24 de maig 2013

Autocrítics eminents (Publicat a El Matí)

Era d’esperar que a mesura que les relacions entre Catalunya i Espanya es tensessin en un xoc de projectes polítics que algú ha comparat amb metàfores ferroviàries, els atacs dels sectors més anticatalanistes de la política, la premsa i l’opinió pública –que no han necessitat aquest nou episodi històric per posar-se en marxa– es fessin cada vegada més insuportables. Les comparacions dels polítics i partits catalans amb els pitjors esdeveniments de la història del segle XX, l’ofensiva judicial i legislativa centralitzadora en temes com l’educació, operacions burdes i absolutament sense sentit com la que ha creat el Parlament aragonès,.. tot és útil per combatre la voluntat de decidir lliure i sobiranament el seu futur que van expressar de forma molt majoritària els ciutadans de Catalunya, primer a la manifestació de la Diada del 2012 i, posteriorment, a les darreres eleccions on els partits favorables al dret a decidir sobrepassen la majoria absoluta del Parlament de Catalunya.

 Però, curiosament, una vegada més veiem com davant d’aquests operacions més o menys coincidents o coordinades, que poden venir dels diferents governs (Central, Generalitat Valenciana, Govern de les Illes Balears o d’Aragó, Presidència de la Junta d’Extremadura o de la Xunta de Galícia), dels mitjans de comunicació (de l’extremisme d’Intereconomia al jacobinisme soft dels mitjans del Grupo Prisa) o dels diferents estaments de l’Estat (Corona, exèrcit, magistratura, etc.) alguns d’aquests periodistes, intel·lectuals o creadors d’opinió que han senyorejat els anys de l’autonomisme, nadant entre les ribes del catalanisme més tebi i peix-al-cobista i el progressisme més cosmopolita i suposadament federalista, se’ns tornen d’una innocència i un candor adorable. Tracten, en tot moment, de rebaixar la tensió situant-se suposadament al mig com si fos possible situar-se en l’equidistància entre els qui quan ataquen ho fan també a ells i els qui – amb més o menys encert, tot sigui dit– intenten rebatre aquests atacs, i viuen, amb gran dramatisme, en un estat de total autocrítica, flagel·lant-se tot lo dia pels grans desencerts dels catalans, censurant amb una veu fluixa i a penes audible el que es rep de l’exterior. 

Aquests autocrítics eminents, experts nostrats en trobar la biga en l’ull propi i no veure res als ulls de la resta, són tant i tant autocrítics i estant tan preocupats amb fer anàlisis solemnes sobre les nostres debilitats, fatalitats, demagògies, errors històrics, caràcters tràgics, sobre tots els nostres pecats capitals i totes les pròpies barrabassades que no tenen ni un moment per perdre en el darrer periodista o polític que ha comparat la immersió lingüística amb el nazisme (o la pederàstia, tot s’hi val!), en el darrer representant governamental que ha amenaçat amb totes les eines de la Constitució (inclosa la suspensió de l’autonomia o la intervenció de l’exèrcit) o amb la divisió cívica de Catalunya o el darrer intel·lectual que ha falsejat la nostra història. Alguns dels nostres autocrítics, de ser tant i tant crítics amb nosaltres mateixos se’ns han tornat uns absoluts i tendres acrítics amb la resta de la humanitat. Fora de Catalunya, l’Arcàdia.

El paroxisme va arribar la setmana passada, quan un dels més entranyables –ex polític d’ufanosa genealogia, convertit en màrtir del nacionalisme al que no ha dubtat, també, en comparar amb el feixisme... ell, que fins i tot algú l’havia cregut l’esperança blanca!– a rel de la Lapao va arribar a preguntar-se en veu alta, que havíem fet de dolent els catalans perquè ens estimessin tan poc... Però no tots són tan grotescos. Bona part d’ells són homes d’una enorme vàlua, a qui cal llegir i a qui cal seguir en el seu diagnòstic, potser no compartit però molt sovint interessant i aclaridor.

 Jo mateix he denunciat la mesquinesa dels catalans en alguns dels moments històrics més decisius, els dubtes, les flaqueses, la manca de magnanimitat i generositat, de visió i realisme. L’autocrítica és la principal eina del coneixement i la saviesa. Ara bé, no estic disposat a combregar amb rodes de molí, i acceptar que cal rebre amb resignació la ferotgia dels qui banalitzen el nazisme, amenacen o insulten. Com a país per aquí no hi hauríem de passar. No podem parar l’altra galta mentre ens dediquem únicament a picar-nos el pit, com ens exigirien alguns dels qui encara no s’han adonat que, com deia la cançó, els temps estant canviant.

1 comentari: