16 d’abril 2014

Those were the days my friend (Article publicat a Valors)

A vegades pot passar que el primer tema escollit per escriure l’article emparaulat de cada més no et faci peça, i es vagi esllanguint aquella primigènia idea que havies decidit. Això comporta endarreriments injustificats, procastinació o, en el pitjor dels casos, sortir del pas amb qualsevol cosa. En alguna ocasió, però, un fet imprevist trastoca per complet els plans i et permet fer un canvi de rumb brusc, però necessari.

Escric aquest article després d’un revolt d’aquest tipus com és el traspàs de l’expresident del govern espanyol Adolfo Suárez (1932-2014) i encara dins dels tres dies de dol oficial decretat, amb les banderes a mig pal i els mitjans encara sadolls de records hagiogràfics i panegírics de llàgrima oportuna. Res de nou sota el sol: sembla com si la nostra meridional exageració cultural ens impedís enterrar sense odes fúnebres ditiràmbiques i sense redactar, a posteriori, Vies des Saints, alhora que ens aboqués a judicar sense matisos ni possibilitats de valorar clarobscurs, al cel o a l’infern, ara que ja no existeix el Purgatori.

En aquest sentit, el passeig de velles glòries de la política pels amables sofàs televisius o per les tribunes endolcides dels diaris ha tendit a l’oblit, l’ocultació i el cinisme, quan no directament al fàstic. Ningú ha volgut recordar la merda a l’espardenya, els pecats capitals, la mesquinesa hòrrida, la manca de respecte i la ingratitud en el seu tracte amb l’Adolfo Suárez en actiu. Adversaris polítics que l’atacaren i enemics i companys de partit que el menysprearen en lloen virtuts que, de ser certes, haurien convertit al president de la Transició en una mena de Pericles providencial, un taumaturg o l’encarnació mateixa de la justícia. Hem sentit la mateixa salmòdia en boca de vells mandarins del periodisme, cofois i satisfets de tenir tots una anècdota, una confidència, una conversa exclusiva i cabdal del finat. El grau de barra és tan elevat que no descarto que algun d’ells tingui, ja no sé si remordiments o malsons.

Ni un sant, ni un heroi, segurament el president del pas de la dictadura franquista a la Constitució Espanyola de 1978, l’astut i àgil polític castellà que va començar la seva carrera política al Movimiento Nacional i va acabar liderant un partit centrista que volia virar cap al centre-esquerra –Un CDS d’èxit discretíssim–, tenia molt a veure, com em feia notar el mestre i amic Manuel Cuyàs amb un personatge contradictori, complex, imperfecte, de Shakespeare o de la tragèdia grega. Per això, segurament, Suárez era molt millor que tots ells plegats. Que tots els qui amb un sentimentalisme ensucrat i una nostàlgia perversa només volien parlar del difunt per parlar d’ells mateixos i dels seus anys heroics en els que sí haurien volgut fer, ser i viure allò que fantasiejaven en rigorós directe. Those were the days, my friend. O com es va traduir al castellà la cançó: ¡Qué tiempo tan feliz!.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada