09 de juliol 2014

Manuel Cuyàs, un polièdric i distingit mataroní*

M’imagino que m’ha tocat a mi glosar i definir en Manuel Cuyàs perquè sóc un dels personatges secundaris o, més ben dit, un extra amb frase dels seus articles. Un de tants dels que sortirem als índex de les seves obres completes, com el “Walker, Johnny” dels índex de les obresc completes de Josep Pla. Avui, però, el protagonisme és tot per ell.

Com us deia m’ha tocat definir a Manuel Cuyàs i Gibert en aquest dia d’entrada al club dels distingits per Òmnium Cultural Mataró-Maresme. Què vol dir “DISTINGIT”: “Que excel·leix pel seu rang o mèrits, per la seva elegància, maneres, llenguatge refinats”, ens diu el diccionari. Tots sabem que aquesta definició escau plenament a en Manuel Cuyàs, que excel·leix en totes aquests categories. És per tant, ben mereixedor d’aquest guardó. Però, glosar i definir, com deia, també comporta rememorar qui és en Manuel Cuyàs. Ho podria fer fàcil consultant la Viquipèdia, on se’l defineix com a “periodista català” i apareix a les categories de “escriptors maresmencs contemporanis en català”, “escriptors mataronins” i, especialment al de “persones vives”. Aquesta darrera és important. També a Internet, podem acudir a Twitter on és molt actiu (té més de 13.500 seguidors) i on ell mateix es defineix en l’apartat corresponen com “periodista.punt.el nét del pirata”.

El nét del pirata, com tots vostès sabran, és el títol del seu llibre de memòries, publicat amb gran èxit i presentat aquí Mataró mateix, no fa gaires mesos. Així doncs, a banda de periodista, que és el seu ofici, en Cuyàs es defineix com “El nét del pirata”. Això, tots els seus lectors, i crec que no és cap spoiler, sabran que és fals, i ells mateix ho explica al primer capítol del llibre: ni Antoni Cuyàs era pirata ni ell n’és nét, ni besnét ni rebesnét. En Manuel Cuyàs, però, ha viscut tota la vida al casal de la Rambla que va fer construir el corsari Cuyàs. Des d’aquesta casa, des del balcó d’aquesta casa, precisament, el nen Cuyàs va començar a mirar el món amb curiositat, i, en aquestes, va quedar fascinant per la figura de l’home del tramvia, del tramviaire. El seu amic Manuel Foraster l’ha definit com “el nét del corsari que volia dur el tramvia”.

A banda d’observador curiós, en Manuel Cuyàs és un jove format a la Biblioteca Popular, al Racó i a les classes de català del Sr. Clariana. També és en aquesta època quan neix el cinèfil Cuyàs. De veure totes les pel·lícules que feien als cinemes de Mataró a descobrir què li agradava i a fer-se membre del Film Ideal Club. Encara avui el cine és una de les seves passions, fidel als clàssics.

Tot i que de l’escola no en guarda un especial bon record, en guarda un de molt important d’una de les seves professores i és just recordar aquí i avui la Maria Rosa Soler, la seva professora d’Història de l’Art i membre de la Junta d’Òmnium a Mataró, que ens va deixar fa poques setmanes. Gràcies a la influència o a la fascinació de la Maria Rosa, en Manuel Cuyàs es va llicenciar en Història de l’Art.

Amb aquesta formació, en Manuel Cuyàs va ser mestre de l’escola Freta. Com ell diu, es pensava que ho seria sempre quan va ser nomenat director del que llavors es coneixia com Patronat de Cultura, i va començar una etapa de gestor cultural que va tenir el seu punt àlgid durant la Olimpíada Cultural que es va celebrar paral·lelament als Jocs Olímpics de Barcelona de 1992.

 Entretant, en Manuel Cuyàs mestre i gestor cultural, anava covant un altre Manuel Cuyàs. Un que ja hem anomenat i que sempre hi havia estat: el periodista. Cofundador i articulista a El Maresme i Mataró Escrit, l’any 1987 va començar a col·laborar a El Punt de Girona, com aquell qui no vol la cosa. L’any 1995 la cosa es va convertir en la direcció de l’edició maresmenca del diari, i, l’any 2001, de l’edició Catalunya. Encara avui escriu 6 articles a la setmana a El Punt/Avui, on és un dels articulistes més seguits, i col·labora a diverses tertúlies i programes. També és, per tant, un tertulià. Els seus articles, però, no són articles d’urgent anàlisi política i comentari d’actualitat. Sí que tenen, tot sovint, un punt de partida centrat en un esdeveniment o algun fet actual, però els articles volen més enllà, oferint-nos tot un ventall de recursos, girs, mecanismes estilístics que permeten convertir qualsevol temàtica en un text brillant i vibrant, capaç d’enllaçar la gran política nacional o internacional amb una anècdota on apareix Mataró, la seva àvia, el servei militar a Maó o qualsevol història viscuda en l’exercici periodístic o en la darrera visita a l’Ateneu. Avui mateix ens explica un brevíssima capítol de la vida d’en Lluís Josep Comeron que acaba sent un article magnífic. Una capacitat que només tenen els clàssics, els seus referents: Josep Maria de Sagarra, Josep Pla, Eugeni Xammar…

En el cas d’en Manuel Cuyàs, la temàtica tant és per poder augurar un bon article. I és que com no es cansa de repetir, primer als seus antics subordinats a les redaccions i avui a tots els que se li atansen: “les coses són interessants segons com les expliquis”. Amb aquesta divisa, no només ha escrit centenars d’articles, sinó que també ha signat diversos llibres sobre Mataró –Mataró sota teulada i Mataró suau i aspre– i una novel·la, Taques al marge, on Mataró és fàcil reconèixer sota l’aparença de la vila de “Tres Rieres”. Abans d’El nét del pirata, hi va haver un altre llibre que el va consagrar com a escriptor: La redacció de les memòries del president Jordi Pujol en tres volums. Una aventura apassionant que va concloure amb bona nota i satisfacció de l’interessat. No era el primer llibre memoralístic-biogràfic que escrivia, ja havia publicat El manyà encès, la vida d’en Lluís Terricabras, en “Terri”.

Per tant, podem dir que en Manuel Cuyàs és un polièdric i distingit mataroní. I és el nét del pirata, el nen que mirava passar el tramvia i volia conduir-lo, el lector, assistent al Racó i aprenent de català, el cinèfil, l’estudiant d’història de l’art, el mestre, el gestor cultural, el periodista, òbviament, el cronista, articulista i tertulià, l’escriptor, el novel·lista i el biògraf. I finalment, un que sé que no li agrada, però que no me’n puc estar d’enumerar-lo: El mestre. Moltes gràcies.

*Text llegit en l'acte de lliurament de la Distinció d'Òmnium Cultural Mataró-Maresme

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada