14 de maig 2014

Només que n’hi hagués un (Publicat a Valors)

Hi ha episodis de la vida d’un poble massa dolorosos. El segle XX n’és ple: La Guerra Civil i el franquisme, el nazisme, el món soviètic, les dictadures de mig món, les persecucions ètniques... Els actes concrets d’aquests drames tenen culpables coneguts, la memòria els ha servat o bé apareixen els noms en arxius de la metòdica burocràcia. La veritat, llavors, s’intenta fer camí en un mar de silencis, de velles consuetuds, de por i de justificacions per no voler saber. El qui vol entendre es revolta contra els murs que li diuen que cal deixar les coses com estan, que no val la pena desenterrar els morts, que no és hora de fer judicis. En la majoria de casos el que busca l’historiador no és ni tan sols el sever però voluble judici de la història, sinó sobretot posar tota totes les dades i fets sobre la taula, i a partir d’aquí, amb els bocins del mirall de la veritat esberlat, intentar compondre l’aproximació més acurada al que va passar. El problema és que sovint aquests fets pertorben la vida de la pròpia comunitat, que havia enterrat els morts i havia oblidat les culpes per poder mantenir una mínima concòrdia social.

Per fugir de la neurosis, apareixen útils i afortunades autojustificacions col·lectives. “Tothom ho va fer”, s’acaba acceptant, com si el fet que el veí també portés a terme el mateix execrable comportament tragués un bri de culpa concreta. En bona part és cert que existeix un nivell de culpa social de tota la comunitat, on seria impossible escatir-ne responsabilitats i determinar culpes. Seria el cas d’Alemanya: El Partit Nazi va tenir milions de votants en les eleccions que van portar Hitler al poder. Es van vendre milions d’exemplars del Mein Kampf, milions d’alemanys van nodrir les files de les SA, les SS, la Gestapo, la Wehrmacht, la Luftwaffe, i tots els estaments polítics, policials, militars, judicials, burocràtics, acadèmics i propagandístics del règim nazi, sense oblidar les Joventuts Hitlerianes, en la que van formar-se milions d’infants i joves. L’escenari perfecte per establir una autojustificació col·lectiva: Si tota Alemanya era nazi, com podem establir responsabilitats concretes? Com podem culpar tot un país?

A Alemanya va causar un gran impacte descobrir que l’escriptor Günter Grass, una autèntica consciència moral, havia estat membre en la seva joventut, durant el final de la II Guerra Mundial, de les Waffen-SS. “Tothom hi era obligat” van argumentar alguns. Tothom? L’historiador conservador Joachim Fest va escriure “Jo No”, en que relata com el seu pare, un professor catòlic anti nazi, va decidir no inscriure’l a les Joventuts Hitlerianes ni tenir cap tracte amb el règim. Només que hi hagués algú que no sucumbís, que davant la dicotomia de fer com tothom, de tenir qualsevol mena de complicitat amb el terror (de la delació al crim), es mantingués ferm i íntegre, aquestes justificacions no funcionen. Només que trobem algú que d’entre els grans malsons de la història del segle XX no es deixés portar per la potència dels esdeveniments i mantingués una actitud digna i honorable, aquesta pietosa mentida de la culpa difusa cau pel seu propi pes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada