23 d’agost 2013

Les primaveres àrabs i la perspectiva de la història (Publicat a El Matí Digital)

Avui, les primaveres àrabs que van arrencar al desembre del 2010 tenen un pòsit de desencís. La majoria dels que hi van participar han descobert el trist destí de la joventut. Tunis, on tot va començar, després de la caiguda de Ben Alí ha acabat governada pels islamistes; al Marroc les protestes van acabar provocant canvis constitucionals però continua governat per un rei amb poders molt més enllà del que s’espera d’una democràcia; a Algèria no ha canviat l’autoritarisme dels vells militars i polítics nacionalistes; Líbia és avui encara, després de la sagnant caiguda i mort de Gaddafi, un misteri en explosió; Síria viu una terrible guerra civil i Iemen ha vist que canviar un president no és garantia d’acabar amb un règim. Egipte és la darrera prova d’un cert fracàs en la lluita entre modernitat, islamisme, corrupció, realpolitik, nacionalisme i tirania. Fa poc més d’una setmana, un cop d’estat militar justificat per les massives protestes populars acabava amb l’efímer govern dels Germans Musulmans democràticament elegit –malgrat tot– a les urnes. Davant d’aquest nou episodi d’una etapa històrica d’avenços i reculades, no manquen els qui, després dels ingenus que creien que tot era qüestió d'unes manifestacions i unes eleccions més o menys lliures, ara justifiquen amb fatalisme la impossibilitat de conjuminar democràcia i món àrab, defensant que només a Occident –i als països de tradició occidental o cristiana- seria possible la societat lliure.

Aquesta idea, no només peca de simple sinó d’estar absolutament centrada en el present immediat. Si la Revolució Francesa va suposar l’establiment dels drets de l’home, el final de l’Antic Règim i l’esperança d’una nova etapa de la història de la Humanitat guiada per la Llibertat i la Igualtat, només cal recordar que entre 1789 i 1871 França va ser governada per cinc monarques –dos reis que volgueren tornar a l’Absolutisme, un rei constitucional i dos emperadors dels francesos– i que no seria fins la III República que s’estabilitzaria la democràcia parlamentària i republicana no sense haver acabat abans amb l’intent revolucionari de la Comuna de París. A la resta del continent, els vents liberals tindrien diferents intensitats: Els que portà Napoleó amb les seves tropes, el de les revolucions de 1830 i les de 1848 que marcaren el final d’un temps antic que s’anà esllanguint poc a poc, donant pas a un de nou que trigava massa a eclosionar. Bona part d’Europa –sempre amb l’excepció anglesa– arribaria a gaudir d’una democràcia estable i duradora després dels grans drames del segle XX: el nazisme, l’imperialisme soviètic, les dictadures del Mediterrani i les guerres balcàniques. Fins i tot avui, la qualitat democràtica de Rússia o la tirania de Bielorússia ens alerten de com de fràgil és el govern del poble, pel poble i per al poble, segons la universal definició d’Abraham Lincoln. Precisament Lincoln exemplifica com fins i tot a una de les democràcies més antigues del món es podia mantenir una situació legal del tot contradictòria amb els principis més elementals de dignitat humana com era l’esclavitud, i com encara haurien de passar gairebé cent anys per aconseguir la plena igualtat de tots els ciutadans fossin de la raça que fossin. Tampoc és sobrer destacar la llarga lluita sufragista per aconseguir el vot de la dona arreu del món occidental o la lenta abolició de la pena de mort, vigent encara en alguns estats dels EUA, com a exemple de les disfuncions de les democràcies que va caldre anar perfeccionant. Encara avui, a finals del segle XXI, són moltes les falles del sistema que ens tocarà resoldre.

En tots aquests casos, uns anàlisis excessivament presos al moment haguessin augurat la vida efímera de la democràcia. El segle XIX europeu hauria fet veure a qualsevol observador excessivament presentista l’estrepitós fracàs de la Il·lustració, dels seus ideals de separació de poders, de separació d’Església i Estat o sobirania popular. A pesar de guerres, exterminis, dictadures, imperialismes, conflictes i autoritarismes de tota classe, el món ha renunciat a la democràcia? Al contrari, molt lentament s’estén per a milers de persones i estats com Brasil o l’Índia són avui exemples de democràcies híper-poblades amb un funcionament homologable a la millor tradició occidental. Perquè suposats coneixedors del món àrab o islàmic, antropòlegs afeccionats i geoestrategues de saló poden afirmar amb rotunditat l’absoluta impossibilitat de la democràcia i la llibertat a Egipte, Marroc, Jordània, Síria, Líbia o qualsevol dels estats africans? Quin interès hi ha en que l’statu quo revolt es torni crònic? A quins altres governs dictatorials d’altres continents els va com anell al dit que la democràcia sigui considera quelcom cultural, propi d’Occident i impossible d’implementar fora d’Europa i, a molt estirar, Amèrica? Perquè fem càlculs de jornades, de dies, setmanes, mesos, temporades o anys pel que hauríem de comptar en centúries?

Per cert, si aquestes afirmacions d'immediatesa que discuteixo provenen d’Espanya només cal recordar que l’any 1830 quan Europa vivia el seu segon esclat revolucionari i Delacroix pinta "La llibertat guiant al poble", la Inquisició encara vigent. O, no cal recular tant, que el famós “Spain is different” amagava en la pròpia expressió la justificació del franquisme (quaranta anys de dictadura al segle XX) en base a la excepció cultural espanyol que feia la democràcia impracticable si no es volia caure al caos i l’anarquia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada