10 de desembre 2013

JFK i el mite de Camelot (Publicat a Valors)

El 22 de novembre, els Estats Units commemoraven el 50è aniversari de l’assassinat a Dallas del President John Fitzgerald Kennedy. JFK, mort a l’edat de 45 anys, representava per a molts americans l’accés a la política d’una nova generació de líders, el portador no només d’un nou discurs, sinó d’una nova il·lusió per a la generació dels seixanta que volia deixar enrere la vella política, l’ombra de la guerra, el pànic nuclear, els conflictes racials i els prejudicis socials i culturals. De fet, no debades Bob Dylan acabava de gravar “The Times They Are a-Changin'” setmanes abans del magnicidi.

 “No oblideu que una vegada va existir un lloc, que durant un breu però brillant moment va ser conegut com Camelot” era la darrera estrofa d’un musical de Brodway del mateix nom, de clares ressonàncies artúriques i una de les peces favorites del difunt president. Recordant-ho, poques setmanes després de l’assassinat del seu espòs, Jackie Kennedy va afegir “Camelot mai més tornarà”. Havia nascut el mite d’una administració ja llegendària, d’un temps de pau i esperança, on tot va ser millor, només comparable al rei Artús i els cavallers de la taula rodona, i si la vídua del President el va batejar, l’encarregat d’escriure’n l’èpica fou l’historiador, assagista i conseller presidencial Arthur Schlesinger Jr.

Camelot, com si d’una tragèdia clàssica es tractés va començar amb poesia i va acabar amb la mort. I és que una de les novetats que va aportar a la liturgia política americana aquell President jove, catòlic, progressista i carismàtic va ser la lectura de poesia a les investidures presidencials, costum que han seguit fins ara tots els presidents demòcrates. L’encarregat d’encetar la tradició va ser el gran poeta de Nova Anglaterra Robert Frost, qui va escriure per la ocasió una oda titulada “Dedication”. No obstant, la llum del sol i el seu reflex en el Mall nevat de Washington aquell dia de gener de 1961, van impedir al poeta nacionals dels EUA llegir el poema, recitant de memòria “The Gift Outright” escrit per ell mateix l’any 1942.

Els catalans, a més, podem recordar la relació entre JFK i Pau Casals. El músic del Vendrell, símbol de la dignitat davant la dictadura franquista, va rebre amb joia l’elecció de Kennedy, a qui definí en una de les cartes que intercanviaren com “una esperançadora promesa per la Humanitat”, i el 13 de novembre de 1961 va ser convidat pel matrimoni presidencial a fer un recital a la Casa Blanca, on ja havia tocat per Theodore Roosevelt l’any 1903. La gravació d’aquell concert forma part del llegat del breu moment de Camelot.

Avui, els qui no vam viure aquella època només entrelluquem (evitant els qui es dediquen a esventrar mites) un episodi tant dolorosament carregat de la nostàlgia no-viscuda com el millor capítol de Mad Men, on altres episodis com l’assassinat de Bobby, l’hereu del President caigut, o el clarobscur afer amb Marilyn Monroe no fan més que engrandir la llegenda de Camelot, d’un temps que, almenys fins ara, mai més ha tornat.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada