17 de juliol 2014

La monarquia renovada (publicat a Valors)

Aquest mes de juny que deixem enrere està marcat per l’abdicació de Joan Carles I i la proclamació de Felip VI com a nou rei d’Espanya. Moltes poden ser les causes que han portat a l’excap de l’estat, en el tron des de la mort del general Franco, a cedir la corona al seu hereu: Els escàndols econòmics dels ducs de Palma, l’atropellada cacera a Botswana, l’aparició en escena de bella Corinna, la seva fràgil salut, l’acumulació de temes pendents i espinosos com l’esclat sobiranista català o la implosió del bipartidisme i el sistema polític de la transició després de les eleccions europees... Tot plegat un aire de fin de siècle que ha portat al ja nou Rei a marcar distàncies amb el regnat del seu pare. “Una monarquia renovada per a un temps nou”, va prometre Felip davant les Corts.

Ara bé, el terme renovació topa frontalment amb el mateix concepte monàrquic, per definició un règim ancestral i antediluvià que es basa en la
tradició, en la continuïtat, en l’herència i la dinastia, el matrimoni i la concepció, a més de la primogenitura i la masculinitat. O almenys ha estat així des que els diferents reis vassalls de l’emperador van afirmar la seva preeminència sobre els nobles i sota Déu, a l’Edat Mitjana. Resseguint les dades del Gotha de cada testa coronada, veiem que conformen una genealogia que pot explicar tota la història d’Europa, alhora que un gran culebrot: Matrimonis d’estat, guerres successòries davant la manca d’hereus o quan l’hereva era una dona, fills bastards, matrimonis morganàtics, morts sobtades i oportunes o inoportunes, assassinats, revenges, anul·lacions matrimonials i divorcis, instauracions i restauracions, operacions polítiques, cops contra la monarquia, revolucions, execucions, sang i fetge... Aquesta és l’essència de la monarquia europea, tal com la coneixem fins pràcticament el segle XX.

El monarquisme tradicional va començar a declinar quan a mitjans del segle XX les cases reials van començar a permetre que els seus plançons contraguessin matrimoni “per amor” amb cònjuges que no formaven part de l’exclusiu club de la sang blava: Rainer de Mònaco, Harald de Noruega, Carles Gustau de Suècia, fins arribar a Felip d’Espanya, Guillem d’Anglaterra, Haakon de Noruega... A partir d’aquí, els grans cognoms que havien regit Europa -Habsburg, Borbó, Orleans, Bragança, Orange, Bernadotte, Windsor,...- són en perill d’extinció per acabar convertint-se en les famílies López, Smith, Müller, Laarson...

Tot això, s’esdevenia mentre les darreres monarquies amb amplis prerrogatives cedien el poder, de grat o per força, esdevenint monarquies on els caps d’estat, merament representatius i simbòlics, no deixaven de comportar-se com a patriarques d’una família de classe burgesa, fotogènica i susceptible d’escàndols i afeccionada als luxes i la freqüentació de la jet-set... a compte de l’estat. Això porta a molts a creure que aquesta monarquia renovada que prometia Felip VI té un altre nom: República.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada