31 de desembre 2013

Els (meus) llibres d'enguany



Ficció
  • "Alteracions" d'Adrià Pujol. Males Herbes
  • "Plens de vida" de John Fante (Traducció de Martí Sales). Edicions 1984
  • "L'horitzó primer" de Joan Todó. L'Avenç
  • "Albert Serra (la novel·la, no el cineasta)" d'Albert Forns. Empúries.
  • "El banquer" de Núria Cadenes. Edicions1984
  • "Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes" de Llucia Ramis. Columna
  • "Carrer Robadors" de Mathias Enard. Columna
  • "14" de Jean Echenoz (Traducció d'Anna Casassas). Raig Verd
  • "Moo Pak" de Gabriel Josipovici (Traducció de Ferran Ràfols). Raig Verd
  • "Aire de Dylan" d'Enrique Vila-Matas. Seix-Barral.
No Ficció

  • "Librerías" de Jorge Carrión. Anagrama
  • "Espriu transparent" d'Agustí Pons. Edicions Proa
  • "Ministeri d'Incultura" d'Andreu Pujol. Acontravent.
  • "Ignorades però desitjades" de Josep Lluís Martín Berbois. Acontravent.
  • "La tercera Catalunya" d'Arnau González Vilalta. Edicions 1984
  • "Pujol/Catalunya. El consell de guerra" d'Enric Canals. Edicions Proa.
  • "Tot s'ha perdut" d'Agustí Calvet Gaziel.RBA
  • "Història de la Rambla" d'Enric Vila. Galaxia Gutemberg

Poesia
  • "Càntic dels càntics" de Salomó (Traducció de Joan Ferrer i Narcís Comadira). Fragmenta
  • "Viatge d'un moribund" de Joan Sales. Club Editor


24 de desembre 2013

Bon Nadal!

Nadal a Barcelona (1939)

Eugeni Xammar 


 A casa el pessebre es feia per la Puríssima. En sortir de missa a la Catedral, a Santa Maria o a Sant Just, es donava un tomb per la fira de Nadal. No es tractava pas de comprar figures. El meu pare i la meva mare, que eren persones de gustos primmirats, una mica tocades i posades, asseguraven que les figures de pessebre, si es volien bones, s'havien de comprar a la Fira de Santa Llúcia i més concretament a certa parada que ells coneixien del replà de les escales de la Catedral, pujant a mà esquerra. La fira de la Puríssima era, si es pot dir, la fira del paisatge. Venia bé per comprar la molsa, el grèvol, el llorer, el vesc, una mica de suro si en feia falta. [...]

Després de dinar, amb prou feines retirades les tovalles, una capsa de cartó plena de pols i teranyines era posada damunt de la taula. A dintre de la capsa dormien feia onze mesos, embolicades amb encenalls i paper de diari, les figures del pessebre. D'una a una la mà captinguda del meu pare les anava traient i arrenglerant. Sempre hi havia víctimes! Rabadans decapitats, el bou amb una banya trencada, galls sense cresta i ovelles tristament privades de
totes quatre potes. Amb paciència i una solució enganxadissa casolana, feta a base de midó i de pa mastegat, el meu pare realitzava veritables miracles de cirurgia, acabats els quals el cirurgià arquitecte esdevenia escenògraf, esdevenia taumaturg, creador omnipotent de la terra i del cel, de l'aigua, dels homes, de tot un món. Un món nou. Un món de pessebre.

Després de sopar, abans d'anar al llit s'encenien els gresols per primera vegada. Quina meravellosa visió! El pessebre era un pessebre de l'estil que a mi m'agrada. No era l'obra d'art d'un mestre pessebrista; era la improvisació d'un bon burgès barceloní que, en acostar-se Nadal, complia amb bona voluntat, amb traça i amb il•lusió el seu deure de pare de família. Entaforat al primer prestatge d'un armari raconer, triangular i profund, el nostre pessebre tenia una gran intimitat que altres pessebres no tenien, bastits com eren a un angle del menjador o damunt d'una taula de sala de rebre. Al fons del fons de tot, hi havia l'estable, el naixement aixoplugat sota d'una muntanya de suro tota coberta de neu. A banda i banda una carenada de turons anava baixant cap al primer terme. El vesc, el grèvol i el llorer sortien perquè sí darrera de les muntanyes nevades i s'enfilaven paret amunt fins al segon prestatge de l'armari, que era el cel blau i estrellat. D'una bassa d'aigua feta amb un tros de mirall, en sortia un rec, fet amb paper d'estany, que lliscant entremig de la molsa anava a parar a l'hort d'una masia. D'una masia catalana, ben entès, amb el portal rodó, la teulada de dues vessants, un rellotge de sol a la façana, un pou a la vora, l'era al davant i al costat de l'era un paller amb una gibrelleta a dalt de la perxera. Al nostre pessebre hi eren admesos el nombre estrictament indispensable de personatges i animals exòtics: els Reis màgics d'orient, amb els seus camells, i els membres de la Sagrada Família. Per tot el demés era un pessebre català, poblat de gent catalana i de bestiar de la terra. La mula era de Vic - ho portava escrit a la cara; el bou era un bou del Lluçanès; a les ovelles, blanques i grasses, no els mancava sinó la paraula per a poder dir que eren del Montseny; els capons i les gallines tenien aquella vivor a l'ull i aquella vermellor a la papada que són pròpies de l'aviram del Prat del Llobregat. Les dones anaven amb ret i amb mocador al cap, els homes amb gec de vellut, espardenyes de veta negra i barretina vermella o morada. Raça treballadora i de cor generós! Els homes llauraven, fangaven o traginaven una portadora. Les dones rentaven agenollades a la vora del riu, feien mitja al pas de la porta o donaven menjar a les oques. Els camins eren plens de gent que baixava de la muntanya cap al pla. Tots caminaven guiats per la mateixa llum, tots havien sentit la veu de l'àngel. Ningú no anava amb les mans buides. Un pagès portava un parell de pollastres, l'altre un conill, l'altre una panera d'ous, l'altre, petit i rabassut, un pa moreno més gros que ell. El pastor anava content amb un xai a coll-i-be. I la ben plantada mestressa, amb el gipó negre i les faldilles vermelles, ¿què hi deu portar dintre la cistella tan ben tancada? Siguem tafaners. Alcem una punta del tovalló de lli i veurem que al dessota s'hi amaguen les llaminadures que tots ens pensem: panses i figues i nous i olives i
mel i mató. ¿Qui, fora dels catalans, coneix tan bé els gustos del Noi de la Mare? Oh Catalunya, terra santa del pessebre de la meva infantesa!


El Nadal barceloní és una festa llarga. Comença amb les fires i s'acaba amb els Reis. A la fira de Santa Llúcia cap barceloní que s'estimi no es descuidarà d'anar-hi a treure el nas. De totes les fires barcelonines és la més barcelonina, la més lluïda. El rovell de l'ou de la fira és a les escales de la Catedral. Però les parades dels firaires, l'olor de la farigola i la cantarella dels ceguets s'escampen pel carrer de la Corríbia, per la plaça Nova, pel carrer del Bisbe, i pel de Santa 
Llúcia, i el dels Comtes, i el de la Pietat. Quina gentada a tot arreu! No sigueu pas tocatardans si voleu entrar a la capella de Santa Llúcia sense haver d'aguantar empentes i trepitjades, contemplar la imatge de la santa, d'or vestida i coronada, mig amagada entre la cera i la llum dels ciris i de les candeles, al bell mig de l'altar que és tot ell una flamarada d'or, sortint de la capella enlluernats i, un cop al carrer, la resplendor del sol d'hivern que ens enlluerna altra vegada. La cantarella no para mai: Santa Llúcia gloriosa us conservi la vista i la claredat.Hem fet almoina a tots els ceguets que hem trobat pel camí i per cada miserable engruna de caritat una veu ha sortit de les tenebres i ens ha promès que Déu ens pagaria el bé que fèiem.



Els ceguets de Santa Llúcia saben de què parlen. Una setmana després comencen les fires de Sant Tomàs, els dies de la gran abundància, les opulentes revetlles del Nadal barceloní. ¿Recordeu els «cromos» que el vigilant, el «sereno», l'aprenent del forn, el cobrador del gas i l'escombriaire us posen cerimoniosament a la mà a canvi de les estrenes? ¿No us sembla que l'esteu veient, el gall dindi voltat d'ampolles de xampany, de capses de torrons, de pernils i llonganisses, amb la cua fent el vano i un paquet de neules al darrera? No és pas la imatge creada per la fantasia d'un famolenc. Es, al contrari, una pàl•lida representació de la realitat. Podríem dir que tota la ciutat és una immensa fira. Els que encara no tenen el pessebre enllestit van a proveir-se a les parades del Born o de la plaça del Pi. Els menestrals fidels a la tradició compren el gall viu a la fira del passeig de la Duana i el maten a casa. Si voleu un bon parell de capons, els trobareu - més ben dit, els podíeu trobar - a la fira d'aviram de la Rambla de Catalunya. A la Rambla antiga, entre Canaletes i Betlem, s'amunteguen les piles gegantines de melons de València. Els aparadors de pastisseries i magatzems de queviures sembla que han d'esclatar de tan curulls, cada vegada que un passavolant s'atura i esclafa la punta del nas contra el vidre entelat. Els carrers van plens d'homes carregats amb paneres sumptuoses, amb paquets de totes formes i dimensions, amb comestibles, vius o morts, terrestres o marítims, la major part dels quals van a parar a casa dels advocats i dels metges. A les cases de certs doctors en jurisprudència, la cuina, quan el Nadal s'acosta, es converteix en galliner, i més d'un cirurgià eminent constata, després de les festes, que en tot l'any que ve no es podrà acabar els cigars si els amics no l'ajuden a fumar-los. 


Els resultats concrets de tot aquest enrenou els trobem el dia de Nadal a l'hora de dinar. Cada ovella al seu corral. Tota la família al voltant de la taula parada. ¿Què menjarem? De primer l'escudella: sopa de macarrons o de galets, amb aquell brou que es pot tallar. Després la carn d'olla ... Sí, senyor, després la carn d'olla. I quina carn d'olla! No hi ha de faltar res: mitja gallina, carn de bou i de moltó, orella de porc, cansalada grassa i magra, botifarra blanca i negra, pilota, garró, patata, col, cigrons i api. Qui en sàpiga fer una de més complerta que aixequi el dit. I després de la carn d'olla, per a esperar el plat de caça i el rostit, farem passar un entrant de peix. Jo recomano els calamarsos farcits amb carn magra de porc, musclos i el fetge del gall, tot ben trinxat i barrejat. Les perdius amb col vindran al darrera i portaran el ventrell a un punt de saturació que aconsellarà una pausa ben mesurada i el temps de fumar mig cigarret de paper. Finalment es presentarà amb la solemnitat pròpia del cas el gall rostit, acabat de sortir de la greixonera, traient fum encara i regalimant de suc, sense cap, però amb bones cuixes i magnífiques ales - com la Victòria de Samotràcia -, majestuosament inflat per un farciment abundant i saborós de prunes, castanyes, salsitxes, olives i pinyons. Mentre un voluntari el talla, un altre destaparà el vi escumós, procurant que els taps facin soroll i, si és possible, que rebotin contra el sostre. Brindem ... Brindem. A partir d'aquest moment es produirà al voltant de la taula un cert xivarri que anirà creixent durant la consumació de les postres: torrons barcelonins, fins i de crema, comprats a Can Massana, torrons de mel i d'avellana d'Agramunt, torrons forans d'Alacant i de Xixona, ametlles i pinyons ensucrats, neules calentes amb perfum de llimona i amb perfum de vainilla. El final de l'àpat és una mica sorollós. Les converses són caòtiques i és convenient que algun dels nens presents, estimulat per la general xerinola, tingui l'acudit de bufar amb una neula dintre d'una copa de xampany o un got de vi ranci. Aquesta facècia és de gran efecte: el nen s'ennuega, les tovalles queden fetes una desgràcia, les persones dels voltants queden fetes uns Sants Llàtzers. Hi ha un moment de gran confusió. Però de seguida es refà un agradós silenci que aprofitarem, si vostès volen, per a prendre cafè i fumar un cigar de l'Havana amb el desitjable recolliment. 


Mare de Déu! ¿Ja són les set? Cada any passa el mateix. Quatre hores a taula. Ningú no tindrà gana de sopar. Abans de sortir a donar un volt per a esbargir la boira, encendrem el pessebre i cantarem les cançons de la diada. El pessebre presenta una novetat. Els Reis Màgics han fet llur aparició a dalt de tot de la muntanya. Cada dia faran un tros de camí i el matí del dia dels Reis, els trobarem agenollats davant de l'estable. El Noi de la Mare rep l'homenatge dels grans de la terra. Els infants de Catalunya són feliços. Els Reis d'Orient no els han oblidat.

Tot això és el passat perdut. Tot això és el passat que hem de retrobar. En aquesta nit d'un Nadal fosc i trist jo us convido a obrir el finestral com un acte d'esperança. Fa fred. No es veu res. Tot és negre. Però si teniu voluntat d'escoltar, sentireu la veu de l'àngel

13 de desembre 2013

La millor pregunta possible (Publicat a El Matí)

Jo era un d’aquells catalans, més o menys informat–més aviat aquesta darrera opció, atenent al que ve a continuació– que creia que ens abocàvem al ridícul, a les corredisses d’última hora, a fer la fi del cagaelàstics sense ni pregunta, ni data, ni possibilitats de treure el caparró. Cap a la una de la tarda tocades, estava reunit amb dos periodistes veterans, membres d’aquella generació que ha conegut tothom i que saps secrets i mentides de tothom. Aquella generació que va arribar al capdamunt a la nostra edat i encara continua activa, dirigint diaris, escrivint llibres o presentant programes de televisió, mentre nosaltres no podem fer ni la viu-viu. Havíem estat disseccionant el moment polític i, escèptics com som, havíem deixat caure termes com “frustració”, “ridícul”, “desencís”... Va ser, un cop la sessió de treball, que en acostar-me al meu ordinador vaig veure que ja teníem data i pregunlta per la consulta. 

El moment històric, diguéssim que em va agafar veritablement despistat. Crec, però, que realment l’assoliment d’un acord com el que vam veure ahir, rubricat per l’ampli espectre catalanista i d’una banda a l’altra de l’hemicicle polític (de la democràcia cristiana confederal a l’esquerra alternativa amb procedències llibertàries en alguns casos) era difícil de preveure, i res a l’ambient permetia albirar-lo. Al contrari, declaracions i contradeclaracions d’uns i altres havien espessit i emboirat d’horitzó, molt més que el que havia provocat l’anticicló que hem tingut aquests dies. He de dir, doncs, que ahir els representants polítics catalans em van sorprendre tant en la forma con en el tempo, i em van demostrar tenir virtuts que jo creia un xic oblidades –enginy, generositat, capacitat de sacrifici per un interès suprem col·lectiu, patriotisme, mà esquerra, astúcia, intel·ligència...– i, sobretot, haver allunyat d’eterna enemiga dels catalans en els moments decisius: la mesquinesa proverbial de la qual he parlat en algun altre lloc i moment.

La pregunta presentada ahir, més ben dit, el complicat sistema de doble pregunta presentat ahir és, amb la correlació de forces que tenim actualment, la millor possible. Desenganyem-nos, les mobilitzacions, els tweets, l’emoció i la pressa d’una jornada memorable que fa emocionar fins al més moderantista, sovint no s’adscriue automàticament a la composició del Parlament. Mal que pesi, tenim l’arc parlamentari que tenim. I en aquest cas, les forces disposades a l’acord sumen 87 diputats, ni un més ni un menys. I d’aquests no se’n pot perdre ni un. Per tant, la grandesa de l’acord d’ahir és, justament, que és l’únic possible amb les armes polítiques que té el moviment independentista, és a dir, evita la doble deserció d’Iniciativa per Catalunya i d’Unió, forces dubitatives que només tenen clar un “Sí” a la primera pregunta sobre un estat en abstracte (calma, la resposta furiosa de l’estat els farà decidir-se), però alhora permet preguntar, sense subterfugis ni frases fetes, per la independència de Catalunya, clarament i meridiana. I aquest era l’objectiu.

 Gaudint del moment, podent celebrar en pau les Festes sense caure en el pou de l’amargor, hem de ser conscients que el procés de veritat tot just comença ara. Tenim pregunta i tenim pregunta, però res ens assegura que el 9 de novembre de 2014 podrem votar, tranquil·lament, lliure i democràtica. No oblidem les virtuts polítiques que tan gratament ens van sorprendre ahir i que tan oportunes i útils van ser.

10 de desembre 2013

JFK i el mite de Camelot (Publicat a Valors)

El 22 de novembre, els Estats Units commemoraven el 50è aniversari de l’assassinat a Dallas del President John Fitzgerald Kennedy. JFK, mort a l’edat de 45 anys, representava per a molts americans l’accés a la política d’una nova generació de líders, el portador no només d’un nou discurs, sinó d’una nova il·lusió per a la generació dels seixanta que volia deixar enrere la vella política, l’ombra de la guerra, el pànic nuclear, els conflictes racials i els prejudicis socials i culturals. De fet, no debades Bob Dylan acabava de gravar “The Times They Are a-Changin'” setmanes abans del magnicidi.

 “No oblideu que una vegada va existir un lloc, que durant un breu però brillant moment va ser conegut com Camelot” era la darrera estrofa d’un musical de Brodway del mateix nom, de clares ressonàncies artúriques i una de les peces favorites del difunt president. Recordant-ho, poques setmanes després de l’assassinat del seu espòs, Jackie Kennedy va afegir “Camelot mai més tornarà”. Havia nascut el mite d’una administració ja llegendària, d’un temps de pau i esperança, on tot va ser millor, només comparable al rei Artús i els cavallers de la taula rodona, i si la vídua del President el va batejar, l’encarregat d’escriure’n l’èpica fou l’historiador, assagista i conseller presidencial Arthur Schlesinger Jr.

Camelot, com si d’una tragèdia clàssica es tractés va començar amb poesia i va acabar amb la mort. I és que una de les novetats que va aportar a la liturgia política americana aquell President jove, catòlic, progressista i carismàtic va ser la lectura de poesia a les investidures presidencials, costum que han seguit fins ara tots els presidents demòcrates. L’encarregat d’encetar la tradició va ser el gran poeta de Nova Anglaterra Robert Frost, qui va escriure per la ocasió una oda titulada “Dedication”. No obstant, la llum del sol i el seu reflex en el Mall nevat de Washington aquell dia de gener de 1961, van impedir al poeta nacionals dels EUA llegir el poema, recitant de memòria “The Gift Outright” escrit per ell mateix l’any 1942.

Els catalans, a més, podem recordar la relació entre JFK i Pau Casals. El músic del Vendrell, símbol de la dignitat davant la dictadura franquista, va rebre amb joia l’elecció de Kennedy, a qui definí en una de les cartes que intercanviaren com “una esperançadora promesa per la Humanitat”, i el 13 de novembre de 1961 va ser convidat pel matrimoni presidencial a fer un recital a la Casa Blanca, on ja havia tocat per Theodore Roosevelt l’any 1903. La gravació d’aquell concert forma part del llegat del breu moment de Camelot.

Avui, els qui no vam viure aquella època només entrelluquem (evitant els qui es dediquen a esventrar mites) un episodi tant dolorosament carregat de la nostàlgia no-viscuda com el millor capítol de Mad Men, on altres episodis com l’assassinat de Bobby, l’hereu del President caigut, o el clarobscur afer amb Marilyn Monroe no fan més que engrandir la llegenda de Camelot, d’un temps que, almenys fins ara, mai més ha tornat.


Puigjaner, l'experiència és un grau (Publicat a El Matí)

Un dels privilegis que em va atorgar dirigit durant poc més de dos anys aquest diari digital és poder conèixer i incorporar nous col·laboradors. Un d’ells, que no vaig fitxar directament sinó que em va ser presentat per qui és l’autèntica ànima del digital i que no vaig dubtar ni un moment a fer meu, va ser en Josep Maria Puigjaner. Tractar-lo ha estat, com deia, una oportunitat gratificant. Amb ell, a més s’acomplia un equilibri de perfils que vaig intentar mantenir durant el meu mandat i que el meu successor no ha fet sinó ampliar. I és que al costat de joves que pràcticament comencem i encara no hem fet pràcticament res, a El Matí Digital s’hi afermen veterans, com l’infatigable Mn. Ballarín, el complidor Pere Grau, el tristament traspassat Mn. Joaquim Vidal, l’amic Quim Ferrer o el mateix Puigjaner.

Periodista i assagista de llarga trajectòria, director de Mundo Social a la darrera etapa de la dictadura, entre 1969 i 1976, director de diferents empreses editores, havent ocupat diferents càrrecs a l’administració catalana, sense deixar mai d’escriure, en diaris com l’Avui, La Vanguardia (on encara s’hi fa notar) o Catalunya Cristiana, a més d’haver publicat un bon grapat de llibres, Puigjaner és potser un de les plomes més prestigioses d’El Matí actual. Ara acaba de publicar “Proses per la llibertat de la nació”, un aplec de reflexions, en forma de dietari del moment polític actual. Un moment en que, com diu la declaració d’intensions que l’encapçala, “una nació que fins avui no s’ha atrevit a encarar sense embuts quin ha de ser el seu futur, i que ara es debat en una transcendental alternativa: o bé conformar-se a romandre d’una manera passiva a l’ombra d’una altra nació, o bé prendre la decisió de presentar-se al món tal com és i, en conseqüència, optar per la construcció d’un estat propi que faci efectiva la seva existència”.

Puigjaner és membre d’aquella generació que va “lluitar contra la dictadura franquista defensant allò que estimàvem –i estimem– tant, aquest trosset de terra anomenat Catalunya” i que va estendre la mà a Espanya. Ell mateix explica la seva implicació en l’organització del Congrés de Cultura Catalana a Madrid, amb la presència de tres intel·lectuals castellans –Pedro Laín Entralgo, Joaquín Ruíz-Jiménez i José Luis L. Aranguren– que tenien simpatia per Catalunya però, que com diu l’autor, no es proposaren mai d’examinar el “problema catalán” en clau política. Una generació que, com ell també recorda, va acceptar la Constitució que avui es recorda i commemora a l’estat espanyol, però que ara veu com “s’han escolat trenta-quatre anys i molts catalans ja no s’hi senten compromesos. Consideren que aquesta Constitució no garanteix la llibertat del seu poble”. Una generació, que va intentar d’altres fórmules, però que avui té clara “la convicció que a Catalunya li ha arribat l’hora de bandejar dubtes, vacil·lacions, temors i submissions que fins avui no l’han deixada ser el que és, ni conquerir el rang de nació en plenitud que li pertoca” i hi lluita des de totes les trinxeres.

A partir d’aquesta experiència, de les reflexions de molts anys de desencisos, frustracions, enganys i resignacions, i amb el bagatge periodístic, polític i personal, Puigjaner se situa al costat dels anhels del que avui conforma una molt àmplia, majoritària i dinàmica massa del poble català, com el més jove i actiu dels independentistes. Llegint-lo, llegint aquestes “Proses” descobrim d’on venim i, sobretot, ens carreguem de raons per descobrir cap on anem.

02 de desembre 2013

El trist fat d'aquell pastoret (Publicat a El Matí)

Encara no hem arribat al mes de desembre i els mitjans de comunicació ja ens fan saber les darreres novetats de caganers amb la cara i el cul dels futbolistes, polítics, artistes o personatges més representatius de l’any (pensin en aquells que representaven Millet, n’hi haurà d’Urdangarin?). Perduda la màgia de passejar-se per la Fira de Sant Llúcia, la fira de les vanitats televisives ens porta quantitats industrials de caganers fabricats, ja no amb l’esperit de guarnir el pessebre sinó amb la planificació d’un objecte de consum –sovint d’un consum fast food– o d’un souvenir dirigit als turistes que visiten una ciutat que cada vegada és més, com deia el vell lema, la botiga més gran del món.

 Enguany, uns coneguts industrials del ram –no val la pena anomenar artesans, ni sobretot aquest impropi ús del terme “pessebrista” a aquells qui treballen amb criteris de mercadotècnia i màrqueting– han llençat una polèmica innecessària, molesta i incomprensible per tots aquells qui sempre hem estimat la figura més tradicional i pròpia del pessebre català, nascuda segons Joan Amades al segle XVIII, en una època, ai!, de crisi de valors, i d’alguna manera encarnació dels valors més representatius de la forma de vida catalana. O no podem pensar que el pobre pastoret que fa les seves feines, atorga sana ironia, mesura, seny i continuïtat al Pessebre? Com deia, la societat mercantil que usa el nom genèric de la figura ha posat en circulació la imatge de la Mare de Déu de Montserrat, patrona de Catalunya, en forma de figura defecant.

Molts s'han sentit ofesos en les seves creences i els qui han censurat aquesta vulgarització i ridiculització de la Moreneta, que més enllà fins i tot del propi credo simbolitza quelcom més que l’advocació nostrada de Maria, una devoció íntima i estimada fins i tot per descreguts. Estic segur que algú, i així m’ha semblat llegir-ho en alguna banda, ho ha arribat a entendre com una provocació artística o un estirabot irreverent, propi de la nostra també llarga tradició anticlerical. No és el cas, i en això em crec els seus autors quan neguen qualsevol tipus de voluntat de provocació. Res més allunyat dels precedents de Boadella&aCo, sinó que tot plegat és fruït del mateix afany de convertir el caganer, un caganer desvirtuat i descol·locat, deslligat del tot de la tradició pessebrista, en un objecte kistch, pensat per la venda local i per l’exportació, parent llunyà d’altres béns inútils made in Barcelona (objectes de fals trencadís o barrets mexicans).

 La inútil pensada, per tant, no només fa més avinent aquest trist fat d’aquell pobre pastoret, qui a partir d’ara s’estarà tota l’eternitat, no vestit amb la samarra i la barretina, sinó amb casc de Fernando Alonso o llavis de Belen Esteban, sense saber mai que és la molsa ni el suro, ni abeurant-se en un riu de paper de plata i guarint-se d’una neu de farina, sinó que l’ofensa gratuïta reviscola l’històric desdeny amb que una part del món pessebrista i cristià ha observat la figura del caganer, i que ara mateix semblava feliçment superat. Contra manipulacions, contra avidesa interessada, contra utilització vulgar i impròpia, contra descontextualització forçada i inútil sembla més assenyat que mai reivindicar el caganer català: El bon jan que fa en un racó i no ha volgut mai ni el protagonisme ni l’escàndol.