02 de desembre 2013

El trist fat d'aquell pastoret (Publicat a El Matí)

Encara no hem arribat al mes de desembre i els mitjans de comunicació ja ens fan saber les darreres novetats de caganers amb la cara i el cul dels futbolistes, polítics, artistes o personatges més representatius de l’any (pensin en aquells que representaven Millet, n’hi haurà d’Urdangarin?). Perduda la màgia de passejar-se per la Fira de Sant Llúcia, la fira de les vanitats televisives ens porta quantitats industrials de caganers fabricats, ja no amb l’esperit de guarnir el pessebre sinó amb la planificació d’un objecte de consum –sovint d’un consum fast food– o d’un souvenir dirigit als turistes que visiten una ciutat que cada vegada és més, com deia el vell lema, la botiga més gran del món.

 Enguany, uns coneguts industrials del ram –no val la pena anomenar artesans, ni sobretot aquest impropi ús del terme “pessebrista” a aquells qui treballen amb criteris de mercadotècnia i màrqueting– han llençat una polèmica innecessària, molesta i incomprensible per tots aquells qui sempre hem estimat la figura més tradicional i pròpia del pessebre català, nascuda segons Joan Amades al segle XVIII, en una època, ai!, de crisi de valors, i d’alguna manera encarnació dels valors més representatius de la forma de vida catalana. O no podem pensar que el pobre pastoret que fa les seves feines, atorga sana ironia, mesura, seny i continuïtat al Pessebre? Com deia, la societat mercantil que usa el nom genèric de la figura ha posat en circulació la imatge de la Mare de Déu de Montserrat, patrona de Catalunya, en forma de figura defecant.

Molts s'han sentit ofesos en les seves creences i els qui han censurat aquesta vulgarització i ridiculització de la Moreneta, que més enllà fins i tot del propi credo simbolitza quelcom més que l’advocació nostrada de Maria, una devoció íntima i estimada fins i tot per descreguts. Estic segur que algú, i així m’ha semblat llegir-ho en alguna banda, ho ha arribat a entendre com una provocació artística o un estirabot irreverent, propi de la nostra també llarga tradició anticlerical. No és el cas, i en això em crec els seus autors quan neguen qualsevol tipus de voluntat de provocació. Res més allunyat dels precedents de Boadella&aCo, sinó que tot plegat és fruït del mateix afany de convertir el caganer, un caganer desvirtuat i descol·locat, deslligat del tot de la tradició pessebrista, en un objecte kistch, pensat per la venda local i per l’exportació, parent llunyà d’altres béns inútils made in Barcelona (objectes de fals trencadís o barrets mexicans).

 La inútil pensada, per tant, no només fa més avinent aquest trist fat d’aquell pobre pastoret, qui a partir d’ara s’estarà tota l’eternitat, no vestit amb la samarra i la barretina, sinó amb casc de Fernando Alonso o llavis de Belen Esteban, sense saber mai que és la molsa ni el suro, ni abeurant-se en un riu de paper de plata i guarint-se d’una neu de farina, sinó que l’ofensa gratuïta reviscola l’històric desdeny amb que una part del món pessebrista i cristià ha observat la figura del caganer, i que ara mateix semblava feliçment superat. Contra manipulacions, contra avidesa interessada, contra utilització vulgar i impròpia, contra descontextualització forçada i inútil sembla més assenyat que mai reivindicar el caganer català: El bon jan que fa en un racó i no ha volgut mai ni el protagonisme ni l’escàndol.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada