25 de maig 2013

La descoberta d’Amat Piniella i K.L. Reich (Opinió en motiu del centenari de l'autor)

En motiu el centenari de Joaquim Amat Piniella, els amics de Memoria.cat em van demanar la meva opinió sobre la seva obra més emblemàtica KL Reich pel web dedicat a l'autor manresà.


Vaig llegir K.L. Reich de Joaquim Amat-Piniella al tombant del segle XX, per tant jo no devia tenir encara divuit anys. Me’l va deixar una amiga amb qui, amb la gosadia de l’adolescència, parlàvem de literatura i de lectures compartides. Els nens de la meva generació estàvem sota la influència de La llista de Schindler d’Steven Spielberg i La vida és bella de Robert Benigni i havíem crescut amb els camps d’extermini nazi com a part de la història, com a part dels programes educatius i del nostre imaginari. Fins i tot vam ser “víctimes” d’enganys que marquen la “petite histoire” del record de l’Holocaust a ca nostra. Per tant, era probable que topar amb una novel·la catalana sobre Mauthausen no tingués una especial significació per al jove que vivia, fins a cert, sadollat del tema concentracionari.

La reacció, però, va ser absolutament la contrària. La lectura de K.L. Reich em va obligar a elevar el nivell de tota la visió anterior que podia haver tingut sobre la narració del pitjor drama del segle XX i me la va apropar en un sentit molt més adult. Amat-Piniella era, en primer lloc, un català de la generació dels avis, que havia fet la guerra com l’avi i que l’havia perdut, com ell. No obstant, així com el meu avi va tornar a casa i no va tenir cap problema amb el passat que no fos la misèria del moment, per Amat el final de la guerra va ser el principi de la gran experiència de la seva vida. Perquè Amat és un deportat, un presoner del lager, un supervivent de la barbàrie, que podia haver estat qualsevol dels nostres veïns, parents, familiars d’amics, coneguts.

Però alhora, Amat-Piniella, com els grans clàssics de la literatura concentracionària, com Primo Levi, com Jorge Semprún, com Imre Kertész que he tingut la oportunitat de llegir amb posterioritat, és un autor tornat de la mort per donar testimoni de la barbaritat amb una obra d’altíssim testimoni, en forma de llegat. La seva obra, en la millor tradició dels autors referits, no s’ocupa d’heroismes, de grans moments d’emoció o de caricatures del mal suprem que només servirien per donar la raó a les nostres idees preconcebudes, sinó que ens posa al davant del gran problema del mal i de la dificultat de l’home, de ser home, davant d’aquest mal que fins i tot li nega la condició d’humà. A la seva novel·la s’hi troben les reflexions sobre la dignitat, sobre la resistència, sobre l’esperança i sobre la mort que em van permetre enfrontar-me amb noves lectures i noves narracions de l’extermini.

Amat-Piniella, doncs, esdevé un clàssic de la nostra literatura, segurament amb la novel·la més destacada de l’experiència republicana als camps nazis, inserible en la gran literatura universal del segle XX. Un escriptor català que aborda, des de la seva experiència i des de la seva llengua un dels gran reptes literaris d’Occident i se’n surt amb una novel·la que guanya pes amb el temps i que cal esperar que aquest centenari ajudi a tornar a situar a les llibreries, a les biblioteques i a les llistes de lectura del país.

És curiós, a més, que Amat –només sis anys més gran que el meu avi, també soldat republicà– va morir també a la Ciutat Sanitària de Bellvitge, relativament jove. Però això ho he descobert ara i quan el vaig llegir no ho sabia.

24 de maig 2013

Autocrítics eminents (Publicat a El Matí)

Era d’esperar que a mesura que les relacions entre Catalunya i Espanya es tensessin en un xoc de projectes polítics que algú ha comparat amb metàfores ferroviàries, els atacs dels sectors més anticatalanistes de la política, la premsa i l’opinió pública –que no han necessitat aquest nou episodi històric per posar-se en marxa– es fessin cada vegada més insuportables. Les comparacions dels polítics i partits catalans amb els pitjors esdeveniments de la història del segle XX, l’ofensiva judicial i legislativa centralitzadora en temes com l’educació, operacions burdes i absolutament sense sentit com la que ha creat el Parlament aragonès,.. tot és útil per combatre la voluntat de decidir lliure i sobiranament el seu futur que van expressar de forma molt majoritària els ciutadans de Catalunya, primer a la manifestació de la Diada del 2012 i, posteriorment, a les darreres eleccions on els partits favorables al dret a decidir sobrepassen la majoria absoluta del Parlament de Catalunya.

 Però, curiosament, una vegada més veiem com davant d’aquests operacions més o menys coincidents o coordinades, que poden venir dels diferents governs (Central, Generalitat Valenciana, Govern de les Illes Balears o d’Aragó, Presidència de la Junta d’Extremadura o de la Xunta de Galícia), dels mitjans de comunicació (de l’extremisme d’Intereconomia al jacobinisme soft dels mitjans del Grupo Prisa) o dels diferents estaments de l’Estat (Corona, exèrcit, magistratura, etc.) alguns d’aquests periodistes, intel·lectuals o creadors d’opinió que han senyorejat els anys de l’autonomisme, nadant entre les ribes del catalanisme més tebi i peix-al-cobista i el progressisme més cosmopolita i suposadament federalista, se’ns tornen d’una innocència i un candor adorable. Tracten, en tot moment, de rebaixar la tensió situant-se suposadament al mig com si fos possible situar-se en l’equidistància entre els qui quan ataquen ho fan també a ells i els qui – amb més o menys encert, tot sigui dit– intenten rebatre aquests atacs, i viuen, amb gran dramatisme, en un estat de total autocrítica, flagel·lant-se tot lo dia pels grans desencerts dels catalans, censurant amb una veu fluixa i a penes audible el que es rep de l’exterior. 

Aquests autocrítics eminents, experts nostrats en trobar la biga en l’ull propi i no veure res als ulls de la resta, són tant i tant autocrítics i estant tan preocupats amb fer anàlisis solemnes sobre les nostres debilitats, fatalitats, demagògies, errors històrics, caràcters tràgics, sobre tots els nostres pecats capitals i totes les pròpies barrabassades que no tenen ni un moment per perdre en el darrer periodista o polític que ha comparat la immersió lingüística amb el nazisme (o la pederàstia, tot s’hi val!), en el darrer representant governamental que ha amenaçat amb totes les eines de la Constitució (inclosa la suspensió de l’autonomia o la intervenció de l’exèrcit) o amb la divisió cívica de Catalunya o el darrer intel·lectual que ha falsejat la nostra història. Alguns dels nostres autocrítics, de ser tant i tant crítics amb nosaltres mateixos se’ns han tornat uns absoluts i tendres acrítics amb la resta de la humanitat. Fora de Catalunya, l’Arcàdia.

El paroxisme va arribar la setmana passada, quan un dels més entranyables –ex polític d’ufanosa genealogia, convertit en màrtir del nacionalisme al que no ha dubtat, també, en comparar amb el feixisme... ell, que fins i tot algú l’havia cregut l’esperança blanca!– a rel de la Lapao va arribar a preguntar-se en veu alta, que havíem fet de dolent els catalans perquè ens estimessin tan poc... Però no tots són tan grotescos. Bona part d’ells són homes d’una enorme vàlua, a qui cal llegir i a qui cal seguir en el seu diagnòstic, potser no compartit però molt sovint interessant i aclaridor.

 Jo mateix he denunciat la mesquinesa dels catalans en alguns dels moments històrics més decisius, els dubtes, les flaqueses, la manca de magnanimitat i generositat, de visió i realisme. L’autocrítica és la principal eina del coneixement i la saviesa. Ara bé, no estic disposat a combregar amb rodes de molí, i acceptar que cal rebre amb resignació la ferotgia dels qui banalitzen el nazisme, amenacen o insulten. Com a país per aquí no hi hauríem de passar. No podem parar l’altra galta mentre ens dediquem únicament a picar-nos el pit, com ens exigirien alguns dels qui encara no s’han adonat que, com deia la cançó, els temps estant canviant.

22 de maig 2013

Esplèndida incitació (Publicat a Núvol)

Fragmenta, l’editorial fundada el 2007 per Ignasi Moreta i Inês Castel-Branco, no només ha demostrat que es poden editar “llibres no religiosos sobre religions”, és a dir llibres a l’entorn de les religions des d’una perspectiva absolutament aconfessional i allunyada de la devoció i el dogmatisme, sinó que a més és possible que un petit projecte editorial híper-especialitzat es converteix és un afortunat fenomen d’èxit. Ja sigui per l’impecable gust pel bon treball del textos, clàssics o novetats, com per la selecció dels autors i traductors, pel bon ull de les col·leccions i catàleg, així com l’acurat del disseny, tipografia i presentació, Fragmenta Editorial s’ha sabut situar molt més enllà del que era tradicional en el llibre de temàtica religiosa per entrar de ple en la competició i el circuit de les llibreries generalistes més ben assortides. Per aconseguir aquest estatus d’editorial de referència per al lector exigent a la recerca de nous estímuls i ambicions, sense por, sense tabús i sense vergonya, Fragmenta ha sabut usar totes les tècniques per fer conèixer els seus autors i nous títols, tant les infinites possibilitats de les xarxes socials en la que són molt actius com en les possibilitats de la presentació en societat de la novetat. Com ells mateixos expliquen al seu web: “Cada llibre mereix una festa, un ritual de pas, un diàleg públic entre autor i lectors. Per això, tots els nostres llibres es presenten en un acte públic. De vegades, són dos o tres lectors privilegiats els qui ens ofereixen el seu diàleg amb el text. De vegades, l’autor mateix ens en parla. De vegades, el text es torna recitació, música, dansa, art. De vegades, passen totes aquestes coses alhora.”

 Aquest és el cas de la presentació-espectacle que ens ocupa. L’ocasió s’ho ben mereixia. El Càntic dels càntics de Salomó, el poema amorós-eròtic més celebrat de la literatura universal inclòs dins del cànon bíblic i per tant part indiscutible de la cultura religiosa d’Occident, traduït i editat per l’hebraista Joan Ferrer i el poeta Narcís Comadira és un cas paradigmàtic dels trets més singulars de l’editorial, que hem descrit anteriorment. Per la selecció del text clàssic pel seu indiscutible i absolut valor literari, interès, qualitat i necessitat pel lector català del segle XXI, per la vàlua i saviesa dels seus traductors i editors i per l’encert del disseny i presentació, amb sengles pròlegs dels curadors, text bilingüe hebreu-català i assaig de lectura a càrrec de Ferrer, a més de la destacable la il·lustració del volum amb dibuixos originals de Comadira. Així doncs, un llibre d’aquesta magnitud requeria una festa al seu mateix nivell, però una festa que no desvetllés del tot el contingut d’un llibret breu i preciós, però que en deixés un record prou pertorbador, un pòsit prou atraient per no deixar de llegir-lo.

I l’espectacle que van poder veure els devots i curiosos de la casa que es van acostar dilluns a la Sala Beckett va complir essencialment amb aquest ferm propòsit. Sense artificis ni barroquismes impropis del tarannà editorial de Fragmenta, Albert Pijuan va ser l’encarregat de posar en escena el Càntic, amb tres actrius i dos músics. La Noia, l’estimada del noi estimat per ella, es va triplicar en les tres actrius, Roser Bundo, Eva Ortega i Carla Rovira, que alhora van exercir de Cor i de les noies de Jerusalem a les que s’adreça la Sulamita. Ella va ser la protagonista de l’espectacle i d’Ella van ser la majoria dels fragments escollits a més d’algunes rèpliques del Noi, de l’estimat, que es van alternar les actrius i un dels músics, Cisco Cruz, encarregat d’acompanyar amb la percussió el violoncel de Núria Maynou.

Des de la primera invocació, en que la Noia – tant és si en la veu de Bundó, Ortega o Rovira – diu, prega, exclama “Que m’ompli de petons la teva boca, que els teus amors són més dolços que el vi” i en que es presenta com és (el cèlebre vers montserratí “¡Sóc negra i sóc bonica, noies de Jerusalem!”) i la passió que està vivint, fins a la recerca arreu de l’estimat, del Noi, que la descriu com dels ulls, cabells, les dents, els llavis, la boca, el coll i al pit, les veus es van anar confonent i recitant fins l’èxtasi del festí de l’amor carnal que en un moment determinat fa dir-li explícitament “que el meu amor penetri al seu jardí i en mengi els fruïts sucosos”, en una incitació que va resultar una total seducció, una esplèndida seducció per, acte seguit, anar a raure al llibre que es presentava i que van celebrar tots els assistents amb els traductors i editors.

13 de maig 2013

El dia que Lerroux va cridar a la insubmissió dels catalans contra l’Estat (Publicat a El Matí)

Em disculparan que tan sovint apel·li i em remunti a la història, sovint sense més objectiu que el propi aprofundiment en l’ahir i incomplint el vell mandat d’estudiar el passat per comprendre el present i preparar el futur. Una setmana més, m’endinso en vells papers, en velles fites i en vells personatges, però aquesta vegada ho faig esperonat per un descobriment sorprenent que m’ha fet a mans l’amiga colomenca i col·laborada d’aquest diari Cristina Trias. A l’Arxiu Municipal de Santa Coloma de Farners hi conserven un document que trastoca apriorismes.

Ens hem de situar a l’any 1919, fa pocs mesos que ha acabat la Gran Guerra a Europa i els aires de la primera de les nacions que assoleixen la independència es comença a sentir a Catalunya. Des de fa cinc anys la Mancomunitat s’alça com la primera experiència administrativa i institucional pròpia d’ençà del Decret de Nova Planta, però aviat i sota l’impuls de la Lliga Regionalista es fa patent que caldrà un nou marc polític que atorgui l’autogovern a Catalunya. No feia pas gaire temps que enmig del caliu de la guerra mundial i de la Revolució Russa s’havien viscut les jornades de 1917 –el que es coneixeria com la “Setmana Còmica”– en coincidir l’Assemblea de Parlamentaris reunida contra el tancament de les Corts, les Juntes Militars de Defensa, mostra de la inquietud de l’exèrcit, i la Vaga General. Poc abans d’acabar la guerra, L’Escola de Funcionaris de l’Administració Local organitza un plebiscit entre els ajuntaments de Catalunya sobre l’autonomia. L’èxit és espectacular: en un país de dos milions i escaig d’habitants s’hi adhereixen municipis que suposen el 98% del cens de 1910. Les adhesions van des del Círcol Maurista al Republicà Federal. Es forma una comissió dels diferents partits (regionalistes, republicans, liberals, reformistes i carlins) i el Consell Executiu de la Mancomunitat. L’ambient a Madrid es comença a crispar i a enrarir. El Govern no té cap interès en tramitat el projecte d’Estatut. Cambó, el líder de la Lliga a Madrid, és el capdavanter de les aspiracions del país. A les Corts, el diputat Alcalá-Zamora li engalta: “Su señoria debe elegir entre ser el Bolívar de Cataluña o el Bismark de España”. Pel gener del 19, el projecte d’Estatut està enllestit i cal discutir-lo a les Corts. Els diputats catalans tornen als escons que havien abandonat. Al cap d’un mes del debat, i quan s’ha de discutir la proposició catalana de sotmetre a referèndum el text, Romanones suspèn les Corts, desitjant “Un buen Carnaval”. Cau el Govern, es dissolen les Cambres i es convoquen eleccions. Alhora, a la frustració política per la oportunitat perduda s’hi afegeixen l’inici de les fortes tensions socials a Barcelona que fan entrar la por al cos als polítics regionalistes. Amb la Dictadura de Primo de Rivera, la carpeta de l’Estatut quedarà guardava fins a la II República.

En aquest context de lluita per l’autonomia, tres líders polítics signen un manifest als Municipis on els diuen: “En l’actual hora de transcendència mundial ha cregut la Comissió elegida per els Diputats a Corts, Senadors i Diputats provincials, membres de la Mancomunitat de Catalunya, arribat el moment de fer l’esforç suprem per a aconseguir l’Autonomia de la nostra terra. A tal fi, redactat l’Estatut de l’Autonomia, i , aprovat que fou per totes les forces polítiques catalanes, es cridà a tots els Ajuntaments de Catalunya a l’objecte de que, com a representació genuïna del nostre poble, hi prestessin el seu acord. I en la reunió magna de tots els representants de Catalunya, [...] els representants vostres prestaren el jurament sacratíssim –que ja havien fet el jorn abans tots els Diputats a Corts, tots els Senadors, tots els Diputats provincials de Catalunya– de fer quant calgués per al triomf de l’aspiració catalana, i de seguir les patriòtiques ordres que els donés la representació autoritzada de Catalunya per arribar a la implantació de l’Autonomia de nostra terra. Ara és l’hora solemne de complir. Els homes que obliden els juraments prestats i particularment els juraments fets en honor de la Pàtria, són indignes com a ciutadans i com a homes. Cal esperar –Catalunya espera confiadament– que ni un sol municipi deixarà de prestar el seu concurs a la Pàtria, i que ni un sol regidor voldrà ésser traïdor a la mateixa i a la fe jurada solemnement davant de tots els altres municipis de Catalunya. El Comitè Directiu elegit en moments solemnes i que firma el present escrit vos diu que sempre estarà davant vostre i que –tal com pertoca al seu patriotisme i al seu jurament– abans que tots vosaltres ocuparà el lloc d’honor i d’avançada en la magna lluita de la nostra Pàtria Catalana”. El manifest s’acompanya de les instruccions precises als Alcaldes i Regidors de Catalunya per donar compliment a un pla d’insubmissió que mitjançant la dimissió del Secretari i el Dipositari Municipals, de l’Alcalde, Tinents d’Alcalde i Regidors, preten crear des de la legalitat un buit de poder que seria immediatament superat per la constitució d’una Junta de Partit formada pels regidors dimissionaris i que, amb la voluntat de no prestar cap mena de servei que afecti al Govern Central, “garanteixi l’ordre públic i faci renéixer la confiança al poble”. Tot per forçar l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia. Com avisaven les mateixes instruccions: “La manca de compliment d’aquestes Instruccions, farà contraure una greu responsabilitat davant la Pàtria, que cap català voldrà arrastrar (sic) segurament”.

Tot plegat rematat amb un “¡Visca Catalunya” signat, i ara bé la gran sorpresa, per Francesc Cambó – Miquel Junyent i Alexandre Lerroux (tal com està escrit), en nom, respectivament tot i que no es fa avinent al text, dels regionalistes, carlins i republicans. És a dir, va arribar el dia, enmig d’aquesta campanya autonomista que no va acabar bé, que l’Emperador del Paralelo, l’arxi-enemic del catalanisme, el demagog que preveia els Jóvenes Barbaros contra la burgesia i el clergat catalanista, va signar una proclama que demanava la insubmissió dels catalans contra l’Estat. Viure per veure, i veure per creure. En plena eufòria, poc després de la Diada del 2012, un bon amic em deia que en el procés cap a la independència de Catalunya veuríem prodigis inimaginables. L’any 1919 ja se’n van veure de grossos.

12 de maig 2013

Frivolitat sense memòria (Publicat a Valors)


S’ha convertit en una costum polític hispànic –en tota l’extensió del terme, de dreta a esquerra, del popular a l’intel·lectual– l’ús del terme nazi per a desqualificar les idees i les pràctiques de l’adversari. Jo mateix ho vaig denunciar en un article de fa dos anys. No ha canviat res. En pocs dies, hem vist com els mitjans anticatalans de Madrid acusaven al govern català de nazis per la immersió lingüística en català i Maria Dolores de Cospedal afirmava que les manifestacions de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca conegudes com “escraches” eren “nazisme pur”, però també a la nostra terra catalana hem vist com el Magnífic Rector de la Universitat Pompeu Fabra, Dr. Moreso utilitzava el mateix terme – nazi – per condemnar les protestes estudiantils en motiu d’un acte amb Villepin i Moratinos.

Espanya és potser un cas únic de país europeu que no ha assumit com a propi l’Holocaust. Fins fa pocs anys, el record de les víctimes dels camps nazis era inexistent i bona part del coneixement que se’n tenia era a través de les pel·lícules, des de Holocaust (1978) fins a La vida és bella (1997). El franquisme havia estès la idea que la neutralitat aconseguida pel Dictador havia salvat el país de les conseqüències de la II Guerra Mundial i el fet que el 1492 els jueus fossin oficialment expulsats d’Espanya, convertia la Shoà en un drama aliè i llunyà, un fet històric del que compadir-nos.

Ni aquesta excusa és vàlida. Quan hom pensa en Espanya i el drama del nazisme s’ha d’aturar en algunes dades: En primer lloc, la col·laboració nazi en la victòria franquista simbolitzada pel cruel bombardeig per part de la Legió Còndor de la vil·la biscaïna de Gernika, autèntic assaig general del terror aeri que la Luftwaffe portaria pels cels d’Europa. Cal seguir amb en els milers de republicans espanyols deportats als camps nazis, on molts d’ells van morir, en ser considerats “Apàtrides” per Franco i el seu ministre més progermànic, Ramon Serrano Súñer. Els mateixos que van enviar a Rússia una divisió voluntària de l’exèrcit espanyol que va combatre amb l’uniforme de la Wehrmacht, la División Azul, comandada pel general Muñoz Grandes que seria honorat amb la Creu de Ferro una de les màximes condecoracions alemanyes. Mentre uns espanyols no eren considerats com a tals i, per tant, deixats a la mà de Hitler perquè en fes d’ells el que volgués, d’altres lluitaven sota el signe de l’esvàstica. Només això, sinó que mentre alguns diplomàtics espanyols com Ángel Sáez Briz van arriscar la seva carrera en el salvament de jueus, el seu ministeri se’n desentenia i n’obstaculitzava la tasca humanitària. Anys després, Franco es vanagloriaria d’aquesta ajuda, pervertint la història. Per frivolitzar sobre el nazisme des d’Espanya, cal no tenir memòria. Si abans de dir nazis, tornessin tots aquests records a qui vol pronunciar l’adjectiu maligne, més d’un s’estalviaria ofendre’ns.

06 de maig 2013

Història certa de l'oasi català (Publicat a El Matí)

A Cristian Segura, cronista no oficial de l’Upper i fagocitador de l’altre oasi. Hi ha metàfores que neixen amb la fortuna de quedar-se per sempre més. I hi ha metàfores que, a més de quedar-se per sempre, aconsegueixen mutar i fins oblidar el seu origen remot. Una de les més conegudes metàfores político-socials del nostre país ha estat la de “l’oasi català”, expressió que ve a caracteritzar la feliç convivència burgesa, l’entente cordiale entre la política, l’economia i la societat civil de les tradicionals 400 famílies que han tallat el bacallà a Barcelona des del naixement de la burgesia vuitcentista i que, aplicant la vella saviesa de no posar tots els ous al mateix cistell, havia permès una complexa però eficaç distribució de la elit. Entre tots l’hem usat fins la caricatura, tant per referir-nos a la composició de la Junta del Barça, com per cròniques sobre el Torneig Godó o per explicar el conegut com a Cas Palau o Cas Millet. Fins i tot els periodistes Pere Cullell i Andreu Farràs l’utilitzaren com a títol per la seva història d’aquestes quatre centes famílies. Així doncs, l’oasi català ha estat útil tant per descriure el cofoisme tradicional (“oi, que no ens farem mal?”) dels diferents cercles –Liceu, d’Economia i l’Ecuestre- fins a les aigües contaminades i putrefactes que menen a la cova dels 40 lladres o al refugi d’Al Capone.

Ara bé, és de justícia explicar novament –com ja va intentar l’estudiós Jaume Guillamet– l’origen d’una expressió nascuda amb un context, un marc, uns protagonistes i un sentit totalment diferent al que ara és de consuetud. De fet, la paternitat del terme original no és clara. A “L’oasi, versión original” publicat a El País el 29 de març de 2005, el professor Guillamet deixa clar, d’entrada, que “La teoría del oasis catalán se debe al periodista Manuel Brunet Solà (Vic 1889-Figueres 1956) comentarista político de La Veu de Catalunya, en los años de la Segunda República. La metáfora hizo fortuno y su autor tuvo que reinvidicar los derechos de autor y su sentido originario, que en el debate político y periodístico ya empezó a modificar-se”. En efecte, el que Brunet afirma haver definit com el que hauria pogut ser i no fou, és a dir una Catalunya autònoma idíl·lica, pacífica i respectuosa amb la legalitat en contrast amb una convulsa i fins i tot violenta vida política espanyola. No obstant, al seu criteri l’oasi, més que una realitat va ser un miratge que els fets d’octubre del 34 va fer desaparèixer. Els articles del periodista vigatà en aquest sentit són una reivindicació i una defensa de la seva encertada metàfora d’un to pessimista, tràgic i alliçonant: Catalunya no és l’oasi que satisfets i prenent-li el terme creuen els seus col·legues republicans (bona part antics companys de La Publicitat o Mirador) i sinó que l’oportunitat de ser “un oasi de felicitat relativa”, “un oasi urbanitzat com un jardí” es va perdre quan el Govern de la Generalitat va tirar pel dret el 6 d’octubre llençant al mig del carrer l’Estatut, segons paraules seves, amb el que “Catalunya podia ésser un oasi paradisíac”. Això ho afirmarà a “L’oasi”, publicat 4 de març de 1936, poc després de les eleccions de febrer en que el seu partit, La Lliga Catalana que integrava el Front d’Ordre, ha estat derrotat pel Front d’Esquerres.

Pocs dies després, el 15 de març, Antoni Rovira i Virgili publicarà “L’oasi català” al diari La Humanitat. Pel periodista i polític tarragoní: “Catalunya ha estat alhora la contrada més esquerrista i la més lliure de desbordaments incontrolats. […]Algú va dir, en aquella ocasió, que Catalunya era un oasi. No fa gaire que la frase ha estat repetida. I aquests dies pren altra vegada una viva actualitat”. Però per Rovira, Catalunya no podia caure en l’autosatisfacció de ser “un oasi de pau” o bé “una clariana tranquil·la enmig d’un bosc en flames, sinó que havia d’aprofitar aquest caràcter per intervenir contra “les forces reaccionàries que intenten una ofensiva contra la República”, recuperant aquella altra metàfora del moment que considerava Catalunya “el baluard de la República”. De nou, Brunet surt en defensa de la seva criatura i a “L’oasi i el seus voltants” i retreu, de nou l’ús i abús de la metàfora –com anteriorment havien abusat del concepte de baluard– per part d’aquells que venen a afirmar que el país “és voltat d’un país incomportable, inhabitable, […] incòmode i anarquitzant” on gairebé no es podria viure. I situa al mateix terreny el referit Rovira i Virgili, però també prestigioses figures republicanes molt més moderades que el tarragoní com Gaziel o Ossorio y Gallardo.

De fet, el darrer article de Brunet sobre l’oasi i els seus voltants és escrit només tretze dies abans que els catalans descobrissin la cruesa del miratge. De fet, un esdeveniment sobre el que enguany s’ha discutit tan abastament entre periodistes i a les xarxes socials com és l’assassinat dels germans Badia l'abril del 36 ja demostra la total fragilitat d’un paradís de pau, massa sotjat de trets, tensions i disputes com per considerar-se plenament un oasi envoltat d’un desert d’incomprensió. Finalment, com deia Guillamet al seu utilíssim article de fa ja 8 anys, “cuando el fantasma del oasis regresa al debate político y periodístico con intensidad y la confusión de las últimas semanas, quizá convenga la versión original”.

No sé en quin moment la metàfora va mutar cap a la seva actual interpretació, però si sabem d’on ve el terme “oasi català” estic segur que més d’una vegada quan l’emprem, un calfred de desassossec ens recorrerà l’espinada.