12 de novembre 2013

“La Sicilia non vuole cambiare” (Publicat a Núvol)

“Tot això no hauria de durar, però durarà sempre; el sempre dels homes, és clar, un segle, un parell…; i després serà diferent: serà pitjor. Nosaltres hem estat els Gattopardos, els guepards; els que ens suplantaran seran els xacals, les hienes; i tots plegats, guepards, xacals i xais, ens continuarem considerant el centre del món”. Fabrizio Corbera, Príncep de Salina, s’acomiada del seu hoste, el gentilhome Aimone Chevalley de Monterzuolo, polític idealista enviat de Torí a l’illa de Sicília acabada d’unir al regne de Sardenya, a la posta de la diligència i li amolla aquesta frase lapidària.

Encara no cent anys després, l’italo-americà Michael Corleone s’oculta a la mateixa illa on senyorejaven els Salina, des de l’època dels reis angevins fins no gaires anys abans. Nascut a Nova York, Michael és fill de Vito Andolini, immigrant sicilià a la terra de les oportunitats, esdevingut padrino de la màfia de Little Italy i convertit en Corleone per obra i gràcia dels funcionaris d’Ellis Island. Res d’aquella esplendorosa decadència que representava el Príncep Fabrizio sembla quedar en peu, però, alhora, res sembla haver canviat pel que fa a la misèria moral i material dels paisans de l’illa, que el bo d’en Chevalley prometria escometre gràcies a la fausta unió de Sicília al nou regne dels Savoia. O potser sí, les lupare que usava el noble palermità en les seves matinades de caça ara es duen a l’esquena per protegir-se en aquest món tan bèstia en que tot home necessita dos pares, el seu i el Padrí. Un món de brutalitat, venjança i violència de la que havia fugit el petit Vito, a principis del segle XX. Tot no havia de durar, però encara durava el sempre dels homes.

L’any 1958, Giorgio Bassani publicava Il Gattopardo a la casa editorial Feltrinelli. Giuseppe Tomasi, Príncep de Lampedusa, un melancòlic aristòcrata lletraferit, havia intentat debades publicar en vida una obra massa escèptica i decadent per l’ideologitzada postguerra mundial de la Itàlia republicana. L’any 63, un altre sensible fill d’alta classe, Luchino Visconti rodava la pel·lícula que acabaria de donar la glòria definitiva a l’obra de Tomasi, amb un ventall d’estrelles internacionals en estat de gràcia. A finals d’aquella mateixa dècada, Mario Puzo, un italo-americà amb arrels familiars a la Campània (a l’Antic Regne de les Dues Sicílies) publicava en anglès The Godfather, la primera història èpica de la màfia americana d’origen sicilià, que ben poc després, un altre italo-americà Francis Ford Coppola –amb la participació del mateix Puzo al guió– convertiria en una obra mestra del setè art, convertint la mítica família Corleone en els protagonistes d’una tragèdia shakespeariana. Ambdues novel·les-pel·lícules, no només comparteixen, doncs, un origen literari i una posterior consagració cinematogràfica, una esplèndida banda sonora de Nino Rota (també italià) i una sèrie paral·lela de tècniques cinematogràfiques descobertes en l’article de Jerry Kutner “The Godfather’s godfather”, sinó un paral·lelisme, una semblança, a l’hora de mostrar una història siciliana. Perquè si bé el Padrí, en les seves tres parts, passa majoritàriament als Estats Units, en elles hi apareix sempre l’illa mediterrània, com a lloc d’origen, d’anada i tornada o de retorn definitiu dels Corleone.

Potser una de les escenes pràcticament mimètiques, filmades per Visconti i Coppola respectivament, d’ambdues històries és l’arribada al poble de les famílies protagonistes, encapçalades cadascuna pel seu patriarca: Els Corbera, amb el Príncep de Salina (Burt Lancaster) al capdavant, al poble fictici de Donnafugata; els Corleone –a la tercera part de la saga–, amb un don Corleone (Al Pacino) arribat a la senectut, a Bagheria, prop de Palerm, no massa lluny del palau gattopardià. Tot just baixar del carruatge, en el cas dels de la casa Salina, o de l’auto, en el dels americans, l’administrador els rep al peu de l’escalinata del casal que ocuparan, presentant el servei, ben uniformat, mentre la banda de música executa, amb més èmfasi que entonació, sengles peces del compositor Verdi: La Traviata, en el cas d’Il Gattopardo; El Va pensiero de Nabucco, a El Padrí. En ambdós casos, l’alcalde de la localitat acudeix sol·lícit a rebre els nouvinguts, cordant-se la faixa tricolor. Juntament amb el síndic, les forces vives de la vila: el notari, el cap de la Guàrdia Nacional, el metge i, evidentment, el capellà. En totes dues escenes, les nenes ofereixen flors a les dames i el populatxo acudeix festivament a l’arribada dels potentats forans, portat per la curiositat ociosa o pel deler del qui espera alguna gràcia, com els regals que ofereix la jove Mary Corleone als infants. Cal destacar un detall curiós que introdueix Coppola a l’escena: al costat dels alumnes de les monges i d’un estol de capellans, refulgeix l’estendard del PCI que dóna la benvinguda al “Commendatore Michael Corleone”.

Com dèiem anteriorment, a penes han passat cent anys i escaig de l’arribada dels garibaldins a Sicília i poc ha canviat la situació que troben uns americans a la recerca de les seves arrels sicilianes. “Per què un país tan bonic és tan violent?” es pregunta Anthony, el fill gran del boss i cantant d’òpera. Aquesta senzilla pregunta sembla respondre-la el Príncep, quan diu al seu visitant Chevalley: “La nostra sensualitat és desig d’oblit, les escopetades i les punyalades, desig de mort; la nostra peresa, els nostres sorbets de móres o de canyella, desig d’immobilitat voluptuosa, i per tant també de mort”. Les causes d’aquest estat d’esllanguiment, d’aquest desig d’un llarg i profund son que meni a la mort, com diu el mateix Príncep, són l’esgotament i la vellesa: “Som molt vells, Chevalley, molt; fa vint-i-cinc segles, pel cap baix, que traginem el pes de civilitzacions tan magnífiques com heterogènies, totes arribades de fora ja fetes i enllestides, cap ni una nascuda aquí, cap ni una que hagi vist la llum en aquesta terra; [...] fa dos mil cinc cents anys que som colònia”. Fins i tot, “l’ambient, el clima, el paisatge… Són aquestes les forces que han modelat el nostre caràcter, potser més i tot que les dominacions estrangeres i els abusos excessius aquest paisatge que desconeix la via intermèdia entre la mol·lície lasciva i l’aspror infernal; que no és mai humà, abastable ni relaxant, com ho hauria de ser qualsevol indret on hi hagin de viure éssers racionals”. L’honorable torinès que vol aconseguir la col·laboració del vell llinatge Salina amb la nova dinastia, s’estremeix davant la negativa del Príncep i la contraproposta del batlle Sedára, amb qui emparentarà la seva família, pel càrrec de senador reial que li havia ofert. En efecte, Calogero Sedára és un prestador i negociant d’origen humil, enriquit i esdevingut un gran burgès. Un home astut, d’intel·ligència pràctica, amb mèrits sobrats amb el moviment revolucionari, amb poder i amb un llinatge que si no és antic, ho serà aviat gràcies a la convenient compra o manipulació d’un grotesc títol nobiliari. És evident que ha utilitzat totes les males arts possibles per fer fortuna i que no té massa escrúpols, fins i tot per casar-se amb la preciosa però rústica filla de “Beppe Merda”, un parcer del Príncep mort en estranyes circumstàncies.

 No cal dir que don Calogero arribarà lluny en la política italiana. Serà el primer d’una llarga llista dePezzonovanti, com els anomena en Corleone. Un d’aquests polítics arribistes i corruptes amb els que s’enfrontarà lluitarà el cap mafiós, quan l’intentin enredar, manipular o assassinar, utilitzant els pitjors mètodes sota un aura de grandesa. L’honorable Sedára no deixa de ser un avi del totpoderós Luchesi, el don sicilià amb un peu a cadascuna de les dues ribes del poder de l’illa: la política i la màfia. “Hi ha polítics així des de fa segles. Ells són la veritable màfia!”, clamarà el padrí Corleone, reclamant-se hereu, ni que sigui bastard, del noble escepticisme davant la política del darrer membre de la casa Salina, molt més bon coneixedor del caràcter íntim i la història espiritual de l’illa que els mesquins, els ambiciosos o els miserables que emboliquen el crim amb l’idealisme i amaguen les mentides rere les grans promeses de canvi. Per què, a més? Per què cal que canvi Sicília? O no és veritat que com diu el Príncep de Salina “els sicilians no voldran millorar mai per la senzilla raó que estan convençuts de ser perfectes; la seva vanitat és més forta que la seva misèria; qualsevol intromissió forastera [...] trastorna el seu desvari de perfecció acomplida i corre el perill de destorbar la seva satisfeta espera del no res”. I si Sicília no és perfecta, com s’entenen els amors a primera vista d’un Tancredi Falconeri (Alain Delon), en veure aparèixer per primera vegada l’Angelica Sedára (Claudia Cardinale), o d’un Michael Corleone en veure la bella Apollonia (Simonetta Stefanelli)?


 Fonts literàries i cinematogràfiques: 
 Tomasi di Lampedusa, Giuseppe. El gattopardo. Edicions Proa, 2009. Traducció de Pau Vidal.
 Il gattopardo (1963). Luchino Visconti.
 Puzo, Mario. El Padrí. Edicions 62, 2001. Traducció de Núria Panadès.
 The Godfather I (1972) The Godfather II (1974) i The Godfather III (1990). Francis Ford Coppola.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada