23 de juny 2013

Que bé s'està quan s'està bé! (Publicat Valors)

Dita en castellà, havia sentit la frase moltes vegades. Formava part dels records dels meus pares, la pronunciava sovint un amic seu per qui la vida tampoc havia estat físicament fàcil en moments de joia de la joventut. En uns moments molts semblants als que hem viscut nosaltres i que jo, amb aquest títol vull evocar. Anys després, per aquelles inesperades coincidències de la realitat i la ficció, el cineasta Carlos Saura li feia dir a un genial Paco Rabal, en ple deliri sensual i senil, en una cèlebre escena de “Pajarico”. “¡Qué bien se está cuando se está bien!

Què bé s’està quan s’està bé pensava jo mateix no fa massa dies, en una jornada qualsevol que un grup d’amics gairebé tan antic com les nostres curtes edats va elegir per aturar, per aquell dia només, el temps atrafegat de les feines, les obligacions, els horaris i les rutines. Un dia de fener, no pas un cap de setmana ni un dia de festa, sinó un dia en que tothom, en principi, treballava. El destí elegit era l’Empordanet en un dia de pluges i mal temps previstos, contradits per la fortuna que fa brillar aquell paratge essencial, tel·lúric, primaveral.

En arribar-hi, al nostre destí final de Calella de Palafrugell, una sensació de profunda emoció m’embarga els sentits. Potser si la bellesa fos artísticament creada parlaríem de síndrome d’Stendhal, però més aviat el xoc es produeix en entreveure, tot just aparcat el cotxe, un retall de mar blau-verd. Embargat per aquest sentiment, a mesura que un s’hi aproximava el mar es retalla, lluita, topa, contrasta amb la força i la vitalitat arriscada dels pins i amb la civilitat i la mesura clàssica del poble blanc.  

Ja no em podré treure més del cap aquella plàstica visió, però tan extremadament real. Però l’efecte viscut, ja no és merament estètic, no es tracta només d’un estat d’ennobliment espiritual, d’agitació inesperada per pura contemplació d’un paisatge sinó que era una profunda celebració de l’esplendor i la glòria de l’amistat passada que roman, del festí de viure que no roman només com a nostàlgia d’un temps passat en que fórem feliços, sinó que s’encarna en un present en que les nostres vides ja no són les alegres despreocupacions dels infants.


Un present en que sota un cirerer ja no florit sinó granat, on la consciència sensorial de la calma va aparellada a l’ingeni de les converses en que ara, ara l’altra juga a veure qui la diu més grossa en la franquesa dels secrets per tots coneguts, sense artificis o luxes materials, en la felicitat de girar-se al sol i riure, mentre una lleugeríssima brisa és el punt just per evitar caure en la morbidesa i la blanor d’una migdiada. És just en aquest estat, tocat pel sol, embriagat pels sentits i refrescat pel vi, en que hom pot repapar-se bé a la cadira, prendre aire i tancar als ulls per creure que, efectivament el temps s’ha aturat, que no hi ha res més senzill per a ser feliç i exclamar: “¡Que bé s’està quan s’està bé!”

1 comentari:

  1. tenim un somni,
    si tambe es el vostre...
    us convidem a participar a aquest blog:

    http://cadenablogs-11setembre2013.blogspot.com/

    us hi esperem !!

    ResponElimina