28 de gener 2013

La mort d'un mestre (Article publicat a Valors)


Escric aquest article en tornant del Tanatori, on hem acomiadat un mestre de l’escola, que ha marxat sense ni avisar-nos, de sobte. La notícia va córrer de seguida entre els professors i aquells alumnes que hi mantenim contacte gràcies a les xarxes socials, servadores dels lligams que fa deu anys vam interrompre. A la mateixa xarxa, adolescents de joventut gairebé insolent escrivien missatges dolguts sobre la mort del seu encara mestre de català, de qui s’havien acomiadat abans de Festes, amb un bon Nadal i alguns deures. Encara era massa jove, tenia tants anys com la nostra escola, on ell havia anat i de la que es convertí en mestre. No havia arribat encara no la cinquantena, massa aviat perquè rebéssim aquesta nova, d’ell.

Mentre professors, companys, amics, exalumnes i alumnes parlaven dels seus records, d’escenes viscudes, de pensaments sincers i agraïments mai expressats, jo anava recordant el meu Dani: la seva cal·ligrafia en bolígraf vermell als meus textos; la seva veu, els seus tics, la seva forma de caminar i la seva, a vegades maldestre, indumentària; la meva estúpida gosadia i arrogància que sovint topava amb el seu esperit rectilini i assenyat; alguna trifulga; alguna anècdota divertidíssima; algun examen en que el devia decebre. Però, sobretot recordava les seves classes de literatura catalana, explicant-nos i fent-nos descobrir la poesia trobadoresca, Ausiàs Marc, el teatre de Santiago Rusiñol i la poesia de Joan Salvat-Papasseit. Recordo, la seva brillant, pausada, culta i afinada explicació del Tirant lo Blanc, que m’ha servit per rellegir-lo anys després i que destil·lava l’estudi saberut de Martí de Riquer. Perquè, passats els anys i esvaïdes les boires de la nostra relació, a voltes tibant, a voltes estreta, el temps no ens ha permès retrobar-nos i parlar d’aquells temps i agrair aquests ensenyaments i explicar-li projectes i preguntar per l’escola....? Sempre em recarà haver passat tantes vegades pel seu costat només amb un “hola, adéu-siau”, sense ni aturar-m’hi. Em sap greu no haver comentat amb ell els meus gustos literaris, encara no definits quan ell m’instruïa. Em pesa no haver-li pogut agrair ensenyances i lectures només suggerides, insinuades, comentades de passada.

Al sortir de la sala, mentre ens inundava aquell dolç  i fred sol d’hivern, vells professors i els vells alumnes ens hem anat trobant, gràcies a una atracció innata. Recordàvem aquell temps de la felicitat i lamentàvem haver d’explicar-nos tantes coses, en aquella esplanada on encara hi havia el cotxe fúnebre que s’enduria el cos del nostre mestre de català. El mestre que no podria participar, de forma discreta i distant, com sense ficar-s’hi massa, en aquesta conversa.

Descansa en pau, Dani.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada