12 de setembre 2013

Des del Tram 92 de la Via Catalana

Vull reconèixer que sóc un dels que es va apuntar tard a la Via Catalana organitzada per l'Assemblea Nacional Catalana. Pensava que una vegada més sortiríem al carrer, ens trobaríem uns i altres i res no hauria canviat. També pensava que, posats a fer, baixaria a treure el cap a la meva ciutat i llestos. A les darreres setmanes, l’entusiasme de tants amics i la petició de la gent d’acudir a l’Ebre, em va fer prendre la rampelluda decisió d’apuntar-me per anar al sud del Principat, on es jugava l’èxit de la mobilització de la Diada. Per bé que ja es deia des de fa dies que els objectius estaven acomplerts, no crec que hi hagués ningú dels que vam enfilar l’N-340 cap a les comarques ebrenques que no el corsequés el rum-rum del temor. “I si no n’hi ha prou?” “I si hi ha espais buits com els que buscaran les cadenes espanyolistes?” “I si tot plegat acaba en fracàs?”. Els dubtes s’esvaïen fàcilment a mesura que ens acostàvem als destins. L’embús, aquell fenomen tan desagradable en un dia normal, es convertia en el presagi de l’èxit. El groc perceptible en tots els conductes i passatgers, la prova irrefutable. Els vilatans que saludaven des dels punts, brandant banderes i animant, un motiu de més per fer gairebé dos-cents quilòmetres fins al Perelló, un poble que rebia amb sorpresa milers de persones, doblant o triplicant la seva població habitual.

Aquesta era una manifestació que demanava la proactivitat, anar més enllà del passiu acte de presència, requeria desplaçaments, viatges, despeses, trasllats. I en aquest cas, el poble català –tan sentimental com absolutament genial en l’organització de grans esdeveniments– va tornar a oferir un exemple. Si hagués de triar uns termes per parlar de l’ambient dels qui van enllaçar-se amb nosaltres parlaria d’alegria, de diversitat d’orígens, d’intergeneracionalitat, de fraternitat, de voluntat constructiva, d’esperança.

Del Pertús a Alcanar, i més enllà, al llarg de 400 quilòmetres d’aquest petit país, seríem un milió i mig o més de quatre-cents mils, tant se val. Avui, l’independentisme és l’únic moviment social, cívic, polític però supra-partidista, transversal i il·lusionant, que ha eliminat tots els tics i misèries del passat, capaç d’aplegar milers de persones, d’anar-ne sumant cada vegada més i de no perdre’n ningú pel camí. Un moviment insòlit a Europa amb un missatge clar, diàfan, integrador, capaç d’aglutinar sensibilitats allunyadíssimes entre sí, com només els grans ideals compartits permeten: No demanem el dret a decidir, ja el tenim i el volem exercir per poder votar sí. Per tant, no poden fer-se lectures interessades i destinades a la confusió per part de cínics o condecents, no és pot diluir el clam ni creure que no tots els qui vam sortir al carrer estàvem d’acord amb el mínim comú denominador de la convocatòria. Tampoc es pot interpretar el silenci dels qui no hi eren i capitalitzar-ho en nom d’una risible “majoria silenciosa”.

Ahir, donant-nos les mans hi érem els que ja tenim les estelades descolorides i els acabats d’arribar a l’independentisme que són acollits amb entusiasme, contents de formar part d’una proposta de futur, quan tantes esperances s’han trencat. Molts ho vam veure en arribar a casa i entrar al facebook. La sorpresa de trobar-te amics i coneguts que mai hauries dit que brandarien l’estelada i penjarien amb satisfacció fotos d’un dia històric. Ahir, donant-se la mà, hi havia l’àvia convergent de missa i l’alternatiu del “bar del rotllo”, el nascut a Còrdova i el nascut a Castellar de N’Hug, tant el partidari del liberalisme econòmic més estricte com el defensor de l’esquerra més marxista, l’activista que ha estat a totes les manifestacions i l’apolític que mai havia participat en cap moguda.

Fins i tot ahir va ser el dia de detalls fins fa poc inconcebibles: Les dues Catalunyes dels vuitanta i noranta, els dos motors creatius de les dues formes d’entendre el país i el catalanisme, la de tradició nacionalista i la de tradició federalista, els dos líders polítics més destacats del nostre present proper eren ahir al seu tram de Via Catalana. Jordi Pujol, l’arquitecte de les estructures autònomes de la Catalunya actual, i Pasqual Maragall, el darrer cappare de l’intent fracassat d’una nova relació de Catalunya i Espanya, conscients que les seves antigues vies són esgotades, es donaven les mans amb milers i milers de compatriotes per enterrar el vell catalanisme i construir el futur de Catalunya en llibertat. Una imatge que parlava per sí sola i que permetia llegir i descodificar el moment polític actual, que tindrem temps de continuar analitzant. Avui, tocava transcriure les reflexions des del tram 92.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada