25 d’octubre 2013

Antoni M. Marcet, l'Abat que féu entrar Montserrat al segle XX (Publicat a El Matí)

El desembre de 1912, des d’Itàlia estant li arriba la notícia que ha estat escollit Abat coadjuntor del monestir de Montserrat, amb plens poders i dret a successió de l’Abat Deàs. Antoni Maria Marcet i Poal, és llavors un home de 32 anys, fill d’una família de fabricants de Terrassa, que des de 1894, quan havia pres l’hàbit benedictí, havia format part d’una comunitat que mica en mica s’anava refent d’un conflictiu segle XIX –guerres, clausures, desamortitzacions i represes– gràcies a l’impuls de l’Abat Muntadas i, a pesar de l’estigma conservador que ens n’ha arribat, el mateix Deàs. En els seus anys d’estudi i formació havia coincidit amb dos puntals de la seva futura comunitat:Bonaventura Ubach i Gregori M. Sunyol.

Marcet havia representat Montserrat al capítol provincial on fou proposat com a consultor a l’Abat General de la Congregació Benedictina Sublacense, Mauro Serafini. A partir de llavors, restaria al Sacro Speco de Subiaco fins al 1912. Els anys italians són d’estudi de la història monàstica i del monaquisme benedictí i d’inici dels viatges que durant tota la vida farà. De caràcter senzill i poc amant dels càrrecs, va refusar diverses vegades acceptar el nomenament, però hi accedí davant del desig de l’Abat General i el manament d’un dels religiosos catalans més poderosos de l’època contemporània, el Cardenal Josep de Calasanç Vives i Tutó, Prefecte de la Congregació de Religiosos. Finalment, el nou abat electe arribà al seu monestir el 15 de gener de 1913, on de seguida la comunitat li prestà obediència. La benedicció abacial tingué lloc el dia 26 de gener, al mateix monestir de Montserrat. El nou abat Marcet prengué les regnes de la comunitat, encara en vida de l’abat Deàs –que no morirà fins el 1921– i amb una gran feina per davant: Marcet seria l’encarregat de portar Montserrat al segle XX. Com va recordar l’actual P. Abat de Montserrat, Josep Maria Soler: “El Pare Abat Marcet va ser l’home providencial que Déu donà al nostre monestir en uns moments crucials”.

Tot i que Marcet no era un home d’elaborar programes ni plans d’acció, i que acollí amb goig les iniciatives dels seus col·laboradors, tingué clar des del principi del seu mandat les opcions que havien de marcat el seu abadiat: l’opció per la catalanització del monestir, l’opció per un nivell cultural fort i per una vida de treball profunda i l’opció per una vida monàstica seriosa i renovada, però compatible amb l’acolliment als fidels que acudien al santuari. La seva comunitat va comptar amb figures de primer nivell: Gregori M. Sunyol, prior del monestir, un dels pilars del moviment gregorianista i litúrgic a Catalunya, que arribà a ésser president de l’Institut Pontifici de Música Sagrada i Abat Titular de Sant Cecília; Romuald Simó, doctor en teologia, format a Sant Anselm, del que arribaria a ser vice-rector, prior administrador del Pueyo, Procurador General de la Congregació i Abat Procurador General, abans de retirar-se a Jerusalem, on morí; Pere Celestí Gusi, braç dret, home de confiança i secretari de l’abat Marcet, encarregat de les obres artístiques i materials, director de la impremta i degà, sots-prior del monestir, abat del monestir de Manila, Visitador de la Provincia espanyola de i General de la Congregació. Bonaventura Ubach, biblista i orientalista professor de Bíblia i llengües orientals, que recorregué a Orient, tots els escenaris bíblics del Sinaí a l’Aràbia, passant per Síria, el Líban, l’Iraq i, Israel, així com l’Àsia Menor, Grècia i Creta, per conèixer directament els escenaris i les fonts originals de les Escriptures, amb la que va bastir la gran obra de la Bíblia de Montserrat. Anselm Albareda, impulsor de la represa, ampliació i esplendor de la biblioteca, la impremta i l’arxiu de Montserrat, format a Sant Anselm, a l’Scuola Vaticana di Paleografia, Diplomatica e Archivistica de Roma i a la Universitat de Friburg, fou Prefecte de la Biblioteca Vaticana, durant més de vint-i-cinc anys. L’any 1951 fou distingit amb el títol honorífic d’Abat del Monestir de Santa Maria de Ripoll i creat cardenal pel papa Joan XXIII el 1962. Participà molt activament al Concili Vaticà II.

 Com a home del seu temps i del seu país, l’abat Marcet no deixà mai de mostrar unes conviccions catalanistes ben fermes i afavorí de múltiples maneres el moviment nacionalista. Com dèiem, dugué a terme la catalanització total de la vida interna i externa de Montserrat, donà el seu suport i la protecció de la cultura catalana i mantingué una bona relació amb les institucions i les autoritats del país, primer amb la Mancomunitat i, posteriorment, amb la Generalitat. Aquest compromís no passà desapercebut a la dictadura de Primo de Rivera, que portà a terme una repressió absoluta contra el catalanisme. Aviat arribaren les suspicàcies, sospites, acusacions i la Guàrdia Civil vigilà de prop el Monestir mentre la policia secreta mirava d’esbrinar les anades i vingudes de l’Abat i els seus visitants. Tot plegat provocà l’allunyament de Marcet del monestir en un exili per Xile, Argentina i Terra Santa, al que aviat s’hi afegiren els pares Sunyol i Albareda. La proclamació de la II República va ser rebuda per Marcet amb incertesa i temor, donat el caire laïcitzant del nou règim polític. De tota manera, no trigà gaire a tenir un contacte proper amb les principals personalitats polítiques de la Generalitat de Catalunya, que el degué tranquil·litzar força. Ben pocs dies després de la seva arribada a la presidència, el 20 d’abril de 1931, Francesc Macià i l’Abat Marcet es reuneixen a Barcelona, i el President de la Generalitat visità Montserrat diverses vegades. D’aquesta manera, s’anà teixint una relació amistosa entre les autoritats catalanes i la comunitat benedictina, que no canvià amb l’elecció de Lluís Companys com a nou President de la Generalitat, a la mort de Macià. En arribar la Guerra Civil, les autoritats donaren mostra de la seva responsabilitat envers Montserrat, no solament salvant el monestir sinó preocupant-se de sostreure els monjos de les mans de la violència anticlerical que s’estengué a la rereguarda republicana. Marcet aconseguí marxar a Itàlia gràcies als consellers Gassol, Espanya i Corachan. La joia per la salvació de bona part de la seva comunitat es veié empal·lidit per les sofrences, la mort i l’assassinat de molts d’altres. El 1937 s’establí amb alguns dels seus monjos a Belascoin, Navarra. El 1942, Marcet hagué de fer els honors al general Francisco Franco, que visitava per primer cop Montserrat. El retorn al monestir no fou fàcil ni exempt de problemes. Antoni M. Marcet morí el 1946. A partir de llavors començava l’abadiat d’Aureli Maria Escarré.

La Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, fundada pel bisbe Josep Torras i Bages l'any 1899 i amb una fèrtil i profunda relació amb el monestir ja durant el seu abadiat, ha volgut commemorar el centenari de l'elecció d'Antoni M. Marcet com abat de Montserrat amb una exposició que es pot veure a l'Hotel Cisneros. Els textos i la selecció d'imatges de l'exposició han anat a càrrec de l'autor.

11 d’octubre 2013

L'honor de les víctimes incòmodes (Publicat a El Matí)

La beatificació de diumenge a Tarragona de 522 víctimes de la persecució religiosa durant la Guerra Civil a Espanya, ha reobert a Catalunya de nou l’incòmode debat sobre l’abast del record a aquests morts que, per a l’Església Catòlica, tenen la condició de màrtirs. És a dir, d’acord amb el Catecisme, els qui han donat testimoni de la fe fins la mort. Entre els futurs beats, el bisbe de Lleida Salvi Huix i el bisbe auxiliar de Tarragona Manuel Borràs, a més de diversos sacerdots, frares, monges i monjos, vint d’ells corresponents a la comunitat benedictina de Montserrat. Més enllà de l’elevació als altars d’aquestes víctimes, que ha viscut diferents episodis dins de la mateixa Església on no és ni ha estat un tema ni tancat ni exempt de debat, el fet que se’n torni a parlar amb passió, retrets, rancors i exaltacions, sobretot arran de l’assistència del President de la Generalitat, demostra una vegada més que no és un episodi històric ni assumit ni digerit, i mal situat en el relat col·lectiu del nostre passat.

Tot i estar científicament quantificades pels professors Josep Maria Solé i Sabaté i Joan Vilarroya, les morts a la rereguarda republicana encara provoquen un silenci dolorós, quan no l’aparició d’excuses interessades, intents de minimització o fins i tot d’atribucions de culpes a fantasmagòrics mites, com el dels “incontrolats”. Caldria ser prou madurs d’una vegada per totes com per assumir que, a partir del cop d’estat dels militars facciosos, a Catalunya es va desencadenar una onada de violència sistemàtica contra tots aquells elements considerats sospitosos de contrarevolucionaris, especialment contra eclesiàstics, persones de conviccions catòliques, burgesos, militants de dreta o, inclús, republicans que s’oposaven als revolucionaris que havien pres el carrer i l’ordre del país, que avui encara tenen una consideració de víctimes incòmodes.

En bona part, aquestes mateixes víctimes de la reraguarda republicana, catalogades com a Caidos por Dios y por España, foren vergonyosament utilitzades per franquisme, amb la desgraciada complicitat d’una Església que s’havia llançat als braços del general, com a justificació del seu sagnant règim –que practicà la violència política fins al darrer moment – construït sobre l’exaltació dels vencedors i el silenci dels vençuts. Però la consciència dels qui creiem en els valors de la democràcia, no pot acceptar un relat, que amb el mateix esquema, es construeix en l’exaltació d’uns morts sobre l’oblit dels altres. Un relat col·lectiu basat en l’honor i homenatge als morts de la dictadura i la repressió, mentre no som capaços o som reticents a l’hora d’assumir la responsabilitat dels morts –particularment pel que fa a la persecució religiosa– al bàndol republicà. Una República a la que, malgrat tot, estem lligats sentimentalment, i que, també malgrat tot, va ser el qui va perdre la guerra defensant Catalunya davant els feixistes. Qualificar despectivament, com alguns han fet, de “franquistes” els religiosos que es beatificaran diumenge, no només fereix la veritat sinó que demostra que encara queda molt per arribar a construir un nou relat centrat en l’honor a les víctimes innocents d’un conflicte d’una complexitat tal que no es poden utilitzar els blancs i negres ni els 140 caràcters del Twitter.

Un nou relat generacional, necessari i urgent, que ja vaig apuntar en un article del 26 de març de 2012, i que em permetran recordar:

 “Des de la consciència del que vam perdre amb i a la Guerra Civil, som a temps de recordar a totes les seves víctimes? Estem obligats a fer-ho des d’un nova òptica. Nosaltres, - membres d’aquesta generació allunyada sentimentalment de la guerra, però interessats terriblement pel país – hem de bastir un nou relat centrat en les víctimes, mortes quan fos, però mortes en una persecució que va durar més de quaranta anys i que inclou totes les víctimes de la Guerra Civil i el franquisme. […]Des d’aquesta nova òptica generacional i col·lectiva, ens veiem obligats a rebutjar totalment aquelles interpretacions que només serveixen per justificar posicions polítiques actuals, tant d’aquells que, obstinadament, no volen ser crítics amb cap ni un dels errors comesos en el bàndol republicà i neguen qualsevol crim en pro d’una justificació revolucionària, com aquell qui perviuen i persisteixen en el relat del franquisme per justificar una dictadura feixista, reelaborat per negar la seva naturalesa colpista i per atacar la democràcia o el catalanisme polític. Fem, doncs, a un reconeixement a totes les víctimes innocents de la Guerra Civil en un país que va començar a perdre el dia que va morir el primer innocent. Tant és que la seva mort fos per mà revolucionària o franquista, perquè el que de veritat ens interessa és enterrar els morts i tancar les ferides. Aprendre del nostre passat, crítica i conscientment, recordar per tal que no passi mai més i bastir un futur lliure. Per molt que es neguin les seves morts, els morts de la Guerra Civil i el franquisme encara són allà. Com Gloucester, que s’entestava a negar davant la reina Anna, la seva culpabilitat en la mort del seu rei a Ricard III de Shakespeare, podem dir que nosaltres no els vam matar, però són morts, perquè sinó haurien estat vius.”

08 d’octubre 2013

La cultura de la paraula (Publicat a Valors)

Fa anys es va posar de moda, com a principi polític, que els fets eren més importants que les paraules, connotant aquestes de forma negativa i associant-les a la xerrameca estèrils, als discursos improductius, a banals pèrdues de temps davant de l’expeditiva acció. Fins i tot, “Fets i no paraules” es va convertir en el lema polític d’un President. S’ha de dir que, sí més no, que a banda de ser un pobre tòpic la frase contradiu, ja d’entrada, els fonaments de la nostra cultura.

La llei de Moisés, els Evangelis –que amb el Pentateuc conformarà la Bíblia- i l’Alcorà, els textos sobre els que reposa el monoteisme, la religió escrita al Mediterrani. Aquí s’inicia el gran tall respecte Egipte, Grècia i Roma, ritus, mite i tradició oral. D’aquestes civilitzacions ens arriba Homer, amb La Ilíada i l’Odissea, pare fundador de la tota la literatura occidental. De Sòcrates, àgraf filòsof de la paraula, i el seu deixeble Plató, més el deixeble d’aquest darrer, Aristòtil, n’heretàrem tota la filosofia. Heròdot i Tucídices posaren la base de la història. Sòfocles, Eurípides i Èsquil, el teatre. De Roma, que tant creia que devia a la Grècia que va acabar dominant, ens n’ha quedat Virgili, Horaci i Ovidi, Ciceró i un polític i general com Cèsar, que va creure tan important guanyar la guerra com escriure-la.

Segles després, el vell llegat de coneixement es mantenia clos als monestirs, mentre a fora els trobadors no deixaven d’utilitzar la paraula per cantar l’amor provençal, cosí de totes les nostres llengües llatines. Una revolució estava a punt d’esclatar: A Magúncia, Johannes Gutenberg posava en marxa la impremta. Més de cent anys després, Martí Luter, amb aquella Bíblia sota el braç capgirava Europa clavant les seves 95 tesis a la porta de l’església de Wittemberg, engegant la primera gran revolució al continent. Els enciclopedistes van posar el fonament per la segona, la Revolució Francesa en que es proclamarien els Drets de l’Home i el Ciutadà. Napoleó Bonaparte, l’emperador a qui la revolució li havia posat a les seves mans França, compilava el Codi Civil que Balzac tindria a la tauleta de nit. La tercera revolució l’escriuria un jueu alemany radicat a Londres, Karl Marx. Revolució o contrarevolució, el drama del segle passat també té el títol d’un llibre que no cal esmentar aquí.

El llenguatge és la casa de l’ànima, com afirmà Heidegger, i l’ànima de la nostra civilització grega i llatina, jueva i cristiana, també bizantina i arabitzada, catòlica i reformada, liberal, revolucionària i contrarevolucionària. La nostra història està feta de paraules: de cants, odes, pregaries i preceptes, de cròniques relats i tragèdies, de pamflets, discursos i manifestos... De paraules que aconseguiren ser fets i que transformen i fan la història. Fa 50 anys ho aconseguia el Dr. Martin Luther King amb el seu discurs al Mall de Washington, que era només això, paraula, però que va aconseguir accelerar el final de la segregació racial als Estats Units.

07 d’octubre 2013

La fascinació periodística per Itàlia (Publicat a El Matí)

“Itàlia és el meu país, l’italià és la meva llengua, la pasta el meu menjar i el chianti el meu beure. Si puc passaré mitja vida a Itàlia”. Un jove Josep Pla escrivia l’any 1922 a Josep Maria de Sagarra aquesta agosarada declaració d’amor (o professió de fe), tot just arribat per primera vegada al país transalpí, com a periodista. Anys després, al pròleg del seu llibre precisament dedicat a Itàlia serà més modest: “Jo no tinc cap categoria per a dedicar res a ningú. Ara, aquest llibre té per origen l’agraïment: exactament a Itàlia He viscut en aquell país gairebé sis anys de la meva vida. És un nombre irrisori d’anys. He fet el que he pogut. Si jo tingués una mica d’imaginació, tindria la il·lusió de creure que Itàlia és la meva segona pàtria”. De Pla a Enric Juliana, Itàlia ha produït una autèntica fascinació entre els periodistes catalans. Potser és, com deia l’advocat i dirigent del PSUC Josep Solé i Barberà, que els catalans som uns italians frustrats.

I de fet, Itàlia és un país apassionant, subjugant, còmic, irònic, dramàtic, tràgic. La seva densitat cultural; la seva història tan antiga com, alhora, novíssima; la seva irradiació mil·lenària a tot l’orbe; la seva política confusa i teatral, tan ideològica com relativista; la barreja i la potència de la Santa Seu, el calcio i la bellesa, i una permanent successió d’esdeveniment que només es poden interpretar entre amb unes coordenades plenes de referències literàries, històriques, culturals, mediàtiques, eròtiques i esportives. Itàlia és molt més que un país europeu de talla mitjana, amb un parell de notícies l’any –unes eleccions, un escàndol, un partit de Champions League-, una petita cultura que ens pot arribar de forma molt fragmentària i uns intercanvis basats en la importació i exportació de productes, turistes i estudiants d’Erasmus. Un país així podria ser-ho Holanda. O Àustria. O Dinamarca, Polònia o Txèquia. Però Itàlia és una cosmovisió completa i particularíssima, difícil d'interpretar sense amor i una certa inició per desxifrar una voluntat mai assolida d’esdevenir. Itàlia sembla haver estat creada per intentar ser interpretada. Sembla haver estat somniada per algun d’aquells Déus desvagats dels romans per què un dia un periodista enviés al seu país una crònica, potser fallida, potser enfarfegada, potser incompleta, potser plena de cites, de noms, de literatura, i potser màgicament plaent pel lector. Quants de nosaltres no voldríem ser-hi enviats quan llegim el que ens n’arriba?

Aquesta setmana, per exemple, anem plens d’imatges d’Itàlia. Al Vaticà, un Sant Pare d’aires i procedir gairebé revolucionaris, capaç de fer arribar un missatge que sobta fins al més escèptic, a través dels canals del periodisme menys pietós i complaent, que desmunta verbalment i de manera pràctica la justificació de segles de funcionament de la Cúria. A la Roma capital, un crepuscular Berlusconi provoca una crisi de govern per intentar aturar la seva inhabilitació i, davant de l’amenaça de mig partit de no acompanyar-lo en un final espectacular, es veu obligat a aturar el seu propi show, votant, en un gest de teatre genial (reconegut fins i tot pel mateix Primer Ministre Letta) la seva pròpia derrota a través del suport al govern de concentració de centre-esquerra-centre-dreta. Finalment ahir, tornava la tragèdia a l’illa siciliana de Lampedusa, de la que n’era Príncep Giuseppe Tomasi, autor d’Il Gattopardo, la melancòlica novel·la sobre el final de l’antiga aristocràcia borbònica i l’ascens d’una nova classe social en la Itàlia naixent, i que el mateix papa Francesc va visitar no fa pas gaires mesos en un senzill però emotiu homenatge als qui van perdre la vida a tocar d’una terra que creien de les oportunitats. 130 morts i més de 200 desapareguts és la xifra provisional que ens arriba d’aquest nou drama lligat a la immigració. La mort, la comèdia, la religió.

Aquest mosaic només pot conformar un relat arribat des d’Itàlia, que des d’aquesta altra banda del Mediterrani devoraríem amb l’avidesa amb que devorés una menja suculenta o portaríem a terme un pecat venial. Una bona crònica italiana que no serà mai un breu d’agència ni una notícia indiferent enmig de les pàgines d’internacional. Itàlia no és un país qualsevol i el que ens n’ha d’arribar no ho pot ser-ho de cap manera. O almenys, això esperem els qui sentim aquesta fascinació.