10 de desembre 2013

Puigjaner, l'experiència és un grau (Publicat a El Matí)

Un dels privilegis que em va atorgar dirigit durant poc més de dos anys aquest diari digital és poder conèixer i incorporar nous col·laboradors. Un d’ells, que no vaig fitxar directament sinó que em va ser presentat per qui és l’autèntica ànima del digital i que no vaig dubtar ni un moment a fer meu, va ser en Josep Maria Puigjaner. Tractar-lo ha estat, com deia, una oportunitat gratificant. Amb ell, a més s’acomplia un equilibri de perfils que vaig intentar mantenir durant el meu mandat i que el meu successor no ha fet sinó ampliar. I és que al costat de joves que pràcticament comencem i encara no hem fet pràcticament res, a El Matí Digital s’hi afermen veterans, com l’infatigable Mn. Ballarín, el complidor Pere Grau, el tristament traspassat Mn. Joaquim Vidal, l’amic Quim Ferrer o el mateix Puigjaner.

Periodista i assagista de llarga trajectòria, director de Mundo Social a la darrera etapa de la dictadura, entre 1969 i 1976, director de diferents empreses editores, havent ocupat diferents càrrecs a l’administració catalana, sense deixar mai d’escriure, en diaris com l’Avui, La Vanguardia (on encara s’hi fa notar) o Catalunya Cristiana, a més d’haver publicat un bon grapat de llibres, Puigjaner és potser un de les plomes més prestigioses d’El Matí actual. Ara acaba de publicar “Proses per la llibertat de la nació”, un aplec de reflexions, en forma de dietari del moment polític actual. Un moment en que, com diu la declaració d’intensions que l’encapçala, “una nació que fins avui no s’ha atrevit a encarar sense embuts quin ha de ser el seu futur, i que ara es debat en una transcendental alternativa: o bé conformar-se a romandre d’una manera passiva a l’ombra d’una altra nació, o bé prendre la decisió de presentar-se al món tal com és i, en conseqüència, optar per la construcció d’un estat propi que faci efectiva la seva existència”.

Puigjaner és membre d’aquella generació que va “lluitar contra la dictadura franquista defensant allò que estimàvem –i estimem– tant, aquest trosset de terra anomenat Catalunya” i que va estendre la mà a Espanya. Ell mateix explica la seva implicació en l’organització del Congrés de Cultura Catalana a Madrid, amb la presència de tres intel·lectuals castellans –Pedro Laín Entralgo, Joaquín Ruíz-Jiménez i José Luis L. Aranguren– que tenien simpatia per Catalunya però, que com diu l’autor, no es proposaren mai d’examinar el “problema catalán” en clau política. Una generació que, com ell també recorda, va acceptar la Constitució que avui es recorda i commemora a l’estat espanyol, però que ara veu com “s’han escolat trenta-quatre anys i molts catalans ja no s’hi senten compromesos. Consideren que aquesta Constitució no garanteix la llibertat del seu poble”. Una generació, que va intentar d’altres fórmules, però que avui té clara “la convicció que a Catalunya li ha arribat l’hora de bandejar dubtes, vacil·lacions, temors i submissions que fins avui no l’han deixada ser el que és, ni conquerir el rang de nació en plenitud que li pertoca” i hi lluita des de totes les trinxeres.

A partir d’aquesta experiència, de les reflexions de molts anys de desencisos, frustracions, enganys i resignacions, i amb el bagatge periodístic, polític i personal, Puigjaner se situa al costat dels anhels del que avui conforma una molt àmplia, majoritària i dinàmica massa del poble català, com el més jove i actiu dels independentistes. Llegint-lo, llegint aquestes “Proses” descobrim d’on venim i, sobretot, ens carreguem de raons per descobrir cap on anem.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada