22 d’abril 2013

De burgesos i catalanistes (Publicat a Valors)

Darrerament m’ha caigut a les mans –entengui’s caure de forma metafòrica, ja que l’he llegit a Internet– un article del savi historiador Josep Fontana, titulat “La burgesia nacionalista: un animal mitològic”, iniciat amb aquestes paraules: “Amb motiu dels debats sobre el sobiranisme tornem a sentir com s’evoquen a Madrid les malvestats d’aquella fera mitològica anomenada “burgesia nacionalista catalana”. […] I pensar que fa vuitanta-un any que visc a Catalunya i no he aconseguit veure mai ni un sol exemplar d’aquest animal mitològic!”.

No li manca raó al catedràtic emèrit quan rebat la llarga i persistent llegenda que durant anys s’estengué entre el progressisme català i espanyol sobre l’origen burgés –i per tant, rebutjable per alienant i contrarevolucionari– del catalanisme polític i que va tenir entre els seus apòstols el polític i jurista Jordi Solé Tura, pare de la Constitució Espanyola, amb “Catalanisme i revolució burgesa”, publicat a redós del 1968, un dels llibres més polèmics de la bibliografia catalanista. L’hegemonia de la idea de paternitat burgesa del catalanisme ja la va trencar de forma magistral el desaparegut historiador i mestre de tants d’altres, Josep Termes demostrant els orígens populars del catalanisme i dissolent aquest mite que situava el catalanisme com un mer instrument de les elits en la seva lluita per l’hegemonia del tot deslligat de les classes populars i els seus interessos d’emancipació i alliberament. En el moment que es va produir la polèmica entre les tesis de Solé Tura i les de Termes, el debat no era gens trivial. Al final del franquisme, l’Assemblea de Catalunya, el PSUC, els nous partits, farien seva la idea de “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”, en que la lluita per la democràcia anava aparellada amb la lluita per les llibertats de Catalunya.

No obstant, tot i el seu alineament amb les tesis d’un catalanisme de base popular i interclassista, volent combatre aquest persistent fantasma, Fontana cau en un altre mite: El de la burgesia tradicionalment i sense fissures traïdora al país, tant perillós i tòpic com el que atribuïa a aquesta classe social el naixement de la criatura. Sense una certa burgesia catalanista, no hauria estat possible la Renaixença o el Noucentisme, l’arquitectura modernista, les iniciatives periodístiques modernes i cosmopolites dels anys 20 o bona part dels quadres polítics, des d’Acció Catalana i la Lliga fins al PSC i CDC. És cert que el franquisme va embastardir la burgesia i que avui dia, com es lamenta l’economista Francesc Cabana, existeix una burgesia emprenyadora i absentista del compromís amb la comunitat, el seu país i la seva cultura, però declarar-la inexistent i culpable, per vells prejudicis i rancúnies polítiques, com sembla fer Fontana seria poc rigorós i indigne d’un deixeble de l’autor d’un clàssic com “Industrials i burgesos”, Jaume Vicens Vives.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada