31 de juliol 2013

Mad Men i la història americana (Publicat a Valors)


La nostàlgia és la filla petita i mimada de la petita història que engloba el més anecdòtic però també el més personal de cadascú de nosaltres. La televisió no ha deixat de capir la seva utilitat com a calidoscopi capaç d’unir el record íntim amb els esdeveniments de la història universal i nacional. En aquesta combinació rau l’èxit de Mad Men. Però alhora, la producció de la AMC, supera i sublima aquesta funció per crear un producte absolutament nou. És a dir, juga amb la possibilitat de (re)crear un passat idíl·lic, arcàdic pels qui no l’hem viscut en un moment de crisi mundial, de crisi existencial als Estats Units i arreu d’Occident, de psicosis,  prohibicions i d’espionatge. Activa la nostàlgia del que no s’ha viscut mai.

En el teló de fons dels anys seixanta coincideixen: l’ocàs del regnat ancestral de l’home heterosexual (la sèrie ajuda a crear el mite de la masculinitat perduda) per una latent revolució sexual que voldrà acabar amb la dona com a esposa, amant, subordinada, secretària, prostituta o cambrera per canviar de paper no només als despatxos, on voldrà arribar a directiva, creativa o accionista, sinó també a la intimitat, on aspirarà a la seva pròpia vida afectiva, sexual o familiar; els efectes lents i complicats de l’Acta dels Drets Civils i la incorporació social de la població negres que mica en mica acolorirà el món WASP americà i l’arribada d’una nova, jove, esperançadora i optimista generació política de la mà del Camelot Kennedià i la seva shakespeariana i tràgica llegenda familiar, que no podran evitar però, l’estat d’alarma permanent, de constant bel·licositat i destí de gendarme d’occident dels Estats Units en el context de la Guerra Freda, ja sigui amb els ressons que alguns personatges mantenen de la II Guerra Mundial –Itàlia o Japó- de Corea o del presentíssim i subtilment omnipresent Vietnam.

La política circula sibil·linament: Des de la primera campanya de Nixon –a la que els personatges s’entreguen– fins al xoc que produirà l’assassinat de JFK el 1963 o els de Bobby Kennedy o el Dr. King al convuls 1968, s’haurà produït un canvi profund, per més tímides que siguin les revolucions que fan entrar a la història els secundaris que envolten els homes de l’Avinguda Madison. No obstant, cap d’aquests protagonistes, representants aviat obsolets de la cultura feliç, satisfeta i despreocupada de la postguerra, no podrà evitar en un moment o altre el coqueteig amb la cultura beat i la moda hippy, amb les drogues i l’evasió, amb la crítica social fatalista i bruta, amb les religions orientals i les sectes o amb l’estètica pop dels joves.

A través d’una sèrie no volgudament històrica, d’un nou relat atractiu i viu, de personatges no encartonats ni arquetípics –el perill de les sèries històriques– podem entendre un període clau de la història americana. És a dir, i tornant a l’inici es tanca el cercle o l’artifici perfecte que lliga la pétite històrie amb la Gran Història.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada