.jpg)
A més, l’any 1992 quan segurament ja notava els símptomes de la malaltia que se l’enduria abans de l’estiu següent, la meva àvia em va portar a Barcelona. Era la Barcelona en que les meves cosines grans es van fer voluntàries olímpiques i que per mi era una ciutat encara llunyana i estranya. A Barcelona hi arribàvem en tren, hi viatjàvem en metro, amb el funicular de Montjuïc pujàvem a veure la flama olímpica de l’Estadi i encabat baixàvem a les Rambles i ens enfilàvem a les “Golondrines”. A mi llavors em semblava que la meva iaia es trobava molt segura fent aquell paper de guia, i no és d’estranyar que això tingués a veure amb el fet que amb nou anys va anar amb els seus pares a veure l’Exposició Universal de Barcelona i que l’any 41 el meu avi la va portar a passar la nit de noces a l’Hotel Oriente.
I amb aquest cúmul angoixós de records vaig trobar-me a la Rambla. La Rambla dels meus periodistes dels anys 20 i 30, de Pla, Sagarra, Soldevila, Planes i Irene Polo que alguns tenim la dèria de desempolsegar. Com diu l’Enric en un paràgraf que tinc ben marcat “No és casualitat que la recuperació del periodisme de la Rambla d’abans de la guerra coincideixi amb el renaixement de la cultura urbana catalana; ni que la recuperació d’aquest periodisme tan concret coincideixi amb la popularització de l’independentisme: en les societats alfabetitzades l’urbanita és un producte dels diaris i els diaris són producte de la voluntat de poder, de l’interès per treure partit a una imatge de ciutadà decent”.
Però també una altra Rambla. Amb la meva Rambla: La Rambla del Liceu i del Viena. La Rambla dels sopars universitaris que acaben en tuguris parents llunyans de la Criolla. La Rambla de l’Ateneu, de la Biblioteca de Catalunya, del Romea, del CCCB i el MACBA, del Pinotxo de la Boqueria, dels pinxos bascos, de les llibreries i de la Granja Viader. Paradoxalment, feia meva la Rambla sense deixar de pensar que aquella Rambla ja no em pertanyeria mai. Que no faria mai un entrepà al Núria; que no seria capaç de fer una llista de botigues perdudes de la Rambla on mai m’hi haguessin comprat res; que no portaria mai la meva dona la nit de noces a l’Hotel Oriente. I amb aquesta desesperança em veia obligat a passar gairebé diàriament per la Rambla. Fins i tot ara que hi baixo amb el tren de Sarrià, sovint me’n torno amb la sensació de marxar d’un paradís perdut que tu ni tan sols has conegut. Un somni que has conegut per persona interposada i al prefereixes abandonar com un vaixell per desballestar, abans que ser conscient que mai no el veuràs. Però potser hem de sobreposar-nos a la metzina de la melangia i fer nostre el missatge coratjós i valent que l’Enric Vila ens ofereix en aquesta història saltironejadora de la Rambla. Faig propòsit d’esmena, doncs, i em disposo a recuperar la Rambla, a “fer mitjana amb el món a través seu”, com ens proposa l’autor, i projectar el futur del país des d’aquest carrer que és la nostra història, la nostra literatura, la nostra pàtria i el nostre amor.
Perquè, com abandonar per sempre un carrer que té tanta llegenda i seducció, nostàlgia, derrota, constància, rebel·lia i dignitat que fins i tot una de les seves nits més negres –mentre el país es moria i Europa es matava i els jueus eren exterminats a milers a l’Est–, feia que un nano de 23 anys que venia de fer la guerra a Terol i la mili a la Corunya hi volgués agafar un taxi per arribar a l’Oriente com un senyor amb la dona amb qui s’acabava de casar?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada