Jo me'n recordo (Publicat a Valors)

L’11 de febrer de 1990 jo acabava de fer 6 anys i me’n recordo com si fos ahir que, davant de la televisió, els meus pares em van dir que em fixés bé en el que veia per què allò era un fet històric. Deuria ser la primera vegada que escoltava aquesta categoria que després he sentit tantes vegades, sovint injustificadament, i que jo mateix he usat manta vegades als meus articles. I és que allò que els meus pares em van fer notar que havia de veure sí que era realment un esdeveniment que feia història: Després de 27 anys de presidi, era alliberat el President del Congrés Nacional Africà Nelson Mandela. Començava una nova etapa per Sud Àfrica sota el lideratge polític i moral d’una personalitat irrepetible, un símbol contra l’opressió i un constructor d’un país sobre el principi de la reconciliació.

Els meus amics a vegades se’n riuen, però la meva capacitat de memoritzar moments, esdeveniments, successos, personatges, frases, anècdotes és, fins a cert punt, reculada i comença just abans d’aquell fet. Me’n recordo, potser massa confusament, de la caiguda del mur de Berlín, del final de la Guerra Freda i, si no em creuen poden recórrer a la meva mare, de petit tenia una absoluta fal·lera i admiració per Mikhaïl Gorbatxov. També recordo Margaret Thatcher, a qui llavors confonia amb la seva sobirana, la Reina Elisabet II, com altres nens confonien els President Pujol i el President Núñez, personatges que formen part de la meva memòria des d’aquells temps. Però, no només puc parlar dels grans esdeveniments de l’inici de la dècada dels noranta del segle passat, sinó que sóc capaç de recordar programes i personatges televisius, com el Filiprim, la Vicenteta o La Granja, en aquells primers anys d’una cadena, Tv3, de la que sóc contemporani, any per any. O els primers jugadors del Barça que sóc capaç de rememorar, a l’inici del Dream Team a la temporada 90-91: Amb Cruyff i Rexach a la banqueta, Zubizarreta, Soler, Alexanko, Serna, Roberto, Laudrup, Stóitxkov, Salinas, Koeman, Ferrer, Txiqui, Eusebio, Milla, Amor, López Rekarte, Nando i Goikoetxea, entre d’altres.

Jo encara me’n recordo dels cassets, dels telèfons de disc, dels primer ordinador que vaig veure i, anys després, el primer telèfon mòbil. Sóc capaç de recordar capellans de Vic amb sotana, vídues endolades de Terol, els trens blaus de la Renfe, amb els seus bitllets grocs, les muscleres, un temps que viatjar en avió encara era una experiència gairebé luxosa, les carmanyoles de metall que ens endúiem d’excursió, on hi portavem el llomillo arrebossat. I els primers anuncis de preservatius, aquells sanitaris i profilàctics “Póntelo, pónselo” que van ser tant polèmics i que ara farien riure si els comparéssim amb la publicitat actual.

Com deia els meus amics se’n riuen de la meva capacitat de recordar, però sovint no tinc clar si tanta memòria és un privilegi o una maledicció, per què al capdavall, qualsevol temps passat no té per què haver estat millor.