descobrir cap on anem.

02 de desembre 2013

El trist fat d'aquell pastoret (Publicat a El Matí)

Encara no hem arribat al mes de desembre i els mitjans de comunicació ja ens fan saber les darreres novetats de caganers amb la cara i el cul dels futbolistes, polítics, artistes o personatges més representatius de l’any (pensin en aquells que representaven Millet, n’hi haurà d’Urdangarin?). Perduda la màgia de passejar-se per la Fira de Sant Llúcia, la fira de les vanitats televisives ens porta quantitats industrials de caganers fabricats, ja no amb l’esperit de guarnir el pessebre sinó amb la planificació d’un objecte de consum –sovint d’un consum fast food– o d’un souvenir dirigit als turistes que visiten una ciutat que cada vegada és més, com deia el vell lema, la botiga més gran del món.

 Enguany, uns coneguts industrials del ram –no val la pena anomenar artesans, ni sobretot aquest impropi ús del terme “pessebrista” a aquells qui treballen amb criteris de mercadotècnia i màrqueting– han llençat una polèmica innecessària, molesta i incomprensible per tots aquells qui sempre hem estimat la figura més tradicional i pròpia del pessebre català, nascuda segons Joan Amades al segle XVIII, en una època, ai!, de crisi de valors, i d’alguna manera encarnació dels valors més representatius de la forma de vida catalana. O no podem pensar que el pobre pastoret que fa les seves feines, atorga sana ironia, mesura, seny i continuïtat al Pessebre? Com deia, la societat mercantil que usa el nom genèric de la figura ha posat en circulació la imatge de la Mare de Déu de Montserrat, patrona de Catalunya, en forma de figura defecant.

Molts s'han sentit ofesos en les seves creences i els qui han censurat aquesta vulgarització i ridiculització de la Moreneta, que més enllà fins i tot del propi credo simbolitza quelcom més que l’advocació nostrada de Maria, una devoció íntima i estimada fins i tot per descreguts. Estic segur que algú, i així m’ha semblat llegir-ho en alguna banda, ho ha arribat a entendre com una provocació artística o un estirabot irreverent, propi de la nostra també llarga tradició anticlerical. No és el cas, i en això em crec els seus autors quan neguen qualsevol tipus de voluntat de provocació. Res més allunyat dels precedents de Boadella&aCo, sinó que tot plegat és fruït del mateix afany de convertir el caganer, un caganer desvirtuat i descol·locat, deslligat del tot de la tradició pessebrista, en un objecte kistch, pensat per la venda local i per l’exportació, parent llunyà d’altres béns inútils made in Barcelona (objectes de fals trencadís o barrets mexicans).

 La inútil pensada, per tant, no només fa més avinent aquest trist fat d’aquell pobre pastoret, qui a partir d’ara s’estarà tota l’eternitat, no vestit amb la samarra i la barretina, sinó amb casc de Fernando Alonso o llavis de Belen Esteban, sense saber mai que és la molsa ni el suro, ni abeurant-se en un riu de paper de plata i guarint-se d’una neu de farina, sinó que l’ofensa gratuïta reviscola l’històric desdeny amb que una part del món pessebrista i cristià ha observat la figura del caganer, i que ara mateix semblava feliçment superat. Contra manipulacions, contra avidesa interessada, contra utilització vulgar i impròpia, contra descontextualització forçada i inútil sembla més assenyat que mai reivindicar el caganer català: El bon jan que fa en un racó i no ha volgut mai ni el protagonisme ni l’escàndol.

14 de novembre 2013

"Longtemps je me suis couché de bonne heure..." (Publicat a El Matí)

"Longtemps, je me suis couché de bonne heure...". Amb aquesta frase immortal Marcel Proust, fill d’una família benestant amb arrels jueves; asmàtic i de salut fràgil; homosexual; amant de Ruskin, la bellesa i les catedrals gòtiques; escriptor impenitent enclaustrat després de conèixer món i els salons més rics, cultes i frívols del París de la III República, comença el primer volum de À la recherche du temps perdu, Du côté de chez Swann, publicat per les Éditions Grasset i pagat per ell mateix. Rebutjat per Edicions Gallimard, sota la influència d’André Gide, amb aquell primer volum, i en la seva primera part titulada Combray, es començava a erigir el gran monument literari de les lletres franceses, sovint només entrellucat per la famosa magdalena de la tieta Léonie, o més ben dit, el trosset de magdalena sucat en tisana amb que la malaltissa i excèntrica parenta obsequiava al protagonista de la Recerca quan durant les estades de la família al poble de Combray, el petit Marcel la visita a la seva cambra.

Més enllà de l’anècdota transformada en categoria i en objecte de consum, la dolça magdalena és clau per activar l’estructura de l’obra de Proust, tant sovint comparada en una catedral de la que Combray en seria la capelleta d’entrada d’ineludible bellesa i d’imprescindible admiració. Aquest record infantil és l’encarregat d’activar la memòria involuntària que portarà aquest Marcel indefinit –narrador o protagonista?– a transitar pels salons de l’alta burgesia i l’aristocràcia, les passions amoroses, la gelosia, l’engany i la por, el sensualisme, l’homosexualitat, la bisexualitat i l’ocultació, l’art, la música, el desig de ser escriptor, la història política de França, especialment l’afer Dreyfus, o les teories de Bergson per les que estava interessat Proust, etc. Tot plegat, en sis llibres més que cal sumar a Pel cantó d’en Swann: A l’ombra de les noies en flor, el món de Guermantes, Sodoma i Gomorra, La presonera, La fugitiva (Albertina desapareguda) i El temps retrobat.

Descobert i alabat pel crític i publicista reaccionari Charles Maurras, mâitre à penser de l’Action Française, llegit àvidament a casa nostra per Josep Pla (la Marina Porras ens permet aventurar-nos en les classes del Dr. Martín Monterde, i en un dels seus apunts ressegueix aquesta fascinant devoció lectora) i ignorat per l’Acadèmia Sueca, cent anys després Proust manté encara el poder de seduir un lector que accepta convertir-se en devot de l’obra rítmica i pausada, de frase allargassada i musical i del poder evocatiu de la memòria. A casa nostra, parlar i escriure sobre traduccions de La recerca s’ha convertit en un ver costum –i evocar “de jorn” i “colgar”-, però ara mateix tenim la sort de comptar amb l’excepcional traducció en marxa de Josep Maria Pinto, que acaba de publicar a Viena el segon volum de A l’ombra de les noies en flor, i que no em reca dir que ha estat través de la que he arribat a llegir Proust, i, alhora, la de Valèria Gaillard, a La Butxaca. “Durant molt de temps me’n vaig anar a dormir d’hora. De vegades, tot just apagada l’espelma, els ulls se’m tancaven tant de pressa que no tenia temps de dir-me: “m’estic adormint”, endavant al món del temps perdut.margin-bottom: 10px; margin-top: 30px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"> Descobert i alabat pel crític i publicista reaccionari Charles Maurras, mâitre à penser de l’Action Française, llegit àvidament a casa nostra per Josep Pla (la Marina Porras ens permet aventurar-nos en les classes del Dr. Martín Monterde, i en un dels seus apunts ressegueix aquesta fascinant devoció lectora) i ignorat per l’Acadèmia Sueca, cent anys després Proust manté encara el poder de seduir un lector que accepta convertir-se en devot de l’obra rítmica i pausada, de frase allargassada i musical i del poder evocatiu de la memòria.

12 de novembre 2013

“La Sicilia non vuole cambiare” (Publicat a Núvol)

“Tot això no hauria de durar, però durarà sempre; el sempre dels homes, és clar, un segle, un parell…; i després serà diferent: serà pitjor. Nosaltres hem estat els Gattopardos, els guepards; els que ens suplantaran seran els xacals, les hienes; i tots plegats, guepards, xacals i xais, ens continuarem considerant el centre del món”. Fabrizio Corbera, Príncep de Salina, s’acomiada del seu hoste, el gentilhome Aimone Chevalley de Monterzuolo, polític idealista enviat de Torí a l’illa de Sicília acabada d’unir al regne de Sardenya, a la posta de la diligència i li amolla aquesta frase lapidària.

Encara no cent anys després, l’italo-americà Michael Corleone s’oculta a la mateixa illa on senyorejaven els Salina, des de l’època dels reis angevins fins no gaires anys abans. Nascut a Nova York, Michael és fill de Vito Andolini, immigrant sicilià a la terra de les oportunitats, esdevingut padrino de la màfia de Little Italy i convertit en Corleone per obra i gràcia dels funcionaris d’Ellis Island. Res d’aquella esplendorosa decadència que representava el Príncep Fabrizio sembla quedar en peu, però, alhora, res sembla haver canviat pel que fa a la misèria moral i material dels paisans de l’illa, que el bo d’en Chevalley prometria escometre gràcies a la fausta unió de Sicília al nou regne dels Savoia. O potser sí, les lupare que usava el noble palermità en les seves matinades de caça ara es duen a l’esquena per protegir-se en aquest món tan bèstia en que tot home necessita dos pares, el seu i el Padrí. Un món de brutalitat, venjança i violència de la que havia fugit el petit Vito, a principis del segle XX. Tot no havia de durar, però encara durava el sempre dels homes.

L’any 1958, Giorgio Bassani publicava Il Gattopardo a la casa editorial Feltrinelli. Giuseppe Tomasi, Príncep de Lampedusa, un melancòlic aristòcrata lletraferit, havia intentat debades publicar en vida una obra massa escèptica i decadent per l’ideologitzada postguerra mundial de la Itàlia republicana. L’any 63, un altre sensible fill d’alta classe, Luchino Visconti rodava la pel·lícula que acabaria de donar la glòria definitiva a l’obra de Tomasi, amb un ventall d’estrelles internacionals en estat de gràcia. A finals d’aquella mateixa dècada, Mario Puzo, un italo-americà amb arrels familiars a la Campània (a l’Antic Regne de les Dues Sicílies) publicava en anglès The Godfather, la primera història èpica de la màfia americana d’origen sicilià, que ben poc després, un altre italo-americà Francis Ford Coppola –amb la participació del mateix Puzo al guió– convertiria en una obra mestra del setè art, convertint la mítica família Corleone en els protagonistes d’una tragèdia shakespeariana. Ambdues novel·les-pel·lícules, no només comparteixen, doncs, un origen literari i una posterior consagració cinematogràfica, una esplèndida banda sonora de Nino Rota (també italià) i una sèrie paral·lela de tècniques cinematogràfiques descobertes en l’article de Jerry Kutner “The Godfather’s godfather”, sinó un paral·lelisme, una semblança, a l’hora de mostrar una història siciliana. Perquè si bé el Padrí, en les seves tres parts, passa majoritàriament als Estats Units, en elles hi apareix sempre l’illa mediterrània, com a lloc d’origen, d’anada i tornada o de retorn definitiu dels Corleone.

Potser una de les escenes pràcticament mimètiques, filmades per Visconti i Coppola respectivament, d’ambdues històries és l’arribada al poble de les famílies protagonistes, encapçalades cadascuna pel seu patriarca: Els Corbera, amb el Príncep de Salina (Burt Lancaster) al capdavant, al poble fictici de Donnafugata; els Corleone –a la tercera part de la saga–, amb un don Corleone (Al Pacino) arribat a la senectut, a Bagheria, prop de Palerm, no massa lluny del palau gattopardià. Tot just baixar del carruatge, en el cas dels de la casa Salina, o de l’auto, en el dels americans, l’administrador els rep al peu de l’escalinata del casal que ocuparan, presentant el servei, ben uniformat, mentre la banda de música executa, amb més èmfasi que entonació, sengles peces del compositor Verdi: La Traviata, en el cas d’Il Gattopardo; El Va pensiero de Nabucco, a El Padrí. En ambdós casos, l’alcalde de la localitat acudeix sol·lícit a rebre els nouvinguts, cordant-se la faixa tricolor. Juntament amb el síndic, les forces vives de la vila: el notari, el cap de la Guàrdia Nacional, el metge i, evidentment, el capellà. En totes dues escenes, les nenes ofereixen flors a les dames i el populatxo acudeix festivament a l’arribada dels potentats forans, portat per la curiositat ociosa o pel deler del qui espera alguna gràcia, com els regals que ofereix la jove Mary Corleone als infants. Cal destacar un detall curiós que introdueix Coppola a l’escena: al costat dels alumnes de les monges i d’un estol de capellans, refulgeix l’estendard del PCI que dóna la benvinguda al “Commendatore Michael Corleone”.

Com dèiem anteriorment, a penes han passat cent anys i escaig de l’arribada dels garibaldins a Sicília i poc ha canviat la situació que troben uns americans a la recerca de les seves arrels sicilianes. “Per què un país tan bonic és tan violent?” es pregunta Anthony, el fill gran del boss i cantant d’òpera. Aquesta senzilla pregunta sembla respondre-la el Príncep, quan diu al seu visitant Chevalley: “La nostra sensualitat és desig d’oblit, les escopetades i les punyalades, desig de mort; la nostra peresa, els nostres sorbets de móres o de canyella, desig d’immobilitat voluptuosa, i per tant també de mort”. Les causes d’aquest estat d’esllanguiment, d’aquest desig d’un llarg i profund son que meni a la mort, com diu el mateix Príncep, són l’esgotament i la vellesa: “Som molt vells, Chevalley, molt; fa vint-i-cinc segles, pel cap baix, que traginem el pes de civilitzacions tan magnífiques com heterogènies, totes arribades de fora ja fetes i enllestides, cap ni una nascuda aquí, cap ni una que hagi vist la llum en aquesta terra; [...] fa dos mil cinc cents anys que som colònia”. Fins i tot, “l’ambient, el clima, el paisatge… Són aquestes les forces que han modelat el nostre caràcter, potser més i tot que les dominacions estrangeres i els abusos excessius aquest paisatge que desconeix la via intermèdia entre la mol·lície lasciva i l’aspror infernal; que no és mai humà, abastable ni relaxant, com ho hauria de ser qualsevol indret on hi hagin de viure éssers racionals”. L’honorable torinès que vol aconseguir la col·laboració del vell llinatge Salina amb la nova dinastia, s’estremeix davant la negativa del Príncep i la contraproposta del batlle Sedára, amb qui emparentarà la seva família, pel càrrec de senador reial que li havia ofert. En efecte, Calogero Sedára és un prestador i negociant d’origen humil, enriquit i esdevingut un gran burgès. Un home astut, d’intel·ligència pràctica, amb mèrits sobrats amb el moviment revolucionari, amb poder i amb un llinatge que si no és antic, ho serà aviat gràcies a la convenient compra o manipulació d’un grotesc títol nobiliari. És evident que ha utilitzat totes les males arts possibles per fer fortuna i que no té massa escrúpols, fins i tot per casar-se amb la preciosa però rústica filla de “Beppe Merda”, un parcer del Príncep mort en estranyes circumstàncies.

 No cal dir que don Calogero arribarà lluny en la política italiana. Serà el primer d’una llarga llista dePezzonovanti, com els anomena en Corleone. Un d’aquests polítics arribistes i corruptes amb els que s’enfrontarà lluitarà el cap mafiós, quan l’intentin enredar, manipular o assassinar, utilitzant els pitjors mètodes sota un aura de grandesa. L’honorable Sedára no deixa de ser un avi del totpoderós Luchesi, el don sicilià amb un peu a cadascuna de les dues ribes del poder de l’illa: la política i la màfia. “Hi ha polítics així des de fa segles. Ells són la veritable màfia!”, clamarà el padrí Corleone, reclamant-se hereu, ni que sigui bastard, del noble escepticisme davant la política del darrer membre de la casa Salina, molt més bon coneixedor del caràcter íntim i la història espiritual de l’illa que els mesquins, els ambiciosos o els miserables que emboliquen el crim amb l’idealisme i amaguen les mentides rere les grans promeses de canvi. Per què, a més? Per què cal que canvi Sicília? O no és veritat que com diu el Príncep de Salina “els sicilians no voldran millorar mai per la senzilla raó que estan convençuts de ser perfectes; la seva vanitat és més forta que la seva misèria; qualsevol intromissió forastera [...] trastorna el seu desvari de perfecció acomplida i corre el perill de destorbar la seva satisfeta espera del no res”. I si Sicília no és perfecta, com s’entenen els amors a primera vista d’un Tancredi Falconeri (Alain Delon), en veure aparèixer per primera vegada l’Angelica Sedára (Claudia Cardinale), o d’un Michael Corleone en veure la bella Apollonia (Simonetta Stefanelli)?


 Fonts literàries i cinematogràfiques: 
 Tomasi di Lampedusa, Giuseppe. El gattopardo. Edicions Proa, 2009. Traducció de Pau Vidal.
 Il gattopardo (1963). Luchino Visconti.
 Puzo, Mario. El Padrí. Edicions 62, 2001. Traducció de Núria Panadès.
 The Godfather I (1972) The Godfather II (1974) i The Godfather III (1990). Francis Ford Coppola.

09 de novembre 2013

Jo me'n recordo (Publicat a Valors)

L’11 de febrer de 1990 jo acabava de fer 6 anys i me’n recordo com si fos ahir que, davant de la televisió, els meus pares em van dir que em fixés bé en el que veia per què allò era un fet històric. Deuria ser la primera vegada que escoltava aquesta categoria que després he sentit tantes vegades, sovint injustificadament, i que jo mateix he usat manta vegades als meus articles. I és que allò que els meus pares em van fer notar que havia de veure sí que era realment un esdeveniment que feia història: Després de 27 anys de presidi, era alliberat el President del Congrés Nacional Africà Nelson Mandela. Començava una nova etapa per Sud Àfrica sota el lideratge polític i moral d’una personalitat irrepetible, un símbol contra l’opressió i un constructor d’un país sobre el principi de la reconciliació.

Els meus amics a vegades se’n riuen, però la meva capacitat de memoritzar moments, esdeveniments, successos, personatges, frases, anècdotes és, fins a cert punt, reculada i comença just abans d’aquell fet. Me’n recordo, potser massa confusament, de la caiguda del mur de Berlín, del final de la Guerra Freda i, si no em creuen poden recórrer a la meva mare, de petit tenia una absoluta fal·lera i admiració per Mikhaïl Gorbatxov. També recordo Margaret Thatcher, a qui llavors confonia amb la seva sobirana, la Reina Elisabet II, com altres nens confonien els President Pujol i el President Núñez, personatges que formen part de la meva memòria des d’aquells temps. Però, no només puc parlar dels grans esdeveniments de l’inici de la dècada dels noranta del segle passat, sinó que sóc capaç de recordar programes i personatges televisius, com el Filiprim, la Vicenteta o La Granja, en aquells primers anys d’una cadena, Tv3, de la que sóc contemporani, any per any. O els primers jugadors del Barça que sóc capaç de rememorar, a l’inici del Dream Team a la temporada 90-91: Amb Cruyff i Rexach a la banqueta, Zubizarreta, Soler, Alexanko, Serna, Roberto, Laudrup, Stóitxkov, Salinas, Koeman, Ferrer, Txiqui, Eusebio, Milla, Amor, López Rekarte, Nando i Goikoetxea, entre d’altres.

Jo encara me’n recordo dels cassets, dels telèfons de disc, dels primer ordinador que vaig veure i, anys després, el primer telèfon mòbil. Sóc capaç de recordar capellans de Vic amb sotana, vídues endolades de Terol, els trens blaus de la Renfe, amb els seus bitllets grocs, les muscleres, un temps que viatjar en avió encara era una experiència gairebé luxosa, les carmanyoles de metall que ens endúiem d’excursió, on hi portavem el llomillo arrebossat. I els primers anuncis de preservatius, aquells sanitaris i profilàctics “Póntelo, pónselo” que van ser tant polèmics i que ara farien riure si els comparéssim amb la publicitat actual.

Com deia els meus amics se’n riuen de la meva capacitat de recordar, però sovint no tinc clar si tanta memòria és un privilegi o una maledicció, per què al capdavall, qualsevol temps passat no té per què haver estat millor.

07 de novembre 2013

Un Salmerón per la consulta? (Publicat a El Matí)

“Recordaré dos ejemplos nada más: el de aquel unitarista empedernido y metafísico, don Nicolás Salmerón, que se volvió el más noble y entusiasta defensor del autonomismo, y hasta abrazaba en público a nuestros curas, siendo furibundamente anticlerical; y el de don Francisco Cambó cuya agria juventud estuvo llena de estridencias, y luego en su madurez ha sido el más ambicioso propugnador de una España casi fabulosa por la grandilocuencia” Així expressava Gaziel els prodigis que es podien aconseguir amb la mútua coneixença entre Catalunya i Castella al seu article “La hora de la diplomacia”, publicat al volum “Tot s’ha perdut” al que ens referíem la setmana passada. La realitat ens assenyala, però, que de Salmerons n’hi va haver ben pocs, i sovint no van tenir ni la bondat desinteressada ni l’honradesa sincera del centralista que esdevingué estimat capdavanter de la unitat dels catalans. No obstant qui arribà a presidir la Solidaritat Catalana va ser l’amic espanyol que els catalans sempre hem anhelat com a aliat de les reivindicacions del país.

En efecte, l’andalús Nicolás Salmerón y Alonso (1838-1908) símbol vivent del republicanisme històric, pertanyent a la facció unitarista, tercer President de la I República, càrrec del que dimití en oposició al restabliment de la pena de mort, i diputat a les Corts de la Restauració, va ser un dels més ferms opositors a la Llei de Jurisdiccions al costat dels diputats catalans i de gran adversari del catalanisme va passar a encapçalar el nou moviment d’unitat política que s’estenia a Catalunya després de l’atac al Cu-cut i La Veu de Catalunya. Va presidir la tribuna de la “Manifestació monstre” al Saló de Sant Joan, el gran acte d’homenatge als diputats, llegí públicament el manifest del Tívoli on s’expressaven les aspiracions dels solidaris, s’enfrontà als atacs dels lerrouxistes i fins fou objecte d’un atemptat anticatalanista a Hostafrancs, quan es dirigia a fer un míting amb Francesc Cambó. Salmerón, mort abans de la desfeta de la Solidaritat, creia que el moviment que havia donat a Catalunya la categoria d’una escola vivent de civisme que hauria volgut que estengués per tot el regne.

Quan tots els partits i moviments polítics catalans van deixar de banda les seves diferències per un objectiu comú, per una candidatura única que inclogués des dels regionalistes fins als republicans, dels carlins a la Unió Catalanista amb l’excepció dels partits dinàstics i els acòlits de “El Emperador del Paralelo”, van descobrir a la bancada republicana un home que era capaç d’enemistar-se amb els seus per defensar una causa que ell creia legítima, sense cap interès ocult ni cap estratègia maquiavèl·lica, sense res a guanyar que no fos la dignitat que ja havia mostrat durant la breu etapa republicana. Diuen que Maura va dir, referint-se al fet que Salmerón hagués rebutjat la presidència del grup republicà per acceptar la dels solidaris, que entenia que preferís encapçalar un poble que només una facció.

Avui, quan una gran majoria de catalans, de la dreta a l’esquerra alternativa, del liberalisme econòmic al socialisme, dels indepes històrics fins als federalistes desenganyats i els autonomistes esdevinguts sobiranistes, estem d’acord en voler decidir el nostre futur, podríem trobar un Salmerón, un no català, que s’avingui a encapçalar la defensa de la Catalunya que vol organitzar una consulta sobre la independència? De Gabilondo a Suso de Toro, els catalans hem demostrat un agraïment, entre la candidesa i la sorpresa, per aquells altres ibèrics que no només no ens ataquen sinó a més ens comprenen o ens miren d’entendre. Si a més, algun d’ells volgués fer un pas més i arriscar-se en una defensa i a un compromís polític que a Madrid no els pot portar més que problemes, incomprensions, mals de cap i censures –com el mateix Salmerón va patir, per cert–, les possibilitats d’èxit potser serien les mateixes però guanyaríem en efecte simbòlic importantíssim.

Per cert, fent una cerca a Twitter descobreixo, gràcies a L’Independent de Gràcia, que el monument a Nicolás Salmerón que presidia l’inici del carrer que en algunes etapes havia portat el seu nom, avui Gran de Gràcia, està guardat en un magatzem. No seria un bon moment per tornar-lo a situar al seu lloc?

01 de novembre 2013

Gaziel i Hurtado: aprendre a conèixer el passat per dintre (Publicat a El Matí)


El 4 d’agost de 1946, des de l’Hotel Pla de Les Escaldes, on havia arribat provinent de Madrid i passant un parell de dies a Barcelona, Agustí Calvet escriu una carta a Amadeu Hurtado, un altre català a qui el trasbals de la Guerra Civil i la victòria franquista ha fet trontollar una vida que traspassava la maduresa, fins arribar a la vellesa estranyat del seu país. Després de vuit anys, Gaziel, l’antic director de La Vanguardia, el periodista més cèlebre de la seva generació, condemnat llavors a l’oblit, privat del seu ofici i amb una feina gris d’editor a Madrid, s’ha pogut retrobar per fi amb el seu fill que, davant la disjuntiva de fer la guerra a Espanya o el servei militar amb l’exèrcit francès, havia optat per servir la milícia a la Indoxina, a les envistes de la II Guerra Mundial. Un retrobament familiar després d’anys de separació que és el motiu principal de la missiva, on exposa a la consideració del seu interlocutor certs afers personals. L’ocasió d’una carta prosaica, però, activa la melangia d’un temps compartit durant la guerra, on la conversa alleugeria les trobades d’homes que havien estat foragitats de casa seva. El periodista Claudi Ametlla, amic d’ambdós personatges i veí de Calvet a la rue Faraday de París d’ençà del seu exili des de l’estiu del 1936, descriu al tercer volum de les seves Memòries Polítiques aquells tres anys de guerra des de l’enyorança i incertesa de l’exili parisenc, on es retrobaria bona part de la intel·lectual catalana.

“Voldria parlar-li de tantes altres coses –ja pot pensar-se quines–, que ni sabria per on començar. Però haurem de deixar-les per una o vàries converses com aquelles que teníem, ara fa vuit anys, a París, i hem d’esperar bonament que l’hora de començar-les no pot trigar ja gaire més,... encara que això ens recordi melancòlicament, aquell famós lema de “La Renaixença”, la d’En Guimerà i l’Aldavert” escriu Gaziel. És probable que tots dos homes, intel·ligents, brillants, liberals, realistes i, fins a cert punt, ben segurs de si mateixos, es prodiguessin un cordial respecte i admiració en la vida civil barcelonina, tal i com demostra la conversa que mantenen tots dos poc abans del sis d’octubre del 34 i transcrits al dietari homònim d’Hurtado. El mateix Gaziel fa aparèixer el seu corresponsal en la versió originalment publicada del cèlebre “La devoradora de hombres” recopilat i reescrit en la selecció d’articles que l’autor feu l’any 1951, editat en un magnífic volum pel savi i meticulós Jordi Amat i publicat per RBA amb el títol “Tot s’ha perdut”. Tot i representaven empreses periodístiques diferents, i que Hurtado no era pròpiament de la seva mateixa generació, mantenia una relació de rivalitat i fredor entre professional i política amb Francesc Cambó, (el dirigent catalanista que més admirà Calvet), i, especialment, formava part de l’entorn intel·lectual (tot i que orgànicament, només en fou militant i dirigent durant la II República) d’Acció Catalana –partit més intel·lectual que polític de qui Gaziel, en els articles recopilats en aquest nou volum de la Biblioteca del Catalanisme, en critica la francofília ingènua, la retòrica i l’il·lusionisme, el poc sentit de la realitat i la poca vista i els errors que l’havien menat al fracàs–,de ben segur que passejant per París durant aquells anys de la guerra d’Espanya, els dos homenots es deurien avenir.

Des de l’estació termal de Cauterets, on passava les vacances d’un primer estiu tranquil després de la II Guerra Mundial, poc dies després Hurtado li respon: “Ja pot pensar amb quin gust aniria allargant aquesta carta amb la il·lusió de seguir les converses d’altra temps que vostè recorda amb tant d’afecte. Ha passat des d’aquelles passejades per París tantes coses i totes tan sorprenents i extraordinàries que l’intentar parlar-ne seria un mai acabar. Jo no tinc gaire confiança en que puguem tornar a trobar-nos per a noves converses. Crec que la nostra separació serà prou llarga per a fer-les impossibles, almenys per la meva part, que porto molt de temps avançat cap a la fi respecte de vostè. Però, no m’hi amoïno massa per què l’experiència d’aquests anys darrers m’ha acostumat a resignacions que semblaven impossibles, com una mena de fatalitat que no depèn de ningú el poder aturar. No sé si a vostè li ha passat una cosa semblant, però a mi ara m’ha entrat un gust especial per a les lectures històriques amb el plaer de rectificar a cada moment les afirmacions dels que de la història n’han fet literatura per no haver-la viscuda. És l’avantatge únic que dec a haver viscut intensament un període històric de debò: aprendre a conèixer el passat per dintre”. No és estrany suposar que, en aquestes reflexions produïdes per la lectura històrica, Hurtado congriés la idea d’escriure unes memòries on l’advocat, polític i editor de premsa refermés la seva posició d’home que havia viscut intensament –amb molt més protagonisme que la mera posició de testimoni que tot sovint s’atribueix a la seva– els anys de la història de Catalunya que abasten dels Processos de Montjuïc al desastre de la Guerra Civil.

“Vol dir que pot trigar tant el moment de poder reprendre les nostres serenes passejades? El món és boig, però tanmateix, àdhuc la follia obeeix a certes lleis de gravetat que la fan caure pel seu propi pes. I miri que pesa ja aqueixa bogeria d’Espanya! La història, llegida, és el “suave mari magno” de Lucreci. Viscuda és, senzillament, una abominació. Penso que sempre ha estat així. Allò de que la història sigui mestressa de la vida és un contrasentit: la història no ensenya mai a viure; és el viure, que ensenya a comprendre la història. I aqueixa amarga lliçó pot resumir-se en dues fórmules: els que fan la història no són pas els millors que podien fer-la; i els fets que la història registra no són pas els millors entre els que podien haver esdevingut. La història escrita, fet i fet, no és altra cosa que un entreteniment literari, que prova de narrar lògicament el que no ha estat res més que biologia pura”, li arribarà a respondre Calvet, el 18 d’agost del mateix, en aquest breu intercanvi epistolar. Li ho responia a l’Hurtado que escrivia els “40 anys d’advocat” des de l’exili de Perpinyà, o ens ho deia a tots nosaltres, lectors de Gaziel, fins aquells que avui agafen els seus articles, deslligant-los de la biografia del seu autor i el seu context, per llençar-se’ls pel cap, amb un sentit del presentisme, la curtesa de mires i l’oportunisme –un fenomen actual i curiós al que tampoc ha estat aliè el mateix Hurtado– i que haurien esgarrifat al mateix autor?

25 d’octubre 2013

Antoni M. Marcet, l'Abat que féu entrar Montserrat al segle XX (Publicat a El Matí)

El desembre de 1912, des d’Itàlia estant li arriba la notícia que ha estat escollit Abat coadjuntor del monestir de Montserrat, amb plens poders i dret a successió de l’Abat Deàs. Antoni Maria Marcet i Poal, és llavors un home de 32 anys, fill d’una família de fabricants de Terrassa, que des de 1894, quan havia pres l’hàbit benedictí, havia format part d’una comunitat que mica en mica s’anava refent d’un conflictiu segle XIX –guerres, clausures, desamortitzacions i represes– gràcies a l’impuls de l’Abat Muntadas i, a pesar de l’estigma conservador que ens n’ha arribat, el mateix Deàs. En els seus anys d’estudi i formació havia coincidit amb dos puntals de la seva futura comunitat:Bonaventura Ubach i Gregori M. Sunyol.

Marcet havia representat Montserrat al capítol provincial on fou proposat com a consultor a l’Abat General de la Congregació Benedictina Sublacense, Mauro Serafini. A partir de llavors, restaria al Sacro Speco de Subiaco fins al 1912. Els anys italians són d’estudi de la història monàstica i del monaquisme benedictí i d’inici dels viatges que durant tota la vida farà. De caràcter senzill i poc amant dels càrrecs, va refusar diverses vegades acceptar el nomenament, però hi accedí davant del desig de l’Abat General i el manament d’un dels religiosos catalans més poderosos de l’època contemporània, el Cardenal Josep de Calasanç Vives i Tutó, Prefecte de la Congregació de Religiosos. Finalment, el nou abat electe arribà al seu monestir el 15 de gener de 1913, on de seguida la comunitat li prestà obediència. La benedicció abacial tingué lloc el dia 26 de gener, al mateix monestir de Montserrat. El nou abat Marcet prengué les regnes de la comunitat, encara en vida de l’abat Deàs –que no morirà fins el 1921– i amb una gran feina per davant: Marcet seria l’encarregat de portar Montserrat al segle XX. Com va recordar l’actual P. Abat de Montserrat, Josep Maria Soler: “El Pare Abat Marcet va ser l’home providencial que Déu donà al nostre monestir en uns moments crucials”.

Tot i que Marcet no era un home d’elaborar programes ni plans d’acció, i que acollí amb goig les iniciatives dels seus col·laboradors, tingué clar des del principi del seu mandat les opcions que havien de marcat el seu abadiat: l’opció per la catalanització del monestir, l’opció per un nivell cultural fort i per una vida de treball profunda i l’opció per una vida monàstica seriosa i renovada, però compatible amb l’acolliment als fidels que acudien al santuari. La seva comunitat va comptar amb figures de primer nivell: Gregori M. Sunyol, prior del monestir, un dels pilars del moviment gregorianista i litúrgic a Catalunya, que arribà a ésser president de l’Institut Pontifici de Música Sagrada i Abat Titular de Sant Cecília; Romuald Simó, doctor en teologia, format a Sant Anselm, del que arribaria a ser vice-rector, prior administrador del Pueyo, Procurador General de la Congregació i Abat Procurador General, abans de retirar-se a Jerusalem, on morí; Pere Celestí Gusi, braç dret, home de confiança i secretari de l’abat Marcet, encarregat de les obres artístiques i materials, director de la impremta i degà, sots-prior del monestir, abat del monestir de Manila, Visitador de la Provincia espanyola de i General de la Congregació. Bonaventura Ubach, biblista i orientalista professor de Bíblia i llengües orientals, que recorregué a Orient, tots els escenaris bíblics del Sinaí a l’Aràbia, passant per Síria, el Líban, l’Iraq i, Israel, així com l’Àsia Menor, Grècia i Creta, per conèixer directament els escenaris i les fonts originals de les Escriptures, amb la que va bastir la gran obra de la Bíblia de Montserrat. Anselm Albareda, impulsor de la represa, ampliació i esplendor de la biblioteca, la impremta i l’arxiu de Montserrat, format a Sant Anselm, a l’Scuola Vaticana di Paleografia, Diplomatica e Archivistica de Roma i a la Universitat de Friburg, fou Prefecte de la Biblioteca Vaticana, durant més de vint-i-cinc anys. L’any 1951 fou distingit amb el títol honorífic d’Abat del Monestir de Santa Maria de Ripoll i creat cardenal pel papa Joan XXIII el 1962. Participà molt activament al Concili Vaticà II.

 Com a home del seu temps i del seu país, l’abat Marcet no deixà mai de mostrar unes conviccions catalanistes ben fermes i afavorí de múltiples maneres el moviment nacionalista. Com dèiem, dugué a terme la catalanització total de la vida interna i externa de Montserrat, donà el seu suport i la protecció de la cultura catalana i mantingué una bona relació amb les institucions i les autoritats del país, primer amb la Mancomunitat i, posteriorment, amb la Generalitat. Aquest compromís no passà desapercebut a la dictadura de Primo de Rivera, que portà a terme una repressió absoluta contra el catalanisme. Aviat arribaren les suspicàcies, sospites, acusacions i la Guàrdia Civil vigilà de prop el Monestir mentre la policia secreta mirava d’esbrinar les anades i vingudes de l’Abat i els seus visitants. Tot plegat provocà l’allunyament de Marcet del monestir en un exili per Xile, Argentina i Terra Santa, al que aviat s’hi afegiren els pares Sunyol i Albareda. La proclamació de la II República va ser rebuda per Marcet amb incertesa i temor, donat el caire laïcitzant del nou règim polític. De tota manera, no trigà gaire a tenir un contacte proper amb les principals personalitats polítiques de la Generalitat de Catalunya, que el degué tranquil·litzar força. Ben pocs dies després de la seva arribada a la presidència, el 20 d’abril de 1931, Francesc Macià i l’Abat Marcet es reuneixen a Barcelona, i el President de la Generalitat visità Montserrat diverses vegades. D’aquesta manera, s’anà teixint una relació amistosa entre les autoritats catalanes i la comunitat benedictina, que no canvià amb l’elecció de Lluís Companys com a nou President de la Generalitat, a la mort de Macià. En arribar la Guerra Civil, les autoritats donaren mostra de la seva responsabilitat envers Montserrat, no solament salvant el monestir sinó preocupant-se de sostreure els monjos de les mans de la violència anticlerical que s’estengué a la rereguarda republicana. Marcet aconseguí marxar a Itàlia gràcies als consellers Gassol, Espanya i Corachan. La joia per la salvació de bona part de la seva comunitat es veié empal·lidit per les sofrences, la mort i l’assassinat de molts d’altres. El 1937 s’establí amb alguns dels seus monjos a Belascoin, Navarra. El 1942, Marcet hagué de fer els honors al general Francisco Franco, que visitava per primer cop Montserrat. El retorn al monestir no fou fàcil ni exempt de problemes. Antoni M. Marcet morí el 1946. A partir de llavors començava l’abadiat d’Aureli Maria Escarré.

La Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, fundada pel bisbe Josep Torras i Bages l'any 1899 i amb una fèrtil i profunda relació amb el monestir ja durant el seu abadiat, ha volgut commemorar el centenari de l'elecció d'Antoni M. Marcet com abat de Montserrat amb una exposició que es pot veure a l'Hotel Cisneros. Els textos i la selecció d'imatges de l'exposició han anat a càrrec de l'autor.

11 d’octubre 2013

L'honor de les víctimes incòmodes (Publicat a El Matí)

La beatificació de diumenge a Tarragona de 522 víctimes de la persecució religiosa durant la Guerra Civil a Espanya, ha reobert a Catalunya de nou l’incòmode debat sobre l’abast del record a aquests morts que, per a l’Església Catòlica, tenen la condició de màrtirs. És a dir, d’acord amb el Catecisme, els qui han donat testimoni de la fe fins la mort. Entre els futurs beats, el bisbe de Lleida Salvi Huix i el bisbe auxiliar de Tarragona Manuel Borràs, a més de diversos sacerdots, frares, monges i monjos, vint d’ells corresponents a la comunitat benedictina de Montserrat. Més enllà de l’elevació als altars d’aquestes víctimes, que ha viscut diferents episodis dins de la mateixa Església on no és ni ha estat un tema ni tancat ni exempt de debat, el fet que se’n torni a parlar amb passió, retrets, rancors i exaltacions, sobretot arran de l’assistència del President de la Generalitat, demostra una vegada més que no és un episodi històric ni assumit ni digerit, i mal situat en el relat col·lectiu del nostre passat.

Tot i estar científicament quantificades pels professors Josep Maria Solé i Sabaté i Joan Vilarroya, les morts a la rereguarda republicana encara provoquen un silenci dolorós, quan no l’aparició d’excuses interessades, intents de minimització o fins i tot d’atribucions de culpes a fantasmagòrics mites, com el dels “incontrolats”. Caldria ser prou madurs d’una vegada per totes com per assumir que, a partir del cop d’estat dels militars facciosos, a Catalunya es va desencadenar una onada de violència sistemàtica contra tots aquells elements considerats sospitosos de contrarevolucionaris, especialment contra eclesiàstics, persones de conviccions catòliques, burgesos, militants de dreta o, inclús, republicans que s’oposaven als revolucionaris que havien pres el carrer i l’ordre del país, que avui encara tenen una consideració de víctimes incòmodes.

En bona part, aquestes mateixes víctimes de la reraguarda republicana, catalogades com a Caidos por Dios y por España, foren vergonyosament utilitzades per franquisme, amb la desgraciada complicitat d’una Església que s’havia llançat als braços del general, com a justificació del seu sagnant règim –que practicà la violència política fins al darrer moment – construït sobre l’exaltació dels vencedors i el silenci dels vençuts. Però la consciència dels qui creiem en els valors de la democràcia, no pot acceptar un relat, que amb el mateix esquema, es construeix en l’exaltació d’uns morts sobre l’oblit dels altres. Un relat col·lectiu basat en l’honor i homenatge als morts de la dictadura i la repressió, mentre no som capaços o som reticents a l’hora d’assumir la responsabilitat dels morts –particularment pel que fa a la persecució religiosa– al bàndol republicà. Una República a la que, malgrat tot, estem lligats sentimentalment, i que, també malgrat tot, va ser el qui va perdre la guerra defensant Catalunya davant els feixistes. Qualificar despectivament, com alguns han fet, de “franquistes” els religiosos que es beatificaran diumenge, no només fereix la veritat sinó que demostra que encara queda molt per arribar a construir un nou relat centrat en l’honor a les víctimes innocents d’un conflicte d’una complexitat tal que no es poden utilitzar els blancs i negres ni els 140 caràcters del Twitter.

Un nou relat generacional, necessari i urgent, que ja vaig apuntar en un article del 26 de març de 2012, i que em permetran recordar:

 “Des de la consciència del que vam perdre amb i a la Guerra Civil, som a temps de recordar a totes les seves víctimes? Estem obligats a fer-ho des d’un nova òptica. Nosaltres, - membres d’aquesta generació allunyada sentimentalment de la guerra, però interessats terriblement pel país – hem de bastir un nou relat centrat en les víctimes, mortes quan fos, però mortes en una persecució que va durar més de quaranta anys i que inclou totes les víctimes de la Guerra Civil i el franquisme. […]Des d’aquesta nova òptica generacional i col·lectiva, ens veiem obligats a rebutjar totalment aquelles interpretacions que només serveixen per justificar posicions polítiques actuals, tant d’aquells que, obstinadament, no volen ser crítics amb cap ni un dels errors comesos en el bàndol republicà i neguen qualsevol crim en pro d’una justificació revolucionària, com aquell qui perviuen i persisteixen en el relat del franquisme per justificar una dictadura feixista, reelaborat per negar la seva naturalesa colpista i per atacar la democràcia o el catalanisme polític. Fem, doncs, a un reconeixement a totes les víctimes innocents de la Guerra Civil en un país que va començar a perdre el dia que va morir el primer innocent. Tant és que la seva mort fos per mà revolucionària o franquista, perquè el que de veritat ens interessa és enterrar els morts i tancar les ferides. Aprendre del nostre passat, crítica i conscientment, recordar per tal que no passi mai més i bastir un futur lliure. Per molt que es neguin les seves morts, els morts de la Guerra Civil i el franquisme encara són allà. Com Gloucester, que s’entestava a negar davant la reina Anna, la seva culpabilitat en la mort del seu rei a Ricard III de Shakespeare, podem dir que nosaltres no els vam matar, però són morts, perquè sinó haurien estat vius.”

08 d’octubre 2013

La cultura de la paraula (Publicat a Valors)

Fa anys es va posar de moda, com a principi polític, que els fets eren més importants que les paraules, connotant aquestes de forma negativa i associant-les a la xerrameca estèrils, als discursos improductius, a banals pèrdues de temps davant de l’expeditiva acció. Fins i tot, “Fets i no paraules” es va convertir en el lema polític d’un President. S’ha de dir que, sí més no, que a banda de ser un pobre tòpic la frase contradiu, ja d’entrada, els fonaments de la nostra cultura.

La llei de Moisés, els Evangelis –que amb el Pentateuc conformarà la Bíblia- i l’Alcorà, els textos sobre els que reposa el monoteisme, la religió escrita al Mediterrani. Aquí s’inicia el gran tall respecte Egipte, Grècia i Roma, ritus, mite i tradició oral. D’aquestes civilitzacions ens arriba Homer, amb La Ilíada i l’Odissea, pare fundador de la tota la literatura occidental. De Sòcrates, àgraf filòsof de la paraula, i el seu deixeble Plató, més el deixeble d’aquest darrer, Aristòtil, n’heretàrem tota la filosofia. Heròdot i Tucídices posaren la base de la història. Sòfocles, Eurípides i Èsquil, el teatre. De Roma, que tant creia que devia a la Grècia que va acabar dominant, ens n’ha quedat Virgili, Horaci i Ovidi, Ciceró i un polític i general com Cèsar, que va creure tan important guanyar la guerra com escriure-la.

Segles després, el vell llegat de coneixement es mantenia clos als monestirs, mentre a fora els trobadors no deixaven d’utilitzar la paraula per cantar l’amor provençal, cosí de totes les nostres llengües llatines. Una revolució estava a punt d’esclatar: A Magúncia, Johannes Gutenberg posava en marxa la impremta. Més de cent anys després, Martí Luter, amb aquella Bíblia sota el braç capgirava Europa clavant les seves 95 tesis a la porta de l’església de Wittemberg, engegant la primera gran revolució al continent. Els enciclopedistes van posar el fonament per la segona, la Revolució Francesa en que es proclamarien els Drets de l’Home i el Ciutadà. Napoleó Bonaparte, l’emperador a qui la revolució li havia posat a les seves mans França, compilava el Codi Civil que Balzac tindria a la tauleta de nit. La tercera revolució l’escriuria un jueu alemany radicat a Londres, Karl Marx. Revolució o contrarevolució, el drama del segle passat també té el títol d’un llibre que no cal esmentar aquí.

El llenguatge és la casa de l’ànima, com afirmà Heidegger, i l’ànima de la nostra civilització grega i llatina, jueva i cristiana, també bizantina i arabitzada, catòlica i reformada, liberal, revolucionària i contrarevolucionària. La nostra història està feta de paraules: de cants, odes, pregaries i preceptes, de cròniques relats i tragèdies, de pamflets, discursos i manifestos... De paraules que aconseguiren ser fets i que transformen i fan la història. Fa 50 anys ho aconseguia el Dr. Martin Luther King amb el seu discurs al Mall de Washington, que era només això, paraula, però que va aconseguir accelerar el final de la segregació racial als Estats Units.

07 d’octubre 2013

La fascinació periodística per Itàlia (Publicat a El Matí)

“Itàlia és el meu país, l’italià és la meva llengua, la pasta el meu menjar i el chianti el meu beure. Si puc passaré mitja vida a Itàlia”. Un jove Josep Pla escrivia l’any 1922 a Josep Maria de Sagarra aquesta agosarada declaració d’amor (o professió de fe), tot just arribat per primera vegada al país transalpí, com a periodista. Anys després, al pròleg del seu llibre precisament dedicat a Itàlia serà més modest: “Jo no tinc cap categoria per a dedicar res a ningú. Ara, aquest llibre té per origen l’agraïment: exactament a Itàlia He viscut en aquell país gairebé sis anys de la meva vida. És un nombre irrisori d’anys. He fet el que he pogut. Si jo tingués una mica d’imaginació, tindria la il·lusió de creure que Itàlia és la meva segona pàtria”. De Pla a Enric Juliana, Itàlia ha produït una autèntica fascinació entre els periodistes catalans. Potser és, com deia l’advocat i dirigent del PSUC Josep Solé i Barberà, que els catalans som uns italians frustrats.

I de fet, Itàlia és un país apassionant, subjugant, còmic, irònic, dramàtic, tràgic. La seva densitat cultural; la seva història tan antiga com, alhora, novíssima; la seva irradiació mil·lenària a tot l’orbe; la seva política confusa i teatral, tan ideològica com relativista; la barreja i la potència de la Santa Seu, el calcio i la bellesa, i una permanent successió d’esdeveniment que només es poden interpretar entre amb unes coordenades plenes de referències literàries, històriques, culturals, mediàtiques, eròtiques i esportives. Itàlia és molt més que un país europeu de talla mitjana, amb un parell de notícies l’any –unes eleccions, un escàndol, un partit de Champions League-, una petita cultura que ens pot arribar de forma molt fragmentària i uns intercanvis basats en la importació i exportació de productes, turistes i estudiants d’Erasmus. Un país així podria ser-ho Holanda. O Àustria. O Dinamarca, Polònia o Txèquia. Però Itàlia és una cosmovisió completa i particularíssima, difícil d'interpretar sense amor i una certa inició per desxifrar una voluntat mai assolida d’esdevenir. Itàlia sembla haver estat creada per intentar ser interpretada. Sembla haver estat somniada per algun d’aquells Déus desvagats dels romans per què un dia un periodista enviés al seu país una crònica, potser fallida, potser enfarfegada, potser incompleta, potser plena de cites, de noms, de literatura, i potser màgicament plaent pel lector. Quants de nosaltres no voldríem ser-hi enviats quan llegim el que ens n’arriba?

Aquesta setmana, per exemple, anem plens d’imatges d’Itàlia. Al Vaticà, un Sant Pare d’aires i procedir gairebé revolucionaris, capaç de fer arribar un missatge que sobta fins al més escèptic, a través dels canals del periodisme menys pietós i complaent, que desmunta verbalment i de manera pràctica la justificació de segles de funcionament de la Cúria. A la Roma capital, un crepuscular Berlusconi provoca una crisi de govern per intentar aturar la seva inhabilitació i, davant de l’amenaça de mig partit de no acompanyar-lo en un final espectacular, es veu obligat a aturar el seu propi show, votant, en un gest de teatre genial (reconegut fins i tot pel mateix Primer Ministre Letta) la seva pròpia derrota a través del suport al govern de concentració de centre-esquerra-centre-dreta. Finalment ahir, tornava la tragèdia a l’illa siciliana de Lampedusa, de la que n’era Príncep Giuseppe Tomasi, autor d’Il Gattopardo, la melancòlica novel·la sobre el final de l’antiga aristocràcia borbònica i l’ascens d’una nova classe social en la Itàlia naixent, i que el mateix papa Francesc va visitar no fa pas gaires mesos en un senzill però emotiu homenatge als qui van perdre la vida a tocar d’una terra que creien de les oportunitats. 130 morts i més de 200 desapareguts és la xifra provisional que ens arriba d’aquest nou drama lligat a la immigració. La mort, la comèdia, la religió.

Aquest mosaic només pot conformar un relat arribat des d’Itàlia, que des d’aquesta altra banda del Mediterrani devoraríem amb l’avidesa amb que devorés una menja suculenta o portaríem a terme un pecat venial. Una bona crònica italiana que no serà mai un breu d’agència ni una notícia indiferent enmig de les pàgines d’internacional. Itàlia no és un país qualsevol i el que ens n’ha d’arribar no ho pot ser-ho de cap manera. O almenys, això esperem els qui sentim aquesta fascinació.

30 de setembre 2013

Egipte: prendre partit? (Publicat a Valors)

Mentre escric aquest article, Egipte davalla cap a una pendent que pot desembocar en una guerra civil. Les protestes juvenils de Tahrir van creure càndidament que havien aconseguit la caiguda del rais Hosni Mubarak, –un cop de palau executat per la camarilla militar del dictador– i que s’obria un futur de democràcia i llibertat. A les eleccions, liberals i laics van ser escombrats per la confraria dels Germans Musulmans, opositors ancestrals al règim ideat per Nasser, amb un gran suport entre els sectors pobres, devots i rurals. Democràticament elegit president, Mohamed Mursi va fer passes cap a la islamització de la societat, deixant entreveure una agenda oculta. El descontentament dels qui creien que no era allò pel que havien lluitat va fer esclatar de nou les protestes, amb milions de signatures per forçar noves eleccions.

Caldo de cultiu prest per a una nova intervenció de l’exèrcit que, sense esperar a la resolució pacífica del conflicte de legitimitats va portar a terme un cop d’estat amb la promesa de nous comicis i la persecució dels Germans Musulmans. Des de llavors, els enfrontaments sagnants entre l’exèrcit i els derrotats islamistes han desencadenat matances, crema de mesquites i, amb especial virulència, esglésies coptes, i una situació a simple vista pròxima al fatalisme. Egipte no és una creació moderna, un invent de tiralínies dels guanyadors de la I Guerra Mundial, un fruït de la colonització. Egipte és la consciència d’una gran cultura trimilenària que transcendeix el cristianisme i l’Islam, que transcendeix l’Àfrica i el món àrab i que transcendeix els enfrontaments d’avui.

Ara mateix, però, davant de la perspectiva irresoluble, per idealisme o pragmatisme d’occidentals a recer, ens veiem abocats a prendre partit, bé pel cop d’estat, com a mal menor, en base a la joventut liberal de Tahrir, usats més aviat com a excusa, bé pel govern democràtic derrocat, encara que fos la pell de xai dels que no creuen en la llibertat. Una perspectiva complexa que obliga a masses matisos. Des de la nostra talaia d’eterns tertulians, i gràcies als mitjans de comunicació, les noves tecnologies informatives i les nostres adscripcions ideològiques, ens veiem obligats a prendre partit, sempre i en tot moment. Tant és que sigui davant d’una guerra, com a Síria, a Líbia o, fa vint anys, a  l’antiga Iugoslàvia. Tant sigui en una situació de tensió, com a Egipte. O un enfrontament ancestral, com entre israelians i palestins. Però, per què hem de prendre partit? Per què ens veiem obligats a defensar aferrissadament un o altre bàndol, com una mena d’herència de la polarització i el sectarisme del segle XX, i no optem per una visió contemporània i postmoderna, de no tenir més bàndol que els de les víctimes de la violència i els DDHH? Personalment, i deixant de banda l’anàlisi, la diplomàcia i la geostratègia, en la perspectiva d’Egipte, no em veig capaç de defensar ningú més que els morts, ferits i els perseguits.