18 de març 2013

El triomf cert dels calçots (Publicat a Valors)

De la Renaixença al Noucentisme la Catalunya Vella va donar caràcter, esperit, ànima, tradicions i univers simbòlic a Catalunya. Només cal pensar en l’estàndard del català, l’admiració pel Romànic, la fascinació per l’Empordà, la descoberta del llegat grec d’Empúries, la sardana com a dansa nacional catalana,... La Catalunya Nova, en canvi, de català occidental, de jota, sarraïna i romana, ha hagut d’esperar als darrers anys del segle XX per estendre a tot el territori algunes de les seves principals tradicions, fins aconseguir convertir-les, per dret propi, en tradicions catalanes assumides plenament, i en molts casos, com a representatives de tot el país. Només cal pensar en el fenomen casteller, que de Valls, Tarragona, El Vendrell o Vilafranca va travessar el Llobregat a finals dels seixanta i ha aconseguit arrelar-se plenament a Terrassa, Mataró o Salt. Una altra de les tradicions de les comarques de Tarragona que ha aconseguit travessar amb èxit la frontera de la Marca Hispànica són els calçots.

Quan aquest article arribi a les llars encara serem al darrer mes de la temporada del calçot i, qui més qui menys, s’haurà trobat en colla per menjar aquesta ceba tendra poc bulbosa, crescuda colgada en la terra que els fa ser tendres i suaus, escalivada i ben sucada de la salsa convenientment preparada amb avellanes, nyores i alls. Després, per fer anar avall, s’hauran ingerit els bons talls de xai i les suculentes i esclatants botifarres i encara hi haurà espai pel cava, pel cafè i les postres. Abans, però, s’haurà tallat prou llenya, s’haurà fet un bon foc que caldrà anar alimentant a mesura que es van coent els calçots, que volen flama i no brasa, i s’haurà cuit la carn a la brasa restant.

Llenya, foc, destrals, cendra, graella, brasa, teules, però també morter, taula llarga, vi del raig, cava posat en fred en galleda,... Una vegada a l’any toca reconciliar-se amb uns aprenentatges antics i gairebé oblidats pels més recalcitrants urbanites, amb un sentit col·lectiu de la preparació de l’àpat, en un sentit cooperatiu de l’obtenció del producte i un sentit festiu del compartir una taula allargada amb cadires desaparellades. A més, la menja es presta a emmascarar-se els dits, a rosegar costelles amb els dits, a brindar emfàticament, fins i tot a fumar a aquells que no ho fan d’habitud.

És cert que el món de l’hostaleria ofereix millors possibilitats en masies de decoració xarona un xic disneylanditzades, on es poden menjar calçots amb pitets de fantasia, menjar-se amb forquilla i ganivet un assortit de graellada i veure en porró, però res és comparable a aquestes trobades en que, per una vegada a l’any, ens obliguem a recuperar uns coneixements heretats sobre el foc i sobre el toc de la salsa, a compartir aliments i rialles i a retornar, d’alguna manera, a l’ancestral vida del camp i a seguir una tradició. Per molt que aquesta tradició triomfant, com dèiem, ens arribés de Valls fa una trentena i escaig d’anys.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada