08 d’octubre 2013

La cultura de la paraula (Publicat a Valors)

Fa anys es va posar de moda, com a principi polític, que els fets eren més importants que les paraules, connotant aquestes de forma negativa i associant-les a la xerrameca estèrils, als discursos improductius, a banals pèrdues de temps davant de l’expeditiva acció. Fins i tot, “Fets i no paraules” es va convertir en el lema polític d’un President. S’ha de dir que, sí més no, que a banda de ser un pobre tòpic la frase contradiu, ja d’entrada, els fonaments de la nostra cultura.

La llei de Moisés, els Evangelis –que amb el Pentateuc conformarà la Bíblia- i l’Alcorà, els textos sobre els que reposa el monoteisme, la religió escrita al Mediterrani. Aquí s’inicia el gran tall respecte Egipte, Grècia i Roma, ritus, mite i tradició oral. D’aquestes civilitzacions ens arriba Homer, amb La Ilíada i l’Odissea, pare fundador de la tota la literatura occidental. De Sòcrates, àgraf filòsof de la paraula, i el seu deixeble Plató, més el deixeble d’aquest darrer, Aristòtil, n’heretàrem tota la filosofia. Heròdot i Tucídices posaren la base de la història. Sòfocles, Eurípides i Èsquil, el teatre. De Roma, que tant creia que devia a la Grècia que va acabar dominant, ens n’ha quedat Virgili, Horaci i Ovidi, Ciceró i un polític i general com Cèsar, que va creure tan important guanyar la guerra com escriure-la.

Segles després, el vell llegat de coneixement es mantenia clos als monestirs, mentre a fora els trobadors no deixaven d’utilitzar la paraula per cantar l’amor provençal, cosí de totes les nostres llengües llatines. Una revolució estava a punt d’esclatar: A Magúncia, Johannes Gutenberg posava en marxa la impremta. Més de cent anys després, Martí Luter, amb aquella Bíblia sota el braç capgirava Europa clavant les seves 95 tesis a la porta de l’església de Wittemberg, engegant la primera gran revolució al continent. Els enciclopedistes van posar el fonament per la segona, la Revolució Francesa en que es proclamarien els Drets de l’Home i el Ciutadà. Napoleó Bonaparte, l’emperador a qui la revolució li havia posat a les seves mans França, compilava el Codi Civil que Balzac tindria a la tauleta de nit. La tercera revolució l’escriuria un jueu alemany radicat a Londres, Karl Marx. Revolució o contrarevolució, el drama del segle passat també té el títol d’un llibre que no cal esmentar aquí.

El llenguatge és la casa de l’ànima, com afirmà Heidegger, i l’ànima de la nostra civilització grega i llatina, jueva i cristiana, també bizantina i arabitzada, catòlica i reformada, liberal, revolucionària i contrarevolucionària. La nostra història està feta de paraules: de cants, odes, pregaries i preceptes, de cròniques relats i tragèdies, de pamflets, discursos i manifestos... De paraules que aconseguiren ser fets i que transformen i fan la història. Fa 50 anys ho aconseguia el Dr. Martin Luther King amb el seu discurs al Mall de Washington, que era només això, paraula, però que va aconseguir accelerar el final de la segregació racial als Estats Units.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada