27 d’abril 2014

Joan Estelrich: el retorn d’un seductor (Publicat a Núvol)

Joan Estelrich Artigues (Felanitx 1896 – París 1958) va ser una figura seductora i controvertida. Ara la Càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona, que dirigeix Xavier Pla, ha organitzat la jornada “El món d’ahir de Joan Estelrich (Dietaris, cultura i acció política)”. Joan Safont hi ha assistit i ens en fa la crònica.
Joan Estelrich
Intel·lectual de vocació clàssica i vida romàntica, viatger de l’humanisme d’entreguerres, lector de Kierkeegard i Leopardi, assagista, home d’acció poc dotat per l’especulació filosòfica, espiritualista, adolescent crescut en l’integrisme entre Mallorca i Menorca, intent d’escriptor burgés, fascinat pel poder, deixeble i enemic de Xènius, amic de Josep Pla, a sou de Francesc Cambó, nacionalista català, iberista, conservador, director de la Col·lecció Bernat Metge, difusor de Catalunya a l’exterior, diplomàtic, europeista, amic dels grans intel·lectuals d’entreguerres, bon vivant, faldiller, dietarista fabulós i oceànic, col·leccionista d’amants i projectes fracassats, “despulla de la guerra civil” en un món de decadència de l’intel·lectual públic, “provinciano enamorado de Europa, cursi y grandiloqüente”, diputat, col·laboracionista amb els rebels, representant de l’Espanya franquista a la UNESCO, enamorat de la gran vida, fascinant, seductor…
Totes les dimensions de Joan Estelrich Artigues (Felanitx 1896 – París 1958) i les que encara romanen ocultes o per estudiar es van intentar escatir en la jornada “El món d’ahir de Joan Estelrich (Dietaris, cultura i acció política)” organitzada per la Càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona, que dirigeix Xavier Pla. Les conferències, emparades en un títol de clares i gens dissimulades ressonàncies a Stefan Zweig, una de les amistats internacionals de l’autor d’Entre la vida i els llibres, van reunir una trentena llarga d’assistents, entre ponents i públic, entre el que cal destacar Maria Helena Feliu Pi de la Serra, filla (durant molts anys secreta) d’Estelrich i la lligaire terrassenca Paulina Pi de la Serra, i autora de la novel·la autobiogràfica Pecat original.
El pecat original d’Estelrich, la seva actitud davant la Guerra Civil i el franquisme, és el motiu de condemna que encara pesa sobre ell (algun articulista l’ha arribat a assenyalar com el pitjor de tots els catalans de Franco) que en paraules del periodista mallorquí Andreu Manresa, “esterichià” i un dels ponents de les jornades, el fa estar encara sobre la taula d’autòpsies. Malgrat tot, per què Estelrich manté la proverbial capacitat seductora? La pregunta surava per entre les diferents ponències, però també en les converses de passadís. Els Dietaris, publicats per Quaderns Crema, i dels que el professor i estudiós d’Estelrich Manuel Jorba va avançar que, a banda de 30.000 cartes, n’ha localitzat nous volums, van ser una de les sensacions editorials de l’any 2012. A més, van suposar una (re)descoberta per les noves generacions d’estudiosos i lectors que sense prevencions s’aproximen a les provatures i projectes fallits de la intel·lectualitat noucentista.
Joan Estelrich
Ambició culturalista i civilitzadora i intent de construcció d’una potent edificació intel·lectual, menada al desastre, com no podia ser d’altra manera en el cas d’Estelrich, però també de Xènius. Precisament, el trencament entre Eugeni d’Ors i Estelrich, i el desig no assolit d’aquest darrer d’esdevenir el successor públic del “Pantarca”, van motivar diverses intervencions en els successius torns de preguntes: Impossibilitat de l’home de Prat de la Riba per entendre’s amb l’home de Cambó? Burla o gelosia del mestre per l’ambiciós deixeble que aspira a “matar-lo”? Vodevilescos embolics de faldilles a Lisboa?
Per entendre aquesta nova seducció de l’intel·lectual mallorquí no es pot menystenir  la potència i l’impacte de la idea del “món d’ahir”, convenientment fabricada per la generació d’Estelrich com “una determinada visió nostàlgica del passat europeu, caracteritzada per l’humanisme intel·lectual i que acaba amb la Gran Guerra”, tal com la va definir el filòleg i assagista Jordi Amat –participant amb una ponència precisament dedicada a la dissolució d’aquest món d’ahir d’Esterlich–, i que sovint apareix com un refugi on els mateixos protagonistes es blindaren davant la frustrant impossibilitat de reconstruir el paradís perdut. En aquest sentit, la intervenció inaugural de Valentí Puig va estar carregada d’enyorança pel passat daurat i de profund lament per la desaparició de l’elit cosmopolita d’entreguerres, en la que es va incardinar el felanitxer, davant la realitat cultural actual caracteritzada, segons Puig, pel que en va dir “l’hegemonia de la banalitat”.
La professora Sílvia Coll-Vinent va presentar les nombroses lectures d’Estelrich, el veritable “background” d’un autodidacte –de la formació menorquina se’n va encarregar la historiadora Josefina Salord– i que sorprèn per la seva varietat i enciclopedisme. De l’admirat Sören Kierkeegard, al que es voldrà dedicar en un moment de la seva vida, a Leopardi, amb qui s’arribarà a identificar en plena crisi espiritual, dels francesos André Gide i Henry Bergson als anglesos Ruskin i Carlyle, sense oblidar l’utopista William Morris –la publicació de Noves d’enlloc, traduïda al català per Cebrià de Montoliu serà font de controvèrsies per D’Ors i pel propi Estelrich–, de l’il·lustrat científic Giambattista Vico als clàssics grecs i llatins, que publicarà a la col·lecció Bernat Metge que dirigirà per encàrrec de Cambó.
Lectures i relectures van centrar la important intervenció del professor de la UB Antoni Martí Monterde, que va sorprendre amb una profunda i suggeridora comparativa entre El Fènix o l’esperit de la Renaixença d’Estelrich i L’esperit alemany en perill d’Ernest Robert Curtius, clàssic de la idea de la decadència occidental i d’una revolució conservadora europea de la que Estelrich en seria l’apòstol català. La visió crítica de Martí Monterde és va completar amb el que ell en va dir el fracàs de l’humanisme de la Societat de Nacions, degut en bona part a les conseqüències intel·lectuals del Tractat de Versalles i que tenen la seva màxima expressió en la manca de personalitats alemanyes (a excepció d’un Thomas Mann convenientment “blanquejat”) a les grans reunions culturals de les que Estelrich en serà assidu, i que no podran fer res davant els desastres que vindran.
Joan Estelrich
De l’Estelrich activista cultural i polític en va parlar el professor de la Universitat de les Illes Balears Jesús Revelles, que va centrar la seva ponència en la missió a Portugal d’Estelrich, com a membre de la delegació que inaugurà l’Exposició d’Art Català a Lisboa l’any 1921, part del programa per difondre el programa catalanista internacional que tindrà continuïtat en les seves activitats durant la dictadura de Primo de Rivera. Un Estelrich iberista, en clara sintonia amb l’interès per Portugal de bona part de la seva generació, de Cambó a Josep Pla, passant per Gaziel, sarcàsticament caracteritzat per Francesc Pujols com a “curalotodo polític”. Precisament del polític Estelrich, militant de la Lliga i diputat per Girona a les Corts de la República, participant en la redacció de l’Estatut del 1932, se’n va cuidar el professor d’història contemporània Arnau González Vilalta, que va presentar Estelrich com un polític a pesar d’ell mateix, gairebé obligat a exercir el càrrec en un moment polític que detesta, on el catalanisme conservador que ell representa ha perdut l’hegemonia davant un catalanisme republicà i d’esquerres que no entén ni vol entendre.
Totes les intervencions van servir com aproximacions fragmentàries a alguna de les calidoscòpiques visions d’un personatge que avui sedueix i interroga de nou, a parts iguals, i que reclama, a banda d’enamoraments i lectures, que algú es dediqui a la monumental tasca de biografiar-lo. Bona falta faria.

17 d’abril 2014

Adéu a l'home més generós del país (Publicat a El Matí)

Després d’unes hores desconnectat, treballant, llegint diaris dels anys trenta i prenent notes, una gana tardana m’ha recordat que no havia sopat. Unes llesques a la cuina, amb el televisor encès sense fer-li massa cas i un cop d’ull a les xarxes socials. De sobte, una imatge em sobta i em torba. I més quan la imatge del venerable amic, el breu peu de foto que l’acompanya, em fa adonar-me de la fatal notícia: Se’ns ha mort l’Albert Manent, o més ben dit, i com jo sempre m’hi he referit i m’hi referiré en aquest article, se’ns ha mort el Sr. Manent.

D’ell n’havia dit Josep Pla, si no recordo malament, que era l’home que havia pujat i baixat més escales, evocant la seva tasca de conspirador i connector cultural imprescindible en els anys que a la represa li calia esforç i discreció, però des de que el vaig conèixer estava convençut que el Sr. Manent era l’home més generós del país. I no perquè fos el primer que em va pagar un article periodístic, en aquest cas una crònica d’un congrés sobre Charles Maurras celebrat a Girona que vaig publicar a Revista de Catalunya per mitjà d’un nostre amic comú, en Jordi Amat, sinó per què de cada visita que li feia en sortia curull de novetats, de suggeriments, d’idees o de projectes. Com que no crec que fes una deferència amb mi i sé que érem una colla els que el visitàvem, puc estar convençut que no va ser mai una persona que cobegés coneixement amb avarícia, ni que es guardés per ell cap bona pensada, sinó que gaudia compartint-les i més si el seu suport ajuda a acabar d’engrescar alguna iniciativa i en podia veure els resultats i la materialització, bé en forma de llibre, d’article o de document, posant a disposició no només els seus coneixements, sinó els seus llibres i els seus contactes.

Després d’aquest primer article, ens vam trucar diverses vegades i al cap d'un temps, per fi ens vam conèixer personalment –potser va ser a la presentació de les seves "memòries polítiques" de l’etapa al Departament de Cultura– i ens vam escriure algunes targetes abans, on la seva polida cal·ligrafia deuria contrastar amb el traç gruixut de la meva ploma, plena de tinta. Recordo que les nostres malalties van ser paral·leles en el temps i va ser poc després quan vaig visitar per primera vegada el domicili de l’avinguda República Argentina, a petició del mateix Sr. Manent, que em va demanar que l’anés a veure, que tenia ganes de conversar amb mi. Em va rebre, com sempre el vaig trobar, assegut a la seva butaca, rodejat de llibres, amb paper ben a prop i la seva esposa ben disposada a qualsevol reclamació d’un paper, d’una trucada o d’alguna cosa per berenar. He de reconèixer que aquella primera trobava em va generar un gran respecte, una incòmoda sensació de no saber estar a l’alçada de l’home que em fitava, i no vaig estar relaxar-me en cap moment, tot i la gran bonhomia del personatge. La seva generositat ja es feia avinent en el fet que tingués interès en parlar amb algú tan jove i tan poc experimentat com jo, i que a sobre l’escoltés i l’animés amb suggeriments, judicis i comentaris. Després d’aquesta primera trobada en va venir més, molt sovint sol·licitades pel propi Sr. Manent, que trobava a faltar la trobada pertinent quan ja feia massa que les espaiàvem.

“Què més, què més” solia pregar-me amb un somriure, després d'una bona home de conversa, delerós que li expliqués la darrera novetat en la que estava treballant, o traient algun nom i provocant el meu judici sobre un personatge històric o un llibre que acabava de rebre. A vegades l’acompanyava en uns passejos que per prescripció facultativa realitzava pel pis, i m’embadalia contemplant els llibres que omplien, literalment, la sala-menjador. Quan en aquestes converses, cara a cara en les respectives butaques o fent la caminada obligatòria, apareixia un personatge que jo estava estudiant o havia llegit en el curs d’alguna investigació, tant si es tractés de Claudi Ametlla o d’Eugeni Xammar, o del mateix Pla, no s’estava de recordar-los, de presentar-me’ls tal com els havia conegut, d’aportar alguna dada que pocs sabien, encara que fos una petita maldat o una facècia, un comentari críptic on deixava anar un fi i server judici o, al contrari, una petita història que ajudava a donar grandària al personatge i que em permetrien a través d’ell connectar amb una època que massa sovint evoco amb fascinació. Havia estat prou actiu des de jove, havia aprés tant de la generació del seu pare, com per ser un noucentista de qui les generacions dels vuitanta hem pogut arribar a aprendre. Aquesta era la seva veritable generositat, posar-se tot ell a la teva disposició per què en captessis la saviesa essencial d’una llarga vida d’escriptor, d’activista, de polític, de conversador, de mestre, d’home imprescindible dels darrers 50 anys del país. El darrer dia que ens vam veure, i que jo no podia saber que ser l’últim, em va tornar a donar uns llibres seus que ja m’havia regalat en una de les primeres trobades, i davant el fet que ja els tingués em va pregar que els lliurés a algú que no els tingués, a algú que li fossin útils. D’alguna manera, potser del tot inconscient, fins al darrer moment va voler estendre el seu coneixement i la seva tasca com a llegat a les futures generacions.

Sr. Manent, com m’hauria agradat comentar, com vam fer la darrera vegada que ens vam veure, fa poc més d’un mes, el documental sobre la Mancomunitat en que vaig participar i la impressionant tasca de construcció de país. Com m’hauria agradat comentar-li els lents avenços de la meva tesi sobre don Amadeu, o les darreres lectures sobre la Gran Guerra, sobre aquell Noucentisme que li era tan car i proper, les dèries i descobertes amb les que estava entretingut que ens farien riure com sovint fèiem, o els diversos projectes frustrats dels que vostè en tenia notícia des del primer moment, com a persona a qui demanava consell, i que tant sovint motivaven trucades d’interès i d’escalf. M’hauria agradat que les nostres converses no s’acabessin mai i crec que molts de nosaltres no serem capaços de valorar cada minut, cada segon que ens va dedicar, envoltant-nos d’una experiència preciosa, fins que no siguem capaços d’assumir que ja no el tenim.

Descansi en pau, Sr. Manent!

16 d’abril 2014

Those were the days my friend (Article publicat a Valors)

A vegades pot passar que el primer tema escollit per escriure l’article emparaulat de cada més no et faci peça, i es vagi esllanguint aquella primigènia idea que havies decidit. Això comporta endarreriments injustificats, procastinació o, en el pitjor dels casos, sortir del pas amb qualsevol cosa. En alguna ocasió, però, un fet imprevist trastoca per complet els plans i et permet fer un canvi de rumb brusc, però necessari.

Escric aquest article després d’un revolt d’aquest tipus com és el traspàs de l’expresident del govern espanyol Adolfo Suárez (1932-2014) i encara dins dels tres dies de dol oficial decretat, amb les banderes a mig pal i els mitjans encara sadolls de records hagiogràfics i panegírics de llàgrima oportuna. Res de nou sota el sol: sembla com si la nostra meridional exageració cultural ens impedís enterrar sense odes fúnebres ditiràmbiques i sense redactar, a posteriori, Vies des Saints, alhora que ens aboqués a judicar sense matisos ni possibilitats de valorar clarobscurs, al cel o a l’infern, ara que ja no existeix el Purgatori.

En aquest sentit, el passeig de velles glòries de la política pels amables sofàs televisius o per les tribunes endolcides dels diaris ha tendit a l’oblit, l’ocultació i el cinisme, quan no directament al fàstic. Ningú ha volgut recordar la merda a l’espardenya, els pecats capitals, la mesquinesa hòrrida, la manca de respecte i la ingratitud en el seu tracte amb l’Adolfo Suárez en actiu. Adversaris polítics que l’atacaren i enemics i companys de partit que el menysprearen en lloen virtuts que, de ser certes, haurien convertit al president de la Transició en una mena de Pericles providencial, un taumaturg o l’encarnació mateixa de la justícia. Hem sentit la mateixa salmòdia en boca de vells mandarins del periodisme, cofois i satisfets de tenir tots una anècdota, una confidència, una conversa exclusiva i cabdal del finat. El grau de barra és tan elevat que no descarto que algun d’ells tingui, ja no sé si remordiments o malsons.

Ni un sant, ni un heroi, segurament el president del pas de la dictadura franquista a la Constitució Espanyola de 1978, l’astut i àgil polític castellà que va començar la seva carrera política al Movimiento Nacional i va acabar liderant un partit centrista que volia virar cap al centre-esquerra –Un CDS d’èxit discretíssim–, tenia molt a veure, com em feia notar el mestre i amic Manuel Cuyàs amb un personatge contradictori, complex, imperfecte, de Shakespeare o de la tragèdia grega. Per això, segurament, Suárez era molt millor que tots ells plegats. Que tots els qui amb un sentimentalisme ensucrat i una nostàlgia perversa només volien parlar del difunt per parlar d’ells mateixos i dels seus anys heroics en els que sí haurien volgut fer, ser i viure allò que fantasiejaven en rigorós directe. Those were the days, my friend. O com es va traduir al castellà la cançó: ¡Qué tiempo tan feliz!.

08 d’abril 2014

L'avi Magí (Publicat a El Matí Digitalí)

El nomenament de Manuel Valls com a nou primer ministre de la República Francesa ha despertat un cert entusiasme a la seva terra nadiua. El nou primer ministre, nascut a Barcelona l’any 1962 i nacionalitzat francès poc abans de fer vint anys, ex-alcalde d’Evry i fins dilluns ministre d’Interior, jove, ambiciós, amb idees molt clares i situat en el que s’anomena “l’ala dreta del PSF”, és l’home que ha de servir per aturar la deriva del president Hollande, tocat per tots cantons. Els diaris, en paper o digitals, televisions i ràdios, ens n’han explicat la seva vinculació amb Horta, la seva afició culer i, fins i tot, s’ha valorat de forma diametralment oposada sobre la seva posició davant del procés sobiranista català. Els nostres analistes ens han parlat del seu pare, el pintor figuratiu, d’influències noucentistes, Xavier Valls. Fins i tot han fet referència a l’amargor paterna pel poc èxit a Catalunya i la seva acollida molt més càlida a París, on va conèixer a la seva esposa Luisangela Galfetti, mare de Manuel i de Giovanna, que viu al barri dels seus orígens després de superar problemes de toxicomania. També ha estat comentat el seu parentiu amb Manuel Valls i Gorina, autor de la música del Cant del Barça.

No he vist ningú, però, que fes esment al Valls més destacat de primers del segle XX: l’avi del flamant primer ministre, Magí Valls i Martí. I això que nosaltres mateixos n’havíem fet esment en un article publicat quan Valls va ser nomenat ministre d’Hollande, el maig de 2010. Un oblit que no és tan imputable a la nostra poca difusió (fem el que podem) sinó sobretot, a una repetició del que ja se sap, mandrosa de descobrir novetats. L’avi Magí estava predestinat a seguir la carrera bancària familiar, alhora que recollia l’herència catalanista de son pare Josep Maria Valls, soci de la Banca Magí Valls, regidor i membre de la Cambra de Comerç, que abans de morir l’any 1907, en plena eufòria catalanista, va deixar constància de la seva protesta per haver de fer testament en castellà, alhora que demanava que el seu taüt fos cobert amb la bandera catalana. Magí Valls, va fundar el seu propi banc, la Banca Ponsa i Valls, però com s’explica en un perfil familiar publicat per historiadors del barri d’Horta, li interessaven un altre tipus de lletres i no pas les bancàries. Ja havia contrariat la família volent muntar una llibreria. Llicenciat en Filosofia i Lletres, era amic de Jordi Rubió i Balaguer, Josep Carner, Josep Maria López-Picó, Josep Maria Junoy, i Josep Maria Capdevila, tots ells conspicus noucentistes. Intel·lectual del nou segle, del moviment renovador, dinamitzador i culturalitzador que havia cristal·litzat amb la Mancomunitat, sota el guiatge de Xènius, Valls va publicar els seus primers assajos periodístics i filològics a revistes com la Il·lustració Catalana o D’ací i d’allà, mentre com a poeta era premiat en diferents certàmens dels Jocs Florals i escrivia uns Goigs en llaor de Nostra Senyora de Montserrat, patrona i consellera dels Pomells de Joventut, glossa de la Visita Espiritual del bisbe Torres i Bages, musicats per Lluís Millet i cantats per l’Orfeó Català. Quan el banc va fer fallida, va decidir cloure la seva etapa com a financer i va dedicar-se a l’ensenyament, adherint-se a l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana amb una gran preocupació per la correcció i l’ensenyament de la llengua catalana. L’any 1906 se’l troba participant en el Primer Congrés de la Llengua Catalana. 

Catalanista de pedra picada i fonda religiositat, la seva participació intel·lectual i política més destacada arribaria amb la fundació del diari El Matí, l’any 1929, juntament amb alguns dels seus amics com Capdevila, Junoy o Pau Romeva. Al diari, precedent del digital actual, hi publicaria nombrosos articles i hi exerciria de cap de redacció. Des dels seus articles, animà la restauració de les esglésies de muntanya i alertà dels perills del nacional-socialisme que ja començava a assotar Alemanya. També va participar activament a L’Esplai, la revista il·lustrada matinera, on fins i tot va arribar a entrevistar a Eugenio Pacelli, futur papa Pius XII. I amb el pseudònim de “Jordi Subirà” serà present a les pàgines del Patufet.

La guerra civil acabarà, no només amb el seu diari, sinó que segarà arran el seu món intel·lectual, catalanista i catòlic, i fent-lo testimoni d’angoixes i tristeses. A les memòries del seu fill Xavier s’hi troben testimonis sobre la crema de l’església de Sant Joan, els escorcolls de la FAI i l’ocultació d’objectes sagrats, bombardejos i execucions. Segons el pare del polític francès, quan Magí Valls va veure una colla de falangistes pintant un retrat de José Antonio amb el lema “Caído por Dios y por España” a la façana de l’església, no va dubtar en mostrar la seva reprovació. Això portaria al fill a fer la seva primera “intervenció pictòrica”. Amb la victòria franquista, es dedicaria a escriure per ell mateix, publicant unes petites memòries titulades “Moments”.

L’avi Magí va morir la vigília de Sant Joan de l’any 1970 a la seva casa d’Horta, on la família hi té les arrels. El seu nét, que llavors tenia 8 anys i hi passava tots els estius a Barcelona, avui té la vista posada en el palau de l’Elisi.