18 de març 2013

El triomf cert dels calçots (Publicat a Valors)

De la Renaixença al Noucentisme la Catalunya Vella va donar caràcter, esperit, ànima, tradicions i univers simbòlic a Catalunya. Només cal pensar en l’estàndard del català, l’admiració pel Romànic, la fascinació per l’Empordà, la descoberta del llegat grec d’Empúries, la sardana com a dansa nacional catalana,... La Catalunya Nova, en canvi, de català occidental, de jota, sarraïna i romana, ha hagut d’esperar als darrers anys del segle XX per estendre a tot el territori algunes de les seves principals tradicions, fins aconseguir convertir-les, per dret propi, en tradicions catalanes assumides plenament, i en molts casos, com a representatives de tot el país. Només cal pensar en el fenomen casteller, que de Valls, Tarragona, El Vendrell o Vilafranca va travessar el Llobregat a finals dels seixanta i ha aconseguit arrelar-se plenament a Terrassa, Mataró o Salt. Una altra de les tradicions de les comarques de Tarragona que ha aconseguit travessar amb èxit la frontera de la Marca Hispànica són els calçots.

Quan aquest article arribi a les llars encara serem al darrer mes de la temporada del calçot i, qui més qui menys, s’haurà trobat en colla per menjar aquesta ceba tendra poc bulbosa, crescuda colgada en la terra que els fa ser tendres i suaus, escalivada i ben sucada de la salsa convenientment preparada amb avellanes, nyores i alls. Després, per fer anar avall, s’hauran ingerit els bons talls de xai i les suculentes i esclatants botifarres i encara hi haurà espai pel cava, pel cafè i les postres. Abans, però, s’haurà tallat prou llenya, s’haurà fet un bon foc que caldrà anar alimentant a mesura que es van coent els calçots, que volen flama i no brasa, i s’haurà cuit la carn a la brasa restant.

Llenya, foc, destrals, cendra, graella, brasa, teules, però també morter, taula llarga, vi del raig, cava posat en fred en galleda,... Una vegada a l’any toca reconciliar-se amb uns aprenentatges antics i gairebé oblidats pels més recalcitrants urbanites, amb un sentit col·lectiu de la preparació de l’àpat, en un sentit cooperatiu de l’obtenció del producte i un sentit festiu del compartir una taula allargada amb cadires desaparellades. A més, la menja es presta a emmascarar-se els dits, a rosegar costelles amb els dits, a brindar emfàticament, fins i tot a fumar a aquells que no ho fan d’habitud.

És cert que el món de l’hostaleria ofereix millors possibilitats en masies de decoració xarona un xic disneylanditzades, on es poden menjar calçots amb pitets de fantasia, menjar-se amb forquilla i ganivet un assortit de graellada i veure en porró, però res és comparable a aquestes trobades en que, per una vegada a l’any, ens obliguem a recuperar uns coneixements heretats sobre el foc i sobre el toc de la salsa, a compartir aliments i rialles i a retornar, d’alguna manera, a l’ancestral vida del camp i a seguir una tradició. Per molt que aquesta tradició triomfant, com dèiem, ens arribés de Valls fa una trentena i escaig d’anys.

13 de març 2013

Francesc (Publicat a El Matí Digital)

Vaticanistes i papòlegs, elaboradors de travesses i de llistes de papables han quedat en ridícul. Hem quedat en ridícul. Ni l’arquebisbe de Milà, ni el cardenal brasiler Scherer, ni els cardenals nordamericans Dolan, de Nova York, o el caputxí O’Malley, de la seu de Boston. Tampoc el “ministre de cultura” Ravasi o el quebequès Ouellet. Cap d’ells ni els altres que havien aparegut com a favorits en l’elecció del successor de Sant Pere, han estat finalment l’elegit en aquest conclave fascinant i mediàticament seguit, com cap altre. Precisament en aquesta època de notícies avançades, de filtracions, d’espionatges, de piulades que trenquen l’intriga i de fugues d’informació de tota mena, la vella saviesa de la Santa Seu ha sabut mantenir el misteri fins l’últim moment. Potser aquesta capacitat de mantenir el secret, és un dels trets més admirables d’aquest esdeveniment històric que s’ha viscut a l’urbs i al món. 

L’Esperit Sant, i en nom seu els cardenals electors, ha estat imprevisible i sorprenent amb l’elecció de l’arquebisbe de Buenos Aires, cardenal Bergoglio com a Papa de l’Església Catòlica Romana. Ja ningú no recordava que havia figurat a la llista de papables del darrer conclave ni que, segons alguns, havia estat derrotat pel ja Papa emèrit. La seva aparició a la Plaça de Sant Pere, després de l’anunci que ha deixat al món perplex, ha recordat a molts a Joan XXIII: la mateixa gestualitat, la mateixa figura, els mateixos aires de simpatia i senzillesa... I el fet que sigui un jesuïta, americà, amb tot el simbolisme que té aquest canvi històric, ha acabat de reblar-se amb l’elecció inèdita del nom de Francesc.

Sant Francesc d’Assís és un dels sants més apreciats d’Itàlia i més conegut al món sencer. Renovador fins i arribar a ser controvertit al seu moment, fundador carismàtic de franciscans i caputxins, radicalment pobre, senzill i amant dels animals, aquests són alguns trets del sant homenatjat pel nou Sant Pare, que potser han estat triats precisament per aquest pontificat que comença. La feina del nou papa no és pas senzilla, però ningú espera que una elecció d’aquesta mena ho sigui. Potser perquè assumeixi aquesta complicadíssima tasca, els cardenals han escollit el seu col·lega més allunyat del que tothom esperava o del que es podia esperar. Alhora, però, les esperances i la simpatia que pot despertar el nou pontífex poden quedar en res, si no posa a fi a l’aparent confusió arran de la renúncia de Benet XVI i les divisions que ningú s’ha esforçat a dissimular.

No hem trigat a veure, però, confuses informacions sobre el seu paper durant la dictadura argentina i fotos escandalosament falses on s’intentava vincular-lo directament amb el criminal Videla. Caldrà que el papa Francesc aclareixi sense cap rastre de dubte qualsevol sospita, com caldrà que se’l jutgi pel seu pontificat que ara comença. Només cal recordar com a Benet XVI se’l va jutjar com a Gran Inquisidor (i membre de les Joventuts Hitlerianes), i va acabar sorprenent a tothom. La sorpresa de Francesc ha estat la seva elecció. Esperem que aquesta sorpresa continuï, per molts anys.

01 de març 2013

Unes eleccions anticipades, l’altra principal amenaça pel procés (Publicat a El Matí)

Dilluns l’amic Jaume Clotet va publicar un recomable article al Singular Digital en que establia quina era, segons el seu parer, la principal amenaça pel procés. Segons Clotet, la possibilitat que no només a Unió, sinó a Convergència triomfés la idea de que s’ha anat massa enllà en el procés autodeterminista i que, si es vol evitar la davallada electoral que el CEO preveia, cal parar màquines és el gran perill que té el camí cap a l’estat propi. Com deia el mateix autor de l’article, el principal escull d’aquests sectors del “voleu dir que no se n’ha anat de les mans” és la determinació del President Mas d’anar fins al final, a risc del seu propi càrrec. Aquest anàlisi és absolutament correcte, però al meu parer caldria completar-lo amb un altre dels perills del procés.

Aquest altre gran risc són unes eleccions anticipades. Unes eleccions que poden venir, per exemple, per la vanitat que intentaran inflar-li a ERC i al seu President per tal que, crescut amb els expectatives de creixement i aprofitant la caiguda de CiU deixi caure, com un castell de cartes el govern i forci unes eleccions anticipades, que segons – i només segons – les enquestes li serien molt favorables. L’entrevista-trampa d’El Mundo a Oriol Junqueras, que curiosament ha tingut gran èxit entre els independentistes de la pressa i l’estripada incapaços de saber destriar el quid pro quo de l’assumpte, va en aquesta línia.

El somni ocult d’ERC sempre ha estat superar, fer el sorpasso i, a poder ser, substituir a Convergència com a partit central i més votat del catalanisme. Aquest era l’objectiu del primer tripartit, quan l’ocàs del pujolisme i la incertesa de la successió feia dir a alguns que CiU sense poder seria com la UCD sense Suárez i que s’engrunaria a la primera. Curiosament, la resistència del partit nacionalista va ser encomiable i va guanyar totes les eleccions catalanes fins avui. Per més que Junqueras sigui un líder sòlid, pragmàtic, sense màcules d’èpoques pretèrites i capaç de trencar dinàmiques i discursos històrics del partit republicà, ERC manté la mateixa estructura assembleària de sempre i no es pot descartar un moviment intern que forci Junqueras a retirar el suport i a provocar una crisi institucional de primer ordre. De moment ja hem tingut l’amenaça que ERC no tolerarà una nova retallada de sou als funcionaris... 

Avui parlem d’Itàlia i de l’atzucac en que sembla immersa, però no voldria ni imaginar-me que suposarien unes eleccions anticipades abans d’un any i mig. L’excusa podria ser qualsevol: l’excessiu rigor pressupostari, la falta de sintonia, la impossibilitat d’una consulta durant el 2014, la tensió dins de Convergència... La voluntat crea el desencadenant. I el que sí que ens podem imaginar és que la participació seria baixíssima, la credibilitat dels partits volatilitzada, la possible aparició d’un Beppe Grillo altíssima i el procés enterrat per 50 anys més. La italianització de Catalunya, no en tinc cap dubte, acabaria amb el procés que sembla que hem engegat.