La Rambla: El carrer de Barcelona per fer mitjana amb el món (Publicat a El Matí)

Quan era petit i els meus pares em portaven a Barcelona jo sempre volia acabar la tarda al McDonald’s de carrer Pelai. Abans que la franquícia americana s’instal·lés per tot, per un nen mataroní com jo l’hamburguesa ianqui formava part de l’encanteri cosmopolita de Barcelona, com el Passeig de Gràcia, el Camp Nou o el Barri Gòtic. De la mateixa època reculada, recordo que sempre que havíem de pujar o baixar les Rambles, el meu pare es posava la cartera a la butxaca de davant dels pantalons, com a signe inequívoc de perill, i que caminàvem ràpids, un pel fastiguejats i brandant el cap, entre resignats i commoguts per les primeres acumulacions de turistes, xoriços i tril·lers. Les Rambles, en aquella primera època que em recordo de la mà dels meus pares, al tombant dels noranta, eren una via de pas on hi desembocaves, quan sorties del recer del Claustre de la Catedral o de fer un suís del carrer de Petritxol.

Aquest record personalíssim l’he retrobat llegint el llibre de l’Enric Vila “Breu història de la Rambla”. Les pàgines en que, un cop explicat tot el seu esdevenir històric des de 1714, ens parla de la relació contradictòria del que ell en diu els “catalanets” amb el carrer més cosmopolita, literari, simbòlic estimat, internacional i més barceloní i català de Barcelona, són extraordinàries i et fan aixecar de la cadira, tot afirmant amb el cap. Però alhora, durant tota la lectura del llibre m’he tornat a trobar amb aquell record infantil, que alhora s’esquerdava quan els mateixos pares que es lamentaven de l’estat de la Rambla, et parlaven de la bellesa perduda de la Plaça Reial –llavors en caiguda lliure i encara no recuperada–, t’entraven al paradís sensorial de la Boqueria i a veure els pessebres de l’Església de Betlem, t’assenyalaven el drac de la façana de la Casa Bruno Cuadros, et feien la llista de les botigues de la seva infància o tornaven a rememorar una nina comprada al SEPU, i de més gran t’explicaven que havien estat jovenets i havien anat a fer un entrepà al Núria, en una de les seves primeres sortides a Barcelona. Com podia ser que aquell carrer associat a la possibilitat que et pispessin la cartera, a la xavacaneria i a una prostitució més descarnada que torbadora, tingués tanta força i evoqués tantes coses per famílies tan normals com la meva?

A més, l’any 1992 quan segurament ja notava els símptomes de la malaltia que se l’enduria abans de l’estiu següent, la meva àvia em va portar a Barcelona. Era la Barcelona en que les meves cosines grans es van fer voluntàries olímpiques i que per mi era una ciutat encara llunyana i estranya. A Barcelona hi arribàvem en tren, hi viatjàvem en metro, amb el funicular de Montjuïc pujàvem a veure la flama olímpica de l’Estadi i encabat baixàvem a les Rambles i ens enfilàvem a les “Golondrines”. A mi llavors em semblava que la meva iaia es trobava molt segura fent aquell paper de guia, i no és d’estranyar que això tingués a veure amb el fet que amb nou anys va anar amb els seus pares a veure l’Exposició Universal de Barcelona i que l’any 41 el meu avi la va portar a passar la nit de noces a l’Hotel Oriente.

I amb aquest cúmul angoixós de records vaig trobar-me a la Rambla. La Rambla dels meus periodistes dels anys 20 i 30, de Pla, Sagarra, Soldevila, Planes i Irene Polo que alguns tenim la dèria de desempolsegar. Com diu l’Enric en un paràgraf que tinc ben marcat “No és casualitat que la recuperació del periodisme de la Rambla d’abans de la guerra coincideixi amb el renaixement de la cultura urbana catalana; ni que la recuperació d’aquest periodisme tan concret coincideixi amb la popularització de l’independentisme: en les societats alfabetitzades l’urbanita és un producte dels diaris i els diaris són producte de la voluntat de poder, de l’interès per treure partit a una imatge de ciutadà decent”.

Però també una altra Rambla. Amb la meva Rambla: La Rambla del Liceu i del Viena. La Rambla dels sopars universitaris que acaben en tuguris parents llunyans de la Criolla. La Rambla de l’Ateneu, de la Biblioteca de Catalunya, del Romea, del CCCB i el MACBA, del Pinotxo de la Boqueria, dels pinxos bascos, de les llibreries i de la Granja Viader. Paradoxalment, feia meva la Rambla sense deixar de pensar que aquella Rambla ja no em pertanyeria mai. Que no faria mai un entrepà al Núria; que no seria capaç de fer una llista de botigues perdudes de la Rambla on mai m’hi haguessin comprat res; que no portaria mai la meva dona la nit de noces a l’Hotel Oriente. I amb aquesta desesperança em veia obligat a passar gairebé diàriament per la Rambla. Fins i tot ara que hi baixo amb el tren de Sarrià, sovint me’n torno amb la sensació de marxar d’un paradís perdut que tu ni tan sols has conegut. Un somni que has conegut per persona interposada i al prefereixes abandonar com un vaixell per desballestar, abans que ser conscient que mai no el veuràs. Però potser hem de sobreposar-nos a la metzina de la melangia i fer nostre el missatge coratjós i valent que l’Enric Vila ens ofereix en aquesta història saltironejadora de la Rambla. Faig propòsit d’esmena, doncs, i em disposo a recuperar la Rambla, a “fer mitjana amb el món a través seu”, com ens proposa l’autor, i projectar el futur del país des d’aquest carrer que és la nostra història, la nostra literatura, la nostra pàtria i el nostre amor.

Perquè, com abandonar per sempre un carrer que té tanta llegenda i seducció, nostàlgia, derrota, constància, rebel·lia i dignitat que fins i tot una de les seves nits més negres –mentre el país es moria i Europa es matava i els jueus eren exterminats a milers a l’Est–, feia que un nano de 23 anys que venia de fer la guerra a Terol i la mili a la Corunya hi volgués agafar un taxi per arribar a l’Oriente com un senyor amb la dona amb qui s’acabava de casar?