29 de juliol 2014

El mirall de la mesquinesa (Publicat a El Matí)

Avui Jordi Pujol i Soley és un personatge absolutament tràgic, sol i abandonat per tothom. Amb una carta inculpatòria on reconeix la vergonyant evasió fiscal de la fortuna familiar, ho ha perdut tot: del tractament de Molt Honorable al seu passat, esmenat a la totalitat per les misèries casolanes. Fins i tot, o especialment, ha perdut la posteritat que era l’únic que li quedava per construir. Des del 2003, Pujol només lluitava per construir el record que quedaria d’ell després de mort. Fins divendres, Pujol exercia de referència, d’oracle o de tòtem. Era algú capaç d’intervenir públicament quan es discutia sobre el país, sobre Europa, sobre valors, sobre política, sobre educació, sobre el que fes falta. I ningú, ni propis ni aliens, li discutia autoritat ni capacitats per fer-ho, per més que ara, hipòcrites, li retreguin dèries de pontífex o de predicador.

President i arquitecte de la Catalunya que tenim, amb un full de serveis i una experiència indiscutible, i com a animal polític que era, treballador incansable, culte, poliglot, atent i ben connectat als grans debats i personalitats d’Europa, havia aconseguit dotar de contingut la categoria d’expresident. El seu ferm paper durant la dictadura i el seu patriotisme sense peròs li permetia mantenir una autoritat moral indiscutible, alhora que el seu exemple individual es podia estendre col·lectivament, com De Gaulle va convertir en resistents tots els francesos després de l’alliberament. Si participava en una conferència, tenia assegurat un públic amatent i interclassista. Memòries, llibres, articles... la seva producció intel·lectual era constant. La nòmina de col·laboradors de la seva fundació era envejable. Tot i l’edat, mantenia innates les seves arts per a la conversa i l’empatia en reunions, entrevistes o sopars discrets. Darrerament, molts consideraven que era un dels millors trumfos del procés independentista per convèncer els seus exvotants fidels.

Avui Pujol és un personatge absolutament tràgic, sol i abandonat per tothom. Repudiat, renegat, lapidat, insultat, vexat. Els qui la hi tenien jurada no van trigar a fer acte de presència. Entre ells, els qui no van ser capaços de derrotar-lo ni electoralment ni intel·lectualment. Sense compassió, fent el paper que els tocava, segurament. Després van arribar els qui havien de marcar distància amb ell. Si repasséssim la llista de periodistes de capçalera, editors, entrevistadors, creadors d’opinió, confidents, ajudes de cambra, articulistes de VIA, becats, organitzadors d’actes i autors a qui havia presentat llibres, ens enduríem algunes sorpreses. La majoria d’aquests escrits, articles, tweets d’intel·lectuals, escriptors i pensadors han anat des del sentimentalisme tronat a la sang més pútrida. Fins i tot, les fotografies publicades als diaris d’aquests dies han estat premeditadament cruels amb el personatge. 

Finalment han arribat els “seus” que, per sobreviure, mantenir poder i prebendes i amb grans paraules i motius, han decidit amputar-se voluntàriament tot el que podia suposar Pujol per aturar la gangrena. En comptes de precisa i neta cirurgia, però, han optat per l’acarnissament i la salvatjada. No contents d’enviar-lo ben lluny a purgar els seus pecats, han decidit, per torns, cridar ben fort, com en una competició per trobar el càstig més rotund. Tots aquells que no s’entendrien sense el pujolisme l’han llençat als lleons dels quals olorant sang es delien per devorar-lo, com a forma de salvar-se. Els qui haurien portat el seu taüt i haurien llegit les odes fúnebres, avui afegeixen ansiosos un branquilló més a la pira, on també cremen les hipèrboles obsoletes que haurien usat. No contents, però, aquests dies faran tot el possible per fer-nos oblidar que algun dia va existir Jordi Pujol, fins que no en quedi res ni de l’activista, ni del processat, ni de l’autor de Des dels turons a l’altra banda del riu, ni del banquer, ni del fundador del partit, ni del polític, ni del President de Catalunya.

Les reaccions cíniques, desconsolades, irades o hipòcrites d’aquests dies davant el lamentable i trist capvespre de Jordi Pujol són un mirall on podem quedar tots reflectits. I ara per ara són la mesura d’un país adolescent, profundament mesquí, altament sentimental, de reaccions exagerades i meridionals i incapaç de destriar el gra de la palla a l’hora del foc i els ganivets. A mi, que tinc flaca per aquests personatges tràgics, el país que em mostra aquest mirall no m’agrada, fins i tot tinc por d'imaginar d'on seria capaç d'arribar. Però em consolaria pensar que, entre els que callen o ploren en la intimitat, deurà haver-hi qui tindrà prou pietat per arreplegar la pellofa abandonada de l’heroi caigut amb deshonor, enfangat i estabornit, que és avui Jordi Pujol, i dir-li: “Tornem a casa, President”.

17 de juliol 2014

La monarquia renovada (publicat a Valors)

Aquest mes de juny que deixem enrere està marcat per l’abdicació de Joan Carles I i la proclamació de Felip VI com a nou rei d’Espanya. Moltes poden ser les causes que han portat a l’excap de l’estat, en el tron des de la mort del general Franco, a cedir la corona al seu hereu: Els escàndols econòmics dels ducs de Palma, l’atropellada cacera a Botswana, l’aparició en escena de bella Corinna, la seva fràgil salut, l’acumulació de temes pendents i espinosos com l’esclat sobiranista català o la implosió del bipartidisme i el sistema polític de la transició després de les eleccions europees... Tot plegat un aire de fin de siècle que ha portat al ja nou Rei a marcar distàncies amb el regnat del seu pare. “Una monarquia renovada per a un temps nou”, va prometre Felip davant les Corts.

Ara bé, el terme renovació topa frontalment amb el mateix concepte monàrquic, per definició un règim ancestral i antediluvià que es basa en la
tradició, en la continuïtat, en l’herència i la dinastia, el matrimoni i la concepció, a més de la primogenitura i la masculinitat. O almenys ha estat així des que els diferents reis vassalls de l’emperador van afirmar la seva preeminència sobre els nobles i sota Déu, a l’Edat Mitjana. Resseguint les dades del Gotha de cada testa coronada, veiem que conformen una genealogia que pot explicar tota la història d’Europa, alhora que un gran culebrot: Matrimonis d’estat, guerres successòries davant la manca d’hereus o quan l’hereva era una dona, fills bastards, matrimonis morganàtics, morts sobtades i oportunes o inoportunes, assassinats, revenges, anul·lacions matrimonials i divorcis, instauracions i restauracions, operacions polítiques, cops contra la monarquia, revolucions, execucions, sang i fetge... Aquesta és l’essència de la monarquia europea, tal com la coneixem fins pràcticament el segle XX.

El monarquisme tradicional va començar a declinar quan a mitjans del segle XX les cases reials van començar a permetre que els seus plançons contraguessin matrimoni “per amor” amb cònjuges que no formaven part de l’exclusiu club de la sang blava: Rainer de Mònaco, Harald de Noruega, Carles Gustau de Suècia, fins arribar a Felip d’Espanya, Guillem d’Anglaterra, Haakon de Noruega... A partir d’aquí, els grans cognoms que havien regit Europa -Habsburg, Borbó, Orleans, Bragança, Orange, Bernadotte, Windsor,...- són en perill d’extinció per acabar convertint-se en les famílies López, Smith, Müller, Laarson...

Tot això, s’esdevenia mentre les darreres monarquies amb amplis prerrogatives cedien el poder, de grat o per força, esdevenint monarquies on els caps d’estat, merament representatius i simbòlics, no deixaven de comportar-se com a patriarques d’una família de classe burgesa, fotogènica i susceptible d’escàndols i afeccionada als luxes i la freqüentació de la jet-set... a compte de l’estat. Això porta a molts a creure que aquesta monarquia renovada que prometia Felip VI té un altre nom: República.

14 de juliol 2014

Miquel Iceta, l'administrador concursal del PSC (Publicat a El Matí)


Pels que vam néixer just després de la victòria apoteòsica de Felipe González, l’any 1982, ens sembla impossible que aquell partit tan assimilat al poder estigui avui en tan franca decadència. El Partits dels Socialistes de Catalunya de la nostra infància i adolescència era el partit que controlava els principals ajuntaments de Catalunya i que des de l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona feia de contrapoder a la Generalitat que regia CiU des de l’inici de l’autonomia. En aquells temps els socialistes catalans eren capaços d’omplir pavellons i palaus d’esports, de mobilitzar militants al crit de “visca, visca, visca, Catalunya socialista” i de tenir al seu favor el més granat de la intel·lectualitat i el món artístic. Totes els hi ponien, i els electors els feien confiança en diversos comicis, sempre, però, que no fossin al Parlament de Catalunya, on el triomf convergent era, encara, abassegador. La grandesa del PSC, però, era ser capaços de ser el més catalanista possible a comarques i el més PSOE possible –amb el gran reclam de Felipe, sempre a punt- a la conurbació de Barcelona. Capaços de ser liderats electoralment pels fills progres dels burgesos il·lustrats de Sant Gervasi i orgànicament dirigits pels “currantes” del Baix Llobregat. És a dir, de sintetitzar i trobar un punt mig que els permetia, pagats de sí mateixos, definir-se com “el partit que més s’assembla a Catalunya”: és a dir, al robot del català mig dels anys 90: de centre-esquerra, catalanista i favorable a un encaix amable dins d’una Espanya formada per diferents nacionalitats.

Potser aquí rau, justament, el seu punt dèbil. Efectivament, el PSC s’assemblava molt a una Catalunya que va començar a canviar, paradoxalment, amb l’Estatut de 2005, una de les fites dels temps tripartits. Cuinat en el moment més propici per a l’Espanya plural i per posar a prova la capacitat del PSC d’influir en un Zapatero que abans d’arribar al poder s’havia compromès públicament a aprovar el text que sortís del Parlament, el procés va ser un autèntic via curis que va acabar, valgui l’excés, com el rosari de l’Aurora. La manifestació del 10-J, després de la sentència del TC sobre l’Estatut, va suposar un punt i apart en el relat que el catalanisme havia anat escrivint. Un relat en el que el PSC hi havia deixat una forta empremta. Ja amb un fort descens de vots, mantenint la fidelitat a un PSOE que assistia atònic i inoperant a l’esclat de la crisi i que s’havia desentès de tota promesa plurinacional, i trencats els equilibris interns que repartien el poder entre catalanistes i aparell, el partit va començar una lenta però ininterrompuda decadència, iniciada amb la pèrdua de bona part del seu poder municipal i provincial, fins la pràctica inanitat. El procés sobiranista, davant el que ha acabat tancant files amb el PP i C’s, ha acabat de destarotar-lo del tot, fugues de militants arreu, desercions internes al grup parlamentari, escissions públiques, dimissions de líders... i per acabar-ho d’adobar, la seva ració de casos de corrupció i escàndols diversos, que s’han endut personatges tan poderosos com l’exalcalde de Sabadell Manuel Bustos. Les enquestes mostren que la davallada no s’ha aturat i de cara a les eleccions municipals de 2015 poden estar en risc alguns dels feus que els socialistes encara conserven. De fet, l’encastellament de diferents alcaldes socialistes en els respectius municipis, desertant d’un hipotètic lideratge posa de manifest aquest temor, alhora que denota la manca de confiança en la marca PSC. Una marca, amortitzada i profundament tocada.

Aquest PSC pràcticament en fallida tècnica és el que hereta avui Miquel Iceta. Un veterà dirigent de només 54 anys però amb molts galons guanyats en una vida íntegrament dedicada a la política professional, des de la seva militància inicial al Partit Socialista Popular de Tierno Galván, el seu pas per les Joventuts Socialistes, per l’Ajuntament de Cornellà i l’experiència de comandament a la sala de màquines de la Moncloa felipista, fins arribar als seus llargs anys com a principal eminència gris del partit, tant al Parlament com a Nicaragua, amb permanent contacte amb el PSOE. Tot i els seus mèrits, reconegut per tothom, des de l’haver sabut suplir la seva manca de formació acadèmica superior amb una fina intel·ligència, que tothom li reconeix, una gran dosi de lectures fins al bon ús de la ironia i la retòrica, o alguns dels fets pels quals és, a bastament, conegut: des d’haver estat pioner en l’ús dels blogs i l’entrada en les xarxes socials fins a fer pública la seva condició de gai, ni és el futur ni és un home dels temps que corren. La darrera setmana de campanya cap a una primera secretaria que ja té guanyada d’entrada –més una proclamació que una elecció, per més urnes que s’instal·lin–, per exemple, va proposar la seva pròpia pregunta al referèndum: “Vol que el Govern de Catalunya negociï amb les institucions de l’estat un acord que garanteixi el reconeixement del caràcter nacional de Catalunya, un pacte fiscal solidari i el blindatge de les competències en llengua i cultura”? Una pregunta que ens remet al llenguatge i al país de 2006 –quan Iceta anava i venia d’un a l’altre costat de la taula negociadora– però no pas al de 2014. Una pregunta que no podrà aturar la desbandada del que s’havia anomenat el sector catalanista, que ja corre a constituir-se en Moviment Catalunya per presentar-se a les eleccions municipals, mentre ex-socialistes de solera passen a engreixar les llistes d’independents propers a ERC. Una pregunta que no accepta ni acceptarà el nou cap de files del PSOE. Una pregunta que no satisfarà al poble de Catalunya que a través de la majoria dels seus representants ja va triar una data, el 9 de novembre, i una pregunta –l’única possible– per una consulta que més enllà de si es farà o no, ja marca un nou horitzó.

Per tant, més que un líder, el que avui nomenen els socialistes catalans és un administrador concursal. Un encarregat de mantenir la casa oberta i intentar tapar forats i pagar deutes, abans no calgui liquidar el negoci ordenadament. Un lampista manetes capaç d’apedaçar la casa que amenaça ruïna. L’encarregat de les cures pal·liatives arribat quan ja ningú s’atreveix a fer res per aturar la gangrena o tots han fugit cames ajudeu-me. El candidat únic per manca d’alternativa. L’antic derrotat que s’enretirà en el darrer congrés, mancat de suports, i a qui se li dóna una última oportunitat desesperada. La darrera opció taumatúrgica. Una mena de Señor Lobo que ha de salvar el poc que es pugui salvar abans d’abaixar la persiana d’un partit que ni representa la majoria del país, ni pot fer res per mantenir el poder que ostenta, ni, de bon tros, s’assembla ja a la Catalunya de 2014.

09 de juliol 2014

Manuel Cuyàs, un polièdric i distingit mataroní*

M’imagino que m’ha tocat a mi glosar i definir en Manuel Cuyàs perquè sóc un dels personatges secundaris o, més ben dit, un extra amb frase dels seus articles. Un de tants dels que sortirem als índex de les seves obres completes, com el “Walker, Johnny” dels índex de les obresc completes de Josep Pla. Avui, però, el protagonisme és tot per ell.

Com us deia m’ha tocat definir a Manuel Cuyàs i Gibert en aquest dia d’entrada al club dels distingits per Òmnium Cultural Mataró-Maresme. Què vol dir “DISTINGIT”: “Que excel·leix pel seu rang o mèrits, per la seva elegància, maneres, llenguatge refinats”, ens diu el diccionari. Tots sabem que aquesta definició escau plenament a en Manuel Cuyàs, que excel·leix en totes aquests categories. És per tant, ben mereixedor d’aquest guardó. Però, glosar i definir, com deia, també comporta rememorar qui és en Manuel Cuyàs. Ho podria fer fàcil consultant la Viquipèdia, on se’l defineix com a “periodista català” i apareix a les categories de “escriptors maresmencs contemporanis en català”, “escriptors mataronins” i, especialment al de “persones vives”. Aquesta darrera és important. També a Internet, podem acudir a Twitter on és molt actiu (té més de 13.500 seguidors) i on ell mateix es defineix en l’apartat corresponen com “periodista.punt.el nét del pirata”.

El nét del pirata, com tots vostès sabran, és el títol del seu llibre de memòries, publicat amb gran èxit i presentat aquí Mataró mateix, no fa gaires mesos. Així doncs, a banda de periodista, que és el seu ofici, en Cuyàs es defineix com “El nét del pirata”. Això, tots els seus lectors, i crec que no és cap spoiler, sabran que és fals, i ells mateix ho explica al primer capítol del llibre: ni Antoni Cuyàs era pirata ni ell n’és nét, ni besnét ni rebesnét. En Manuel Cuyàs, però, ha viscut tota la vida al casal de la Rambla que va fer construir el corsari Cuyàs. Des d’aquesta casa, des del balcó d’aquesta casa, precisament, el nen Cuyàs va començar a mirar el món amb curiositat, i, en aquestes, va quedar fascinant per la figura de l’home del tramvia, del tramviaire. El seu amic Manuel Foraster l’ha definit com “el nét del corsari que volia dur el tramvia”.

A banda d’observador curiós, en Manuel Cuyàs és un jove format a la Biblioteca Popular, al Racó i a les classes de català del Sr. Clariana. També és en aquesta època quan neix el cinèfil Cuyàs. De veure totes les pel·lícules que feien als cinemes de Mataró a descobrir què li agradava i a fer-se membre del Film Ideal Club. Encara avui el cine és una de les seves passions, fidel als clàssics.

Tot i que de l’escola no en guarda un especial bon record, en guarda un de molt important d’una de les seves professores i és just recordar aquí i avui la Maria Rosa Soler, la seva professora d’Història de l’Art i membre de la Junta d’Òmnium a Mataró, que ens va deixar fa poques setmanes. Gràcies a la influència o a la fascinació de la Maria Rosa, en Manuel Cuyàs es va llicenciar en Història de l’Art.

Amb aquesta formació, en Manuel Cuyàs va ser mestre de l’escola Freta. Com ell diu, es pensava que ho seria sempre quan va ser nomenat director del que llavors es coneixia com Patronat de Cultura, i va començar una etapa de gestor cultural que va tenir el seu punt àlgid durant la Olimpíada Cultural que es va celebrar paral·lelament als Jocs Olímpics de Barcelona de 1992.

 Entretant, en Manuel Cuyàs mestre i gestor cultural, anava covant un altre Manuel Cuyàs. Un que ja hem anomenat i que sempre hi havia estat: el periodista. Cofundador i articulista a El Maresme i Mataró Escrit, l’any 1987 va començar a col·laborar a El Punt de Girona, com aquell qui no vol la cosa. L’any 1995 la cosa es va convertir en la direcció de l’edició maresmenca del diari, i, l’any 2001, de l’edició Catalunya. Encara avui escriu 6 articles a la setmana a El Punt/Avui, on és un dels articulistes més seguits, i col·labora a diverses tertúlies i programes. També és, per tant, un tertulià. Els seus articles, però, no són articles d’urgent anàlisi política i comentari d’actualitat. Sí que tenen, tot sovint, un punt de partida centrat en un esdeveniment o algun fet actual, però els articles volen més enllà, oferint-nos tot un ventall de recursos, girs, mecanismes estilístics que permeten convertir qualsevol temàtica en un text brillant i vibrant, capaç d’enllaçar la gran política nacional o internacional amb una anècdota on apareix Mataró, la seva àvia, el servei militar a Maó o qualsevol història viscuda en l’exercici periodístic o en la darrera visita a l’Ateneu. Avui mateix ens explica un brevíssima capítol de la vida d’en Lluís Josep Comeron que acaba sent un article magnífic. Una capacitat que només tenen els clàssics, els seus referents: Josep Maria de Sagarra, Josep Pla, Eugeni Xammar…

En el cas d’en Manuel Cuyàs, la temàtica tant és per poder augurar un bon article. I és que com no es cansa de repetir, primer als seus antics subordinats a les redaccions i avui a tots els que se li atansen: “les coses són interessants segons com les expliquis”. Amb aquesta divisa, no només ha escrit centenars d’articles, sinó que també ha signat diversos llibres sobre Mataró –Mataró sota teulada i Mataró suau i aspre– i una novel·la, Taques al marge, on Mataró és fàcil reconèixer sota l’aparença de la vila de “Tres Rieres”. Abans d’El nét del pirata, hi va haver un altre llibre que el va consagrar com a escriptor: La redacció de les memòries del president Jordi Pujol en tres volums. Una aventura apassionant que va concloure amb bona nota i satisfacció de l’interessat. No era el primer llibre memoralístic-biogràfic que escrivia, ja havia publicat El manyà encès, la vida d’en Lluís Terricabras, en “Terri”.

Per tant, podem dir que en Manuel Cuyàs és un polièdric i distingit mataroní. I és el nét del pirata, el nen que mirava passar el tramvia i volia conduir-lo, el lector, assistent al Racó i aprenent de català, el cinèfil, l’estudiant d’història de l’art, el mestre, el gestor cultural, el periodista, òbviament, el cronista, articulista i tertulià, l’escriptor, el novel·lista i el biògraf. I finalment, un que sé que no li agrada, però que no me’n puc estar d’enumerar-lo: El mestre. Moltes gràcies.

*Text llegit en l'acte de lliurament de la Distinció d'Òmnium Cultural Mataró-Maresme