25 de maig 2013

La descoberta d’Amat Piniella i K.L. Reich (Opinió en motiu del centenari de l'autor)

En motiu el centenari de Joaquim Amat Piniella, els amics de Memoria.cat em van demanar la meva opinió sobre la seva obra més emblemàtica KL Reich pel web dedicat a l'autor manresà.


Vaig llegir K.L. Reich de Joaquim Amat-Piniella al tombant del segle XX, per tant jo no devia tenir encara divuit anys. Me’l va deixar una amiga amb qui, amb la gosadia de l’adolescència, parlàvem de literatura i de lectures compartides. Els nens de la meva generació estàvem sota la influència de La llista de Schindler d’Steven Spielberg i La vida és bella de Robert Benigni i havíem crescut amb els camps d’extermini nazi com a part de la història, com a part dels programes educatius i del nostre imaginari. Fins i tot vam ser “víctimes” d’enganys que marquen la “petite histoire” del record de l’Holocaust a ca nostra. Per tant, era probable que topar amb una novel·la catalana sobre Mauthausen no tingués una especial significació per al jove que vivia, fins a cert, sadollat del tema concentracionari.

La reacció, però, va ser absolutament la contrària. La lectura de K.L. Reich em va obligar a elevar el nivell de tota la visió anterior que podia haver tingut sobre la narració del pitjor drama del segle XX i me la va apropar en un sentit molt més adult. Amat-Piniella era, en primer lloc, un català de la generació dels avis, que havia fet la guerra com l’avi i que l’havia perdut, com ell. No obstant, així com el meu avi va tornar a casa i no va tenir cap problema amb el passat que no fos la misèria del moment, per Amat el final de la guerra va ser el principi de la gran experiència de la seva vida. Perquè Amat és un deportat, un presoner del lager, un supervivent de la barbàrie, que podia haver estat qualsevol dels nostres veïns, parents, familiars d’amics, coneguts.

Però alhora, Amat-Piniella, com els grans clàssics de la literatura concentracionària, com Primo Levi, com Jorge Semprún, com Imre Kertész que he tingut la oportunitat de llegir amb posterioritat, és un autor tornat de la mort per donar testimoni de la barbaritat amb una obra d’altíssim testimoni, en forma de llegat. La seva obra, en la millor tradició dels autors referits, no s’ocupa d’heroismes, de grans moments d’emoció o de caricatures del mal suprem que només servirien per donar la raó a les nostres idees preconcebudes, sinó que ens posa al davant del gran problema del mal i de la dificultat de l’home, de ser home, davant d’aquest mal que fins i tot li nega la condició d’humà. A la seva novel·la s’hi troben les reflexions sobre la dignitat, sobre la resistència, sobre l’esperança i sobre la mort que em van permetre enfrontar-me amb noves lectures i noves narracions de l’extermini.

Amat-Piniella, doncs, esdevé un clàssic de la nostra literatura, segurament amb la novel·la més destacada de l’experiència republicana als camps nazis, inserible en la gran literatura universal del segle XX. Un escriptor català que aborda, des de la seva experiència i des de la seva llengua un dels gran reptes literaris d’Occident i se’n surt amb una novel·la que guanya pes amb el temps i que cal esperar que aquest centenari ajudi a tornar a situar a les llibreries, a les biblioteques i a les llistes de lectura del país.

És curiós, a més, que Amat –només sis anys més gran que el meu avi, també soldat republicà– va morir també a la Ciutat Sanitària de Bellvitge, relativament jove. Però això ho he descobert ara i quan el vaig llegir no ho sabia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada