25 de desembre 2014

Bon Nadal

“Als amics que vetllen en la nit i més que a ningú als col·legues, als seus germans, els sentinelles de totes les avançades en l’any de la Gran Guerra, saluda en la nit de Nadal, el Glosador”.
 

Eugeni d’Ors. 24 de desembre de 1914.


24 de desembre 2014

Nadal de 1914: un instant de pau

“Quatre dies a les trinxeres, quatre dies a la reserva. Els quatre dies a la trinxera han estat dolorosos a causa del fred i de la duresa del gel, però els botxes ens han deixat ben tranquils. El dia de Nadal, ens van fer senyals i ens van fer saber que ens volien parlar. Vaig ser jo qui es va acostar a tres o quatre metres de la seva trinxera, d’on van sortir-ne tres per a parlar. Resumeixo la conversa que després vaig haver de repetir, potser unes dues-centes vegades, a tots els curiosos que m’ho demanaven. Era el dia de Nadal, dia de festa, i demanaven que ningú tirés cap tret durant el dia i la nit. Ells mateixos asseguraven que no tirarien ni un sol cop. Estaven esgotats de fer la guerra, van dir-me, estaven casats com jo (m’havien vist l’anell de casat), no tenien cap diferència amb els francesos, però amb els anglesos...! Em van passar un paquet de cigars, una capseta de cigarretes de filtre daurat, jo els vaig donar Le Pétit Parisien a canvi d’un diari alemany i vaig tornar a la trinxera francesa, on ràpidament em van robar el meu tabac botxe. Els nostres veïns del davant van complir la seva paraula: ni un sol tret”.

Aquest és un dels relats de la Treva de Nadal, recollit en una carta del 28 de desembre de 1914 escrita pel soldat Gustave Berthier, professor d’escola primària originari de la Borgonya, a la seva esposa, amb la qual s’havia casat tres anys abans. Amb l’esclat de la guerra, Berthier va ser mobilitzat i des de Tunis -en aquell moment protectorat francès-, on s’havia instal·lat la parella, va haver d’anar a fer la guerra a les trinxeres del nord de França, des d’on va viure l’arribada del Nadal d’aquell 1914. La confraternització nadalenca al front occidental, iniciada la nit del 24 de desembre amb la Stille Nacht (Santa Nit) dels soldats alemanys, la sortida de les trinxeres franceses, angleses i alemanyes, l’enterrament dels morts, les ampolles i els dolços compartits, alguns testimonis gràfics, el pas per la barberia improvisada i, especialment, el partit de futbol entre jugadors de diferents nacions, va ser notablement recreada a la pel·lícula Joyeaux Noël de Christian Carion, amb el germanocatalà Daniel Brühl, el francès Guillaume Canet i la bellíssima actriu alemanya Diane Kruger, en aquell moment esposa d’aquest darrer. Últimament l’episodi del Nadal de 1914 ha tornat a l’actualitat gràcies a l’anunci nadalenc dels magatzems britànics Sainsbury’s que justament recrea l’episodi amb motiu del centenari de la Gran Guerra. Tot i el bon gust de la peça publicitària, la iniciativa no ha pogut obviar la polèmica: “Un gran homenatge o un anunci ple de cinisme?”, es preguntava l’edició digital del tabloide britànic The Daily Mirror, fent-se ressò de les crítiques per usar en publicitat un fet històric com aquest.

I és que de la Treva de Nadal ens n’emociona que, entre la devastació d’una guerra que tothom creia aviat finida i que a finals de 1914 tot just començava a fer sentir el seu carnatge, hi hagués un moment per a l’esperança, per a la humanitat, per als sentiments, per a la germanor. Que en aquell entorn infernal fos, en definitiva, anunciat el Nadal. I ens torba que, com el mateix soldat Berthier explica a l’estimada Alice, l’endemà, els mateixos soldats alemanys amb els quals havia intercanviat tabac i bons desitjos “es van adonar que ja no era Nadal: l’artilleria els va enviar uns quants obusos que van esclatar de ple a la seva trinxera”. De fet, aquella va ser l’única festa nadalenca dels quatre anys que es van escaure fins a l’armistici en què es van donar espontànies celebracions entre soldats dels diferents bàndols. A partir de llavors els exèrcits se’n van guardar prou de permetre escenes que poguessin comportar derrotisme o el qüestionament d’una guerra d’antiheroiques trinxeres que es va allargassar fins a deixar colpit un segle de conseqüències i desastres, en bona mesura determinant per la nostra actual geopolítica. Una guerra de la qual el soldat i mestre Gustave Berthier no tornaria, mort encara no mig any després d’aquell Nadal. Tenia 28 anys. Des de Barcelona, Eugeni d’Ors escrivia a La Veu de Catalunya d’aquell vespre del 24 de desembre de fa cent anys: “Als amics que vetllen en la nit i més que a ningú als col·legues, als seus germans, els sentinelles de totes les avançades en l’any de la Gran Guerra, saluda en la nit de Nadal, el Glosador”. Aprofito el bon desig de Xènius per desitjar un molt bon Nadal a tots els lectors de bona voluntat.

20 de desembre 2014

El fet de portar barret (Publicat a Valors)

Des que, ja fa cinc anys, em van fer la primera tanda de quimioteràpia i em va caure el cabell de cop, i fins ara, que la cabellera recuperada ja clareja i l’alopècia cada vegada guanya més terreny sobre la meva testa, he dut barret. Sempre que passava per la barreteria Ubach del carrer del Call me’ls mirava de reüll, i l’ocasió de la malaltia em va permetre l’excusa per comprar-me el meu primer Borsalino de fabricació italiana, d’ala curta i de color marró. Ara, aquest fantàstic company de viatge presta el seu darrer servei com atrezzo d’una exposició. Per suplir-lo, he triat la mateixa marca i el mateix model, però de color negre. Nou de trinca, encara rígid, d’un tacte suavíssim, e
m fa fins i tot un cert respecte posar-me’l i temo que una gota de pluja l’espatlli o una arruga el doblegui. A l’estiu, el Borsalino reposa i el substitueixo per un barretet tipus palla sintètic, d’ala curta i molt lleuger.

Ja no sé anar pel món amb el cap descobert. La closca se m’ha acostumat a anar ben resguardada. L’únic problema que em trobo és que el món ja no gira com ho feia quan els homes duien barret, bombí, canotier, gorra o boina, i sovint no saps què fer-ne del barret, ja que tinc per costum treure-me’l així que sóc sota cobert, una excentricitat en tota regla, ara que tothom va cofat per tot arreu i els professors es desesperen per fer entendre als seus alumnes que, a la classe, s’hi entra sense gorra de beisbol, no sé què fer-ne. La pràctica desaparició dels penja-robes de restaurants i cafeteries, com s’exclamava en Manuel Cuyàs en un article sobre la qüestió, afegida a la reducció preocupant de les taules, en pro del disseny més trencador, fa que sovint t’hagis de quedar amb el barret a la falta o, pitjor encara, perilli la integritat del preciós complement.

Tampoc puc negar que desafiar la moda que ha fet passar de moda el barret, o fins i tot fer-lo tornar com a paradigma vintage, vestir un barret de tall clàssic que no ha desaparegut mai de les botigues especialitzades, és una coqueteria molt bàsica que em puc permetre com a petita malícia épatant contra convencionalismes i uniformismes. No deixa de sorprendre’m, però, que passejant per Barcelona, esperant un tren a l’andana o fent temps per anar a fer el vermut, em trobo essent objecte de més mirades que si lluïs una cresta tenyida de blau elèctric, portés un estoc de bijuteria polinèsia al cos o, ara que són objecte de gran valor, m’hagués deixat créixer una barbassa de frare caputxí.

A vegades em diuen que tal dia tornarà la moda del barret, que m’hi avanço i fins i tot alguns m’envegen la seguretat al portar-lo i em confessen l’admiració per aquesta manca de complexes i em reconeixen una mena de vergonya que els fa que, tot i les ganes de comprar-se un barret, temen cridar l’atenció. Què voleu que us digui? Jo, quan comença a fer fred, agafo el barret, me’l cofo de gairell i li abaixo l’ala fins que queda ben aplanada, i així que passi l’hivern!

04 de desembre 2014

Rosó i la cultura de masses (Publicat a Núvol)

Diumenge, mentre un grup d’erudits, estudiants i passavolants reflexionàvem sobre el Noucentisme a l’immillorable escenari de l’eclèctic Palau Maricel de Sitges, Catalunya es preparava per la gran pluja que vaticinaven els àugurs meteorològics comprant a mans plenes el Disc de la Marató. Esgotat als quioscos i llibreries i número 1 en vendes a l’i-tunes, el disc del singularíssim i longeu programa benèfic és avui un dels més genuïns productes mass-mèdia català. Des de fa 10 anys, el disc inclou versions en català d’èxits internacionals per part de músics del país amb la participació de cantants en altres llengües que hi participen cantant en català. Això darrer no és massa original, ja fa dècades, en ple franquisme, alguns cantants italians com Rita Pavone, Gianni Morandi o Jimmy Fontana van versionar alguns dels seus èxits al bell llemosí. Pel que fa a la tria de melodies versionades pels músics nostrats, em va sorprendre –i no crec que fos l’únic– va ser la versió que Obeses –grup de la darreríssima generació del pop català– ha fet de la celebèrrima cançó Rosó, també coneguda pel seu nom original Pel teu amor.
Arnau Tordera, cantant dObeses
Arnau Tordera, cantant dObeses

A molts els pot haver sorprès escoltar aquesta nova interpretació, que com a bona versió, renova les emocions conegudes, d’un tema associat al sentimentalisme nacional, a la cursilada més ensucrada que feia emocionar als nostres avis. A mi, però, m’ha fet pensar justament en com aquesta aparent antigalla, cantada per Emili Vendrell tenia pels nostres avis el valor de recordar una època daurada que ells potser només havien pogut entrellucar.
‘Rosó’ va ser composta l’any 1922, com una peça musical de l’obra Pel teu amor, pel músic Josep Ribas i Gabriel sobre lletra de l’escriptor i periodista Miquel Poal-Aregall. Aquest darrer, a banda de prolífic dramaturg, va col·laborar al diari catalanista La Veu de Catalunya, d’Un enemic del poble, revista impulsada per Joan Salvat-Papasseit, i Catalunya Teatral i redactor de la revista Feminal, pionera del feminisme a Catalunya. Precisament, Poal-Aregall es casaria l’any 1930 amb l’escriptora i conferenciant feminista i catòlica bisbalenca Llucieta Canyà, autora l’any 1934 de L’etern femení, autèntic best-seller del que en podríem dir l’autoajuda de l’època adreçada a la dona, publicat amb pròleg de Josep Maria de Sagarra.
Llucieta quedà vídua aviat, i poc després de morir Miquel Poal, nasqué pòstumament l’únic fill de la parella. Però, és una dona, Rosó, la “filla” més coneguda de Poal-Aregall. Deslligada de l’obra en que havia nascut, aviat es convertí en peça obligatòria del repertori d’Emili Vendrell, la veu més popular la Barcelona dels anys 20 i 30, però sobretot esdevé l’exemple més paradigmàtic de l’arribada de la cultura de masses al nostre país, un fenomen que va tenir lloc, precisament, entre la Primera Guerra Mundial i l’etapa final del Noucentisme i la Dictadura de Primo de Rivera, tenint com a apogeu els anys republicans, segons Joan Manuel Tresseras, un dels seus màxims especialistes.
Són els anys d’esplendor dels teatres del Paral·lel, dels dàncings i el music hall, de la sarsuela catalana tossudament reivindicada pel director del TNC Xavier Albertí, de l’esclat del cinema amb pioners nostrats com Fructuós Gelabert, l’aragonès radicat a Catalunya Segundo de Chomón o Francisco Elias i esperits inquiets com Jaume Carner Ribalta que somiava en convertir Barcelona en el Hollywood català, de l’arribada de les noves modes europees i americanes, com el jazz, els còctels –que tindran com a temple, a partir de 1934, el Boadas– o la cocaïna, en que s’aferma el futbol com a esport de multituds –l’any que s’estrena Pel teu amor, el FC Barcelona del llegendari crack Josep Samitier també estrena l’estadi de les Corts–, juntament amb la boxa, i que es funden revistes de tarannà modern com D’Ací i d’Allà o Mirador, que conviuen amb moltes d’altres publicacions polítiques, informatives, comercials, satíriques, esportives o infantils.
Són els anys del cosmopolitisme barceloní (res a veure amb els records provincians de nostàlgics del tardo franquisme), quan Sagarra feia d’amfitrió a Barcelona del parisenc Francis Carco i del Conferentia Club d’Isabel Llorach rebia la visita del comte de Keyserling, de G. K. Chesterton o Paul Valéry, camí de la vila de Sitges, pionera amb S’Agaró del turisme al nostre país. Quan Carles Soldevila, precisament, explicava L’art d’ensenyar Barcelona i Stravinski s’enamorava de la sardana mentre dirigia al Liceu. Quan sota la batuta del conseller de Cultura Ventura Gassol s’esdevé allò que Enric Ucelay-Da Cal ha anomenat, un noucentisme de masses. Aquesta és la Catalunya que cantussejava Rosó mentre feinejava, als casinos, cafès i tavernes, que l’escoltava als balls d’envelat i a les vetllades teatrals o bé l’escoltava a la ràdio o a la gramola, tot sopant.
I és com símbol de la cultura catalana sentimental, mundana i decadent del seu moment, que Salvador Dalí, Lluis Montanyà i Sebastià Gasch atacaran “la psicologia de les noies (i els nois) que canten Rosó, Rosó” al seu Manifest Groc. Però tot això s’ho endurà cap al mai més la Guerra Civil. Emili Vendrell “El cantaire de Catalunya” serà processat per catalanista i maçó, i un cop passat el calvari legal del primer franquisme, es convertirà en la veu del record, de la nostàlgia, de l’espai de catalanitat que hi cabia en una cançó ensucrada i sentimental com aquella Rosó, un hit naif però representatiu d’un país a l’alçada del J’attendrai francès, de l’Oh, sole mio! italià o del Lili Marlennealemany. Per això la decisió, conscient o inconscient, dels Obeses de triar-la, precisament ara i avui, em sembla fascinant i encertada per una cultura de masses actual que es relliga amb la precedent.

18 de novembre 2014

Stefan Zweig i les biografies imperfectes

Stefan Zweig va ser un dels escriptors més populars de l’Europa d’entreguerres, especialment cèlebre per les seves biografies de Maria Stuart i Maria Antonieta, de Fouché o d’Erasme. Amb Emil Lubwig i André Maurois va conformar una tríada de prolífics retratistes de la vida d’altri, però la seva pròpia autobiografia, El món d’ahir. Memòries d’un europeu, ha acabat sent la més reeixida de les seves obres.

El món d’ahir no és només el drama personal d’un representant de l’elit cultural europea davant l’ensulsiada de la Belle Époque, d’un europeista davant l’ascens del totalitarisme nazi-feixista, d’un jueu assimilat que veu cremar els seus llibres en les fogueres ordenades per Goebbels, sinó també la crònica de l’escalada progressiva cap al suïcidi d’Europa, iniciada l’any 1914 i culminada simbòlicament amb la pròpia mort de Zweig, autoinfligida al Brasil el 1942, quan tot semblava presagiar la victòria de Hitler. Amb la Primera Guerra Mundial l’escriptor vienès observa el final d’una edat d’or en què la cultura i la civilització discorrien en cafès i viatges de punta a punta del continent sense necessitat de mostrar cap document. Durant la guerra, Zweig es va abocar a una campanya pacifista que el duria a l’exili, com el seu amic, el premi Nobel francès Romain Rolland, que des de Ginebra se situava Au-dessus de la mêlée de l’enfrontament europeu. Per al lector d’avui Zweig simbolitza com cap altre intel·lectual els valors de democràcia, civilitat, humanisme i antibel·licisme que han afermat el projecte europeu d’ençà de 1945.

Ara, si bé l’autor de Carta d’una desconeguda va acabar la guerra com a apòstol de la fraternitat europea, l’any 1914 no la va començar ben bé així. El món de 1914, publicat per Ela Geminada, ens mostra un Zweig nacionalista i admirador dels valors d’Alemanya, molt poc coherent amb el relat que ell mateix fa de l’època a les seves memòries. Enquadrat com a redactor als arxius de l’exèrcit austríac, Zweig va portar a term
e una breu però important activitat com a propagandista de guerra. Tal com escriu el prologuista de l’edició, el professor Antoni Martí Monterde, “la insistència amb què Zweig afirma en les seves memòries que, fins i tot vestit d’uniforme, actuava com un pacifista, forma part d’un relat que acaba creant un futur inexistent per a aquell passat quan era present, donant per fet el que no va fer-se o, si més no, va fer-se d’una manera molt diferent”.

La majoria de biògrafs de l’escriptor han passat de puntetes sobre l’activitat de Zweig en els mesos immediatament posteriors a la declaració de guerra, malgrat que els seus articles es van publicar a la Neue Freie Presse o el Berliner Tageblatt. A “Unes paraules sobre Alemanya”, tot un al·legat pangermanista, Zweig afirma: “El neguit d’Alemanya és avui el mateix que el nostre, la seva alegria és la nostra alegria, i cada soldat que lluita sota la seva bandera és un dels nostres”. O, en descriure la Viena de la mobilització -d’una manera tan diferent de com ho fa a El món d’ahir -, escriu: “Per res del món hauria volgut deixar de veure com aquesta ciutat, tan famosa per la seva alegria, en l’hora greu va trobar una noble i nova dignitat, un silenci que resultava més eufònic que la seva música de sempre, i una calma meditabunda que em sembla més valuosa que la seva alegre agitació habitual. Mai em va semblar tan digna de ser estimada, i m’alegro d’haver-hi pogut ser precisament en aquesta hora”. Fins i tot en l’ambigu comiat als amics de l’altre costat de trinxera, rememorat anys després com un lament, Zweig hi diu: “Ara ja no sóc el mateix que es reunia amb vosaltres, he canviat de dalt a baix i el que en mi és alemany inunda el meu sentiment”.

 Com diu Martí Monterde, “és necessari llegir Zweig, tot Zweig, llegir-lo doblement, per entendre les contradiccions, les paradoxes, perquè són les nostres, les de tots els europeus”. El mateix Zweig ja prevenia contra les biografies heroiques, tan necessàries -en paraules seves- des de Plutarc per a la formació de la joventut, però tan propenses a albergar la falsificació de la història. La fascinació que obnubila els clarobscurs del personatge és un dels riscos contra els quals s’ha de prevenir el biògraf si no vol escriure vies des saints. Les biografies imperfectes solen ser les més reals, vives i veritables, i, com la biografia de Stefan Zweig, també a casa nostra algunes biografies no podran obviar els passatges més controvertits, perquè és la imperfecció la que ens dóna la complexa i total dimensió de l’home.

15 de novembre 2014

La curiositat històrica (Publicat a Valors)

Cap a 1911, el pensador Eugeni d’Ors, cappare del moviment noucentista, començava un breu assaig amb les paraules següents: “Com el riure i com la paraula, la curiositat és pròpia de l’home. Un gos o un ximpanzé coneixen només obscurament els objectes que, d’una manera immediata, es relacionen amb les necessitats o amb els hàbits de la seva vida: cap temptació els porta als altres objectes que, de moment, no estan inclosos en l’angle de llur utilitat. Però un instint superior porta a l’home, precisament, amb més vivesa vers aquests objectes que, per un instant, li són inútils. L’home és un animal curiós”.

La curiositat és, doncs, una característica inherent a la humanitat (a l’home i la dona, òbviament) i ens diferencia de la resta d’éssers animal. Mare de les ciències –humanes i inhumanes–, motor del progrés i atzar de les més destacades descobertes científiques. A la curiositat, sovint ens la trobem en la forma més ingènua i frívola, com la més pura tafaneria. D’altres vegades, i més ben guiada ha comportat l’inici d’una carrera fulgurant i meteòrica en el món de l’acadèmia. Innata o adquirida, la curiositat també hauria de ser la pedra angular de la professió periodística i de la investigació sobre el passat recent o remot.

“Se topen els vostres amb quelcom de nou. ¿Us interessa tot seguit...? No ho cregueu pas. La curiositat no es “desvetlla”. –Ai de la curiositat que hagi de desvetllar-se! La veritable mai dorm. Tot interès és la continuació d’un interès... –Penso àdhuc que res de certa tanca allò de que la curiositat comenci en una determinada hora de la infantessa. Sospito que, quan les criatures naixen, ja ho fan per una curiositat– per l’esperit d’investigació...” havia escrit el mateix Xènius, uns anys abans, a La Veu de Catalunya.

La passió de l’arqueòleg, la dèria del medievalista, la il·lusió de de l’historiador o la obsessió del periodista deriven d’aquesta primigènia i innata curiositat. Amb els ulls sobre pergamins, esteles, restes ceràmiques, ossos o restes d’ADN, testaments, declaracions jurades, diaris personals, manuscrits o fotografies, les revelacions sobre els homes i dones del passat neixen d’aquest esperit d’investigació.

Gràcies a la curiositat hem pogut reconstruir el passat, acostar-nos cada vegada més, amb un zoom més precís als nostres antecessors en el pas per la vida. Però, malgrat les afirmacions decidides del Pantarca, a vegades costa de veure aquesta curiositat. No em sé explicar, per exemple, com un estudiós centrat en una preciosa recerca històrica, sovint altament especialitzada, pot obviar pistes ocultes en els textos en que treballa, pot deixar de banda noms que criden l’atenció com espurnes incandescents. Noms i dades que sovint et porten al lector fer-ne la genealogia completa, a discórrer pels viaranys més insospitats. Quan em trobo amb això, no puc deixar de pensar que, com diria el paleontòleg Eudald Carbonell, encara no som humans. O almenys encara no ho som del tot.

19 d’octubre 2014

La caricatura de Xammar (Publicat a Núvol)

L’Any Xammar culmina al Palau Robert amb l’exposició “Eugeni Xammar: el periodista que ens va explicar el món”, en reconeixement a la tasca que va portar a terme un personatge rellevant del periodisme i la cultura catalana. La mostra es pot visitar a la Sala 4, del 16 de setembre al 31 de gener. La mostra, que té com a comissari el periodista Joan Safont, està centrada entre els anys 1914 i 1945. El mateix Safont defensa avui Xammar de les simplificacions a què l’ha sotmès Lluís Bassets des d’El País.

L’any 1972, el mateix any que la periodista Montserrat Roig s’acosta a l’Ametlla del Vallès per entrevistar-lo i quedar fascinada per aquell “llop sentimental i escèptic”, Eugeni Xammar és dibuixat per Jaume Passarell. El ninotaire badaloní, antic company de redacció, no només signarà una caricatura en que el vell corresponsal no perd ni l’elegància anglesa ni el cigar de bon viant, sinó que el retratarà als seus llibres Homes i coses de la Barcelona d’abans i La Publicitat, diari català.
La setmana passada, Lluís Bassets, director adjunt d’El País, oferia una nova caricatura, fent-nos triar entre Agustí Calvet Gaziel o Eugeni Xammar. En un article propi d’un país binari com el nostre (on de cada cosa només n’hi pot haver o 0 o 1), Bassets contraposava el Gaziel “periodista del segle” i “sencer”, representant d’un “periodisme mirall”, d’aquells que “no pretenen res més que reflectir fidelment en les seves llunes la fisonomia del temps” amb un Xammar “periodista efímer, sense obra”, “bon corresponsal amb les seves cròniques informatives” no obstant, però símbol del “periodisme reflector” sempre “al servei de causes, idees o directament interessos. […] En definitiva, periodisme gustosament depenent i militant”. Xammar quedava reduït a un simpàtic gasetiller que deu la seva fama, no tan al seu efímer (?) periodisme –curiosa aquesta valoració– com a la seva condició de militant polític.
Crescut a la Barcelona fin de siècle, saltataulells d’educació autodidacte, aprenent d’idiomes, jugador de futbol, melòman i col·laborador de diferents publicacions, com La Tralla o El Poble Català, Eugeni Xammar, com Gaziel, fa la seva entrada definitiva al periodisme amb la Gran Guerra. Primer per a El Día Gráfico i, posteriorment, per a La Publicidad, Xammar farà de corresponsal a la capital britànica i viatjarà al front britànic, a França. Després de la guerra, Xammar s’establirà en un país del qual no coneix la llengua però que n’augura una gran possibilitat de notícies: Alemanya. Durant més de deu anys i per a diferents diaris serà un testimoni d’excepció de la degradació política, social i econòmica de la República de Weimar que va possibilitar l’ascens de Hitler. Un testimoni de gran valor recollit al volum L’ou de la serp, traduït i editat a Alemanya des de 2007.
Xammar fou, per davant de tot, un periodista. Així es definia en carta a l’escriptor Carles Rahola: “Ni escriptor ni, encara molt menys, publicista”. Tampoc prosista, ni intel·lectual, ni consciència moral. Simplement, periodista-observador des de Londres, París, Berlín, Moscou, Praga, etc. Una modesta consideració de periodista que no impedí que el desaparegut Jaume Vallcorba inclogués la seva obra –tant les memòries Seixanta anys d’anar pel món, com els diferents reculls d’articles i les cartes amb Josep Pla– en un catàleg on Xammar dialoga amb Stefan Zweig, Joseph Roth i d’altres testimonis de l’Europa d’entreguerres.
És cert que no ocultà mai el seu catalanisme de militant històric de la Unió Catalanista. Des de Berlín, als anys 20, amb Pla fan una entrada de cavall sicilià en el debat periodístic català, combatent la provincialització de Catalunya. L’any 31, demanarà el vot per Acció Catalana i es posarà a disposició del president Macià, com recordava Bassets. Tot i això, el seu esperit insubornablement crític el farà ser molt escèptic amb les possibilitats de la República, i a les pàgines del Be Negre farà sang contra pràcticament tothom, dels anarquistes als feixistes, de Companys a Cambó, de La Veu de Catalunya a La Vanguardia. Amb l’esclat de la guerra, i essent diplomàtic republicà, es posarà al servei de la legalitat, a pesar de tot. Liberal i antifranquista, condemnat i exiliat, el seu personalíssim compromís cívic el portarà al silenci. La pèrdua de contacte amb el lector i la crítica implacable tant contra la revista Destino –representant del “col·laboracionisme”– com contra Serra d’Or –publicació “monàsticoprogressista”– faran que Xammar quedi deslligat de la tradició periodística catalana, i encara avui als nostres dies sigui susceptible de reducció.
Intentar tornar a lloc les línies tortes d’una caricatura és sempre una feina ingrata. Ho he volgut fer amb Xammar. M’imagino que també ho serà fer-ho amb la caricatura de Gaziel, convertit en mera cita per Mariano Rajoy, en un article en català, publicat recentment a El País.

12 d’octubre 2014

Turistes, al capdavall (Publicat a Valors)

Des dels Jocs Olímpics de 1992, Barcelona ha esclatat com a capital turística. Visitants de tots els continents la situen entre les seves preferències, i en temps de crisi, la primera indústria de la ciutat ja és el turisme. Del turisme tots en vivim, se’ns diu resignadament, mentre cada vegada ens sentim més estranys a la ciutat. Una ciutat que cada vegada s’assembla més a un parc temàtic, disposada a satisfer i servir al passavolant, però incòmoda i, fins i tot, hostil al veí. És evident que en aquest estat, el malestar havia d’aparèixer un moment o altre, i aquest estiu hem estat testimonis de diverses protestes veïnals que venen a dir que ja n’hi ha prou de desgavell i descontrol. A priori se’n culpa als apartaments turístics, mentre el poderós lobby hoteler s’afanya a afegir-se a la denúncia, desviant l’atenció.

Però, no vull centrar-me en el tema barceloní sinó en el caràcter despectiu que ha adoptat el mot turista. O bé, l’argòtic guiri. El turista és observat com a representant d’una forma de viatjar adotzenada, d’usos xarons i vestimenta de poc gust, víctima de tots els hams i paranys de la picaresca, permanentment descol·locat, tot i que arribi a tot arreu com a cal sogre. Lloret, Calella, Benidorm, serien els ecosistemes i el ramat darrera el pastor-guia el seu hàbit natural. Japonesos, escandinaus, russos, americans, francesos, anglesos, alemanys, belgues o italians, tots al mateix sac del nostre punt de vista burleta.

El turista sempre és l’altre. És impossible reconèixer-nos en la caricatura del guiri, si ens creiem que nosaltres ens adaptem a la ciutat o al país que visitem a l’estiu, com a bons camaleons. Tant hi fa que anem amb la càmera penjada i la guia Lonnely Planet (O Trotamundos) a la mà. Tant és que ens fem selfies convulsivament o comprem els souvenirs més autèntics –“fets a mà” en factories de l’Extrem Orient. És igual que acabem comparant Times Square amb la Plaça Major de Vic, o el Taj Mahal amb Montserrat. No passa res si al tercer dia acabem enyorant el pa en tomàquet...

Desenganyem-nos, tots som o hem estat turistes seguint un guia que explica el que sap, el que pot o el que li dóna la gana. Hem picat, pagant la turistada al restaurant més pretensiós i immenjable on ens han seduït. Hem caigut en paranys, en timos i en compres innecessàries. Hem passejat per entorns on només ens hem creuat amb els nostres homòlegs, turistes d’arreu del món, sense passar de la superfície de la ciutat on ens trobem, mentre hem fet arrufar el nas al local que no es beneficia del nostre riu de l’or.

Potser en el passat va existir una forma de viatjar pausada, basada en l’aprofundiment cultural, en la descoberta, en l’empatia i en el bon gust. Un viatjar de privilegiats i minoritari. Són les imatges i els dietaris del viatgers de la Bélle Époque. Però, qui ens diu que aquests viatgers llunyans no arribaven a Egipte o a Grècia a ser servits i ser enredats a qualsevol basar de quincalleria?

06 d’octubre 2014

Amadeu Hurtado: Abans i després del 6 d'Octubre (Publicat al diari Ara)

A bans del sis d’octubre d’Amadeu Hurtado és el millor testimoni per conèixer la gènesi de l’episodi d’avui fa 80 anys. Advocat de la Generalitat en el conflicte sobre la llei de contractes de conreu davant el Tribunal de Garanties Constitucionals -un tribunal més polititzat que l’actual TC-, Hurtado va intentar resoldre l’assumpte entre els dos governs, mentre a Catalunya i a Espanya s’iniciava una escalada de tensió entre la dreta al poder i l’esquerra que veia perillar la República, que feia presagiar un xoc. Hurtado no se’n va sortir, però el seu dietari ja és un clàssic. I, darrerament, les plomes més assenyades de la tercera via hi apel·len sovint davant l’actual procés sobiranista. Alguns sospiren, fins i tot, per un “nou Hurtado”. Sóc reticent a deslligar un personatge del moment històric que va viure, però, davant l’ús sistemàtic de la seva figura, em sembla adequat aportar algunes idees sobre el pensament polític d’Amadeu Hurtado.


Catalanista i republicà, liberal, escèptic i afrancesat, don Amadeu és una de les rara avis més fascinants de la història política de Catalunya. Company de generació de Coromines, Cambó i Carner, abandona ben d’hora la disciplina del federalisme històric, i representant els sense partit forma part de la Solidaritat Catalana. Com a parlamentari és l’encarregat de presentar públicament allò que Joan Maragall defineix com L’Alçament : “ Repetiremos constantemente aquí, porque es verdad, una y cien veces, que somos representantes del pueblo; y vosotros, a pesar de oírlo, continuaréis juzgándonos como representantes de un partido. No somos realmente un partido que aspire a gobernar; somos un pueblo que aspira a vivir ”.

Hurtado es defineix sempre com a advocat, observa la política com un plet jurídic i, com tots els seus representants -d’Almirall a Maragall, de Prat de la Riba a Pujol-, concep el catalanisme com una forma de reformar Espanya. Al mateix discurs al Congrés no s’està de dir, però: “ Yo sé que no existe aquí quien pueda levantarse, como no se ha levantado hasta ahora en Cataluña, afirmando en separatismo; pero si lo hubiese en Cataluña, si lo hay, no os puede estrañar a vosotros, y no os debe estrañar, porque, si es posible que aun hoy llegue a la política el espirítu perdurable del Conde Duque de Olivares, ¿qué de extraordinario tiene que pueda resurgir en Cataluña el espíritu de Pablo Claris? ”
Però el catalanisme d’Hurtado no poua tant en la història com en la voluntat de futur: “L’esperança o la certitud d’una energia”, com afirma a les seves memòries. En la conferència L’actual depressió de l’esperit patriòtic i civil de Catalunya, pronunciada al CADCI l’any 1920, dóna forma a la idea: “Catalunya s’ha preocupat d’una manera exclusiva de veure respectada la seva personalitat, com una mena de patrimoni material susceptible de perdre’s si no se la defensa. Això, que és una debilitat, una llastimosa falta de fe en la força del sentiment nacional, ha donat a Catalunya un encongiment, un esperit casolà i recelós, que les generacions actuals no han lograt desvanèixer. [...] I sense haver formulat mai la pregunta de si la nostra personalitat reconeguda té un objecte com a factor de la vida universal, hem fluctuat entre submissions i rebel·lies des de l’origen de la nostra nacionalitat fins avui, fent exclamar a Voltaire que, essent Catalunya el poble més gelós de la seva llibertat, sempre ha sigut sotmès per un altre”.

Amic i assessor àulic del president Macià, conseller i diputat a les Corts Constituents, les conseqüències del Sis d’Octubre el toquen de prop: el seu fill Odó, tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, és detingut i empresonat. Com a advocat defensa alguns encausats, i s’implica en la petició d’indult per als comandants Pérez Farràs i Escofet, condemnats a mort. A l’exili es preguntarà ¿Cal revisar el catalanisme? : “Tota la potència, tota la cultura i tota la grandesa de Catalunya és un homenatge permanent al català desconegut que, en els intervals que li deixen lliures les nostres trifulgues, encara té ànima per a fer l’esforç de plantar una nova fita en el camí de la nostra ascensió”.
Tot això es pot trobar al llibre Pensament polític i social, recull de conferències, discursos parlamentaris i articles aplegats pel seu fill Víctor. Un text que pagaria la pena de recuperar. Potser només hi manca el darrer discurs d’Amadeu Hurtado. Un parlament de gràcies als Jocs Florals de Montpeller del 1946, clos amb una admonició memorable: “Una pàtria malferida no serà mai una pàtria morta”.

17 de setembre 2014

Xammar i el fals dilema entre catalanisme i cosmopolitisme (Publicat a Racó Català)

A Catalunya durant molts anys es va tallar qualsevol debat sobre el futur polític país amb una frase feta que deia que “el nacionalisme es cura viatjant”. Era una divisa usada per la versió local i desdibuixada d’un fals cosmopolitisme que no hi veia més enllà del castellà i que se sentia totalment distant, quan no al·lèrgic, a qualsevol demostració cultural en català. Potser en alguns moments ens vam poder arribar a creure que una cultura catalana de primera divisió era contrària als temps moderns, i per tant, totalment incompatible amb l’obertura al món. Que el catalanisme era una relíquia que calia abandonar en favor de la dissolució en les grans cultures del món (la castellana per davant de qualsevol altra, és clar).

Molts anys abans que intel·lectuals i polítics de curta volada i interès claríssim ens situessin en aquesta disjuntiva perniciosa, hi va haver un periodista, diplomàtic i traductor que es va passar més de mitja vida voltant el món, vivint i treballant a l’Argentina, França, Anglaterra, Alemanya, Suïssa o els EUA, sense abdicar mai del seu profund i insubornable catalanisme. Eugeni Xammar (1888-1973) va marxar molt jove de Catalunya, per culpa d’un pecat de joventut i de la seva deserció de l’exèrcit espanyol –objector de consciència, avant la lettre!– i el que havia començat com una afició més en una formació de típic saltataulells barceloní va acabar convertint-se en professió. Des de l’esclat de la Gran Guerra fins a l’inici del seu exili, una vegada acabada la guerra civil i essent un fet que els aliats no farien fora el general Franco, Xammar va mantenir un viu contacte amb el lector català, al qual va fer present l’actualitat mundial que ell mateix estava vivint per diaris com La Veu de Catalunya, La Publicitat, Iberia o El Be Negre. Des de Londres va viure la mobilització aliada i va trepitjar els fronts de guerra a França. Des d’Alemanya va viure la humiliació del tractat de Versalles, la gran inflació i el trontollar polític i social de la república de Weimar, fets que acabarien portant Adolf Hitler al poder. Des de Moscou va veure de primera mà el caire totalitari que prenia la URSS. I des de Txescolovàquia va veure com les noves nacions sorgides del desmembrament dels imperis permetien a Catalunya en somiar en la seva llibertat.

Perquè, tot i els anys viscuts lluny de casa, Xammar no va deixar mai de tenir present la llibertat del seu país. Sempre es va considerar fidel als principis de la vella Unió Catalanista, però això no li va impedir admirar Enric Prat de la Riba, mantenir contacte amb Cambó i, alhora, amb els exiliats de la dictadura de Primo de Rivera, participar en les campanyes electorals al costat d’Acció Catalana o situar-se a les ordres de Francesc Macià quan aquest va proclamar la República Catalana. A l’article “Un vot de lluny”, publicat poc abans de les eleccions d’abril de 1931, havia fet una autèntica professió de fe ideològica: “Des del meu primer article no he fet altra cosa que contribuir, fos amb una ploma o una màquina d’escriure, a la restauració del sentiment de dignitat nacional a Catalunya. Perquè sóc catalanista de tota la vida, i -de tota la vida-republicà. Primer catalanista i després, per catalanista, republicà. Ni regionalista, ni nacionalista, ni centrista, ni col•lectivista, ni socialista, ni radical, ni comunista, ni sometenista de barret fort, ni sindicalista, ni esquerrista, ni dretista, ni anarquista de Terrassa, ni -menys que res- monàrquic, això és: súbdit del rei d’Espanya. És catalanista el que posa, per damunt de tot, la llibertat de Catalunya. Per damunt de tot, de tot, de tot. Per damunt de la vanitat i de l’interès. Per damunt de les malvestats dels temps. Per damunt dels disbarats i de les febleses dels homes. Qui no vol la llibertat de Catalunya per damunt de tot, no és catalanista. Si diu que ho és, comet un delicte d’usurpació.” I és que “Els catalans pels quals la llibertat de Catalunya no és la passió dominant són uns senyors que m'acaben la paciència” va arribar a escriure.

Liberal i antifranquista –Josep Pla dir que era el més autèntic de tots els que havia conegut – el seu catalanisme de pedra picada el va portar a conjurar-se a no tornar a escriure a Catalunya mentre no ho pogués fer lliurement i en català. El patriotisme era germà siamès del silenci. Des de l’exili, exercint de traductor als organismes internacionals, allunyat del lector a qui havia estat tan pròxim durant 25 anys, no es va estar de fustigar la traïció dels intel·lectuals “col·laboracionistes” amb el franquisme –inclòs el seu amic Pla– i la provincialització de Catalunya, un dels fenòmens que més l’irritaven. “Jo parlo correctament set llengües. N'escric amb relativa correcció cinc. Nogensmenys, els documents bilingües catalano-castellans no els entenc. I quan dic que no els entenc, vostès ja m'entenen. Vull dir que els entenc massa” va escriure cap als anys seixanta.

Avui, quan tants catalans que viuen fora de Catalunya, emigrats econòmics, brillants estudiants i acadèmics, emprenedors i periodistes constitueixen una permanent ambaixada de la Catalunya que lliurement vol decidir el seu futur polític, l’exemple d’un Xammar realment cosmopolita, bon coneixedor de la realitat europea, poliglota, analista brillant –els seus articles sobre la situació alemanya d’entreguerres s’han publicat a Alemanya i han estat lloats internacionalment– i catalanista de soca-rel es fa més present que mai. I és que sovint és viatjant que descobreixes que Catalunya pot ser perfectament un país com qualsevol altre. Ni més, ni menys, però com qualsevol altre del concert de les nacions lliures del món.

11 de setembre 2014

El bicentenari de 1714: l'11 de setembre de 1914 (Publicat a El Matí Digital)

L’11 de setembre de 1914, ara fa cent anys, va ser ben diferent dels celebrats a Barcelona d’ençà de l’inici de les commemoracions en remembrança, que havien tingut com a origen la missa en honor dels màrtirs de 1714 organitzada a Santa Maria del Mar l’any 1886 –oficiada pel canonge Collell i amb l’assistència d’Àngel Guimerà i Valentí Almirall-, i que a partir de 1900 seria assumida per la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, que encara la celebra avui dia. No només perquè feia dos cents anys justos de la caiguda de Barcelona a mans de les tropes del Borbó, sinó perquè era la primera celebració de la diada patriòtica catalana des de la constitució, pocs mesos abans, de la Mancomunitat de Catalunya, el primer govern pròpiament i íntegrament català des de la desfeta de dos segles abans. Ho havia recordat el seu president, Enric Prat de la Riba, en el seu discurs de presa de possessió: “La Mancomunitat clou un període i n'obre, n'inicia un altre. Cloem el període que comença amb la caiguda de Barcelona, amb el Decret de Nova Planta, amb la supressió del Consell de Cent i de la Generalitat; i n'iniciem un altre, que és el demà, que és l'esdevenidor, que és el desconegut”. Amb una gran voluntat i ampli suport polític, amb pocs recursos i competències però gran ambició i un programa complet de modernització, culturalització i nacionalització de Catalunya, la Mancomunitat posava en marxa un nou país.

L’entusiasme catalanista es respirava per tota la ciutat. Per commemorar la data assenyalada del bicentenari s’acabava de traslladar l’estàtua de Rafael Casanova, del seu emplaçament original al Saló de Sant Joan, davant l’Arc del Triomf, a la Ronda Sant Pere, on va caure ferit el conseller en cap de la ciutat. Entitats patriòtiques, orfeons, ateneus, partits polítics i ciutadans desfilaren amb corones de flors, lluint estendards i banderes. El CADCI, l’imprescindible sindicat que agrupava els dependents d’indústria i comerç, va regalar una gran senyera al consistori de Barcelona, l’alcalde del qual era en aquell moment accidentalment el cèlebre polític i industrial Joan Pich i Pon. El batlle va fer-la hissar al portal de l’Ajuntament, afirmant tot cofoi en un dels seus prodigis oratoris: “Ara ja som tots autonomistes”. La diada, però, no era ben bé una jornada del tot pacífica i festiva, ja que les autoritats policials dirigides per un altre vell conegut, José Millán Astray, no dubtaren en reprimir fortament els joves que s’atrevien a cridar “Visca Catalunya Lliure!”, per la Rambla.

Però, aquell divendres 11 de setembre de 1914 hi havia un altre fet que clamava l’atenció dels barcelonins: Feia un mes que havia esclatat la gran conflagració bèl·lica europea i a la riba del Marne, París es veia assetjada i França s’hi jugava futur. Comandats pel generalíssim nord-català Josep Joffre i gràcies a la intervenció providencial de la guarnició de París del general Gallieni, arribada en taxi al teatre d’operacions, els francesos havien aconseguit aturar i fer retrocedir les tropes alemanyes. La notícia corria de boca en boca entre els congregats aquell dia, molts d’ells apassionants francòfils com bona part del nacionalisme català. Com explica l’advocat i polític Amadeu Hurtado al seu llibre de memòries: “Molts catalanistes feien observar amb goig que la gran batalla començada cinc dies abans, havia acabat amb la victòria del general català Joffre l’onze de setembre de 1914 i s’ho prenien com una revenja a dos segles de distància dia per dia de la desfeta catalana de 1714”. L’agitació de la guerra, en la qual figurava el principi de les nacionalitats com a motivació idealista, era ben patent en el moviment catalanista. Uns fulls volants impresos per la Unió Catalanista afirmaven: “Irlanda, Sèrbia, Bohèmia, Polònia, la Itàlia irredempta... Catalunya?”

09 de setembre 2014

L'Estat Islàmic i què significa ser modern (Publicat a Valors)

“Aquesta gent no té lloc al segle XXI” va afirmar Barack Obama sobre l’Estat Islàmic, després de l’assassinat públic de James Foley, segrestat l’any 2012 a Síria. En una declaració de premsa just després de confirmar-se la mort del periodista americà, el president dels Estats Units va qualificar els gihadistes de “càncer que cal exterminar”, situant-los en el punt de mira i comprometent-se a aturar la bogeria sanguinària que estan protagonitzant des que van fer-se forts a les dues bandes de la frontera entre Iraq i Síria, conquerint ciutats clau com Mossul i portant a terme una autèntica neteja ètnica contra cristians, iezidis i xiïtes en nom de la interpretació més rigorista de l’Islam, mentre alhora, proclamaven un califat que havia d’estendre’s per tot el món musulmà –també l’antiga Al-Andalus– sota l’ègida del seu líder Abu Bakr al-Baghdadi

 Però, és realment l’Estat Islàmic –abans conegut com Estat Islàmic d’Iraq i el Llevant– una regressió medievalitzant, incompatible amb la nostra era? O, és, per contra, la versió més aconseguida i radical d’un moviment antioccidental absolutament modern? Al seu llibre Al-Qaida i què significa ser modern, publicat poc després de l’atac a les Torres Bessones i dedicat precisament al grup islamista global, el professor de la London School of Economics John Gray, afirmava: “No hi ha tòpic més esbalaïdor que aquell que descriu Al-Qaida com un retrocés a l’Edat Mitjana. Al-Qaida és un producte derivat de la globalització. [...] El seu aspecte més destacat –la projecció a nivell internacional d’una forma privativa de violència organitzada– resultava impossible en el passat. De la mateixa manera, la creença que és possible precipitar un nou món a través d’actes de destrucció espectaculars tampoc no es troba en cap moment de l’era medieval”.

Hi ha molts indicis per continuar afirmant la tesi del pensador liberal, ja que més enllà de la recuperació de l’antic nom de califat –entroncat no pas el dels monarques otomans destronats al segle XX, sinó amb l’origen de l’Islam–, l’Estat Islàmic té molts trets propis de la història contemporània. En primer lloc, i superant la franquícia global del terror creada per Ossama Bin Laden, es planteja controlar i governar sobre el territori. Això de per sí no és essencialment modern, però sí que marca distàncies amb els seus antics mentors, basant el seu domini en la forma de l’estat-nació, la creació més preuada de l’Occident modern. Igualment, l’ús del terror com a forma de domini, no ens remet als Omeies sinó a les diferents encarnacions del mal il·lustrat, des de Robespierre a Stalin, passant per Hitler.

Alhora, el finançament rebut dels emirs petrolers del Golf propietaris dels vaixells insígnia d’Occident –futbol i mitjans de comunicació–, el reclutament massiu de joves combatents occidentals –el mateix assassí de Foley sembla ser de nacionalitat britànica– que canalitzen el seu descontentament social i personal a través de la follia nihilista de base religiosa, i l’ús essencial i, gairebé, obsessiu que fan de les xarxes socials i d’Internet, fan sospitar que la darrera encarnació del mal no és un fantasma del passat sinó un malson de la contemporaneïtat.

31 d’agost 2014

Noucentista universal (Publicat a El Matí)


No per esperada, la notícia ha estat menys sentida. Tot i que els diaris ja feia dies que tenien la necrologia a punt, el dol s’ha estès ràpidament pel món literari i cultural, especialment entre els lectors i amants dels bons llibres. Un món de les lletres que ha coincidit, en una estranya unanimitat impròpia del nostre país de petites i mesquines capelletes, en reconèixer la gran pèrdua que suposa la mort a 64 anys de l’editor i intel·lectual Jaume Vallcorba Plana.

Els records que guardo de Jaume Vallcorba són mínims, però probablement suficients per donar el to de l’enorme llegat que ens deixa el fundador de Quaderns Crema. La primera trobada, o coincidència, amb Vallcorba va ser a Girona, en el marc del Congrés Internacional Charles Maurras a Catalunya, organitzat per Xavier Pla, de la UdG. Impecablement vestit, assegut a primera fila, curiós i vehement, segur i de maneres tan refinades que podien semblar insolents, aviat va convertir-se en el centre de la jornada. Acabava d’editar la biografia del maître à penser de l’Action Française, que tanta influència va tenir a Catalunya, i tot i la presència de l’autor, Vallcorba va ser qui va desplegar en el seu discurs tota mena de suggeridors enunciats que la concurrència no sempre va ser prou àgil per a captar. Jo llavors era poc més que un estudiant de màster de periodisme, que tot just deixava enrere l’efímera carrera de jurista, i m’hi vaig acostar amb precaució i timidesa. Vallcorba era al darrera de bona part de les lectures que m’havien fet créixer. Exquisit però distant, em va animar en l’estudi que estava preparant sobre Iberia, publicació que coneixia perfectament arran de la seva tesi sobre Josep Maria Junoy, un dels puntals de la revista i autor de la seva pàgina més cèlebre. Al sopar posterior, vaig tenir el privilegi de fer d’oient a la taula del Vallcorba més proper i expansiu, el qual compartia confidències i feia girar la roda dels records. Posteriorment, tot i uns correus electrònics per establir una cita que no vam arribar a celebrar per culpa de les seves nombroses obligacions internacionals, ens vam retrobar fa mesos a l’Ametlla del Vallès, a l’inici de l’any Eugeni Xammar, asseguts al costat dels nostre estimat i comú amic Amadeu Cuito. Vaig tornar a ser testimoni del Vallcorba erudit, capaç de moure’s amb flexibilitat i facilitat per tota cultura europea mentre, amb tota originalitat, situava el periodista català dins la llarga tradició del jueu errant. Poc després vaig saber de la greu malaltia que finalment se l’ha endut.

En aquestes anecdòtiques ocasions, Vallcorba ja fer gala d’una de les característiques més determinants de la seva carrera d’editor: La voluntat de recuperar, posar a l’abast i ressituar la tradició catalana –Ors, Sagarra, Foix, Xammar, Ferrater o Junoy– en sintonia amb la gran tradició europea, sense xovinismes ni melindrismes sentimentals. Cap distinció especial ni espacial entre els millors autors catalans i els seus corresponents francesos, italians o alemanys de l’època, la cultura vista com un tot i per tant, tampoc cap limitació ni distinció temporal, de les avantguardes als clàssics medievals, ni cap temor alhora de donar joc a nous autors que avui són figures consagrades.

Com tots sabem, a més d’editor Vallcorba ha estat un savi filòleg, deixeble d’altres savis, professor universitari, tipògraf i dissenyador... Un noucentista de cap a peus–no debades el símbol de Quaderns Crema ha estat la mediterraníssima atzavara– que ha contribuït a dotar d’universalitat i prestigi de la cultura catalana. Una universalització i un prestigi no sempre reixits. El país el que és i la seva proposta insubornable i elitista –en el millor dels sentits possibles– no sempre ha acabat obtenint els resultats esperats. En paral·lel, cal fer obligat esment a la seva obra editada en castellà a través d’Acantilado, fundada l’any 1999. Però, al món de l’edició en castellà, tot i les impagables descobertes, recuperacions o traduccions, mai no ha jugarà el paper determinant i essencial que va aconseguir en el món de l’edició catalana. No és pas exagerat afirmar que sense Vallcorba –cadascun dels llibres editats portaven el seu gust i la seva decisió personal– la cultura catalana seria avui més petita, més coixa, més reclosa, més provinciana.

El llegat que ens deixa Vallcorba tindrà llarga vida. Només cal fer una ullada a la biblioteca, i veurem quantes vegades es repeteixen a les lleixes els colors negre i vermell o blanc llis, marca de la casa, i quants llibres ens el recorden. El món d’ahir i Fouché, retrat d’un home polític d’Stefan Zweig, Seixanta anys d’anar pel món d’Eugeni Xammar, Sol, i de dol de JV Foix, La fascinació del periodisme d’Irene Polo, La il·lusió occitana d’August Rafanell, La magnitud de la tragèdia de Quim Monzó, Memòries d’Albert Speer, l’obra completa de Xènius, La vida del doctor Samuel Johnson de James Boswell, poemaris de Robert Frost i W.H. Auden, els Dietaris de Joan Estelrich, Història d’un estat clandestí de Jan Karski, Abans del sis d’octubre d’Amadeu Hurtado.... Fins i tot una cançó de Duble Buble, “M’estimes tant que m’abonyegues”, signada amb Quim Monzó. L’agraïment és sincer. Descansi en pau Jaume Vallcorba Plana.

29 d’agost 2014

Pas d'histoires? (Publicat a El Singular)

Aquest 2014 fa cent anys de l’inici de la Gran Guerra, el conflicte que va fer entrar al món al segle XX i va capgirar Europa. L’estat espanyol de seguida es va declarar neutral, però a Catalunya el debat apassionat entre aliadòfils i germanòfils va connectar amb les aspiracions del país. El catalanisme, particularment el liberal i republicà, va ser majoritàriament pro aliat, associant la victòria de França i Anglaterra a la idea d’un nou estatus polític per a Catalunya, impulsat i imposat a Espanya per les democràcies liberals vencedores. Amb l’entrada dels Estats Units a la guerra i la proclamació dels 14 punts del president Wilson, entre els quals es trobava el dret d’autodeterminació, la passió aliadòfila paral·lela al plet autonomista es va intensificar. Com explica Josep Maria Sagarra a les seves imprescindibles Memòries, la celebració de la victòria aliada a Barcelona va ser per tornar a la vida un mort. Al ritme de La Marsellesa, Catalunya creia que la seva hora era arribada. Des de l’inici de la guerra, manifestos, articles, cròniques, visites al front, banquets i revistes –com Iberia, dirigida per Claudi Ametlla i amb una nòmina de col·laboradors formada per Antoni Rovira i Virgili, Alexandre Plana, Màrius Aguilar o Eugeni Xammar–, havien contribuït donar una imatge precisa dels sentiments aliadòfils de bona part de la societat catalana. A més, un miler de voluntaris catalans –a l’Assemblea Nacional francesa el diputat Brousse va arribar a parlar de 12.000 combatents– havien lluitat enrolats en la Legió Estrangera francesa, molts d’ells caiguts en el camp de l’honor als fronts. 

La internacionalització del cas català es creia possible, l’any 1918. A l’inici de les reunions de París, que acabarien amb la signatura dels diferents tractats, el líder de la Lliga Regionalista Francesc Cambó preparar el viatge cap a la capital francesa per posar sobre la taula el dossier de Catalunya, però les autoritats franceses van impedir el viatge. El comte de Romanones va córrer espantat cap a París per assegurar-se que no hi hauria cap concessió als catalans. Per les mateixes dates es digué que el també lligaire i exministre Joan Ventosa i Calvell s’havia presentat a les conferències de pau. Si més no, corregué el rumor, intencionadament impulsat per la premsa madrilenya, que el primer ministre francès George Clemenceau havia despatxat un grup de catalans amb un expressiu: “Pas d’histoires, messieurs, pas d’histoires!”. Fos com fos, allò que va començar com un rumor malintencionat ha acabat esdevenint història certa i, avui dia, periodistes i historiadors encara continuem repetint la facècia, donant-la per bona, sense comprovar-ne la veracitat.

Malgrat el seu origen apòcrif, el “pas d’histoires” de Clemenceau era una metàfora de la decepció del catalanisme amb una primavera de les nacions, que després d’arribar a Txecoslovàquia, Polònia, Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània, etc., no havia passat pel Principat. Tota la campanya a favor dels aliats, tots els esforços per fer conèixer la realitat catalana a l’exterior, tota la sang vessada i els tinters buidats pels intel·lectuals de més renom, no havien donat fruit més enllà d’unes condecoracions imposades pel mariscal Joffre als més conspicus aliadòfils del país, en el seu viatge a Barcelona l’any 1920. Per als guanyadors de la guerra, el discurs de les nacionalitats i el dret de l’autodeterminació només servia per desmantellar els imperis europeus, però no per afegir més incertesa al mapa d’Europa. Una altra oportunitat perduda pel catalanisme.

Aquesta setmana, la cancellera Angela Merkel ha donat suport públic a la política del govern espanyol sobre Catalunya, i fa uns dies la França del president Hollande i del premier Valls es va a alinear amb la nova monarquia espanyola. El “Pas d’histories” és possible que torni a aparèixer en cròniques i articles periodístics. Ja ens ho sabem: els estats són, en essència, defensors de l’statu quo i cap d’ells tindrà cap mena d’interès en moure les fronteres d’Europa, com qui juga a un trencaclosques. Les defenses de la llibertat i l’autodeterminació són usos habituals en la retòrica internacional, però s’acaba imposant la realpolitik dels interessos i l’estabilitat. Dit d’una altra manera, el món ens pot mirar, però no mourà ni un dit per ajudar al procés català.

Ara bé, tampoc podem oblidar que les paraules de Clemenceau són una invenció de cafè madrileny convertida en gasetilla i finalment arribada als llibres d’història. És possible que els catalans de 1919 pequessin d’il·lusos, d’ingenus o d’innocents, però també sabem que ja llavors el govern espanyol va fer mans i mànigues per evitar qualsevol presència catalana a París i que la correspondència entre els consolats a Barcelona i els ministeris d’exteriors de les diferents potències era fluida. La lliçó és clara: no es pot esperar que els altres facin la feina, com qui mira passar els trens. Però, la història també ens ho diu: una vegada assolida la independència d’una nació, les coses es precipiten d’una manera ben diferent i davant d’una nova situació el reconeixement internacional passa a analitzar-se sobre la utilitat i la conveniència del nou estat, amb realisme i pragmatisme (excepte en el cas d’Espanya, òbviament, com podem observar amb Kosovo). De més verdes n’han madurat! Potser aquest serà el moment per a què la carpeta catalana oberta fa cent anys arribi, per fi, a la taula de totes les cancelleries. Arreveure!

22 d’agost 2014

L'ofec de l'estètica (Publicat a El Singular)

L’any 1906, l’escriptor i filòsof Miguel de Unamuno fa un viatge de tres setmanes a Barcelona. Invitat per l’Ateneu Enciclopèdic Popular, el professor de Salamanca té l’oportunitat de viure de prop l’agitació desencadenada a Catalunya arran de l’assalt al Cu-cut!. Un moviment de protesta contra la Llei de Jurisdiccions que aviat agafaria forma política en la unitat del catalanisme, la Solidaritat Catalana, candidatura que acabaria aplegant dels carlins al republicans. Durant aquells dies, a banda de celebrar-se el primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, es portà terme el gran míting monstre, “L’aplec de la protesta”, un gran acte polític que arribà a aplegar cap a 30.000 persones, i que va comptar amb l’assistència del mateix Unamuno. En un moment determinat, les infructuoses provocacions d’una colla de jóvenes bárbaros lerrouxistes van donar lloc a un moment de bellesa col•lectiva. Ho explica l’advocat, escriptor i diputat solidari Amadeu Hurtado a les seves memòries: “Aquell incident donava lloc a un dels més bells espectacles que he presenciat en reunions de grans multituds. Quan la gent va adonar-se que els avalotadors eren fora, va esclatar a la plaça un gran aplaudiment, i de sobte uns concurrents de la graderia agitaven els mocadors com una salutació a la massa amiga que es retrobava i per un contagi instantani, va aixecar-se en tots els indrets de l’ampli recinte un gran batec de milers d’altres mocadors. Durant uns minuts, sense sentir-se un sol aplaudiment, el públic es contemplava embadalit a ell mateix amb aquell immens voleiar d’ales blanques sota el cel blau d’un matí serè i lluminós de final d’estiu fins que retrunyia xardorosa una ovació delirant adreçada a la bellesa del moment viscut. [...] I al cap d’uns mesos d’una intensa campanya electoral, aquella mateixa multitud assegurava el triomf dels candidats de Solidaritat Catalana a les diputacions provincials....”.

Unamuno va referir-se a l’episodi en carta al poeta Joan Maragall, a qui havia conegut personalment després de cartejar-se des d’anys enrere, amb uns termes que, tot i mesurades paraules d’elogi pel civisme demostrat pels catalans, transmetien una crítica, com qui perdona la vida, a la puerilitat dels catalans observada en l’acte: “Y al lado de esto, una envidiable educación cívica en las masas, que las hace celebrar reuniones políticas, a veces de muchísima gente, como la que presencié en la Plaza de Toros el domingo 21 de octubre de este año, en medio del mayor orden y el más pacífico entusiasmo. Entusiasmo más sensual que apasionado, más estético que poético –es decir, creativo–: entusiasmo que se vacio en gran parte en un agitar pañuelos blancos, diciéndose para sí cada espectador: “¡Oh, que hermoso!”, y yo, al salir de aquel miting monstruo, del que llamaron aplec de la protesta, iba parodiando a aquel sacerdote egipcio cuando habló a Solón de los griegos, dicíendome para mi mismo: “¡Ay barcelones, barceloneses, siempre sereis unos niños!””. En la mateixa línia, als versos del poema titulat precisament “L’aplec de la protesta”, Unamuno afinaria el tret: “Y al salir en el río de la gente / bajo el cielo a que lavan lagoteras / brisas del mar latino, / sentí en mi pecho / la voz grave del mar de mi Vizcaya, / la que brizó mi cuna, / voz que decía: / ¡seréis siempre unos niños, levantinos!, / ¡os ahoga la estética!”.

El cèlebre “Os ahoga la estética”, una admonició –gènere al que era aficionat Unamuno– que ja s’ha tornat habitual a l’hora de criticar alguns dels ancestrals vicis dels habitants de les terres catalanes. És a dir, una certa tendència a l’èxtasi i el deliri col•lectiu en les grans ocasions –“Lo de Barcelona no s’ho creurà mai dingú acostumat an aquests èmfasis periodístics de tot és sublim, espectacle únic, moviment exemplar, jornada heroica…” escriu Pijoan a Maragall, durant la Setmana Tràgica, que havia de marcar el final de la Solidaritat– que tant sovint acaba sent asfixiant i que, comptat i debatut, s’ha resolt en la inanitat i el fracàs. Com si d’alguna manera, passada la festa, passat el moment d’entusiasme, passada l’hora de l’afirmació col•lectiva que ens fa creure en quimeres i objectius bellíssims, prevalguin els comptes i els càlculs individuals, tot tornés a la mesquinesa habitual. D’exemples a la història de la nostra terra, n’hi ha a bastament. Però, aquest pronòstic fatalista d’Unamuno es va començar a esquerdar amb el cicle que ha acabat donant lloc al procés sobiranista, i que podem iniciar amb les consultes populars, amb el tret de sortida a Arenys de Munt, i la manifestació del 10-J arran de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, i que va esdevenir irreversible arran de la gran manifestació de l’11 de Setembre de 2012. A partir de la marxa independentista de la Diada, la política catalana ha emprès una girada decisiva, que no ha perdut pistonada pel que fa a mobilització col•lectiva –com es va poder veure a la Via Catalana de l’any passat– però, sobretot, pel que fa a decisions i determinacions polítiques.

Enguany se’ns commina a apuntar-nos a la V organitzada per Òmnium i l’ANC i que s’allargarà a través de la Gran Via i la Diagonal, amb vèrtex a Plaça de les Glòries Catalanes. És provable que després de tants happenings, marxes, cadenes, vies, mosaics, estelades humanes, enceses d’espelmes, desplegaments de lones, actuacions i manifestacions sovint excessives, amb un deix xaró i només destinades a aquesta nafra de l’infantilisme, de l’ofec estètic en la qual burxava Unamuno, hi hagi qui n’estigui cansat. Esgotat. Qui pensi que ja n’hi ha prou i que vagin fent sense ell fins al dia de la consulta. Jo mateix tinc moltes ganes de passar-me la Diada Nacional a la platja, com es fa als països normals. Però, perquè no ens recordin una vegada i una altra l’advertència de Don Miguel, hem de fer un petit esforç. Un darrer. Un de decisiu. Perquè hem d’aconseguir rebatre l’escriptor i demostrar que ja ens hem fet grans, que ja no som com nens, que l’estètica no ens ofega ni ens embafa, sinó que hem aprés a canalitzar-la en la política, en la construcció, en la noblesa. “Perquè això no és un montón, senyor Maura (O senyor Rajoy, o senyor Pedro Sánchez, o senyora Rosa Díez o qui sigui), amb la companyia, això és un alçament….”.

15 d’agost 2014

La unitat que can Vies no es va carregar (Publicat a El Singular)

“És massa aviat per respondre”, diuen que va afirmar el primer ministre xinès Zhou Enlai quan li van preguntar sobre les conseqüències que havia tingut la Revolució Francesa. La mil·lenària saviesa xinesa trobava precipitat valorar esdeveniments de feia 200 anys. O potser, com sostenen d’altres cronistes, el culte patriarca de la revolució maoista va confondre la revolució de 1789 amb la revolta del maig de 1968, esdevinguda pocs anys abans. En tot cas, sovint concedim una transcendència funesta qualsevol mena d’esdeveniment, i arribem a considerar que el fet no només tindrà conseqüències irreparables, sinó que fins i tot canviarà el curs de la història. En aquest país gastem l’adjectiu “històric” a granel.

Només cal recordar el lamentable episodi de can Vies, esdevingut a finals de maig d’aquest any. Rebobinem, si els sembla: El 26 de maig de 2014, l’endemà de les eleccions europees que havien suposat un triomf –“històric”, altra vegada– per a ERC, diverses patrulles dels Mossos d’Esquadra van fer efectiu el desallotjament d’aquest –altra vegada “històric”– centre social okupa, que des de feia 17 anys funcionava en una antigues dependències recreatives i socials del Metro de Barcelona. La violència en que van derivar les protestes per l’enderroc del casal okupat, la contundent resposta de la Brigada Mòbil dels Mossos d’Esquadra, afegida a la dimissió l’endemà de Manel Prat, director general del cos per d’altres assumptes polèmics, el controvertit paper de l’Ajuntament –que era qui, a través de TMB, n’havia reclamat la propietat i qui al final va decidir paralitzar l’enderroc– i les vodevilesques negociacions entre les parts, van marcar a quatre dies en que semblava que Barcelona, i especialment Sants, cremava pels quatre costats, en una reedició de la vella Rosa de Foc.

En aquests quatre dies que havien de commoure el món i van acabar com el rosari de l’aurora, molta gent va patir pel procés independentista endegat i no van faltar les picabaralles i teories històriques que pretenien comparar el que s’esdevenia al voltant del carrer Jocs Florals amb la Setmana Tràgica de 1909, el pistolerisme d’entre 1919 i 1923, els desoris de la FAI l’any 1936 o els fets de Maig de 1937, tots ells episodis violents que van suposar, respectivament, el final de la Solidaritat Catalana, l’arribada la dictadura de Primo de Rivera, la pèrdua de suports per a la República i la guerra civil dins la guerra civil entre els partidaris de guanyar la guerra i els partidaris de fer la revolució. Segons els qui recordaven amb fatalisme aquestes dates, existeix una constant tràgica de la nostra història, un terrible fat inapel·lable que dicta que cada vegada que Catalunya ha volgut fer un pas endavant polític cap a la seva llibertat, el país ha estat irremeiablement dividit per la violència de caràcter “social”. O dit d’una altra manera, la unitat necessària pels grans envits contra l’estat –i la lluita per l’autonomia durant el primer terç de segle XX va ser un autèntic envit– s’ha vist abandonada, ara per una esquerra maximalista, ara per una dreta reaccionària. Sobre cadascuna d’aquestes dates ens podríem allargar paràgrafs i paràgrafs i no n’arribaríem a treure’n el trellat.

Tampoc van faltar els qui, en una arriscada opció per l’explicació conspiranoica, van assenyalar la possible existència d’infiltrats tant en els moviments antisistema com a la policia catalana. Infiltrats dedicats, precisament, a fer fracassar el procés a través de la creació d’un clima de violència que atemorís amplis sectors de la població catalana, fent-la renunciar a tot a canvi d’ordre i seguretat, o bé crees sagnants disputes internes incompatibles amb un l’esperit pacífic i democràtic que l’actual moment necessita. Segons alguns analistes, s’esqueia allò que José Maria Aznar havia profetitzat: “Antes se romperá Catalunya....”. Potser no eren tant forassenyades aquestes veus: l’ombra d’aquell estrafolari propagandista republicà arribat a Catalunya untat pel fons de rèptils i amb la retòrica incendiària, anticlerical i estèril –“¡Alzad el velo a las novicias y elevadlas a la categoria de madres!”– que ha donat fins i tot nom a una tendència política i a una entrada al diccionari, Alejandro Lerroux, és encara molt allargada. Però, no cal retrocedir tants anys enrere, la presència de talps al voltant dels Mossos d’Esquadra ha estat admès pel propi director general del cos. I l’intent del nacionalisme espanyol de desacreditar el procés sobiranista i dividir l'esquerra anticapitalista ha estat denunciat fins i tot per bons coneixedors del tema. El que és segur és que, a Barcelona i a Madrid, alguns es deurien fregar les mans pensant que els quatre dies de fúria per can Vies es carregarien, tots solets, el procés.

A pesar de tot i de tots, gairebé tres mesos després dels fets de Can Vies, l’ampli front del 9-N és manté. No ha canviat res essencial en l’àmplia base dels qui volen decidir. UDC, CDC, ERC, ICV-EUiA i la CUP mantenen el compromís amb la doble pregunta i amb la consulta per el dia 9 de novembre. Les previsions més tremendistes no s’han acomplert i, fins al dia d’avui, la demanda d’un referèndum sobre la independència de Catalunya encara uneix a democratacristians, liberals, socialdemòcrates, ecosocialistes, comunistes i un ampli sector de l’esquerra alternativa, d’arrel llibertària i anticapitalista que s’uneix en les candidatures d’unitat popular. Per una vegada els apocalíptics de la tragèdia han fracassat. Per una vegada els teòrics de la conspiració han perdut. Per una vegada Catalunya, des d’on les divisions sectàries s’entenen més que al Parlament o a les seus dels partits, pot trencar la condemna eterna de la fractura. El que no es va carregar ni l’afer de Can Vies, no ho espatllem amb declaracions radiofòniques estivals i extemporànies de suplents, ambiciosos i vells pares carbassers que han fet del no dir res la seva saviesa, temorosos i mesells!

12 d’agost 2014

Els cristians de l'Islam (Publicat a El Matí)

Entre 1915, data de l’inici del genocidi armeni, fins aproximadament 1948, en que s’executaren les deportacions i noves fronteres del mapa europeu sorgit de la II Guerra Mundial –amb la possibilitat d’allargar aquesta darrera data fins l’any 1999, en que acabà la guerra de Kosovo, darrer conflicte balcànic–, Europa va viure la pràctica desaparició de les seves minories religioses, culturals, lingüístiques, ètniques, que per la seva reduïda població o fragilitat no es podien ajustar a les fronteres estatals, no disposaven d’un estat, paradigmàticament en el cas dels jueus, o bé no es trobaden al lloc assignat. Malgrat, avui dia encara existeixen a Centre-Europa algunes minories nacionals fora de les fronteres de la seva nació (del Tirol a Hongria i d’Eslovàquia a Ucraïna), l’estat nació uniforme marcà el patró pel qual s’havien de regir les noves nacions i tota una riquesa immemorial que s’havia anat sedimentant a força de segles, va desparèixer. Guerres, neteges ètniques, deportacions, exterminis, però, també, lleis, decrets, normatives i polítiques, suposadament, reformistes i democràtiques foren els instruments d’aquesta desaparició del particularisme europeu extingit. Ja queden ben pocs alemanys a Rumania, grup del que formava part la família de la Premi Nobel de Literatura Herta Muller.

Avui, a l’Orient Mitjà es viu la fi de la segona part d’aquesta homogeneïtzació forçada, que destrueix el sediment de la història, no sota la bandera de l’estat-nació –construcció molt dèbil i estranya al món àrab-, sinó sota la bandera de la religió islàmica. El 1948, els jueus que, des de la mateixa Diàspora o des de l’expulsió dels jueus d’Espanya l’any 1492, vivien al món musulmà, del Marroc a Indonesia, van ser evacuats al naixent Estat d’Israel. Avui, pràcticament no queden jueus al món islàmic. I avui, els qui es troben en un perill real de desaparèixer del seu hàbitat ancestral són els cristians, en el passat sota la protecció dels règims laics dels rais Hussein, Al-Assàd o Mubàrak, i avui assassinats, perseguits i foragitats de Síria i Iraq pels fonamentalistes de l’ISIS, víctimes d’atemptats i destruccions de temples a Egipte i, en molts casos, migrats a Occident, principalment als Estats Units, on resideix una important comunitat de cristians orientals, especialment palestins. 

Els cristians del món àrab no van arribar amb cap immigració, conquesta ni diàspora. Els cristians d’Egipte, Iraq, Síria, Palestina segueixen la fe cristiana des de la primera evangelització, a Mesopotàmia segons diu la tradició des de l’evangelització de Sant Tomàs. Alguns d’ells, com els assiris (caldeus, nestorians o siríacs) o els coptes, són descendents dels antics pobladors de les valls del Tigris i l’Èufrates i del Nil de l’època faraònica, dominadors d’aquests territoris molts segles abans de les conquestes musulmanes. Amb caràcter, litúrgia i jerarquia pròpies, dividits en multitud d’esglésies locals, amb fidelitat a Roma –tant llatins, com maronites, coptes catòlics, armenis catòlics, sirians, caldeus i melquites–, com a part de l’Ortodòxia o de les seves esglésies autocèfales, o sense reconèixer cap altra autoritat –com l’Església Copta o l’Armènia–, aquests cristians han conviscut com a minoria durant segles entre la població musulmana, amb diversa fortuna.

No han estat, però, ni són ara, la “quinta columna” occidental a la regió, tot i que en el passat les potències, com França amb la seva especial relació amb els cristians libanesos –El Líban, gràcies al seu complicat equilibri identitari és un dels països on els cristians tenen un pes específic en el govern i la vida social–, han perseguit aquest objectiu i per aquesta idea avui dia encara se’ls persegueix i massacra. Per contra, són part essencial i genuïna d’Orient. El patriarca greco-melquita, el sirià Gregorios III Laham, ho afirmava categòricament en una de les sessions del Sínode de bisbes de 2005, i en una interessant entrevista recollida poc després per Gianni Valente: “Som l’Església de l’Islam”. Segons deia el patriarca d’Antioquia, de tot l’Orient i de Jerusalem dels melquites: “L’Islam és el nostre ambient, el context en el qual vivim i amb el qual històricament hem estat solidaris. Hem viscut 1.400 anys entre ells. Comprenem l’Islam des de dins. Quan escolto un versicle de l’Alcorà, no em resulta estrany. Una expressió de la civilització a la qual pertanyo”. Fa gairebé nou anys, abans de les darreres i terribles persecucions, Gregorios III, afegia: “La nostra simple existència trenca l’equació segons la qual els àrabs han de ser musulmans, i els cristians, occidentals. Si se’n van els caldeus, els siríacs, els ortodoxos, els catòlics llatins, si es fan fora de l’Orient Mitjà a tots els cristians àrabs, quedaran l’un al davant de l’altre el món àrab musulmà i un món occidental anomenat cristià. Serà més fàcil desencadenar l’enfrontament i justificar-lo amb la religió”. Darrerament, Gregorios III ha reiterat aquest missatge. Avui, ja no queda cap cristià a Mossul ni a les ancestrals Planúres de Nívine. 

A casa nostra, on vivim amb gran passió l’actualitat de l’etern conflicte àrab-israelià i on vam ser capaços d’enormes mobilitzacions contra la Guerra d’Iraq, fins a fer dir al President Bush pare que els Estats Units no canviarien els seus plans ni “per les grans manifestacions de Barcelona”, s’han trobat a faltar més veus indignades per les darreres matances i les persecucions patides pels cristians, mentre, en paral·lel, creixia el debat entre la opinió pública sobre la darrera ofensiva israeliana a Gaza, amb l’habitual i insuportable histèria entre favorables a un i altre bàndol d’aquesta inacabable i desgraciada lluita. Antoni Puigverd, per exemple, apuntava algunes de les causes de la despreocupació davant l'exode cristià a Iraq, fent un exercici d’anàlisi ideològica interna, en un dels seus darrers articles publicats a La Vanguardia. Però, el tema és molt més decisiu, més enllà de les causes de la passivitat de la societat catalana, en bona part desconeixedora d’aquesta antiga realitat. La qüestió és: ¿La humanitat està disposada a que els cristians de l’Islam desapareguin d’allà on han viscut des de fa centenars d’anys, sota el deliri uniformitzador de la follia, com pràcticament ho van fer els jueus i tants pobles, llengües, cultures d’Europa, sacrificant-los a la geopolítica estratègica i a la construcció d’un Orient Mitjà unívoc i homogeni on les minories ancestrals –i aqui podem recordar, també, els yazidis- que posen en qüestió aquesta mena de esquema no hi tinguin lloc? I, segons sigui la resposta, ¿quedarà res més fer, a banda de resar per ells?

08 d’agost 2014

Del suquet a la Via Catalana (Publicat a El Singular Digital)

Un estiu qualsevol dels anys 80 i 90. Temps plàcid on tot s’aturava, on la política feia vacances i els mitjans de comunicació tot just començaven allò de la programació de gènere fresc i desenfadat, un tòpic estival, ple de repeticions i substitucions forçades. Temps en què els nens teníem tres mesos de vacances, sense colònies ni cursos a l’estranger, i a les platges es llegia: no hi havia ni mòbils, ni Whatsapp ni Twitter. Si el pare de família llegia el diari a la platja –L’Avui, els més catalanistes, La Vanguardia, el més moderats o El País, el més progres– desvagat i mig endormiscat, mentre amb un ull vigilava la canalla i amb l’altre ullava les senyores en topless, o sí, per contra, la família al complet, àvia inclosa, anava a dinar un arròs en un merendero, on tenien el Telenotícies de fons, invariablement apareixia, un dia o altre i sense avisar, la crònica del suquet d’en Portabella.

La coneguda festa d’estiu, l’organitzava des de 1976 el cineasta i senador Pere Portabella, espècie singularíssima de la gauche divine més sòlida i intel·lectual, fill de la burgesia industrial de Barcelona i més avesat a influir i a teixir pactes, que no pas a manar. Ell va ser, per exemple, el regista de l’arribada a Barcelona del President Tarradellas. En l’origen la trobada havia començat com a reunió gastronòmica i de conspiració per a un reduït grup de militants i intel·lectuals del PSUC –el “Suc”, com també se’l coneixia i d’aquí la fina ironia del nom–, però va acabar reunint cap a dues centes persones primer a Llofriu i, posteriorment a Palau-Sator, en un àpat que consistia precisament en aquest plat mariner, cuinat per en Pitu, un manyà esdevingut cuiner. Aviat l’esdeveniment va transcendir les barreres del partit i va esdevenir un fidel retrat de l’oasi político-cultural sorgit de l’antifranquisme, de l’Assemblea de Catalunya i la represa de les institucions democràtiques d’autogovern. La foto-finish de la Catalunya dels 90: CiU manava la Generalitat, el PSC governava els principals ajuntaments i el PSOE, ho feia a Madrid.

Polítics bronzejats, la majoria d’ells estiuejants a la Costa Brava, com l’etern i pletòric Macià Alavedra, Miquel Roca com a estrella rutilant, Rafael Ribó, Eulàlia Vintró, Enric Lacalle, els encara joves alcaldes Pasqual Maragall o Joaquim Nadal, Josep Vilarasau i Joan Tapia, llavors directors, respectivament, de La Caixa i La Vanguardia, els arquitectes Oriol Bohigas i Ricard Bofill, periodistes o escriptors com Carles Sentís, Xavier Rubert de Ventós, Lluís Racionero o Manuel Vázquez Montalbán, els desapareguts polítics Anton Cañellas, Joaquim Xicoy o Antoni Gutiérrez Díaz “El Guti”, a més de personalitats de la beautiful people com el glamourós president del Senat José Federico de Carvajal i la seva jove esposa Elena Boyra o el president del COI Juan Antonio Samaranch i Bibis Salisachs, eren convidats fixes en aquesta jornada que marcava el punt culminant de l’estiu català.

Poc a poc, però, aquella postal de l’estiu polític català es va anar esllanguint, les eleccions catalanes de 1999, on un Pasqual Maragall, disposat i disponible després d’arribar de Roma, va disputar la presidència a un Jordi Pujol, ja en el seu ocàs polític, en van marcar el cant del signe. A partir de llavors, una sèrie de defuncions a casa dels Portabella i, finalment, la mort del mateix Pitu, l’imprescindible executor de l’àpat, van decidir l’amfitrió a posar el punt final a la tradició. Els temps també havien canviat. No només políticament. També havia canviat l’atenció mediàtica i, potser el que Pere Portabella havia concebut com un sopar informal s’havia tornat un acte excessivament oficial, on masses eren els que volien veure i ser vistos per pur càlcul o vanitat. Des del 2000 no s’ha tornat a repetir, malgrat el propi Portabella va anunciar el 2010 que el tornaria a fer “perquè el país ho necessita”, i darrerament va afirmar que fóra bo que algú reprengués la tradició. Alguns han volgut encapçalar còpies sòrdides de l’original, que fan caure d’esquena de tan ridícules com són.

Tot i el final del suquet, Pere Portabella ha estat, encara, una presència habitual als mitjans i als llocs on cal ser. Tertulià a Catalunya Ràdio –on feia colla amb Lluís Foix i Francesc Sanuy– i la SER –on ho feia amb Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón i el difunt Santiago Carrillo–, l’any 2007 va rodar d’El silenci abans de Bach i avui dia continua sent un home escoltat. Nous polítics, nous directors i nous tertulians, però, tots ells marcats per la immediatesa del tempo, per la fidelitat a trinxera i la capelleta, pel missatge curt i ben mastegat, han substituït aquell estil Portabella, singular, profund i tranversal. Un estil que també va voler imprimir al seu gran dia empordanès.

Des que es va acabar el suquet, també ha canviat el país. Benauradament, la generació de la Transició, si no de grat per força, ha acabat donant pas a una nova etapa. Ja no som en un país feliç on una elit política, periodística, cultural, social o econòmica pot fer trobades simpàtiques per l’endemà aparèixer a les cròniques amables de tots els mitjans de comunicació. A la vida privada s’ha acabat imposant la discreció, la contenció i una certa mesura. La crisi i les seves draconianes derivades no conviden a exhibir una vida privada que tendeixi al luxe, si no es vol caure en una fatxenderia de nou ric que sempre porta aparellada la sospita de la corrupció. Per contra, el procés sobiranista ha imposat formes de participació polítiques difuses, àmplies i horitzontals. La voluntat majoritària de votar sobre el futur de Catalunya ho ha acabat posant, per acció o omissió, tot en qüestió. No són bons moments per la política de “tresillo”, de recambró, de jocs de mans aprofitant velles amistats. D’alguna manera, les formes de relació política han canviat tant que les trobades no es poden fer en una casa de l’Empordà sinó que s’han de fer a la llum del dia, davant de tothom, al carrer, on el polític és un més, no la reina de la festa ni les sigles dels partits són tan importants com l’objectiu col·lectiu. Per dir-ho d’alguna manera, hem passat del suquet a la Via Catalana. I sí, Pere Portabella també hi era. Al tram núm. 1, a Vinaròs.