30 d’agost 2013

El meu vot particular a Sant Roc (Publicat a El Matí Digital)

No sóc arenyenc ni de naixença ni de residència, però des de fa anys pujo i baixo sovint la Riera, deixant-me aturar per qualsevol romeguera, o m’assec a les escales de la placeta a xerrar amb algun setciències en una conversa que pot arribar fins al port. Tot, gràcies als meus amics arenyencs, de diferents edats i diferents paisatges, que m’han ensenyat a estimar la gaia vila i els seus secrets, mentre aprenia a estimar-los a ells. Tots, tant diferents entre ells però tant lligats a un determinat tarannà que corre com airet que baixa pels rials fins a espetegar al vetust Xifré, fent un giravolt al Calisay i estenent-se per davant del mercat i les botigues més emblemàtiques d’Arenys, saludant les terrasses i els passavolants que discorren cap a la placeta i arribant fins al port, fins al Mont Calvari, fins al cementiri de Sinera que Espriu va convertir en immortal.

Alguns oients de Ràdio Arenys, un altre racó ple d’amistats, em recordaran de tants dissabtes de dir-hi la meva, amb alguna animalada escadussera gens dissimulada. D’altres, potser m’han saludat tot prenent alguna cosa o hi hem coincidit en alguna diada. Si hagués d’aportar més proves per la meva carta de naturalesa com a arenyenc passavolant, diria que sovint, sense venir a tomb, em trobo que se m’escapa un “Cantem un himne a Sant Zenon, patró d’Arenys la gaia vila....”

La meva vinculació amb Arenys, doncs, ha anat forjant-se a llarg de molts viatges amunt i avall Mataró-Arenys, en tren o en cotxe. Moltes rialles, moltes històries, moltes vivències. Ara fa dos anys, a més, d’una manera més íntima em vaig trobar lligat a Sant Roc gloriós: Trobant-me des de primers de juny ingressat a l’UCI, el dia que Arenys tributava i renovava el seu vot de vila com ha fet any rere any des del segle XVII, vaig desvetllar-me definitivament de l’estat de somnolència induïda en que em trobava i vaig poder tornar a parlar, sortint ràpidament d’aquella Unitat de Cures Intensives. Al cap d’un mes just del dia de Sant Roc, rebia l’alta definitiva perfectament curat i refet. No van ser pocs els amics arenyencs que van recordar aquest fet. I tots vam pensar en la intersecció del sant que havia lliurat de la pesta la vila d’Arenys.

Per això, enguany, vaig decidir sol·licitar al Patronat de Sant Roc la meva incorporació com a macip per poder tributar el meu particular agraïment i la meva personal celebració afegint-me al vot de vila de tots els arenyencs. La meva petició va ser feliçment acceptada i vaig acudir a Arenys, de bon matí i amb nervis a flor de pell per poder complir amb aquesta promesa. Dit i fet, vestit de macip –camisa i pantaló blanc, espardenyes vermelles de vetes, faixa i polaines també vermelles– vaig incorporar-me a la colla, on si alguns de primeres potser no ens coneixíem al final de la jornada ja es podia dir que ens havíem abocat més d’una almorratxa pel cap, com a signe de total camaraderia i eufòria festiva. Després de la benedicció a l’església i d’aprendre’m els goigs que proclamen que “Complirem tots la promesa, vós porteu-nos cap al cel”, amb la impressionant reunió de tants macips, macipes, macipets i macipetes, amb l’almorratxa guarnida d’alfàbrega i els picarols saltironejant va començar una llarga i maratoniana cercavila pels carrers i rials que els nostre grup tenia assignat, on no hi va faltar ni la rialla, ni l’anècdota, ni les ablucions i dutxes al crit de “Sant Roooooc!” ni els porrons alçats a la salut de la casa que ens acollia. Hores després, i havent reposat per dinar i mirar de fer una capcinada, Sant (Roc) Tornem-hi, potser amb un ritme molt més pausat i menys frenètic que al matí, on no contemplàvem la possibilitat que passés algú pel costat nostre sense ser convenientment beneït. Després de ruixar al consistori, tocava acompanyar-lo a Ofici i aprofitar la missa per contemplar l’impressionant retaule barroc de Sant Maria de ben a prop, aclaparat per la importància dels macips en el ritual d’una festa feliç i brillantment "reimpulsada" per una colla d’entusiastes amics arenyencs. La sensació de final de festa, amb tot el cansament acumulat després d’encara haver fet una darrera aspersió un cop finida la dansa d’Arenys, era, però, d’exhausta eufòria i arribat a Mataró, de darrera una cantonada encara em semblava que sentia uns picarols i un xivarri que anunciava Sant Roc.

Amb aquest immens agraïment al Patronat, als companys de colla, als vells i nous amics, a tota la gaia vila d’Arenys, quan ja desvestia l’almorratxa, em desfaixava, em descalçava les espardenyes i em canviava de roba, vaig prometre que mentre pogués i el sant disposés, sempre que complís els criteris establerts per fer de macip i conservés tota l’estima que se m’ha confiat, jo tornaria a fer el meu particular vot a Sant Roc fent de macip d’Areny. Perquè sí, potser després del dia d’ahir puc dir que, sense renunciar a res ni a ningú i acceptant totes les múltiples pàtries fetes de tants moments d’amistat, jo també sóc d’Arenys.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada