26 d’abril 2013

Sèrbia i el perdó

Una de les grans vergonyes de les darreries del segle XX va ser la guerra a l’antiga Iugoslàvia, simbolitzada per la cruel matança d’Srebrenica perpetrat per les tropes serbo-bosnianes de Ratko Mladic i Radovan Karadzic contra els homes d’aquesta regió de Bòsnia. L’assassinat de més de 8.000 musulmans en l’enclavament és una vergonya que pesa sobre les Nacions Unides, incapaces d’evitar aquesta operació de neteja ètnica tot i la declaració de zona segura i la presència de cascos blaus holandesos; sobre Europa, impassible més enllà de la compassió i la solidaritat, i de Sèrbia, la nació que va portar a terme els crims més atroços en aquesta guerra en que cap dels antics membres de la federació té la consciència neta. En el cas concret de Sèrbia, però, la culpa no es circumscriu només aquí sinó que tots recordem el setge i bombardeig de Sarajevo, les barbaritats en nom de la Gran Sèrbia del president Milosevic contra bosnians, croats, eslovens i albanesos, i els desplaçaments de la població albanesa de Kosovo.

Per fortuna, una nova generació de polítics serbis va voler deixar enrere un incòmode i funest passat per treballar pel futur i assumir els errors del seu país. El primer ministre Zoran Djindjic, assassinat l’any 2003 i un dels artífex del lliurament de Milosevic al Tribunal Penal Internacional per l’Antiga Iugoslàvia, o el president Boris Tadic, l’aperturista que ha situat el seu país a les portes de la Unió Europea, ha normalitzat les relacions amb els Estats Units i Europa, va ser el primer a demanar perdó pels crims comeses per Sèrbia en la Guerra dels Balcans i va detenir Karadzic, en són exemples. Però ha estat darrerament quan Sèrbia ha fet dos dels gestos més significatius per tancar el període més negre de la seva història: En primer lloc, la signatura fa pocs dies d’un històric acord de relacions amb Kosovo –la independència de la qual va suposar una dolorosa pèrdua per tot el que havia significat l’antiga província pel sentiment nacional serbi– que tanca el conflicte internacional i que situa tots dos estats en el camí cap a la integració a la UE i en segon lloc, en el terreny simbòlic però no menys important, la petició de perdó “de genolls” per a Sèrbia del President Tomislav Nikolić, un home amb antigues actituds i declaracions polèmiques, pels crims serbis a Srebrenica.

Amb aquestes paraules del seu president, Sèrbia s’afegeix a la llista de peticions de perdó, d’assumpció de les responsabilitats històriques pels crims, errors i malvestats de les generacions precedents. Una llista que encapçala Alemanya, per motius obvis, però a la que s’hi ha el Vaticà pels casos de Galileu o Giordano Bruno, així com per la passivitat davant l’esclavitud o el genocidi; Austràlia, pel tracte als aborígens i per les adopcions forçoses; Irlanda, per l’escàndol de les ”bugaderes de la Magdalena (milers de dones retingudes en semi esclavitud en convents, com a càstig); Bèlgica i Noruega, per la seva col·laboració amb les deportacions nazis; Àustria, per la col·laboració dels nacionalsocialistes austríacs en l’annexió pels nazis; Holanda, per la massacre de més de 400 indonesis; Itàlia, pels crims del colonialisme a Líbia, Eritrea i Etiòpia; Japó, pels crims durant la II Guerra Mundial; Suècia per la opressió històrica als lapons; Gran Bretanya, pel Bloody Sunday; EUA, a Guatemala pels experiments amb la sífilis i amb d’altres malalties, … Fins i tot França, tot i que oficialment no va demanar perdó, va assumir els crims del colonialisme i de la guerra a Algèria.

 En tot aquest llistat no cal que hi busquin Espanya. Mai ha demanat perdó per res: Ni per l’expulsió als jueus i als descendents dels moriscos, ni per la Conquista a Amèrica, ni pel colonialisme al Marroc, ni per segles d’opressió a Catalunya, ni pel franquisme a totes les víctimes. De fet, les úniques disculpes que s’han sentit a Espanya han estat les llastimoses paraules del Rei després del seu accident a Botswana.

22 d’abril 2013

De burgesos i catalanistes (Publicat a Valors)

Darrerament m’ha caigut a les mans –entengui’s caure de forma metafòrica, ja que l’he llegit a Internet– un article del savi historiador Josep Fontana, titulat “La burgesia nacionalista: un animal mitològic”, iniciat amb aquestes paraules: “Amb motiu dels debats sobre el sobiranisme tornem a sentir com s’evoquen a Madrid les malvestats d’aquella fera mitològica anomenada “burgesia nacionalista catalana”. […] I pensar que fa vuitanta-un any que visc a Catalunya i no he aconseguit veure mai ni un sol exemplar d’aquest animal mitològic!”.

No li manca raó al catedràtic emèrit quan rebat la llarga i persistent llegenda que durant anys s’estengué entre el progressisme català i espanyol sobre l’origen burgés –i per tant, rebutjable per alienant i contrarevolucionari– del catalanisme polític i que va tenir entre els seus apòstols el polític i jurista Jordi Solé Tura, pare de la Constitució Espanyola, amb “Catalanisme i revolució burgesa”, publicat a redós del 1968, un dels llibres més polèmics de la bibliografia catalanista. L’hegemonia de la idea de paternitat burgesa del catalanisme ja la va trencar de forma magistral el desaparegut historiador i mestre de tants d’altres, Josep Termes demostrant els orígens populars del catalanisme i dissolent aquest mite que situava el catalanisme com un mer instrument de les elits en la seva lluita per l’hegemonia del tot deslligat de les classes populars i els seus interessos d’emancipació i alliberament. En el moment que es va produir la polèmica entre les tesis de Solé Tura i les de Termes, el debat no era gens trivial. Al final del franquisme, l’Assemblea de Catalunya, el PSUC, els nous partits, farien seva la idea de “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”, en que la lluita per la democràcia anava aparellada amb la lluita per les llibertats de Catalunya.

No obstant, tot i el seu alineament amb les tesis d’un catalanisme de base popular i interclassista, volent combatre aquest persistent fantasma, Fontana cau en un altre mite: El de la burgesia tradicionalment i sense fissures traïdora al país, tant perillós i tòpic com el que atribuïa a aquesta classe social el naixement de la criatura. Sense una certa burgesia catalanista, no hauria estat possible la Renaixença o el Noucentisme, l’arquitectura modernista, les iniciatives periodístiques modernes i cosmopolites dels anys 20 o bona part dels quadres polítics, des d’Acció Catalana i la Lliga fins al PSC i CDC. És cert que el franquisme va embastardir la burgesia i que avui dia, com es lamenta l’economista Francesc Cabana, existeix una burgesia emprenyadora i absentista del compromís amb la comunitat, el seu país i la seva cultura, però declarar-la inexistent i culpable, per vells prejudicis i rancúnies polítiques, com sembla fer Fontana seria poc rigorós i indigne d’un deixeble de l’autor d’un clàssic com “Industrials i burgesos”, Jaume Vicens Vives.

13 d’abril 2013

Els grillini catalans: Entre el cristianisme i la televisió

Catalunya deu tenir el rècord Guinness de creació de partits, plataformes, coordinadores, candidatures unitàries, precandidatures i manifestos. El darrer moviment creat just ara que no hi ha previstes eleccions al Parlament –a no ser que els seus impulsors creguin possible que el malestar entre CiU i ERC pels pressupostos ens aboqui a unes eleccions anticipades– és el que encapçalen la monja benedictina i metgessa Teresa Forcades i el professor universitari i president de Justícia i Pau Arcadi Oliveres. El seu programa, presentat en prime time televisiu al programa Singulars de Jaume Barberà, proposa la convocatòria d’un procés constituent i combina la declaració de la independència (tot i que aquesta no forma part dels deu punts del manifest, centrats tots en l’àmbit social) i propostes heretades bé de la tradicioció de l’extrema esquerra, bé del moviment indignat del 15-M, com l’expropiació i nacionalització de la banca. El seu desig de trencament amb propostes dificilment realitzables, la sintonia amb la fatiga i l’angoixa d’una part dels ciutadans i l’explícita diferenciació amb els partits de l’arc parlamentari, inclosa la Cup per cert, els fa molt similars al Moviment Cinc Estrelles del còmic italià Beppe Grillo. Ara bé, els nostres grillini tenen peculiaritats que els antisistema italians no comparteixen del tot.

El manifest en la seva presentació és només signat pels dos activistes, curiosament tots dos membres amb major o menor implicació de l’Església. No de bades, Forcades és religiosa del monestir de Sant Benet, a la falda de Montserrat, i l’entitat que presideix Oliveres, Justícia i Pau, és una associació del fur eclesiàstic finançada en bona mesura per l’Arquebisbat de Barcelona, creada l’any 1968 en la línia del Pontifici Consell per la Justícia i la Pau que havia instituït el papa Pau VI després del Concili Vaticà II. Paradoxalment, a un dels països que es vanta de ser més laic, on la pràctica religiosa cau sense remei i on l’humor anticlerical és de traç més gruixut (De l’herència de la Campana de Gràcia al Papa Ratzinger de Polònia), els promotors d’una candidatura que proposa un “procés constituent a Catalunya que permeti que el poble català decideixi de forma democràtica i pacífica quin model d’estat i de país és el que desitja” i per tant, “un nou model social”, provenen dels sectors més avançats de l’Església Catòlica. Dos representats de l’heterodòxia de l’Església, especialment pel que fa a Forcades, públicament crítica amb la institució i tant revolucionària en el model social com en l’eclesial. No podrien ser pas representants de la vella Catalunya Cristiana de Torres i Bages, en la Catalunya tan amant dels perfils crítics, extravagants i singulars, siguin religiosos, jutges o aristòcrates, per dir tres exemples.

Singulars, alhora, és el programa en el que es va presentar públicament la iniciativa, ja anunciada com a primícia pel mateix director i presentador del programa Jaume Barberà a les xarxes socials.Precisament, la repercussió a les xarxes socials i el fet d’haver nascut al moment d’eclosió de la crisi econòmica (2009) són una de les claus de l’èxit del programa del comunicador de Mollet del Vallès. Aquestes i saber combinar adequadament la salut, l’autoajuda, la filosofia, la crítica al capitalisme –especialment al que el mateix Barberà denomina neocapitalisme–, a la globalització i al sistema financer i el debat independentista a l’hora de seleccionar els seus entrevistats. Si Forcades i Oliveres, dos autèntics animals mediàtics, van presentar la iniciativa al programa de Jaume Barberà no és pas casualitat. Tots dos han estat convidats diverses vegades al programa, en el que han exposat en sengles entrevistes els seus punts de vista que ara han sistematitzat al manifest. És a dir, tot i ser prou coneguts pel públic català –La mare Forcades es va donar a conèixer amb la seva crítica a la gestió farmacèutica de la Grip A, i gràcies a un altre programa de la televisió pública catalana, el Convidat, vam poder endinsar-nos en la seva comunitat monàstica– Singulars els ha servit com a tribuna pública de formació, consolidació i presentació del seu moviment. Si hom repassa el to del programa des dels seus inicis, en origen molt més divers en quan a temes i convidats, veurà com aquest in crescendo només podia conduir a la formació d’una moviment, candidatura o iniciativa de caire polític en sintonia amb el programa.

Per altra banda, Barberà, que es considera a sí mateix un “indignat” i que en pocs anys s’ha convertit ja en una estrella mediàtica, seguit per més de 45.000 twittaires, autor de dos llibres, tertulià fixe en diferents espais, qui sap si es podria convertir en qui encapçalés aquest moviment dels grillini nostrats. Tant els seus arguments a favor de la independència de Catalunya com del canvi social són compartits amb els impulsors del manifest i de ser així, el dramaturg Jordi Casanovas amb “Pàtria” hauria escrit la primera obra profètica de la història del teatre català.

05 d’abril 2013

"Salvar a la Corona del propio Rey" (Publicat a El Matí Digital)

La meva amiga M. em diu, fent conya de mi, que quan parlo de la monarquia se’m posa cara i veu de Jaime Peñafiel. Jo me’n ric, també, però permetin que fabuli sobre els moviments del Rei, de la seva Casa i Família amb la meva particular teoria sobre el que podria estar passant al palau de la Zarzuela. 

M’imagino que tot va començar el 14 d’abril de l’any passat. L’incident de Botswana, en que el Rei va prendre mal durant un viatge privat de caça, provablement en companyia de la seva suposada favorita, la princesa ful Corinna Zu-Sayd Wittgenstein (nascuda Larsen) va destapar la caixa de pandora de la vida del Rei d’Espanya i alguna cosa molt profunda es va trencar entre el monarca i els monàrquics. O més ben dit, entre Joan Carles I d’Espanya i els que fins llavors s’havien anomenat “joancarlistes” – per les connotacions resclosides del terme monàrquic– garants de l’ordre, l’establishment econòmic i social i responsables d’haver convertit la figura del cap de la Casa de Borbó en un estadista intocable, en el gran demiürg de la Transició i en l’heroi del 23-F. Poden pensar en grans noms de la política – especialment del PSOE, el gran partit joancarlista d’ençà de la Transició –, la premsa, les finances, la vida social, la cultura, etc. La vergonyosa imatge d’un rei mig plorós demanant perdó públicament per la seva ensopegada africana, haurien estat un intent de frenar les pressions i moviments d’aquests joancarlistes perplexos davant d’un Rei a qui cada vegada menys podien excusar.

La consigna d’aquest grup heterogeni ràpidament podria ser aquesta: “Hay que salvar a la Corona del propio Rey”. És a dir, Joan Carles se’ns ha escapat de la mans i les seves vergonyes, ocultades durant anys, ara són més publiques que mai: una salut precària, tot de dones, una vida descontrolada, una part important de la família enfangada amb negocis obscurs, les comptes a Suïssa de Don Joan, un separació de facto amb la Reina... I amb una divisió total dins de la Família, entre el cap de casa i l’hereu, preocupat com a príncep per la continuïtat de la institució i la seva pròpia herència, però també empipat com a fill per les humiliacions que un pare enfollit ocasiona a la mare. La intriga palatina, per tant, podria ser que passés per aprofitar la total debilitat d’un rei convalescent, desprestigiat nacional i internacionalment, enrocat en no plegar, sense suports decisius, burlat per per bona part de la opinió pública, aïllat de la realitat, amb una família desestructurada, ocult pel poble i enfrontat al seu propi fill, per forçar una abdicació que salvés la institució, en les seves hores més baixes. El darrer servei a la Corona de Joan Carles d’Espanya, seria la seva abdicació que el tornaria a situar a l’alçada de l’estadista que ens havien fet creure i li atorgaria una aura d’inviolabilitat vitalícia.

L’operació Felip VI pot ser que estigui ja en marxa. Pensi’n en com en la insistència d’alguns mitjans en l’exemplaritat d’un futur rei preparat, passat per l’acadèmia militar i per la universitat americana, casat i amb filles que garanteixen la successió, que manté una vida més o menys ordenada a pesar de la seva esposa, no massa del gust de bona part d’aquest heterogeni grup d’antics joancarlistes. L’operació, doncs, ha de ser feta amb el consentiment del Rei o sense, si no es vol accelerar l’establiment de la república anhelada per una part de la dreta mediàtica i política de Madrid. Amb la imputació de la Infanta Cristina arran del procés obert contra el seu marit Iñaki Urdangarin -aquell casament que semblava ser el súmmum de l'Espanya plural-, l’emergència del cop de palau successori deu ser més urgent que mai pels neofelipistes.

Tot això que els explico és potser una faula, una impressió d’algú que no té cap font a Palau, però que pot acabar sent realitat. A no ser que la salut més que delicada de Joan Carles I, sempre camuflada en operacions traumatologiques i rutinàries, no avanci els plans d’aquests suposats conjurats més del que ells i nosaltres s’imaginen.