30 de setembre 2013

Egipte: prendre partit? (Publicat a Valors)

Mentre escric aquest article, Egipte davalla cap a una pendent que pot desembocar en una guerra civil. Les protestes juvenils de Tahrir van creure càndidament que havien aconseguit la caiguda del rais Hosni Mubarak, –un cop de palau executat per la camarilla militar del dictador– i que s’obria un futur de democràcia i llibertat. A les eleccions, liberals i laics van ser escombrats per la confraria dels Germans Musulmans, opositors ancestrals al règim ideat per Nasser, amb un gran suport entre els sectors pobres, devots i rurals. Democràticament elegit president, Mohamed Mursi va fer passes cap a la islamització de la societat, deixant entreveure una agenda oculta. El descontentament dels qui creien que no era allò pel que havien lluitat va fer esclatar de nou les protestes, amb milions de signatures per forçar noves eleccions.

Caldo de cultiu prest per a una nova intervenció de l’exèrcit que, sense esperar a la resolució pacífica del conflicte de legitimitats va portar a terme un cop d’estat amb la promesa de nous comicis i la persecució dels Germans Musulmans. Des de llavors, els enfrontaments sagnants entre l’exèrcit i els derrotats islamistes han desencadenat matances, crema de mesquites i, amb especial virulència, esglésies coptes, i una situació a simple vista pròxima al fatalisme. Egipte no és una creació moderna, un invent de tiralínies dels guanyadors de la I Guerra Mundial, un fruït de la colonització. Egipte és la consciència d’una gran cultura trimilenària que transcendeix el cristianisme i l’Islam, que transcendeix l’Àfrica i el món àrab i que transcendeix els enfrontaments d’avui.

Ara mateix, però, davant de la perspectiva irresoluble, per idealisme o pragmatisme d’occidentals a recer, ens veiem abocats a prendre partit, bé pel cop d’estat, com a mal menor, en base a la joventut liberal de Tahrir, usats més aviat com a excusa, bé pel govern democràtic derrocat, encara que fos la pell de xai dels que no creuen en la llibertat. Una perspectiva complexa que obliga a masses matisos. Des de la nostra talaia d’eterns tertulians, i gràcies als mitjans de comunicació, les noves tecnologies informatives i les nostres adscripcions ideològiques, ens veiem obligats a prendre partit, sempre i en tot moment. Tant és que sigui davant d’una guerra, com a Síria, a Líbia o, fa vint anys, a  l’antiga Iugoslàvia. Tant sigui en una situació de tensió, com a Egipte. O un enfrontament ancestral, com entre israelians i palestins. Però, per què hem de prendre partit? Per què ens veiem obligats a defensar aferrissadament un o altre bàndol, com una mena d’herència de la polarització i el sectarisme del segle XX, i no optem per una visió contemporània i postmoderna, de no tenir més bàndol que els de les víctimes de la violència i els DDHH? Personalment, i deixant de banda l’anàlisi, la diplomàcia i la geostratègia, en la perspectiva d’Egipte, no em veig capaç de defensar ningú més que els morts, ferits i els perseguits.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada