13 de desembre 2013

La millor pregunta possible (Publicat a El Matí)

Jo era un d’aquells catalans, més o menys informat–més aviat aquesta darrera opció, atenent al que ve a continuació– que creia que ens abocàvem al ridícul, a les corredisses d’última hora, a fer la fi del cagaelàstics sense ni pregunta, ni data, ni possibilitats de treure el caparró. Cap a la una de la tarda tocades, estava reunit amb dos periodistes veterans, membres d’aquella generació que ha conegut tothom i que saps secrets i mentides de tothom. Aquella generació que va arribar al capdamunt a la nostra edat i encara continua activa, dirigint diaris, escrivint llibres o presentant programes de televisió, mentre nosaltres no podem fer ni la viu-viu. Havíem estat disseccionant el moment polític i, escèptics com som, havíem deixat caure termes com “frustració”, “ridícul”, “desencís”... Va ser, un cop la sessió de treball, que en acostar-me al meu ordinador vaig veure que ja teníem data i pregunlta per la consulta. 

El moment històric, diguéssim que em va agafar veritablement despistat. Crec, però, que realment l’assoliment d’un acord com el que vam veure ahir, rubricat per l’ampli espectre catalanista i d’una banda a l’altra de l’hemicicle polític (de la democràcia cristiana confederal a l’esquerra alternativa amb procedències llibertàries en alguns casos) era difícil de preveure, i res a l’ambient permetia albirar-lo. Al contrari, declaracions i contradeclaracions d’uns i altres havien espessit i emboirat d’horitzó, molt més que el que havia provocat l’anticicló que hem tingut aquests dies. He de dir, doncs, que ahir els representants polítics catalans em van sorprendre tant en la forma con en el tempo, i em van demostrar tenir virtuts que jo creia un xic oblidades –enginy, generositat, capacitat de sacrifici per un interès suprem col·lectiu, patriotisme, mà esquerra, astúcia, intel·ligència...– i, sobretot, haver allunyat d’eterna enemiga dels catalans en els moments decisius: la mesquinesa proverbial de la qual he parlat en algun altre lloc i moment.

La pregunta presentada ahir, més ben dit, el complicat sistema de doble pregunta presentat ahir és, amb la correlació de forces que tenim actualment, la millor possible. Desenganyem-nos, les mobilitzacions, els tweets, l’emoció i la pressa d’una jornada memorable que fa emocionar fins al més moderantista, sovint no s’adscriue automàticament a la composició del Parlament. Mal que pesi, tenim l’arc parlamentari que tenim. I en aquest cas, les forces disposades a l’acord sumen 87 diputats, ni un més ni un menys. I d’aquests no se’n pot perdre ni un. Per tant, la grandesa de l’acord d’ahir és, justament, que és l’únic possible amb les armes polítiques que té el moviment independentista, és a dir, evita la doble deserció d’Iniciativa per Catalunya i d’Unió, forces dubitatives que només tenen clar un “Sí” a la primera pregunta sobre un estat en abstracte (calma, la resposta furiosa de l’estat els farà decidir-se), però alhora permet preguntar, sense subterfugis ni frases fetes, per la independència de Catalunya, clarament i meridiana. I aquest era l’objectiu.

 Gaudint del moment, podent celebrar en pau les Festes sense caure en el pou de l’amargor, hem de ser conscients que el procés de veritat tot just comença ara. Tenim pregunta i tenim pregunta, però res ens assegura que el 9 de novembre de 2014 podrem votar, tranquil·lament, lliure i democràtica. No oblidem les virtuts polítiques que tan gratament ens van sorprendre ahir i que tan oportunes i útils van ser.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada