30 de setembre 2013

Egipte: prendre partit? (Publicat a Valors)

Mentre escric aquest article, Egipte davalla cap a una pendent que pot desembocar en una guerra civil. Les protestes juvenils de Tahrir van creure càndidament que havien aconseguit la caiguda del rais Hosni Mubarak, –un cop de palau executat per la camarilla militar del dictador– i que s’obria un futur de democràcia i llibertat. A les eleccions, liberals i laics van ser escombrats per la confraria dels Germans Musulmans, opositors ancestrals al règim ideat per Nasser, amb un gran suport entre els sectors pobres, devots i rurals. Democràticament elegit president, Mohamed Mursi va fer passes cap a la islamització de la societat, deixant entreveure una agenda oculta. El descontentament dels qui creien que no era allò pel que havien lluitat va fer esclatar de nou les protestes, amb milions de signatures per forçar noves eleccions.

Caldo de cultiu prest per a una nova intervenció de l’exèrcit que, sense esperar a la resolució pacífica del conflicte de legitimitats va portar a terme un cop d’estat amb la promesa de nous comicis i la persecució dels Germans Musulmans. Des de llavors, els enfrontaments sagnants entre l’exèrcit i els derrotats islamistes han desencadenat matances, crema de mesquites i, amb especial virulència, esglésies coptes, i una situació a simple vista pròxima al fatalisme. Egipte no és una creació moderna, un invent de tiralínies dels guanyadors de la I Guerra Mundial, un fruït de la colonització. Egipte és la consciència d’una gran cultura trimilenària que transcendeix el cristianisme i l’Islam, que transcendeix l’Àfrica i el món àrab i que transcendeix els enfrontaments d’avui.

Ara mateix, però, davant de la perspectiva irresoluble, per idealisme o pragmatisme d’occidentals a recer, ens veiem abocats a prendre partit, bé pel cop d’estat, com a mal menor, en base a la joventut liberal de Tahrir, usats més aviat com a excusa, bé pel govern democràtic derrocat, encara que fos la pell de xai dels que no creuen en la llibertat. Una perspectiva complexa que obliga a masses matisos. Des de la nostra talaia d’eterns tertulians, i gràcies als mitjans de comunicació, les noves tecnologies informatives i les nostres adscripcions ideològiques, ens veiem obligats a prendre partit, sempre i en tot moment. Tant és que sigui davant d’una guerra, com a Síria, a Líbia o, fa vint anys, a  l’antiga Iugoslàvia. Tant sigui en una situació de tensió, com a Egipte. O un enfrontament ancestral, com entre israelians i palestins. Però, per què hem de prendre partit? Per què ens veiem obligats a defensar aferrissadament un o altre bàndol, com una mena d’herència de la polarització i el sectarisme del segle XX, i no optem per una visió contemporània i postmoderna, de no tenir més bàndol que els de les víctimes de la violència i els DDHH? Personalment, i deixant de banda l’anàlisi, la diplomàcia i la geostratègia, en la perspectiva d’Egipte, no em veig capaç de defensar ningú més que els morts, ferits i els perseguits.


27 de setembre 2013

La seva antiga hegemonia (Publicat a El Matí Digital)

Ens les darreres setmanes, d’ençà de la Via Catalana, el diari madrileny El País –“diario independiente de la mañana”– ens ha proveït del bo i millor dels articles sobre el procés des del punt de vista de l’espanyolisme intel·lectual: Javier Cercas, Elvira Lindo, el seu espòs, Antonio Muñoz Molina, Almudena Grandes i, tot un Nobel, Mario Vargas Llosa ens han adoctrinat sobre el nostre infantilisme, el nostre totalitarisme soft, el nostre gust kitch, el nostre silenci de la dissidència o el nostre ofegament en el pensament únic, només pel fet de voler votar. En tot cas, aquests novel·listes –excelsos en el cas de Vargas Llosa, Molina i Cercas, francament oblidables en el cas de les dues dames– s’han atrevit a signar tots ells, articles mediocres, sense la mínima exigència en quan a arguments, fets i cites d’autoritat –uns als altres es passen la pilota, donant-se la raó com a bons germans– sobre un tema que és evident que els incomoda en gran manera.

En tots ells, cap mena d’autocrítica, cap mena de comprensió, cap mena de voluntat d’entesa (això que ara alguns ens diuen “tercera via”), cap mena d’intent d’entendre per què una gran majoria dels catalans s’han manifestat públicament diametralment en contra del que aquests cappares ens proposen i defensen. En tots ells, però, sura el desconcert davant d’un canvi d’hegemonia que els ha agafat amb el peu canviat. Aquella Catalunya que van conèixer fa 40 anys –en ple franquisme, en el cas de l’hispanoperuà–, que els havia convidat a conferències i pregons de la Mercè –sí, recordem una època llunyana on l’Ajuntament convida a algú tan “barceloní” com Elvira Lindo a fer la principal intervenció pública festiva a la casa de la ciutat–, que els ha fet vendre més llibres que mai, que els ha promocionat en diades de Sant Jordi o, fins i tot en el cas de Cercas, que ha estat casa seva i li ha donat plaça de professor, ara no la reconeixen. Fins fa quatre dies, aquests molestos independentistes d’avui eren una minoria baladrera i excèntrica, marginal, tan petita que ocupava menys espai que un grupuscle i, evidentment, es podia esbandir sense trobar-hi cap mena de gruix intel·lectual. El bo i millor de la cultura progressista, afalagat pels mitjans oficials i per les pròpies institucions municipals, dominava universitats i càtedres–també aquelles fundades pel maligne nacionalisme català–, conformava jurats, decidia en editorials, rebia homenatges i publicava a les tribunes dels principals diaris de la ciutat. Entre els Jocs Olímpics i el primer Tripartit, aquella Pax romana pseudo d'esquerres i anacional va saber dominar el discurs, fent permanent rialleta d’un nacionalisme pagerol i botiguer, inculte i conservador, taujà i xenòfob que incomprensiblement encara guanyava eleccions al a Generalitat de Catalunya.

Els fills del final del pujolisme recordem aquella època on Arcadi Espada era encara el maître à penser de la segona pàgina del País – Catalunya, una luxosa columna on es va covar l’ou de la serp d'algunes de les experiències més dures de la catalanofòbia i l'espanyolisme recalcitrant. La lectura o passeig sota el braç d’aquest periòdic, l’únic diari espanyol que encara avui no pertany a l’extrema dreta madrilenya, atorgava un pòsit d’intel·lectualitat i cosmopolitisme i davant del qual, fins i tot aquella ERC del pacte d’esquerres acotava el cap amb respecte i admiració. Avui, tot allò, que tant tenia d’esnobisme i complexe d’inferioritat, s’ha acabat. I ara parlen d’espirals del silenci, d’unanisme, de dissidents silenciats, de persecucions aquells que fins fa quatre dies havien dominat el discurs públic, sense tenir mai cap gest de generositat cap als qui dissentien del seu discurs oficial, cap als límits, cap a les afores del seu consens. Avui, veuen amb amargor com aquell nacionalisme que tan detestaven, no només no ha desaparegut sinó que ha donat pas a un independentisme no ben bé essencialista ni sentimental, sinó modern, de masses, integrador i il·lusionant, que només té les masses sinó els principals catedràtics i acadèmics de les universitats internacionals, les joves generacions de la cultura i les lletres, els sectors més dinàmics tant del liberalisme econòmic com de l’esquerra alternativa, els periodistes i articulistes més compromesos i arriscats i, fins i tot, alguns dels seus millors compares amb qui havien compartit la festa progre. I ells, mentrestant, tan vells, tan fatus, tan passats de moda, tan desconcertats i tan agressius contra els antics dissidents, contra els que van patir el seu espiral del silenci, el seu unanisme, la seva hegemonia i la seva ridiculització permanent.

20 de setembre 2013

El gran partit que no tornarà (Publicat a Valors)


Hi ha obres que tenen la desgràcia d’assemblar-se massa a d’altres. Fins i tot de ser-ne un precedent inspirador, necessari però oblidat per la glòria del deixeble. És el cas d’Els Virreis (I vicerè) de Federico di Roberto, que narra la decadència del vell món dels Uzeda di Francalanza, principesca família catanesa, descendents dels virreis de l’emperador Carles, en el pas del final del regne de les Dues Silícies i la invasió de l’illa per les tropes de Garibaldi i com els descendents de la família reaccionen i s’adapten a l’avenir d’un nou temps. Els sona, oi? Publicada gairebé 50 anys abans que el príncep Tomasi di Lampedusa escrivís El Gattopardo, l’obra de Di Roberto ha quedat a redós de la glòria de la primera, famosa per la celebèrrima sentència: “Cal que tot canviï, per què tot continuï igual”. Mancada d’una frase que la faci immortal i del plàcid i honorable escepticisme aristocràtic d’un gentilhome de l’Antic Règim com el Príncep de Salina, la història dels Uzeda és plena de maquiavel·lisme, odi, violència, mentida, avarícia, mesquinesa, corrupció física i moral, luxúria i afany de continuar ostentant el poder. De tota manera, vull recordar una dels grans escenes de la novel·la per què ve a tom del que els vull explicar: Abandonada una joventut dissoluta i una infància amarga en un convent on l’havia tancat el sàdic del seu pare, Conzalbo Uzeda vol fer carrera política seguint les passes del seu oncle, noble borbònic que aconsegueix entrar amb els camises roges com a líder liberal i ser elegit successivament diputat, aconseguint el suport de la dreta i l’esquerra, segons convingués. Conzalbo, assumint el missatge descarnat i profundament italià de la política, es converteix en un gran orador, capaç de convèncer, alhora, monàrquics i revolucionaris, catòlics i ateus, conservadors i progressistes, socialistes i capitalistes, en un llarg discurs ple de referències històriques contradictòries entre sí. A la producció de la RAI –que no era pas una obra de Visconti– Conzalbo exposa en seu programa polític en una surrealista escena on, rememorant la visió infantil d’un Garibaldi pietós, exposa la seva voluntat d’encapçalar un partit que protegeixi les llibertats i l’Església, que assumeixi la seva concepció “prodhoniana” de la propietat (La propietat é un furto! exclama), però també la íntima creença que la necessitat de protegir la propietat legítima, que faci reformes i mantingui les tradicions, que mantingui l’ordre intern i la pau externa... I tot acabat amb un “Viva il Re, viva la Revoluzione e viva el Sua Santità”.

Tot això per què els ho explico? Per què encara hi qui davant del procés sobiranista creu possible sostenir posicions antagòniques, contradictòries entre sí i continuar essent partit de govern, sense caure en la caricatura de don Conzalbo Uzeda di Francalanza, elegit diputat. òbviament. Són els sectors econòmics i mediàtics que sospiren amb un canvi sobtat de rumb del President Mas, o d’un Duran que el rellevi, contemporitzador i pactista, capaç d’encarrilar el disbarat del carrer –Han comprat el discurs de Madrid, tot és cosa d’un polític que enredat als innocents catalans. No han entès que, en tot cas, ell és que s’ha posat a davant d’un moviment heterogeni, suprapartista, massiu, desbordant, com es va veure a la Via Catalana. Però, també són aquells càndids socialistes anomenats catalanistes que creuen que és compatible que el seu partit hagi comprat l’argumentari tradicional de C’s (Pensament únic, manipulació de la història, violència...) amb que ells es deixin estimar pel sobiranisme i apostin per la consulta. En el seu cas, però, ser un partit de govern només pot formar part del somni del renaixement i els seus capitostos, en un gest inèdit, els han dit, directament, que sobren!

Estadístics i demoscòpics han estudiat les tendències de vot i les pèrdues que li ha suposat a CiU canalitzar políticament el procés, liderar-lo des de les institucions de govern. El 25-N va suposar un toc d’atenció, una patacada important que va voler posar de manifest que no hi ha un camí fàcil. Després de l’eufòria de la Diada del 2012, alguns van creure que tot es resoldria amb una majoria absoluta convergent. Jo mateix creia que un ampli suport a Mas i un resultat important de Junqueras eren el millor baluard del procés. El savi electorat, però, va optar per complicar les coses a aquells qui es pensaven que posant-se darrera de Mas ja ho tenien tot fet. Els mateixos que l’endemà, covardament, ja li movien la cadira i feien grans escarafalls al seu fracàs. Enemics de la complexitat. Falsos amics. El resultat, però, era inequívoc. El sobiranisme no havia reculat, ans al contrari, tot i que li caldria ser hàbil, tenaç, fi, perseverant per tal d’aconseguir pactes entre sí i tirar endavant la promesa d’una consulta al poble de Catalunya sobre la independència.

Analistes i sectors polítics que mai no l’han votat ni el votarien, però, van preferir llegir els resultats com una plantofada a Mas, que havia perdut bous i esquelles per la seva aposta (o “órdago” segons terme aliè a la nostra cultura) sobiranista. Van voler salvar-lo a costa de tallar-li el cap. Per què si és evident que CiU va perdre un electorat nacionalment centrista, poc partidari del sobiranisme, moderat, en competència amb el PP i C’s, res fa creure que fent marxa enrere en els seus plantejaments els recuperaria i, el que és més important, mantindria els que li han estat fidels. Benèvols consellers se li apareixen a Mas per suggerir-li que, aturant les dèries independentistes retornarà l’esplendor del “catch all party” convergent. Aquella coalició liderada per un patriarca singular, únic i inimitable –jove activista, banquer catòlic, nacionalista represaliat i empresonat per la dictadura, demòcrata-cristià, lector dels liberals i amb ànima socialdemòcrata, admirador del compromís i la fermesa dels comunistes i amb bona relació amb alguns d’ells– capaç d’aglutinar sota les seves faldes, un exèrcit de patriotes de pedra picada, empresaris del Pont Aeri, exalcaldes franquistes, la Sra. Pérez que havia vingut d’Andalusia, tietes i matrones de comarques, independentistes irredempts, moderats de centre-dreta, socialdemòcrates no socialistes, votants duals que confiaven en Pujol a Catalunya, i tot allò que se’n va dir la bona gent de Convergència. I, a banda, federada amb Unió Democràtica de Catalunya, que d’un partit d’exemplar història i compromís amb el país en els moments més durs de la nostra història, els darrers anys ha passat a ser la caricatura d’un conglomerat d’interessos. Com era possible aconseguir tot això? Qui aconsegueixi sintetitzar-ho haurà sigut capaç de desenterenyinar el misteri més complex de la nostra història recent, el pujolisme, encara font de passions.

Però, per més que s’hi escarrassin aquells temps no tornaran. Artur Mas no és president d’un temps de compromisos i ambigüitats necessàries, el moment polític tampoc. Sap que avui dia, ha perdut una part del seu electorat, però renunciar al compromís adquirit amb el dret a decidir suposaria perdre tot el seu capital polític, abandonar tot l’electorat sobiranista que ha confiat en ell i no recuperar cap ni un dels moderats. Perdent-los aquests, potser ara mateix no té una majoria àmplia. Enredant els sobiranistes, no tindria govern. Que no s’equivoquin els del “jo ja ho deia” –tant els temperadors, com els hiperventilats, en aquesta darreríssima terminologia– Mas no pot fer altra cosa que complir amb el programa menys ambigu de la història del seu partit, que és el que els electors li van comprar, els que li van donar la majoria suficient per ser elegit president i van assenyalar quin pacte preferien. Per què és conscient que, passi el que passi, sigui quin sigui el futur que espera al país, l’època dels grans partits ambigus i equidistants, capaços d’endrapar-ho tot, s’ha acabat. I per molts anys.

12 de setembre 2013

Des del Tram 92 de la Via Catalana

Vull reconèixer que sóc un dels que es va apuntar tard a la Via Catalana organitzada per l'Assemblea Nacional Catalana. Pensava que una vegada més sortiríem al carrer, ens trobaríem uns i altres i res no hauria canviat. També pensava que, posats a fer, baixaria a treure el cap a la meva ciutat i llestos. A les darreres setmanes, l’entusiasme de tants amics i la petició de la gent d’acudir a l’Ebre, em va fer prendre la rampelluda decisió d’apuntar-me per anar al sud del Principat, on es jugava l’èxit de la mobilització de la Diada. Per bé que ja es deia des de fa dies que els objectius estaven acomplerts, no crec que hi hagués ningú dels que vam enfilar l’N-340 cap a les comarques ebrenques que no el corsequés el rum-rum del temor. “I si no n’hi ha prou?” “I si hi ha espais buits com els que buscaran les cadenes espanyolistes?” “I si tot plegat acaba en fracàs?”. Els dubtes s’esvaïen fàcilment a mesura que ens acostàvem als destins. L’embús, aquell fenomen tan desagradable en un dia normal, es convertia en el presagi de l’èxit. El groc perceptible en tots els conductes i passatgers, la prova irrefutable. Els vilatans que saludaven des dels punts, brandant banderes i animant, un motiu de més per fer gairebé dos-cents quilòmetres fins al Perelló, un poble que rebia amb sorpresa milers de persones, doblant o triplicant la seva població habitual.

Aquesta era una manifestació que demanava la proactivitat, anar més enllà del passiu acte de presència, requeria desplaçaments, viatges, despeses, trasllats. I en aquest cas, el poble català –tan sentimental com absolutament genial en l’organització de grans esdeveniments– va tornar a oferir un exemple. Si hagués de triar uns termes per parlar de l’ambient dels qui van enllaçar-se amb nosaltres parlaria d’alegria, de diversitat d’orígens, d’intergeneracionalitat, de fraternitat, de voluntat constructiva, d’esperança.

Del Pertús a Alcanar, i més enllà, al llarg de 400 quilòmetres d’aquest petit país, seríem un milió i mig o més de quatre-cents mils, tant se val. Avui, l’independentisme és l’únic moviment social, cívic, polític però supra-partidista, transversal i il·lusionant, que ha eliminat tots els tics i misèries del passat, capaç d’aplegar milers de persones, d’anar-ne sumant cada vegada més i de no perdre’n ningú pel camí. Un moviment insòlit a Europa amb un missatge clar, diàfan, integrador, capaç d’aglutinar sensibilitats allunyadíssimes entre sí, com només els grans ideals compartits permeten: No demanem el dret a decidir, ja el tenim i el volem exercir per poder votar sí. Per tant, no poden fer-se lectures interessades i destinades a la confusió per part de cínics o condecents, no és pot diluir el clam ni creure que no tots els qui vam sortir al carrer estàvem d’acord amb el mínim comú denominador de la convocatòria. Tampoc es pot interpretar el silenci dels qui no hi eren i capitalitzar-ho en nom d’una risible “majoria silenciosa”.

Ahir, donant-nos les mans hi érem els que ja tenim les estelades descolorides i els acabats d’arribar a l’independentisme que són acollits amb entusiasme, contents de formar part d’una proposta de futur, quan tantes esperances s’han trencat. Molts ho vam veure en arribar a casa i entrar al facebook. La sorpresa de trobar-te amics i coneguts que mai hauries dit que brandarien l’estelada i penjarien amb satisfacció fotos d’un dia històric. Ahir, donant-se la mà, hi havia l’àvia convergent de missa i l’alternatiu del “bar del rotllo”, el nascut a Còrdova i el nascut a Castellar de N’Hug, tant el partidari del liberalisme econòmic més estricte com el defensor de l’esquerra més marxista, l’activista que ha estat a totes les manifestacions i l’apolític que mai havia participat en cap moguda.

Fins i tot ahir va ser el dia de detalls fins fa poc inconcebibles: Les dues Catalunyes dels vuitanta i noranta, els dos motors creatius de les dues formes d’entendre el país i el catalanisme, la de tradició nacionalista i la de tradició federalista, els dos líders polítics més destacats del nostre present proper eren ahir al seu tram de Via Catalana. Jordi Pujol, l’arquitecte de les estructures autònomes de la Catalunya actual, i Pasqual Maragall, el darrer cappare de l’intent fracassat d’una nova relació de Catalunya i Espanya, conscients que les seves antigues vies són esgotades, es donaven les mans amb milers i milers de compatriotes per enterrar el vell catalanisme i construir el futur de Catalunya en llibertat. Una imatge que parlava per sí sola i que permetia llegir i descodificar el moment polític actual, que tindrem temps de continuar analitzant. Avui, tocava transcriure les reflexions des del tram 92.

06 de setembre 2013

Dos anys al capdavant del Matí. Dos anys d’agraïment (Publicat a El Matí Digital)

Fa dos anys, tot just superada una greu malaltia i amb tota la il·lusió i l’esperança de la recuperació, els bons amics del Matí, que m’acullen a les seves pàgines des del primer de maig de 2009 –El meu primer article va ser una crònica-passeig costumista per Barcelona la diada de Sant Jordi– van tenir la pensada de nomenar-me’n director. No era pas una sorpresa, ja feia dies que l’amenaça pesava sobre el meu cap. Per tant, amb aquella barreja perillosa d’inconsciència, imprudència i joventut vaig acceptar sense pensar-m’ho massa l’honor i la responsabilitat que l’Associació El Matí em confiava.

Han estat dos anys d’afirmació de velles amistats, de noves coneixences, de fitxatges, d’entrevistes, de cròniques, de trucades i mails, d’errors i mancances que benvolents, lectors i companys, m’heu perdonat i d’il·lusió per continuar aprenent. Podeu estar segur que gràcies a aquesta oportunitat brindada m’enretiro no més savi, però sí més experimentat.

El meu objectiu era “inserir al Matí Digital una passa més d’ambició i qualitat, mantenint tot allò que ha convertit el diari en el que és: uns valors compartits de catalanitat, civilitat i tenacitat, com a mínim comú denominador de persones d’orígens i destins diferents, però amb un grau elevat de compromís i passió”. Un compromís i passió amb la llibertat de Catalunya des de totes les trinxeres i totes les plomes. Passo el relleu al nou director, l’Andreu Pujol, amb la satisfacció, no ho sé si de la feina feta, sinó almenys d’intentar ser fidel a aquests objectius.

Amb l’impuls de tots hem aconseguit més lectures, més seccions, més articles, més col·laboradors, més lectors i més presència. Cal que els lectors, els col·laboradors, redactors, comentaristes hi continuïn confiant. Només així aquest diari no s’aturarà. Ja serà cosa del nou director marcar uns nous reptes per no deixar-se dur per la satisfacció i el cofoisme i mantenir el neguit de continuar enxampant-se i fent-se visible. Jo seré, com sempre he fet, al costat d’El Matí i del seu nou director pel que cregui que el puc ajudar. De moment, continuaré escrivint-hi sempre que així es consideri oportú.

Com pertoca, passo oficialment el comandament de la nau a un nou capità. El Matí Digital té un rumb i continua assenyalant, cada dia, nous horitzons amb més força i enegia que mai. No el deixeu sol.