17 d’abril 2014

Adéu a l'home més generós del país (Publicat a El Matí)

Després d’unes hores desconnectat, treballant, llegint diaris dels anys trenta i prenent notes, una gana tardana m’ha recordat que no havia sopat. Unes llesques a la cuina, amb el televisor encès sense fer-li massa cas i un cop d’ull a les xarxes socials. De sobte, una imatge em sobta i em torba. I més quan la imatge del venerable amic, el breu peu de foto que l’acompanya, em fa adonar-me de la fatal notícia: Se’ns ha mort l’Albert Manent, o més ben dit, i com jo sempre m’hi he referit i m’hi referiré en aquest article, se’ns ha mort el Sr. Manent.

D’ell n’havia dit Josep Pla, si no recordo malament, que era l’home que havia pujat i baixat més escales, evocant la seva tasca de conspirador i connector cultural imprescindible en els anys que a la represa li calia esforç i discreció, però des de que el vaig conèixer estava convençut que el Sr. Manent era l’home més generós del país. I no perquè fos el primer que em va pagar un article periodístic, en aquest cas una crònica d’un congrés sobre Charles Maurras celebrat a Girona que vaig publicar a Revista de Catalunya per mitjà d’un nostre amic comú, en Jordi Amat, sinó per què de cada visita que li feia en sortia curull de novetats, de suggeriments, d’idees o de projectes. Com que no crec que fes una deferència amb mi i sé que érem una colla els que el visitàvem, puc estar convençut que no va ser mai una persona que cobegés coneixement amb avarícia, ni que es guardés per ell cap bona pensada, sinó que gaudia compartint-les i més si el seu suport ajuda a acabar d’engrescar alguna iniciativa i en podia veure els resultats i la materialització, bé en forma de llibre, d’article o de document, posant a disposició no només els seus coneixements, sinó els seus llibres i els seus contactes.

Després d’aquest primer article, ens vam trucar diverses vegades i al cap d'un temps, per fi ens vam conèixer personalment –potser va ser a la presentació de les seves "memòries polítiques" de l’etapa al Departament de Cultura– i ens vam escriure algunes targetes abans, on la seva polida cal·ligrafia deuria contrastar amb el traç gruixut de la meva ploma, plena de tinta. Recordo que les nostres malalties van ser paral·leles en el temps i va ser poc després quan vaig visitar per primera vegada el domicili de l’avinguda República Argentina, a petició del mateix Sr. Manent, que em va demanar que l’anés a veure, que tenia ganes de conversar amb mi. Em va rebre, com sempre el vaig trobar, assegut a la seva butaca, rodejat de llibres, amb paper ben a prop i la seva esposa ben disposada a qualsevol reclamació d’un paper, d’una trucada o d’alguna cosa per berenar. He de reconèixer que aquella primera trobava em va generar un gran respecte, una incòmoda sensació de no saber estar a l’alçada de l’home que em fitava, i no vaig estar relaxar-me en cap moment, tot i la gran bonhomia del personatge. La seva generositat ja es feia avinent en el fet que tingués interès en parlar amb algú tan jove i tan poc experimentat com jo, i que a sobre l’escoltés i l’animés amb suggeriments, judicis i comentaris. Després d’aquesta primera trobada en va venir més, molt sovint sol·licitades pel propi Sr. Manent, que trobava a faltar la trobada pertinent quan ja feia massa que les espaiàvem.

“Què més, què més” solia pregar-me amb un somriure, després d'una bona home de conversa, delerós que li expliqués la darrera novetat en la que estava treballant, o traient algun nom i provocant el meu judici sobre un personatge històric o un llibre que acabava de rebre. A vegades l’acompanyava en uns passejos que per prescripció facultativa realitzava pel pis, i m’embadalia contemplant els llibres que omplien, literalment, la sala-menjador. Quan en aquestes converses, cara a cara en les respectives butaques o fent la caminada obligatòria, apareixia un personatge que jo estava estudiant o havia llegit en el curs d’alguna investigació, tant si es tractés de Claudi Ametlla o d’Eugeni Xammar, o del mateix Pla, no s’estava de recordar-los, de presentar-me’ls tal com els havia conegut, d’aportar alguna dada que pocs sabien, encara que fos una petita maldat o una facècia, un comentari críptic on deixava anar un fi i server judici o, al contrari, una petita història que ajudava a donar grandària al personatge i que em permetrien a través d’ell connectar amb una època que massa sovint evoco amb fascinació. Havia estat prou actiu des de jove, havia aprés tant de la generació del seu pare, com per ser un noucentista de qui les generacions dels vuitanta hem pogut arribar a aprendre. Aquesta era la seva veritable generositat, posar-se tot ell a la teva disposició per què en captessis la saviesa essencial d’una llarga vida d’escriptor, d’activista, de polític, de conversador, de mestre, d’home imprescindible dels darrers 50 anys del país. El darrer dia que ens vam veure, i que jo no podia saber que ser l’últim, em va tornar a donar uns llibres seus que ja m’havia regalat en una de les primeres trobades, i davant el fet que ja els tingués em va pregar que els lliurés a algú que no els tingués, a algú que li fossin útils. D’alguna manera, potser del tot inconscient, fins al darrer moment va voler estendre el seu coneixement i la seva tasca com a llegat a les futures generacions.

Sr. Manent, com m’hauria agradat comentar, com vam fer la darrera vegada que ens vam veure, fa poc més d’un mes, el documental sobre la Mancomunitat en que vaig participar i la impressionant tasca de construcció de país. Com m’hauria agradat comentar-li els lents avenços de la meva tesi sobre don Amadeu, o les darreres lectures sobre la Gran Guerra, sobre aquell Noucentisme que li era tan car i proper, les dèries i descobertes amb les que estava entretingut que ens farien riure com sovint fèiem, o els diversos projectes frustrats dels que vostè en tenia notícia des del primer moment, com a persona a qui demanava consell, i que tant sovint motivaven trucades d’interès i d’escalf. M’hauria agradat que les nostres converses no s’acabessin mai i crec que molts de nosaltres no serem capaços de valorar cada minut, cada segon que ens va dedicar, envoltant-nos d’una experiència preciosa, fins que no siguem capaços d’assumir que ja no el tenim.

Descansi en pau, Sr. Manent!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada