01 de novembre 2013

Gaziel i Hurtado: aprendre a conèixer el passat per dintre (Publicat a El Matí)


El 4 d’agost de 1946, des de l’Hotel Pla de Les Escaldes, on havia arribat provinent de Madrid i passant un parell de dies a Barcelona, Agustí Calvet escriu una carta a Amadeu Hurtado, un altre català a qui el trasbals de la Guerra Civil i la victòria franquista ha fet trontollar una vida que traspassava la maduresa, fins arribar a la vellesa estranyat del seu país. Després de vuit anys, Gaziel, l’antic director de La Vanguardia, el periodista més cèlebre de la seva generació, condemnat llavors a l’oblit, privat del seu ofici i amb una feina gris d’editor a Madrid, s’ha pogut retrobar per fi amb el seu fill que, davant la disjuntiva de fer la guerra a Espanya o el servei militar amb l’exèrcit francès, havia optat per servir la milícia a la Indoxina, a les envistes de la II Guerra Mundial. Un retrobament familiar després d’anys de separació que és el motiu principal de la missiva, on exposa a la consideració del seu interlocutor certs afers personals. L’ocasió d’una carta prosaica, però, activa la melangia d’un temps compartit durant la guerra, on la conversa alleugeria les trobades d’homes que havien estat foragitats de casa seva. El periodista Claudi Ametlla, amic d’ambdós personatges i veí de Calvet a la rue Faraday de París d’ençà del seu exili des de l’estiu del 1936, descriu al tercer volum de les seves Memòries Polítiques aquells tres anys de guerra des de l’enyorança i incertesa de l’exili parisenc, on es retrobaria bona part de la intel·lectual catalana.

“Voldria parlar-li de tantes altres coses –ja pot pensar-se quines–, que ni sabria per on començar. Però haurem de deixar-les per una o vàries converses com aquelles que teníem, ara fa vuit anys, a París, i hem d’esperar bonament que l’hora de començar-les no pot trigar ja gaire més,... encara que això ens recordi melancòlicament, aquell famós lema de “La Renaixença”, la d’En Guimerà i l’Aldavert” escriu Gaziel. És probable que tots dos homes, intel·ligents, brillants, liberals, realistes i, fins a cert punt, ben segurs de si mateixos, es prodiguessin un cordial respecte i admiració en la vida civil barcelonina, tal i com demostra la conversa que mantenen tots dos poc abans del sis d’octubre del 34 i transcrits al dietari homònim d’Hurtado. El mateix Gaziel fa aparèixer el seu corresponsal en la versió originalment publicada del cèlebre “La devoradora de hombres” recopilat i reescrit en la selecció d’articles que l’autor feu l’any 1951, editat en un magnífic volum pel savi i meticulós Jordi Amat i publicat per RBA amb el títol “Tot s’ha perdut”. Tot i representaven empreses periodístiques diferents, i que Hurtado no era pròpiament de la seva mateixa generació, mantenia una relació de rivalitat i fredor entre professional i política amb Francesc Cambó, (el dirigent catalanista que més admirà Calvet), i, especialment, formava part de l’entorn intel·lectual (tot i que orgànicament, només en fou militant i dirigent durant la II República) d’Acció Catalana –partit més intel·lectual que polític de qui Gaziel, en els articles recopilats en aquest nou volum de la Biblioteca del Catalanisme, en critica la francofília ingènua, la retòrica i l’il·lusionisme, el poc sentit de la realitat i la poca vista i els errors que l’havien menat al fracàs–,de ben segur que passejant per París durant aquells anys de la guerra d’Espanya, els dos homenots es deurien avenir.

Des de l’estació termal de Cauterets, on passava les vacances d’un primer estiu tranquil després de la II Guerra Mundial, poc dies després Hurtado li respon: “Ja pot pensar amb quin gust aniria allargant aquesta carta amb la il·lusió de seguir les converses d’altra temps que vostè recorda amb tant d’afecte. Ha passat des d’aquelles passejades per París tantes coses i totes tan sorprenents i extraordinàries que l’intentar parlar-ne seria un mai acabar. Jo no tinc gaire confiança en que puguem tornar a trobar-nos per a noves converses. Crec que la nostra separació serà prou llarga per a fer-les impossibles, almenys per la meva part, que porto molt de temps avançat cap a la fi respecte de vostè. Però, no m’hi amoïno massa per què l’experiència d’aquests anys darrers m’ha acostumat a resignacions que semblaven impossibles, com una mena de fatalitat que no depèn de ningú el poder aturar. No sé si a vostè li ha passat una cosa semblant, però a mi ara m’ha entrat un gust especial per a les lectures històriques amb el plaer de rectificar a cada moment les afirmacions dels que de la història n’han fet literatura per no haver-la viscuda. És l’avantatge únic que dec a haver viscut intensament un període històric de debò: aprendre a conèixer el passat per dintre”. No és estrany suposar que, en aquestes reflexions produïdes per la lectura històrica, Hurtado congriés la idea d’escriure unes memòries on l’advocat, polític i editor de premsa refermés la seva posició d’home que havia viscut intensament –amb molt més protagonisme que la mera posició de testimoni que tot sovint s’atribueix a la seva– els anys de la història de Catalunya que abasten dels Processos de Montjuïc al desastre de la Guerra Civil.

“Vol dir que pot trigar tant el moment de poder reprendre les nostres serenes passejades? El món és boig, però tanmateix, àdhuc la follia obeeix a certes lleis de gravetat que la fan caure pel seu propi pes. I miri que pesa ja aqueixa bogeria d’Espanya! La història, llegida, és el “suave mari magno” de Lucreci. Viscuda és, senzillament, una abominació. Penso que sempre ha estat així. Allò de que la història sigui mestressa de la vida és un contrasentit: la història no ensenya mai a viure; és el viure, que ensenya a comprendre la història. I aqueixa amarga lliçó pot resumir-se en dues fórmules: els que fan la història no són pas els millors que podien fer-la; i els fets que la història registra no són pas els millors entre els que podien haver esdevingut. La història escrita, fet i fet, no és altra cosa que un entreteniment literari, que prova de narrar lògicament el que no ha estat res més que biologia pura”, li arribarà a respondre Calvet, el 18 d’agost del mateix, en aquest breu intercanvi epistolar. Li ho responia a l’Hurtado que escrivia els “40 anys d’advocat” des de l’exili de Perpinyà, o ens ho deia a tots nosaltres, lectors de Gaziel, fins aquells que avui agafen els seus articles, deslligant-los de la biografia del seu autor i el seu context, per llençar-se’ls pel cap, amb un sentit del presentisme, la curtesa de mires i l’oportunisme –un fenomen actual i curiós al que tampoc ha estat aliè el mateix Hurtado– i que haurien esgarrifat al mateix autor?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada