23 de febrer 2013

Cirurgians de ferro (Publicat a El MatÍ)

Els escàndols de corrupció s’adotzenen. Tots els poders de l’estat, de la Corona als ajuntaments, fan aigües. No hi ha partit polític, espanyol o català, sense el seu imputat. Gürtel, Palau, Campeón, Mercuri, Bárcenas, Pokemon, Clotilde, Manga, Pretòria, són noms ja mítics en l’imaginari popular. I qui no el té és que o acaba d’arribar o no ha tocat poder. D’una punta a l’altre de la pell de brau, que titulà Espriu, es generalitza la misèria. Les barbaritats comeses en els anys de bonança, ara ens escandalitzen. El desencís és terrible. El fang s’escampa pels nostres carrers. La sensació és que tot plegat s’enfonsa i que nosaltres, anirem al darrere. Espanya està en una situació d’abisme com no ho havia estat després de gairebé quaranta anys i ja es parla obertament de la crisi o el final de la II Restauració.

En el cas de Catalunya, la intencionalitat política dels focus col·locats sobre determinats comportaments que nosaltres tampoc hem sabut controlar és innegable. Alhora, el que sovint sembla que comença com a vodevil d’espies, pot acabar demostrant que l’estat espanyol es creu més que no pas nosaltres la possibilitat que la separació sigui un fet. Es viu una situació gairebé de guerra, sigui bruta, soterrada, freda o com es vulgui adjectivar. Entretant, a cada bar, a cada taxi, a cada tertúlia, a cada partida, a cada grada, a cada reunió, a cada trobada casual que es produeix, hi ha qui té la recepta màgica per acabar amb la crisi econòmica, la corrupció política i la indignació social. A banda, a les terres d’Espanya, aquests savis del tallat, saben quina ha de ser la solució a l’anomenat “problema catalán”.

De ben segur que els lectors em consideraran un exagerat però crec que estem davant d’una situació tan complexa, tan empantanegada i tan imprevisible com l’inici de la dècada dels vint. Llavors era el desprestigi d’un Rei intervencionista i frívol; la desintegració dels grans partits del tornisme pacífic sorgit del Pacte del Pardo; una guerra que sagnava el país i un exèrcit dividit i amb més generals que caporals; uns obrers cada vegada més organitzats i més radicalitzats i un catalanisme amb cada cop més insatisfaccions i greuges. Els governs se succeïen ràpidament sense temps ni a prendre decisions. Els tirotejos i els atemptats sovintejaven. I a Annual darrera del telegrama reial que aconsellava “Cojones” al general Silvestre, es produïa una autèntica carnisseria... I de cop va arribar Primo de Rivera, Capità General de Catalunya, prometen que solucionaria tots els problemes d’Espanya en pocs mesos. Fer net i retirar-se. Alfons XIII li va entregar el poder en safata. Els partits es van desfer com un bolado amb més pressa de la que abans es prenien el poder. La Lliga i el president de la Mancomunitat Josep Puig i Cadafalch va acomiadar amb abraçades al general, que marxava cap a Madrid. El PSOE i la UGT van apostar per col·laborar amb el règim, i Francisco Largo Caballero s’integraria al Consell d’Estat. Ja sabem com va acabar Primo dels seus set anys de règim dictatorial: reprimint els obrers, perseguint el catalanisme, desmantellant i dissolent la Mancomunitat, enemistat amb tothom, fent créixer a marxes forçades els republicans i perdent la confiança del Rei i l’exèrcit. Va morir alcoholitzat, a París.

 El Marqués d’Estella havia de ser el “cirurgià de ferro” pel qual clamava el gran regeneracionista espanyol Joaquín Costa. Però només va ser un dictador de sarsuela, un militarot admirador i contemporani de Mussolini i Attaturk, que no va solucionar cap dels problemes del país ni a base de fer obra pública, ni de construir un sistema polític corporatiu ni de prohibir el català, la senyera, i fins els “Pomells de joventut”. Ara mateix s’està creant el clima polític, mediàtic, social, perquè, poc a poc i sense que ens ni adonem – no som ja en temps de “pronunciamientos” i “alzamientos”– apareguin els cirurgians de ferro, els aprenents de bruixot, els venedors d’elixirs,... Qualsevol personatge que amb un discurs populista i capaç de penetrar en àmplies i antagòniques capes de la societat prometi solucionar tots els problemes d’Espanya. Capaç de construir, per exemple, una república unitària i presidencialista que esvaeixi la crisi, acabi amb la partitocràcia i els excessos de poders i administracions i posi a ratlla els catalans d’una vegada i per totes.

Compte, compte! Tots plegats estem participant d’un muntatge, com a simples extres, en el que al final del dia estarem prenent, com en anys pretèrits que la majoria de nosaltres ja no em viscut, oli de ricí. Tots sabem quins líders i quines lideresses s’hi postulen, al paper.

15 de febrer 2013

Una generació de lectors lliures (Publicat a Valors)


El nostre és un país de grans enterraments i honors pòstums. El més sublim alhora de celebrar efemèrides i centenaris, el més lluït en l’hora del record i la nostàlgia. Però també és un país, i no m’he cansat de dir-ho, caracteritzat per la mesquinesa, un vici de l’esperit que ens empetiteix com a poble. En la vida, com en la literatura, hem estat marcats per l’ofensa, l’enveja, la manca de generositat i de grandesa.

Amb els nostres clàssics, a més, hem persistit en les qüestions supèrflues que malmeten la nostra literatura. És a dir, hem mantingut fins avui les servituds amb les que van ser gravades les seves obres. Peatges secundaris, caràcters extraliteraris i fosques raons que han fet sospitosos o arcangèlics a autors determinats i han condicionat a generacions de lectors. La polèmica és llarga i inútil. I no em refereixo a la querella de Proust contra Saint-Veuve, o si cal llegir als grans escriptors d’acord amb la seva biografia o només d’acord amb la seva obra. Sinó, senzillament, si hem de continuar llegint a poetes, dramaturgs, novel·listes i prosistes d’acord amb els judicis de valor que van fer canonistes i crítics contemporanis.


Hem de continuar sotmeten a un sumaríssim històric al prosista més important de les nostres lletres? Per contra, hem de mantenir els llorers de poeta nacional (o poeta del poble, com algun diari l’ha arribat a anomenar) a un poeta complex, obscur i allunyat de la popularitat i la glòria que donen que la gent menuda conegui els seus versos de cor? Hem de seguir menystenint l’autor més prolífic del nostre teatre precisament perquè gaudia del favor del públic i d’èxit en totes les facetes de la seva obra? Hem de dir “Amén” als dogmes dels pontífex dels seixanta, tant fal·libles com els d’avui i molt menys lliures del que podem arribar a pensar? I, alhora i encara més important, podem llegir tots els autors que defineixen la nostra literatura amb un altre dictat que no sigui el del nostre gust i el plaer experimentat per la pròpia lectura?

La nostra generació, penso que per fortuna, té l’oportunitat de poder llegir a Pla sense ser suspecte de res. I pot valorar Espriu en la seva colossal mesura i admirar-lo alhora que s’admira a Sagarra, a Riba, a Carner, a Foix, a Màrius Torres o a Salvat-Papasseit. O pot dir, sense embuts i sense haver de demanar perdó, que Incerta glòria és la gran novel·la definitiva sobre la guerra, sense que això desmereixi per a res l’obra de Mercè Rodoreda, posem per cas. Fins i tot, crec que va sent hora que la nostra generació pugui tornar a situar personatges tan polèmics com Xènius al lloc que mereix en l’univers literari.
Som la primera generació lliure de llegir el que ens plagui. Sapiguem aprofitar-ho.

El gran canvi de Benet XVI (Publicat a El Matí Digital)

La meva àvia, que va néixer durant el pontificat de Pius X, el darrer “presoner al Vaticà”. Ella, catòlica tradicional – que no tradicionalista– nascuda en una família del camp de Terol, em recordava fa uns anys, com quan era petita tenia la certesa que el Papa era una personalitat gairebé divina, sobrenatural, algú que no era pas d’aquest món. La meva àvia, que recordava clarament quan en un diari o una estampa havia vist per primera vegada una fotografia del Sant Pare, ha tingut temps de veure Pius XII al cinema, Joan XXIII a la televisió, Pau VI als diaris, els viatges de Joan Pau II gairebé en directe i ara ha conegut la inesperada renúncia de Benet XVI a l’instant. Un món que canviava i uns pontífexs que intentaven seguir els signes dels temps.

La renúncia d’un pontífex en ple exercici del seu magisteri tot i que prevista, possible i reglamentada pel Dret Canònic, no és de cap manera ni un hàbit, ni una tradició ni una obligació i esdevé, per si mateixa, tota una revolució a la Santa Seu. En vuitanta anys, als ulls del comú dels fidels, el Papa passa d’una severitat intangible i infal·lible a sacerdot reflexiu i resolutiu sobre ell mateix, però el que és més important, capaç de capgirar tot un “how know” ancestral.

I no serà pas que Benet XVI, de cap manera l’home convertit ell mateix en símbol fins al darrer moment com el cas de Joan Pau II, no ho hagués expressat ja. En el també inaudit llibre-entrevista “Llum del món” amb el periodista Peter Seewald, Joseph Ratzinger afirma, responent a la pregunta de l’entrevistador sobre si havia pensat en la dimissió arran dels casos de pederàstia que es van fer públic especialment ja durant el seu mandat: “Quan el perill és gran, no podem fugir. Per tant, segur que aquest no és el moment de dimitir. Justament en un moment així s’ha de resistir i superar la greu situació. És la meva posició. Pots dimitir en un moment tranquil, o quan simplement no puguis més. Però, no s’ha de fugir del perill dir que ja ho resoldran els altres. [...] Si un papa arriba a la conclusió clara que físicament, psíquicament o mentalment no pot continuar duent a terme el mandat del seu càrrec, aleshores té el dret i, si s’escau, el deure de dimitir”.

Doncs sembla que el moment tranquil o el moment en que hom ha vist que no pot més ha arribat. O, més ben dit, és ben cert que el papa Benet ha arribat a conclusió clara que físicament, psíquicament o mentalment no pot continuar al seu càrrec. I d’aquest examen de consciència, d’aquest autojudici, Ratzinger n’observa un dret i fins i tot arribaria a dir que, de cara als seus propers successors, n’estableix un deure. Si més no, el deure d’estar absolutament amatents al seu estat físic, psíquic i mental en tot moment i com a Vicaris de Crist i tenir sempre i en tot moment present la possibilitat el dret a la renúncia com quelcom més que una disposició del Codi de Dret Canònic. Aquest deure no podrà ser obviat, a partir d’ara, pels propers caps de l’Església.

És probable, doncs, que el guardià de l’ortodòxia, el “pastor alemany”, que va ser rebut amb suspicàcies pels sectors aperturistes, renovadors o progressistes de l’Església, acabi amb la seva renúncia marcant el canvi més important i revolucionari en la Càtedra de Sant Pere, des de fa segles. Com el docte intel·lectual i teòleg, com el qui va combatre l’escàndol de la pederàstia, com l’enemic aferrissat del relativisme, com el pontífex del segle XXI (o, encara que efímerament, de Twitter), moltes haurien pogut ser les maneres de recordar a Benet XVI. La seva renúncia sorprenent i imprevista, als 85 anys i en plenes facultats mentals, encara que potser no físiques, inscriurà en la història el pas de Joseph Ratzinger pel papat

10 de febrer 2013

Estraperlo: l'escàndol de corrupció de fa 80 anys

Imaginin la pel·lícula sobre la Guerra Civil que mai no s’ha fet. De fet, no hi apareix ben bé la Guerra Civil sinó l’abisme al que s’abocà una República que tants somnis i esperances volia acomplir. Els protagonistes? De primer, un aventurer jueu sorgit de l’Europa d’entreguerres que arriba a la Espanya republicana amb una ruleta pretesament científica sota el braç. Daniel Strauss, jueu alemany nacionalitzat mexicà, castellanoparlant i inventor de l’enginy, que amb Jules Perel i la seva esposa, Mdme Lowmann, han inventat un enginy trucat a mig camí entre la ruleta i la màquina recreativa de destresa i vol fer-se ric implantant-la a Espanya. L’altre protagonista? Alejandro Lerroux Garcia, vell polític republicà-radical que des de jove ha sabut combinar el discurs pretesament revolucionari amb l’espanyolista, especialment als seus anys de Barcelona. L’any 1934, centrat i molt més moderat, arriba a l’ocàs de la seva carrera presidint el Govern de la República, en coalició amb la dreta. Secundaris? Niceto Alcalá-Zamora, President de la República, Aurelio Lerroux, el fill adoptiu de Don Alejandro i primer contacte entre els inventors de l’Estraperlo (nom obtingut de la unió dels tres cognoms dels facinerosos) el Ministre Salazar Alonso i tota una colla de polítics radicals, des de Sífrido Blasco Ibáñez, hereu del novel·lista, fins a l’estrambòtic magnat Joan Pich i Pon, radical barceloní que arribaria a Governador General de Catalunya i batlle de la ciutat.

La primera escena hauria de recrear un partit de boxa. Un partit de boxa espectacular. Barcelona, 13 de maig del 1934. Trenta mil persones a l’estadi de Montjuïc. A la lona el púgil basc Paulino Uzcudun i el seu contrincant, l’alemany Max Schmeling, i a la tribuna el President de la Generalitat Lluís Companys i el batlle Carles Pi i Sunyer acompanyats d’Strauss, que ha organitzat la vetllada amb la intenció d’aconseguir instal·lar la seva ruleta a Catalunya. El joc estava prohibit i l’ERC tenia moltes prevencions morals contra el joc. Veient la foscor de l’assumpte, les autoritats catalanes es treuen de sobre Strauss.

Com continua la trama? Després del seu fracàs amb les autoritats catalanes, a Barcelona Strauss entra en contacte amb Pich i Pon, membre del partit governant a l’estat que li posa de manifest a l’inventor l’interès dels radicals en el projecte. Aviat arriba l’acord: La ruleta s’instal·larà a Sant Sebastià i Lerroux n’obtindrà un 25% dels guanys, Pich, un 10 i d’altres capitostos radicals, un 4. La nit de l’estrena, la policia precinta la ruleta d’Strauss que gira al Gran Casino de la capital guipuscoana. Salazar Alonso, tot i que ha rebut 500.000 pessetes de l’època, anul·la l’autorització que pocs dies abans havia signat. Pocs dies més tard, però, Strauss aconsegueix que la ruleta s’instal·li a Formentor, amb un èxit espatarrant. La notícia causa tan furor, que Gil Robles, soci dretà i catòlic de Lerroux al govern, n’exigeix el final. L’enginyós Strauss, fart dels desenganys amb els radicals, promet venjança.

Expliquem el final? Strauss, després de reclamar una gran suma de diners a Lerroux amb l’amenaça d’explicar-ho tot, decideix escriure una llarga carta al President de la República, Niceto Alcalá-Zamora en que es detallen reunions, contactes, sumes, tota la trama de suborn al Partit Radical i al primer ministre en particular. El President, que no té cap simpatia pel seu cap de govern, utilitza el dossier per treure-se’l de sobre, però sense fer-lo públic. Aviat, però, el coneixerà tot el país: A Bèlgica, on s’ha refugiat després del seu desastre espanyol, Strauss es reuneix amb Manuel Azaña, líder de l’esquerra espanyola. La sotragada al govern és importantíssima. El 18 d’octubre del 1935, es decideix posar l’assumpte en mans del Tribunal Suprem Paral·lelament, s’obre una comissió d’investigació al Congrés dels Diputats en que Lerroux ofereix la seva darrera gran actuació. Presentant-se com a víctima dels seus rivals de l’esquerra, aconsegueix ser exonerat dels seus càrrecs. Els seus homes, però, seran declarats culpables per les Corts.

El Partit Radical, un dels més importants del moment (I ben poc “radical” per altra banda, més enllà de l’anticlericalisme) enfonsat; els fonaments del sistema republicà tocat; la radicalització política d’Espanya, en marxa; el descrèdit de la democràcia –un corrent internacional als anys 30– fent acte de presència i unes eleccions frontistes que guanya l’esquerra amb els militars conspirant per “salvar España” i fer un pas endavant a la vora de l’abisme completent el “The End”. La bola que gira i gira per la ruleta, està a punt d’aturar-se a la casella que hi diu “Guerra Civil”. Després de la victòria franquista, en un ambient de corrupció i misèria generalitzada, la paraula “estraperlo” definirà el mercat negre amb productes alimentaris que enriqueix fins l’obscenitat personatges amb forts contactes amb el règim. Lerroux tornarà a Espanya des de Portugal, jurant fidelitat a Franco (ell, l’antic Robespierre de Carnestoltes!), Alcalá Zamora i el seu substitut Azaña moriran a l’exili… I d’Strauss? D’Strauss se’n sap que va acabar enrolat a l’exèrcit nord-americà, en tasques de reconstrucció a Europa…

 La cobdícia, l’afany desmesurat de lucre fàcil i moralment dubtós, les ànsies espúries de tanoques sense escrúpols, els polítics arribistes, sense cap mena d’ètica ni de sentit de la civilitat i l’honradesa, l’aparició estel·lar de personatges intrèpids, les solucions draconianes de pretesos aprenents de bruixot o cirurgians de ferro... no són només l’argument de la “pel·lícula” actual, aquesta setmana que vam començar amb Clotilde i l’acabem amb Bárcenas, sinó un corrent de fons que ens pot portar a carrerons foscos de la història. Compte amb no fer net, en posar mans al foc per ningú, en escudar-se – com va fer Lerroux el 1935– en persecucions i conxorxes polítiques... És exagerat, potser, afirmar que l’Estraperlo va portar a la Guerra Civil, però de ben segur que tot hauria anat diferent amb més honradesa a les altres magistratures, que s’haguessin tret de sobre, com van fer Companys i Pi i Sunyer, al primer venedor d’elixirs i temptacions que els va passar per davant.