13 de maig 2013

El dia que Lerroux va cridar a la insubmissió dels catalans contra l’Estat (Publicat a El Matí)

Em disculparan que tan sovint apel·li i em remunti a la història, sovint sense més objectiu que el propi aprofundiment en l’ahir i incomplint el vell mandat d’estudiar el passat per comprendre el present i preparar el futur. Una setmana més, m’endinso en vells papers, en velles fites i en vells personatges, però aquesta vegada ho faig esperonat per un descobriment sorprenent que m’ha fet a mans l’amiga colomenca i col·laborada d’aquest diari Cristina Trias. A l’Arxiu Municipal de Santa Coloma de Farners hi conserven un document que trastoca apriorismes.

Ens hem de situar a l’any 1919, fa pocs mesos que ha acabat la Gran Guerra a Europa i els aires de la primera de les nacions que assoleixen la independència es comença a sentir a Catalunya. Des de fa cinc anys la Mancomunitat s’alça com la primera experiència administrativa i institucional pròpia d’ençà del Decret de Nova Planta, però aviat i sota l’impuls de la Lliga Regionalista es fa patent que caldrà un nou marc polític que atorgui l’autogovern a Catalunya. No feia pas gaire temps que enmig del caliu de la guerra mundial i de la Revolució Russa s’havien viscut les jornades de 1917 –el que es coneixeria com la “Setmana Còmica”– en coincidir l’Assemblea de Parlamentaris reunida contra el tancament de les Corts, les Juntes Militars de Defensa, mostra de la inquietud de l’exèrcit, i la Vaga General. Poc abans d’acabar la guerra, L’Escola de Funcionaris de l’Administració Local organitza un plebiscit entre els ajuntaments de Catalunya sobre l’autonomia. L’èxit és espectacular: en un país de dos milions i escaig d’habitants s’hi adhereixen municipis que suposen el 98% del cens de 1910. Les adhesions van des del Círcol Maurista al Republicà Federal. Es forma una comissió dels diferents partits (regionalistes, republicans, liberals, reformistes i carlins) i el Consell Executiu de la Mancomunitat. L’ambient a Madrid es comença a crispar i a enrarir. El Govern no té cap interès en tramitat el projecte d’Estatut. Cambó, el líder de la Lliga a Madrid, és el capdavanter de les aspiracions del país. A les Corts, el diputat Alcalá-Zamora li engalta: “Su señoria debe elegir entre ser el Bolívar de Cataluña o el Bismark de España”. Pel gener del 19, el projecte d’Estatut està enllestit i cal discutir-lo a les Corts. Els diputats catalans tornen als escons que havien abandonat. Al cap d’un mes del debat, i quan s’ha de discutir la proposició catalana de sotmetre a referèndum el text, Romanones suspèn les Corts, desitjant “Un buen Carnaval”. Cau el Govern, es dissolen les Cambres i es convoquen eleccions. Alhora, a la frustració política per la oportunitat perduda s’hi afegeixen l’inici de les fortes tensions socials a Barcelona que fan entrar la por al cos als polítics regionalistes. Amb la Dictadura de Primo de Rivera, la carpeta de l’Estatut quedarà guardava fins a la II República.

En aquest context de lluita per l’autonomia, tres líders polítics signen un manifest als Municipis on els diuen: “En l’actual hora de transcendència mundial ha cregut la Comissió elegida per els Diputats a Corts, Senadors i Diputats provincials, membres de la Mancomunitat de Catalunya, arribat el moment de fer l’esforç suprem per a aconseguir l’Autonomia de la nostra terra. A tal fi, redactat l’Estatut de l’Autonomia, i , aprovat que fou per totes les forces polítiques catalanes, es cridà a tots els Ajuntaments de Catalunya a l’objecte de que, com a representació genuïna del nostre poble, hi prestessin el seu acord. I en la reunió magna de tots els representants de Catalunya, [...] els representants vostres prestaren el jurament sacratíssim –que ja havien fet el jorn abans tots els Diputats a Corts, tots els Senadors, tots els Diputats provincials de Catalunya– de fer quant calgués per al triomf de l’aspiració catalana, i de seguir les patriòtiques ordres que els donés la representació autoritzada de Catalunya per arribar a la implantació de l’Autonomia de nostra terra. Ara és l’hora solemne de complir. Els homes que obliden els juraments prestats i particularment els juraments fets en honor de la Pàtria, són indignes com a ciutadans i com a homes. Cal esperar –Catalunya espera confiadament– que ni un sol municipi deixarà de prestar el seu concurs a la Pàtria, i que ni un sol regidor voldrà ésser traïdor a la mateixa i a la fe jurada solemnement davant de tots els altres municipis de Catalunya. El Comitè Directiu elegit en moments solemnes i que firma el present escrit vos diu que sempre estarà davant vostre i que –tal com pertoca al seu patriotisme i al seu jurament– abans que tots vosaltres ocuparà el lloc d’honor i d’avançada en la magna lluita de la nostra Pàtria Catalana”. El manifest s’acompanya de les instruccions precises als Alcaldes i Regidors de Catalunya per donar compliment a un pla d’insubmissió que mitjançant la dimissió del Secretari i el Dipositari Municipals, de l’Alcalde, Tinents d’Alcalde i Regidors, preten crear des de la legalitat un buit de poder que seria immediatament superat per la constitució d’una Junta de Partit formada pels regidors dimissionaris i que, amb la voluntat de no prestar cap mena de servei que afecti al Govern Central, “garanteixi l’ordre públic i faci renéixer la confiança al poble”. Tot per forçar l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia. Com avisaven les mateixes instruccions: “La manca de compliment d’aquestes Instruccions, farà contraure una greu responsabilitat davant la Pàtria, que cap català voldrà arrastrar (sic) segurament”.

Tot plegat rematat amb un “¡Visca Catalunya” signat, i ara bé la gran sorpresa, per Francesc Cambó – Miquel Junyent i Alexandre Lerroux (tal com està escrit), en nom, respectivament tot i que no es fa avinent al text, dels regionalistes, carlins i republicans. És a dir, va arribar el dia, enmig d’aquesta campanya autonomista que no va acabar bé, que l’Emperador del Paralelo, l’arxi-enemic del catalanisme, el demagog que preveia els Jóvenes Barbaros contra la burgesia i el clergat catalanista, va signar una proclama que demanava la insubmissió dels catalans contra l’Estat. Viure per veure, i veure per creure. En plena eufòria, poc després de la Diada del 2012, un bon amic em deia que en el procés cap a la independència de Catalunya veuríem prodigis inimaginables. L’any 1919 ja se’n van veure de grossos.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada