06 de maig 2013

Història certa de l'oasi català (Publicat a El Matí)

A Cristian Segura, cronista no oficial de l’Upper i fagocitador de l’altre oasi. Hi ha metàfores que neixen amb la fortuna de quedar-se per sempre més. I hi ha metàfores que, a més de quedar-se per sempre, aconsegueixen mutar i fins oblidar el seu origen remot. Una de les més conegudes metàfores político-socials del nostre país ha estat la de “l’oasi català”, expressió que ve a caracteritzar la feliç convivència burgesa, l’entente cordiale entre la política, l’economia i la societat civil de les tradicionals 400 famílies que han tallat el bacallà a Barcelona des del naixement de la burgesia vuitcentista i que, aplicant la vella saviesa de no posar tots els ous al mateix cistell, havia permès una complexa però eficaç distribució de la elit. Entre tots l’hem usat fins la caricatura, tant per referir-nos a la composició de la Junta del Barça, com per cròniques sobre el Torneig Godó o per explicar el conegut com a Cas Palau o Cas Millet. Fins i tot els periodistes Pere Cullell i Andreu Farràs l’utilitzaren com a títol per la seva història d’aquestes quatre centes famílies. Així doncs, l’oasi català ha estat útil tant per descriure el cofoisme tradicional (“oi, que no ens farem mal?”) dels diferents cercles –Liceu, d’Economia i l’Ecuestre- fins a les aigües contaminades i putrefactes que menen a la cova dels 40 lladres o al refugi d’Al Capone.

Ara bé, és de justícia explicar novament –com ja va intentar l’estudiós Jaume Guillamet– l’origen d’una expressió nascuda amb un context, un marc, uns protagonistes i un sentit totalment diferent al que ara és de consuetud. De fet, la paternitat del terme original no és clara. A “L’oasi, versión original” publicat a El País el 29 de març de 2005, el professor Guillamet deixa clar, d’entrada, que “La teoría del oasis catalán se debe al periodista Manuel Brunet Solà (Vic 1889-Figueres 1956) comentarista político de La Veu de Catalunya, en los años de la Segunda República. La metáfora hizo fortuno y su autor tuvo que reinvidicar los derechos de autor y su sentido originario, que en el debate político y periodístico ya empezó a modificar-se”. En efecte, el que Brunet afirma haver definit com el que hauria pogut ser i no fou, és a dir una Catalunya autònoma idíl·lica, pacífica i respectuosa amb la legalitat en contrast amb una convulsa i fins i tot violenta vida política espanyola. No obstant, al seu criteri l’oasi, més que una realitat va ser un miratge que els fets d’octubre del 34 va fer desaparèixer. Els articles del periodista vigatà en aquest sentit són una reivindicació i una defensa de la seva encertada metàfora d’un to pessimista, tràgic i alliçonant: Catalunya no és l’oasi que satisfets i prenent-li el terme creuen els seus col·legues republicans (bona part antics companys de La Publicitat o Mirador) i sinó que l’oportunitat de ser “un oasi de felicitat relativa”, “un oasi urbanitzat com un jardí” es va perdre quan el Govern de la Generalitat va tirar pel dret el 6 d’octubre llençant al mig del carrer l’Estatut, segons paraules seves, amb el que “Catalunya podia ésser un oasi paradisíac”. Això ho afirmarà a “L’oasi”, publicat 4 de març de 1936, poc després de les eleccions de febrer en que el seu partit, La Lliga Catalana que integrava el Front d’Ordre, ha estat derrotat pel Front d’Esquerres.

Pocs dies després, el 15 de març, Antoni Rovira i Virgili publicarà “L’oasi català” al diari La Humanitat. Pel periodista i polític tarragoní: “Catalunya ha estat alhora la contrada més esquerrista i la més lliure de desbordaments incontrolats. […]Algú va dir, en aquella ocasió, que Catalunya era un oasi. No fa gaire que la frase ha estat repetida. I aquests dies pren altra vegada una viva actualitat”. Però per Rovira, Catalunya no podia caure en l’autosatisfacció de ser “un oasi de pau” o bé “una clariana tranquil·la enmig d’un bosc en flames, sinó que havia d’aprofitar aquest caràcter per intervenir contra “les forces reaccionàries que intenten una ofensiva contra la República”, recuperant aquella altra metàfora del moment que considerava Catalunya “el baluard de la República”. De nou, Brunet surt en defensa de la seva criatura i a “L’oasi i el seus voltants” i retreu, de nou l’ús i abús de la metàfora –com anteriorment havien abusat del concepte de baluard– per part d’aquells que venen a afirmar que el país “és voltat d’un país incomportable, inhabitable, […] incòmode i anarquitzant” on gairebé no es podria viure. I situa al mateix terreny el referit Rovira i Virgili, però també prestigioses figures republicanes molt més moderades que el tarragoní com Gaziel o Ossorio y Gallardo.

De fet, el darrer article de Brunet sobre l’oasi i els seus voltants és escrit només tretze dies abans que els catalans descobrissin la cruesa del miratge. De fet, un esdeveniment sobre el que enguany s’ha discutit tan abastament entre periodistes i a les xarxes socials com és l’assassinat dels germans Badia l'abril del 36 ja demostra la total fragilitat d’un paradís de pau, massa sotjat de trets, tensions i disputes com per considerar-se plenament un oasi envoltat d’un desert d’incomprensió. Finalment, com deia Guillamet al seu utilíssim article de fa ja 8 anys, “cuando el fantasma del oasis regresa al debate político y periodístico con intensidad y la confusión de las últimas semanas, quizá convenga la versión original”.

No sé en quin moment la metàfora va mutar cap a la seva actual interpretació, però si sabem d’on ve el terme “oasi català” estic segur que més d’una vegada quan l’emprem, un calfred de desassossec ens recorrerà l’espinada.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada