14 de novembre 2013

"Longtemps je me suis couché de bonne heure..." (Publicat a El Matí)

"Longtemps, je me suis couché de bonne heure...". Amb aquesta frase immortal Marcel Proust, fill d’una família benestant amb arrels jueves; asmàtic i de salut fràgil; homosexual; amant de Ruskin, la bellesa i les catedrals gòtiques; escriptor impenitent enclaustrat després de conèixer món i els salons més rics, cultes i frívols del París de la III República, comença el primer volum de À la recherche du temps perdu, Du côté de chez Swann, publicat per les Éditions Grasset i pagat per ell mateix. Rebutjat per Edicions Gallimard, sota la influència d’André Gide, amb aquell primer volum, i en la seva primera part titulada Combray, es començava a erigir el gran monument literari de les lletres franceses, sovint només entrellucat per la famosa magdalena de la tieta Léonie, o més ben dit, el trosset de magdalena sucat en tisana amb que la malaltissa i excèntrica parenta obsequiava al protagonista de la Recerca quan durant les estades de la família al poble de Combray, el petit Marcel la visita a la seva cambra.

Més enllà de l’anècdota transformada en categoria i en objecte de consum, la dolça magdalena és clau per activar l’estructura de l’obra de Proust, tant sovint comparada en una catedral de la que Combray en seria la capelleta d’entrada d’ineludible bellesa i d’imprescindible admiració. Aquest record infantil és l’encarregat d’activar la memòria involuntària que portarà aquest Marcel indefinit –narrador o protagonista?– a transitar pels salons de l’alta burgesia i l’aristocràcia, les passions amoroses, la gelosia, l’engany i la por, el sensualisme, l’homosexualitat, la bisexualitat i l’ocultació, l’art, la música, el desig de ser escriptor, la història política de França, especialment l’afer Dreyfus, o les teories de Bergson per les que estava interessat Proust, etc. Tot plegat, en sis llibres més que cal sumar a Pel cantó d’en Swann: A l’ombra de les noies en flor, el món de Guermantes, Sodoma i Gomorra, La presonera, La fugitiva (Albertina desapareguda) i El temps retrobat.

Descobert i alabat pel crític i publicista reaccionari Charles Maurras, mâitre à penser de l’Action Française, llegit àvidament a casa nostra per Josep Pla (la Marina Porras ens permet aventurar-nos en les classes del Dr. Martín Monterde, i en un dels seus apunts ressegueix aquesta fascinant devoció lectora) i ignorat per l’Acadèmia Sueca, cent anys després Proust manté encara el poder de seduir un lector que accepta convertir-se en devot de l’obra rítmica i pausada, de frase allargassada i musical i del poder evocatiu de la memòria. A casa nostra, parlar i escriure sobre traduccions de La recerca s’ha convertit en un ver costum –i evocar “de jorn” i “colgar”-, però ara mateix tenim la sort de comptar amb l’excepcional traducció en marxa de Josep Maria Pinto, que acaba de publicar a Viena el segon volum de A l’ombra de les noies en flor, i que no em reca dir que ha estat través de la que he arribat a llegir Proust, i, alhora, la de Valèria Gaillard, a La Butxaca. “Durant molt de temps me’n vaig anar a dormir d’hora. De vegades, tot just apagada l’espelma, els ulls se’m tancaven tant de pressa que no tenia temps de dir-me: “m’estic adormint”, endavant al món del temps perdut.margin-bottom: 10px; margin-top: 30px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"> Descobert i alabat pel crític i publicista reaccionari Charles Maurras, mâitre à penser de l’Action Française, llegit àvidament a casa nostra per Josep Pla (la Marina Porras ens permet aventurar-nos en les classes del Dr. Martín Monterde, i en un dels seus apunts ressegueix aquesta fascinant devoció lectora) i ignorat per l’Acadèmia Sueca, cent anys després Proust manté encara el poder de seduir un lector que accepta convertir-se en devot de l’obra rítmica i pausada, de frase allargassada i musical i del poder evocatiu de la memòria.

12 de novembre 2013

“La Sicilia non vuole cambiare” (Publicat a Núvol)

“Tot això no hauria de durar, però durarà sempre; el sempre dels homes, és clar, un segle, un parell…; i després serà diferent: serà pitjor. Nosaltres hem estat els Gattopardos, els guepards; els que ens suplantaran seran els xacals, les hienes; i tots plegats, guepards, xacals i xais, ens continuarem considerant el centre del món”. Fabrizio Corbera, Príncep de Salina, s’acomiada del seu hoste, el gentilhome Aimone Chevalley de Monterzuolo, polític idealista enviat de Torí a l’illa de Sicília acabada d’unir al regne de Sardenya, a la posta de la diligència i li amolla aquesta frase lapidària.

Encara no cent anys després, l’italo-americà Michael Corleone s’oculta a la mateixa illa on senyorejaven els Salina, des de l’època dels reis angevins fins no gaires anys abans. Nascut a Nova York, Michael és fill de Vito Andolini, immigrant sicilià a la terra de les oportunitats, esdevingut padrino de la màfia de Little Italy i convertit en Corleone per obra i gràcia dels funcionaris d’Ellis Island. Res d’aquella esplendorosa decadència que representava el Príncep Fabrizio sembla quedar en peu, però, alhora, res sembla haver canviat pel que fa a la misèria moral i material dels paisans de l’illa, que el bo d’en Chevalley prometria escometre gràcies a la fausta unió de Sicília al nou regne dels Savoia. O potser sí, les lupare que usava el noble palermità en les seves matinades de caça ara es duen a l’esquena per protegir-se en aquest món tan bèstia en que tot home necessita dos pares, el seu i el Padrí. Un món de brutalitat, venjança i violència de la que havia fugit el petit Vito, a principis del segle XX. Tot no havia de durar, però encara durava el sempre dels homes.

L’any 1958, Giorgio Bassani publicava Il Gattopardo a la casa editorial Feltrinelli. Giuseppe Tomasi, Príncep de Lampedusa, un melancòlic aristòcrata lletraferit, havia intentat debades publicar en vida una obra massa escèptica i decadent per l’ideologitzada postguerra mundial de la Itàlia republicana. L’any 63, un altre sensible fill d’alta classe, Luchino Visconti rodava la pel·lícula que acabaria de donar la glòria definitiva a l’obra de Tomasi, amb un ventall d’estrelles internacionals en estat de gràcia. A finals d’aquella mateixa dècada, Mario Puzo, un italo-americà amb arrels familiars a la Campània (a l’Antic Regne de les Dues Sicílies) publicava en anglès The Godfather, la primera història èpica de la màfia americana d’origen sicilià, que ben poc després, un altre italo-americà Francis Ford Coppola –amb la participació del mateix Puzo al guió– convertiria en una obra mestra del setè art, convertint la mítica família Corleone en els protagonistes d’una tragèdia shakespeariana. Ambdues novel·les-pel·lícules, no només comparteixen, doncs, un origen literari i una posterior consagració cinematogràfica, una esplèndida banda sonora de Nino Rota (també italià) i una sèrie paral·lela de tècniques cinematogràfiques descobertes en l’article de Jerry Kutner “The Godfather’s godfather”, sinó un paral·lelisme, una semblança, a l’hora de mostrar una història siciliana. Perquè si bé el Padrí, en les seves tres parts, passa majoritàriament als Estats Units, en elles hi apareix sempre l’illa mediterrània, com a lloc d’origen, d’anada i tornada o de retorn definitiu dels Corleone.

Potser una de les escenes pràcticament mimètiques, filmades per Visconti i Coppola respectivament, d’ambdues històries és l’arribada al poble de les famílies protagonistes, encapçalades cadascuna pel seu patriarca: Els Corbera, amb el Príncep de Salina (Burt Lancaster) al capdavant, al poble fictici de Donnafugata; els Corleone –a la tercera part de la saga–, amb un don Corleone (Al Pacino) arribat a la senectut, a Bagheria, prop de Palerm, no massa lluny del palau gattopardià. Tot just baixar del carruatge, en el cas dels de la casa Salina, o de l’auto, en el dels americans, l’administrador els rep al peu de l’escalinata del casal que ocuparan, presentant el servei, ben uniformat, mentre la banda de música executa, amb més èmfasi que entonació, sengles peces del compositor Verdi: La Traviata, en el cas d’Il Gattopardo; El Va pensiero de Nabucco, a El Padrí. En ambdós casos, l’alcalde de la localitat acudeix sol·lícit a rebre els nouvinguts, cordant-se la faixa tricolor. Juntament amb el síndic, les forces vives de la vila: el notari, el cap de la Guàrdia Nacional, el metge i, evidentment, el capellà. En totes dues escenes, les nenes ofereixen flors a les dames i el populatxo acudeix festivament a l’arribada dels potentats forans, portat per la curiositat ociosa o pel deler del qui espera alguna gràcia, com els regals que ofereix la jove Mary Corleone als infants. Cal destacar un detall curiós que introdueix Coppola a l’escena: al costat dels alumnes de les monges i d’un estol de capellans, refulgeix l’estendard del PCI que dóna la benvinguda al “Commendatore Michael Corleone”.

Com dèiem anteriorment, a penes han passat cent anys i escaig de l’arribada dels garibaldins a Sicília i poc ha canviat la situació que troben uns americans a la recerca de les seves arrels sicilianes. “Per què un país tan bonic és tan violent?” es pregunta Anthony, el fill gran del boss i cantant d’òpera. Aquesta senzilla pregunta sembla respondre-la el Príncep, quan diu al seu visitant Chevalley: “La nostra sensualitat és desig d’oblit, les escopetades i les punyalades, desig de mort; la nostra peresa, els nostres sorbets de móres o de canyella, desig d’immobilitat voluptuosa, i per tant també de mort”. Les causes d’aquest estat d’esllanguiment, d’aquest desig d’un llarg i profund son que meni a la mort, com diu el mateix Príncep, són l’esgotament i la vellesa: “Som molt vells, Chevalley, molt; fa vint-i-cinc segles, pel cap baix, que traginem el pes de civilitzacions tan magnífiques com heterogènies, totes arribades de fora ja fetes i enllestides, cap ni una nascuda aquí, cap ni una que hagi vist la llum en aquesta terra; [...] fa dos mil cinc cents anys que som colònia”. Fins i tot, “l’ambient, el clima, el paisatge… Són aquestes les forces que han modelat el nostre caràcter, potser més i tot que les dominacions estrangeres i els abusos excessius aquest paisatge que desconeix la via intermèdia entre la mol·lície lasciva i l’aspror infernal; que no és mai humà, abastable ni relaxant, com ho hauria de ser qualsevol indret on hi hagin de viure éssers racionals”. L’honorable torinès que vol aconseguir la col·laboració del vell llinatge Salina amb la nova dinastia, s’estremeix davant la negativa del Príncep i la contraproposta del batlle Sedára, amb qui emparentarà la seva família, pel càrrec de senador reial que li havia ofert. En efecte, Calogero Sedára és un prestador i negociant d’origen humil, enriquit i esdevingut un gran burgès. Un home astut, d’intel·ligència pràctica, amb mèrits sobrats amb el moviment revolucionari, amb poder i amb un llinatge que si no és antic, ho serà aviat gràcies a la convenient compra o manipulació d’un grotesc títol nobiliari. És evident que ha utilitzat totes les males arts possibles per fer fortuna i que no té massa escrúpols, fins i tot per casar-se amb la preciosa però rústica filla de “Beppe Merda”, un parcer del Príncep mort en estranyes circumstàncies.

 No cal dir que don Calogero arribarà lluny en la política italiana. Serà el primer d’una llarga llista dePezzonovanti, com els anomena en Corleone. Un d’aquests polítics arribistes i corruptes amb els que s’enfrontarà lluitarà el cap mafiós, quan l’intentin enredar, manipular o assassinar, utilitzant els pitjors mètodes sota un aura de grandesa. L’honorable Sedára no deixa de ser un avi del totpoderós Luchesi, el don sicilià amb un peu a cadascuna de les dues ribes del poder de l’illa: la política i la màfia. “Hi ha polítics així des de fa segles. Ells són la veritable màfia!”, clamarà el padrí Corleone, reclamant-se hereu, ni que sigui bastard, del noble escepticisme davant la política del darrer membre de la casa Salina, molt més bon coneixedor del caràcter íntim i la història espiritual de l’illa que els mesquins, els ambiciosos o els miserables que emboliquen el crim amb l’idealisme i amaguen les mentides rere les grans promeses de canvi. Per què, a més? Per què cal que canvi Sicília? O no és veritat que com diu el Príncep de Salina “els sicilians no voldran millorar mai per la senzilla raó que estan convençuts de ser perfectes; la seva vanitat és més forta que la seva misèria; qualsevol intromissió forastera [...] trastorna el seu desvari de perfecció acomplida i corre el perill de destorbar la seva satisfeta espera del no res”. I si Sicília no és perfecta, com s’entenen els amors a primera vista d’un Tancredi Falconeri (Alain Delon), en veure aparèixer per primera vegada l’Angelica Sedára (Claudia Cardinale), o d’un Michael Corleone en veure la bella Apollonia (Simonetta Stefanelli)?


 Fonts literàries i cinematogràfiques: 
 Tomasi di Lampedusa, Giuseppe. El gattopardo. Edicions Proa, 2009. Traducció de Pau Vidal.
 Il gattopardo (1963). Luchino Visconti.
 Puzo, Mario. El Padrí. Edicions 62, 2001. Traducció de Núria Panadès.
 The Godfather I (1972) The Godfather II (1974) i The Godfather III (1990). Francis Ford Coppola.

09 de novembre 2013

Jo me'n recordo (Publicat a Valors)

L’11 de febrer de 1990 jo acabava de fer 6 anys i me’n recordo com si fos ahir que, davant de la televisió, els meus pares em van dir que em fixés bé en el que veia per què allò era un fet històric. Deuria ser la primera vegada que escoltava aquesta categoria que després he sentit tantes vegades, sovint injustificadament, i que jo mateix he usat manta vegades als meus articles. I és que allò que els meus pares em van fer notar que havia de veure sí que era realment un esdeveniment que feia història: Després de 27 anys de presidi, era alliberat el President del Congrés Nacional Africà Nelson Mandela. Començava una nova etapa per Sud Àfrica sota el lideratge polític i moral d’una personalitat irrepetible, un símbol contra l’opressió i un constructor d’un país sobre el principi de la reconciliació.

Els meus amics a vegades se’n riuen, però la meva capacitat de memoritzar moments, esdeveniments, successos, personatges, frases, anècdotes és, fins a cert punt, reculada i comença just abans d’aquell fet. Me’n recordo, potser massa confusament, de la caiguda del mur de Berlín, del final de la Guerra Freda i, si no em creuen poden recórrer a la meva mare, de petit tenia una absoluta fal·lera i admiració per Mikhaïl Gorbatxov. També recordo Margaret Thatcher, a qui llavors confonia amb la seva sobirana, la Reina Elisabet II, com altres nens confonien els President Pujol i el President Núñez, personatges que formen part de la meva memòria des d’aquells temps. Però, no només puc parlar dels grans esdeveniments de l’inici de la dècada dels noranta del segle passat, sinó que sóc capaç de recordar programes i personatges televisius, com el Filiprim, la Vicenteta o La Granja, en aquells primers anys d’una cadena, Tv3, de la que sóc contemporani, any per any. O els primers jugadors del Barça que sóc capaç de rememorar, a l’inici del Dream Team a la temporada 90-91: Amb Cruyff i Rexach a la banqueta, Zubizarreta, Soler, Alexanko, Serna, Roberto, Laudrup, Stóitxkov, Salinas, Koeman, Ferrer, Txiqui, Eusebio, Milla, Amor, López Rekarte, Nando i Goikoetxea, entre d’altres.

Jo encara me’n recordo dels cassets, dels telèfons de disc, dels primer ordinador que vaig veure i, anys després, el primer telèfon mòbil. Sóc capaç de recordar capellans de Vic amb sotana, vídues endolades de Terol, els trens blaus de la Renfe, amb els seus bitllets grocs, les muscleres, un temps que viatjar en avió encara era una experiència gairebé luxosa, les carmanyoles de metall que ens endúiem d’excursió, on hi portavem el llomillo arrebossat. I els primers anuncis de preservatius, aquells sanitaris i profilàctics “Póntelo, pónselo” que van ser tant polèmics i que ara farien riure si els comparéssim amb la publicitat actual.

Com deia els meus amics se’n riuen de la meva capacitat de recordar, però sovint no tinc clar si tanta memòria és un privilegi o una maledicció, per què al capdavall, qualsevol temps passat no té per què haver estat millor.

07 de novembre 2013

Un Salmerón per la consulta? (Publicat a El Matí)

“Recordaré dos ejemplos nada más: el de aquel unitarista empedernido y metafísico, don Nicolás Salmerón, que se volvió el más noble y entusiasta defensor del autonomismo, y hasta abrazaba en público a nuestros curas, siendo furibundamente anticlerical; y el de don Francisco Cambó cuya agria juventud estuvo llena de estridencias, y luego en su madurez ha sido el más ambicioso propugnador de una España casi fabulosa por la grandilocuencia” Així expressava Gaziel els prodigis que es podien aconseguir amb la mútua coneixença entre Catalunya i Castella al seu article “La hora de la diplomacia”, publicat al volum “Tot s’ha perdut” al que ens referíem la setmana passada. La realitat ens assenyala, però, que de Salmerons n’hi va haver ben pocs, i sovint no van tenir ni la bondat desinteressada ni l’honradesa sincera del centralista que esdevingué estimat capdavanter de la unitat dels catalans. No obstant qui arribà a presidir la Solidaritat Catalana va ser l’amic espanyol que els catalans sempre hem anhelat com a aliat de les reivindicacions del país.

En efecte, l’andalús Nicolás Salmerón y Alonso (1838-1908) símbol vivent del republicanisme històric, pertanyent a la facció unitarista, tercer President de la I República, càrrec del que dimití en oposició al restabliment de la pena de mort, i diputat a les Corts de la Restauració, va ser un dels més ferms opositors a la Llei de Jurisdiccions al costat dels diputats catalans i de gran adversari del catalanisme va passar a encapçalar el nou moviment d’unitat política que s’estenia a Catalunya després de l’atac al Cu-cut i La Veu de Catalunya. Va presidir la tribuna de la “Manifestació monstre” al Saló de Sant Joan, el gran acte d’homenatge als diputats, llegí públicament el manifest del Tívoli on s’expressaven les aspiracions dels solidaris, s’enfrontà als atacs dels lerrouxistes i fins fou objecte d’un atemptat anticatalanista a Hostafrancs, quan es dirigia a fer un míting amb Francesc Cambó. Salmerón, mort abans de la desfeta de la Solidaritat, creia que el moviment que havia donat a Catalunya la categoria d’una escola vivent de civisme que hauria volgut que estengués per tot el regne.

Quan tots els partits i moviments polítics catalans van deixar de banda les seves diferències per un objectiu comú, per una candidatura única que inclogués des dels regionalistes fins als republicans, dels carlins a la Unió Catalanista amb l’excepció dels partits dinàstics i els acòlits de “El Emperador del Paralelo”, van descobrir a la bancada republicana un home que era capaç d’enemistar-se amb els seus per defensar una causa que ell creia legítima, sense cap interès ocult ni cap estratègia maquiavèl·lica, sense res a guanyar que no fos la dignitat que ja havia mostrat durant la breu etapa republicana. Diuen que Maura va dir, referint-se al fet que Salmerón hagués rebutjat la presidència del grup republicà per acceptar la dels solidaris, que entenia que preferís encapçalar un poble que només una facció.

Avui, quan una gran majoria de catalans, de la dreta a l’esquerra alternativa, del liberalisme econòmic al socialisme, dels indepes històrics fins als federalistes desenganyats i els autonomistes esdevinguts sobiranistes, estem d’acord en voler decidir el nostre futur, podríem trobar un Salmerón, un no català, que s’avingui a encapçalar la defensa de la Catalunya que vol organitzar una consulta sobre la independència? De Gabilondo a Suso de Toro, els catalans hem demostrat un agraïment, entre la candidesa i la sorpresa, per aquells altres ibèrics que no només no ens ataquen sinó a més ens comprenen o ens miren d’entendre. Si a més, algun d’ells volgués fer un pas més i arriscar-se en una defensa i a un compromís polític que a Madrid no els pot portar més que problemes, incomprensions, mals de cap i censures –com el mateix Salmerón va patir, per cert–, les possibilitats d’èxit potser serien les mateixes però guanyaríem en efecte simbòlic importantíssim.

Per cert, fent una cerca a Twitter descobreixo, gràcies a L’Independent de Gràcia, que el monument a Nicolás Salmerón que presidia l’inici del carrer que en algunes etapes havia portat el seu nom, avui Gran de Gràcia, està guardat en un magatzem. No seria un bon moment per tornar-lo a situar al seu lloc?

01 de novembre 2013

Gaziel i Hurtado: aprendre a conèixer el passat per dintre (Publicat a El Matí)


El 4 d’agost de 1946, des de l’Hotel Pla de Les Escaldes, on havia arribat provinent de Madrid i passant un parell de dies a Barcelona, Agustí Calvet escriu una carta a Amadeu Hurtado, un altre català a qui el trasbals de la Guerra Civil i la victòria franquista ha fet trontollar una vida que traspassava la maduresa, fins arribar a la vellesa estranyat del seu país. Després de vuit anys, Gaziel, l’antic director de La Vanguardia, el periodista més cèlebre de la seva generació, condemnat llavors a l’oblit, privat del seu ofici i amb una feina gris d’editor a Madrid, s’ha pogut retrobar per fi amb el seu fill que, davant la disjuntiva de fer la guerra a Espanya o el servei militar amb l’exèrcit francès, havia optat per servir la milícia a la Indoxina, a les envistes de la II Guerra Mundial. Un retrobament familiar després d’anys de separació que és el motiu principal de la missiva, on exposa a la consideració del seu interlocutor certs afers personals. L’ocasió d’una carta prosaica, però, activa la melangia d’un temps compartit durant la guerra, on la conversa alleugeria les trobades d’homes que havien estat foragitats de casa seva. El periodista Claudi Ametlla, amic d’ambdós personatges i veí de Calvet a la rue Faraday de París d’ençà del seu exili des de l’estiu del 1936, descriu al tercer volum de les seves Memòries Polítiques aquells tres anys de guerra des de l’enyorança i incertesa de l’exili parisenc, on es retrobaria bona part de la intel·lectual catalana.

“Voldria parlar-li de tantes altres coses –ja pot pensar-se quines–, que ni sabria per on començar. Però haurem de deixar-les per una o vàries converses com aquelles que teníem, ara fa vuit anys, a París, i hem d’esperar bonament que l’hora de començar-les no pot trigar ja gaire més,... encara que això ens recordi melancòlicament, aquell famós lema de “La Renaixença”, la d’En Guimerà i l’Aldavert” escriu Gaziel. És probable que tots dos homes, intel·ligents, brillants, liberals, realistes i, fins a cert punt, ben segurs de si mateixos, es prodiguessin un cordial respecte i admiració en la vida civil barcelonina, tal i com demostra la conversa que mantenen tots dos poc abans del sis d’octubre del 34 i transcrits al dietari homònim d’Hurtado. El mateix Gaziel fa aparèixer el seu corresponsal en la versió originalment publicada del cèlebre “La devoradora de hombres” recopilat i reescrit en la selecció d’articles que l’autor feu l’any 1951, editat en un magnífic volum pel savi i meticulós Jordi Amat i publicat per RBA amb el títol “Tot s’ha perdut”. Tot i representaven empreses periodístiques diferents, i que Hurtado no era pròpiament de la seva mateixa generació, mantenia una relació de rivalitat i fredor entre professional i política amb Francesc Cambó, (el dirigent catalanista que més admirà Calvet), i, especialment, formava part de l’entorn intel·lectual (tot i que orgànicament, només en fou militant i dirigent durant la II República) d’Acció Catalana –partit més intel·lectual que polític de qui Gaziel, en els articles recopilats en aquest nou volum de la Biblioteca del Catalanisme, en critica la francofília ingènua, la retòrica i l’il·lusionisme, el poc sentit de la realitat i la poca vista i els errors que l’havien menat al fracàs–,de ben segur que passejant per París durant aquells anys de la guerra d’Espanya, els dos homenots es deurien avenir.

Des de l’estació termal de Cauterets, on passava les vacances d’un primer estiu tranquil després de la II Guerra Mundial, poc dies després Hurtado li respon: “Ja pot pensar amb quin gust aniria allargant aquesta carta amb la il·lusió de seguir les converses d’altra temps que vostè recorda amb tant d’afecte. Ha passat des d’aquelles passejades per París tantes coses i totes tan sorprenents i extraordinàries que l’intentar parlar-ne seria un mai acabar. Jo no tinc gaire confiança en que puguem tornar a trobar-nos per a noves converses. Crec que la nostra separació serà prou llarga per a fer-les impossibles, almenys per la meva part, que porto molt de temps avançat cap a la fi respecte de vostè. Però, no m’hi amoïno massa per què l’experiència d’aquests anys darrers m’ha acostumat a resignacions que semblaven impossibles, com una mena de fatalitat que no depèn de ningú el poder aturar. No sé si a vostè li ha passat una cosa semblant, però a mi ara m’ha entrat un gust especial per a les lectures històriques amb el plaer de rectificar a cada moment les afirmacions dels que de la història n’han fet literatura per no haver-la viscuda. És l’avantatge únic que dec a haver viscut intensament un període històric de debò: aprendre a conèixer el passat per dintre”. No és estrany suposar que, en aquestes reflexions produïdes per la lectura històrica, Hurtado congriés la idea d’escriure unes memòries on l’advocat, polític i editor de premsa refermés la seva posició d’home que havia viscut intensament –amb molt més protagonisme que la mera posició de testimoni que tot sovint s’atribueix a la seva– els anys de la història de Catalunya que abasten dels Processos de Montjuïc al desastre de la Guerra Civil.

“Vol dir que pot trigar tant el moment de poder reprendre les nostres serenes passejades? El món és boig, però tanmateix, àdhuc la follia obeeix a certes lleis de gravetat que la fan caure pel seu propi pes. I miri que pesa ja aqueixa bogeria d’Espanya! La història, llegida, és el “suave mari magno” de Lucreci. Viscuda és, senzillament, una abominació. Penso que sempre ha estat així. Allò de que la història sigui mestressa de la vida és un contrasentit: la història no ensenya mai a viure; és el viure, que ensenya a comprendre la història. I aqueixa amarga lliçó pot resumir-se en dues fórmules: els que fan la història no són pas els millors que podien fer-la; i els fets que la història registra no són pas els millors entre els que podien haver esdevingut. La història escrita, fet i fet, no és altra cosa que un entreteniment literari, que prova de narrar lògicament el que no ha estat res més que biologia pura”, li arribarà a respondre Calvet, el 18 d’agost del mateix, en aquest breu intercanvi epistolar. Li ho responia a l’Hurtado que escrivia els “40 anys d’advocat” des de l’exili de Perpinyà, o ens ho deia a tots nosaltres, lectors de Gaziel, fins aquells que avui agafen els seus articles, deslligant-los de la biografia del seu autor i el seu context, per llençar-se’ls pel cap, amb un sentit del presentisme, la curtesa de mires i l’oportunisme –un fenomen actual i curiós al que tampoc ha estat aliè el mateix Hurtado– i que haurien esgarrifat al mateix autor?