31 d’agost 2014

Noucentista universal (Publicat a El Matí)


No per esperada, la notícia ha estat menys sentida. Tot i que els diaris ja feia dies que tenien la necrologia a punt, el dol s’ha estès ràpidament pel món literari i cultural, especialment entre els lectors i amants dels bons llibres. Un món de les lletres que ha coincidit, en una estranya unanimitat impròpia del nostre país de petites i mesquines capelletes, en reconèixer la gran pèrdua que suposa la mort a 64 anys de l’editor i intel·lectual Jaume Vallcorba Plana.

Els records que guardo de Jaume Vallcorba són mínims, però probablement suficients per donar el to de l’enorme llegat que ens deixa el fundador de Quaderns Crema. La primera trobada, o coincidència, amb Vallcorba va ser a Girona, en el marc del Congrés Internacional Charles Maurras a Catalunya, organitzat per Xavier Pla, de la UdG. Impecablement vestit, assegut a primera fila, curiós i vehement, segur i de maneres tan refinades que podien semblar insolents, aviat va convertir-se en el centre de la jornada. Acabava d’editar la biografia del maître à penser de l’Action Française, que tanta influència va tenir a Catalunya, i tot i la presència de l’autor, Vallcorba va ser qui va desplegar en el seu discurs tota mena de suggeridors enunciats que la concurrència no sempre va ser prou àgil per a captar. Jo llavors era poc més que un estudiant de màster de periodisme, que tot just deixava enrere l’efímera carrera de jurista, i m’hi vaig acostar amb precaució i timidesa. Vallcorba era al darrera de bona part de les lectures que m’havien fet créixer. Exquisit però distant, em va animar en l’estudi que estava preparant sobre Iberia, publicació que coneixia perfectament arran de la seva tesi sobre Josep Maria Junoy, un dels puntals de la revista i autor de la seva pàgina més cèlebre. Al sopar posterior, vaig tenir el privilegi de fer d’oient a la taula del Vallcorba més proper i expansiu, el qual compartia confidències i feia girar la roda dels records. Posteriorment, tot i uns correus electrònics per establir una cita que no vam arribar a celebrar per culpa de les seves nombroses obligacions internacionals, ens vam retrobar fa mesos a l’Ametlla del Vallès, a l’inici de l’any Eugeni Xammar, asseguts al costat dels nostre estimat i comú amic Amadeu Cuito. Vaig tornar a ser testimoni del Vallcorba erudit, capaç de moure’s amb flexibilitat i facilitat per tota cultura europea mentre, amb tota originalitat, situava el periodista català dins la llarga tradició del jueu errant. Poc després vaig saber de la greu malaltia que finalment se l’ha endut.

En aquestes anecdòtiques ocasions, Vallcorba ja fer gala d’una de les característiques més determinants de la seva carrera d’editor: La voluntat de recuperar, posar a l’abast i ressituar la tradició catalana –Ors, Sagarra, Foix, Xammar, Ferrater o Junoy– en sintonia amb la gran tradició europea, sense xovinismes ni melindrismes sentimentals. Cap distinció especial ni espacial entre els millors autors catalans i els seus corresponents francesos, italians o alemanys de l’època, la cultura vista com un tot i per tant, tampoc cap limitació ni distinció temporal, de les avantguardes als clàssics medievals, ni cap temor alhora de donar joc a nous autors que avui són figures consagrades.

Com tots sabem, a més d’editor Vallcorba ha estat un savi filòleg, deixeble d’altres savis, professor universitari, tipògraf i dissenyador... Un noucentista de cap a peus–no debades el símbol de Quaderns Crema ha estat la mediterraníssima atzavara– que ha contribuït a dotar d’universalitat i prestigi de la cultura catalana. Una universalització i un prestigi no sempre reixits. El país el que és i la seva proposta insubornable i elitista –en el millor dels sentits possibles– no sempre ha acabat obtenint els resultats esperats. En paral·lel, cal fer obligat esment a la seva obra editada en castellà a través d’Acantilado, fundada l’any 1999. Però, al món de l’edició en castellà, tot i les impagables descobertes, recuperacions o traduccions, mai no ha jugarà el paper determinant i essencial que va aconseguir en el món de l’edició catalana. No és pas exagerat afirmar que sense Vallcorba –cadascun dels llibres editats portaven el seu gust i la seva decisió personal– la cultura catalana seria avui més petita, més coixa, més reclosa, més provinciana.

El llegat que ens deixa Vallcorba tindrà llarga vida. Només cal fer una ullada a la biblioteca, i veurem quantes vegades es repeteixen a les lleixes els colors negre i vermell o blanc llis, marca de la casa, i quants llibres ens el recorden. El món d’ahir i Fouché, retrat d’un home polític d’Stefan Zweig, Seixanta anys d’anar pel món d’Eugeni Xammar, Sol, i de dol de JV Foix, La fascinació del periodisme d’Irene Polo, La il·lusió occitana d’August Rafanell, La magnitud de la tragèdia de Quim Monzó, Memòries d’Albert Speer, l’obra completa de Xènius, La vida del doctor Samuel Johnson de James Boswell, poemaris de Robert Frost i W.H. Auden, els Dietaris de Joan Estelrich, Història d’un estat clandestí de Jan Karski, Abans del sis d’octubre d’Amadeu Hurtado.... Fins i tot una cançó de Duble Buble, “M’estimes tant que m’abonyegues”, signada amb Quim Monzó. L’agraïment és sincer. Descansi en pau Jaume Vallcorba Plana.

29 d’agost 2014

Pas d'histoires? (Publicat a El Singular)

Aquest 2014 fa cent anys de l’inici de la Gran Guerra, el conflicte que va fer entrar al món al segle XX i va capgirar Europa. L’estat espanyol de seguida es va declarar neutral, però a Catalunya el debat apassionat entre aliadòfils i germanòfils va connectar amb les aspiracions del país. El catalanisme, particularment el liberal i republicà, va ser majoritàriament pro aliat, associant la victòria de França i Anglaterra a la idea d’un nou estatus polític per a Catalunya, impulsat i imposat a Espanya per les democràcies liberals vencedores. Amb l’entrada dels Estats Units a la guerra i la proclamació dels 14 punts del president Wilson, entre els quals es trobava el dret d’autodeterminació, la passió aliadòfila paral·lela al plet autonomista es va intensificar. Com explica Josep Maria Sagarra a les seves imprescindibles Memòries, la celebració de la victòria aliada a Barcelona va ser per tornar a la vida un mort. Al ritme de La Marsellesa, Catalunya creia que la seva hora era arribada. Des de l’inici de la guerra, manifestos, articles, cròniques, visites al front, banquets i revistes –com Iberia, dirigida per Claudi Ametlla i amb una nòmina de col·laboradors formada per Antoni Rovira i Virgili, Alexandre Plana, Màrius Aguilar o Eugeni Xammar–, havien contribuït donar una imatge precisa dels sentiments aliadòfils de bona part de la societat catalana. A més, un miler de voluntaris catalans –a l’Assemblea Nacional francesa el diputat Brousse va arribar a parlar de 12.000 combatents– havien lluitat enrolats en la Legió Estrangera francesa, molts d’ells caiguts en el camp de l’honor als fronts. 

La internacionalització del cas català es creia possible, l’any 1918. A l’inici de les reunions de París, que acabarien amb la signatura dels diferents tractats, el líder de la Lliga Regionalista Francesc Cambó preparar el viatge cap a la capital francesa per posar sobre la taula el dossier de Catalunya, però les autoritats franceses van impedir el viatge. El comte de Romanones va córrer espantat cap a París per assegurar-se que no hi hauria cap concessió als catalans. Per les mateixes dates es digué que el també lligaire i exministre Joan Ventosa i Calvell s’havia presentat a les conferències de pau. Si més no, corregué el rumor, intencionadament impulsat per la premsa madrilenya, que el primer ministre francès George Clemenceau havia despatxat un grup de catalans amb un expressiu: “Pas d’histoires, messieurs, pas d’histoires!”. Fos com fos, allò que va començar com un rumor malintencionat ha acabat esdevenint història certa i, avui dia, periodistes i historiadors encara continuem repetint la facècia, donant-la per bona, sense comprovar-ne la veracitat.

Malgrat el seu origen apòcrif, el “pas d’histoires” de Clemenceau era una metàfora de la decepció del catalanisme amb una primavera de les nacions, que després d’arribar a Txecoslovàquia, Polònia, Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània, etc., no havia passat pel Principat. Tota la campanya a favor dels aliats, tots els esforços per fer conèixer la realitat catalana a l’exterior, tota la sang vessada i els tinters buidats pels intel·lectuals de més renom, no havien donat fruit més enllà d’unes condecoracions imposades pel mariscal Joffre als més conspicus aliadòfils del país, en el seu viatge a Barcelona l’any 1920. Per als guanyadors de la guerra, el discurs de les nacionalitats i el dret de l’autodeterminació només servia per desmantellar els imperis europeus, però no per afegir més incertesa al mapa d’Europa. Una altra oportunitat perduda pel catalanisme.

Aquesta setmana, la cancellera Angela Merkel ha donat suport públic a la política del govern espanyol sobre Catalunya, i fa uns dies la França del president Hollande i del premier Valls es va a alinear amb la nova monarquia espanyola. El “Pas d’histories” és possible que torni a aparèixer en cròniques i articles periodístics. Ja ens ho sabem: els estats són, en essència, defensors de l’statu quo i cap d’ells tindrà cap mena d’interès en moure les fronteres d’Europa, com qui juga a un trencaclosques. Les defenses de la llibertat i l’autodeterminació són usos habituals en la retòrica internacional, però s’acaba imposant la realpolitik dels interessos i l’estabilitat. Dit d’una altra manera, el món ens pot mirar, però no mourà ni un dit per ajudar al procés català.

Ara bé, tampoc podem oblidar que les paraules de Clemenceau són una invenció de cafè madrileny convertida en gasetilla i finalment arribada als llibres d’història. És possible que els catalans de 1919 pequessin d’il·lusos, d’ingenus o d’innocents, però també sabem que ja llavors el govern espanyol va fer mans i mànigues per evitar qualsevol presència catalana a París i que la correspondència entre els consolats a Barcelona i els ministeris d’exteriors de les diferents potències era fluida. La lliçó és clara: no es pot esperar que els altres facin la feina, com qui mira passar els trens. Però, la història també ens ho diu: una vegada assolida la independència d’una nació, les coses es precipiten d’una manera ben diferent i davant d’una nova situació el reconeixement internacional passa a analitzar-se sobre la utilitat i la conveniència del nou estat, amb realisme i pragmatisme (excepte en el cas d’Espanya, òbviament, com podem observar amb Kosovo). De més verdes n’han madurat! Potser aquest serà el moment per a què la carpeta catalana oberta fa cent anys arribi, per fi, a la taula de totes les cancelleries. Arreveure!

22 d’agost 2014

L'ofec de l'estètica (Publicat a El Singular)

L’any 1906, l’escriptor i filòsof Miguel de Unamuno fa un viatge de tres setmanes a Barcelona. Invitat per l’Ateneu Enciclopèdic Popular, el professor de Salamanca té l’oportunitat de viure de prop l’agitació desencadenada a Catalunya arran de l’assalt al Cu-cut!. Un moviment de protesta contra la Llei de Jurisdiccions que aviat agafaria forma política en la unitat del catalanisme, la Solidaritat Catalana, candidatura que acabaria aplegant dels carlins al republicans. Durant aquells dies, a banda de celebrar-se el primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, es portà terme el gran míting monstre, “L’aplec de la protesta”, un gran acte polític que arribà a aplegar cap a 30.000 persones, i que va comptar amb l’assistència del mateix Unamuno. En un moment determinat, les infructuoses provocacions d’una colla de jóvenes bárbaros lerrouxistes van donar lloc a un moment de bellesa col•lectiva. Ho explica l’advocat, escriptor i diputat solidari Amadeu Hurtado a les seves memòries: “Aquell incident donava lloc a un dels més bells espectacles que he presenciat en reunions de grans multituds. Quan la gent va adonar-se que els avalotadors eren fora, va esclatar a la plaça un gran aplaudiment, i de sobte uns concurrents de la graderia agitaven els mocadors com una salutació a la massa amiga que es retrobava i per un contagi instantani, va aixecar-se en tots els indrets de l’ampli recinte un gran batec de milers d’altres mocadors. Durant uns minuts, sense sentir-se un sol aplaudiment, el públic es contemplava embadalit a ell mateix amb aquell immens voleiar d’ales blanques sota el cel blau d’un matí serè i lluminós de final d’estiu fins que retrunyia xardorosa una ovació delirant adreçada a la bellesa del moment viscut. [...] I al cap d’uns mesos d’una intensa campanya electoral, aquella mateixa multitud assegurava el triomf dels candidats de Solidaritat Catalana a les diputacions provincials....”.

Unamuno va referir-se a l’episodi en carta al poeta Joan Maragall, a qui havia conegut personalment després de cartejar-se des d’anys enrere, amb uns termes que, tot i mesurades paraules d’elogi pel civisme demostrat pels catalans, transmetien una crítica, com qui perdona la vida, a la puerilitat dels catalans observada en l’acte: “Y al lado de esto, una envidiable educación cívica en las masas, que las hace celebrar reuniones políticas, a veces de muchísima gente, como la que presencié en la Plaza de Toros el domingo 21 de octubre de este año, en medio del mayor orden y el más pacífico entusiasmo. Entusiasmo más sensual que apasionado, más estético que poético –es decir, creativo–: entusiasmo que se vacio en gran parte en un agitar pañuelos blancos, diciéndose para sí cada espectador: “¡Oh, que hermoso!”, y yo, al salir de aquel miting monstruo, del que llamaron aplec de la protesta, iba parodiando a aquel sacerdote egipcio cuando habló a Solón de los griegos, dicíendome para mi mismo: “¡Ay barcelones, barceloneses, siempre sereis unos niños!””. En la mateixa línia, als versos del poema titulat precisament “L’aplec de la protesta”, Unamuno afinaria el tret: “Y al salir en el río de la gente / bajo el cielo a que lavan lagoteras / brisas del mar latino, / sentí en mi pecho / la voz grave del mar de mi Vizcaya, / la que brizó mi cuna, / voz que decía: / ¡seréis siempre unos niños, levantinos!, / ¡os ahoga la estética!”.

El cèlebre “Os ahoga la estética”, una admonició –gènere al que era aficionat Unamuno– que ja s’ha tornat habitual a l’hora de criticar alguns dels ancestrals vicis dels habitants de les terres catalanes. És a dir, una certa tendència a l’èxtasi i el deliri col•lectiu en les grans ocasions –“Lo de Barcelona no s’ho creurà mai dingú acostumat an aquests èmfasis periodístics de tot és sublim, espectacle únic, moviment exemplar, jornada heroica…” escriu Pijoan a Maragall, durant la Setmana Tràgica, que havia de marcar el final de la Solidaritat– que tant sovint acaba sent asfixiant i que, comptat i debatut, s’ha resolt en la inanitat i el fracàs. Com si d’alguna manera, passada la festa, passat el moment d’entusiasme, passada l’hora de l’afirmació col•lectiva que ens fa creure en quimeres i objectius bellíssims, prevalguin els comptes i els càlculs individuals, tot tornés a la mesquinesa habitual. D’exemples a la història de la nostra terra, n’hi ha a bastament. Però, aquest pronòstic fatalista d’Unamuno es va començar a esquerdar amb el cicle que ha acabat donant lloc al procés sobiranista, i que podem iniciar amb les consultes populars, amb el tret de sortida a Arenys de Munt, i la manifestació del 10-J arran de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, i que va esdevenir irreversible arran de la gran manifestació de l’11 de Setembre de 2012. A partir de la marxa independentista de la Diada, la política catalana ha emprès una girada decisiva, que no ha perdut pistonada pel que fa a mobilització col•lectiva –com es va poder veure a la Via Catalana de l’any passat– però, sobretot, pel que fa a decisions i determinacions polítiques.

Enguany se’ns commina a apuntar-nos a la V organitzada per Òmnium i l’ANC i que s’allargarà a través de la Gran Via i la Diagonal, amb vèrtex a Plaça de les Glòries Catalanes. És provable que després de tants happenings, marxes, cadenes, vies, mosaics, estelades humanes, enceses d’espelmes, desplegaments de lones, actuacions i manifestacions sovint excessives, amb un deix xaró i només destinades a aquesta nafra de l’infantilisme, de l’ofec estètic en la qual burxava Unamuno, hi hagi qui n’estigui cansat. Esgotat. Qui pensi que ja n’hi ha prou i que vagin fent sense ell fins al dia de la consulta. Jo mateix tinc moltes ganes de passar-me la Diada Nacional a la platja, com es fa als països normals. Però, perquè no ens recordin una vegada i una altra l’advertència de Don Miguel, hem de fer un petit esforç. Un darrer. Un de decisiu. Perquè hem d’aconseguir rebatre l’escriptor i demostrar que ja ens hem fet grans, que ja no som com nens, que l’estètica no ens ofega ni ens embafa, sinó que hem aprés a canalitzar-la en la política, en la construcció, en la noblesa. “Perquè això no és un montón, senyor Maura (O senyor Rajoy, o senyor Pedro Sánchez, o senyora Rosa Díez o qui sigui), amb la companyia, això és un alçament….”.

15 d’agost 2014

La unitat que can Vies no es va carregar (Publicat a El Singular)

“És massa aviat per respondre”, diuen que va afirmar el primer ministre xinès Zhou Enlai quan li van preguntar sobre les conseqüències que havia tingut la Revolució Francesa. La mil·lenària saviesa xinesa trobava precipitat valorar esdeveniments de feia 200 anys. O potser, com sostenen d’altres cronistes, el culte patriarca de la revolució maoista va confondre la revolució de 1789 amb la revolta del maig de 1968, esdevinguda pocs anys abans. En tot cas, sovint concedim una transcendència funesta qualsevol mena d’esdeveniment, i arribem a considerar que el fet no només tindrà conseqüències irreparables, sinó que fins i tot canviarà el curs de la història. En aquest país gastem l’adjectiu “històric” a granel.

Només cal recordar el lamentable episodi de can Vies, esdevingut a finals de maig d’aquest any. Rebobinem, si els sembla: El 26 de maig de 2014, l’endemà de les eleccions europees que havien suposat un triomf –“històric”, altra vegada– per a ERC, diverses patrulles dels Mossos d’Esquadra van fer efectiu el desallotjament d’aquest –altra vegada “històric”– centre social okupa, que des de feia 17 anys funcionava en una antigues dependències recreatives i socials del Metro de Barcelona. La violència en que van derivar les protestes per l’enderroc del casal okupat, la contundent resposta de la Brigada Mòbil dels Mossos d’Esquadra, afegida a la dimissió l’endemà de Manel Prat, director general del cos per d’altres assumptes polèmics, el controvertit paper de l’Ajuntament –que era qui, a través de TMB, n’havia reclamat la propietat i qui al final va decidir paralitzar l’enderroc– i les vodevilesques negociacions entre les parts, van marcar a quatre dies en que semblava que Barcelona, i especialment Sants, cremava pels quatre costats, en una reedició de la vella Rosa de Foc.

En aquests quatre dies que havien de commoure el món i van acabar com el rosari de l’aurora, molta gent va patir pel procés independentista endegat i no van faltar les picabaralles i teories històriques que pretenien comparar el que s’esdevenia al voltant del carrer Jocs Florals amb la Setmana Tràgica de 1909, el pistolerisme d’entre 1919 i 1923, els desoris de la FAI l’any 1936 o els fets de Maig de 1937, tots ells episodis violents que van suposar, respectivament, el final de la Solidaritat Catalana, l’arribada la dictadura de Primo de Rivera, la pèrdua de suports per a la República i la guerra civil dins la guerra civil entre els partidaris de guanyar la guerra i els partidaris de fer la revolució. Segons els qui recordaven amb fatalisme aquestes dates, existeix una constant tràgica de la nostra història, un terrible fat inapel·lable que dicta que cada vegada que Catalunya ha volgut fer un pas endavant polític cap a la seva llibertat, el país ha estat irremeiablement dividit per la violència de caràcter “social”. O dit d’una altra manera, la unitat necessària pels grans envits contra l’estat –i la lluita per l’autonomia durant el primer terç de segle XX va ser un autèntic envit– s’ha vist abandonada, ara per una esquerra maximalista, ara per una dreta reaccionària. Sobre cadascuna d’aquestes dates ens podríem allargar paràgrafs i paràgrafs i no n’arribaríem a treure’n el trellat.

Tampoc van faltar els qui, en una arriscada opció per l’explicació conspiranoica, van assenyalar la possible existència d’infiltrats tant en els moviments antisistema com a la policia catalana. Infiltrats dedicats, precisament, a fer fracassar el procés a través de la creació d’un clima de violència que atemorís amplis sectors de la població catalana, fent-la renunciar a tot a canvi d’ordre i seguretat, o bé crees sagnants disputes internes incompatibles amb un l’esperit pacífic i democràtic que l’actual moment necessita. Segons alguns analistes, s’esqueia allò que José Maria Aznar havia profetitzat: “Antes se romperá Catalunya....”. Potser no eren tant forassenyades aquestes veus: l’ombra d’aquell estrafolari propagandista republicà arribat a Catalunya untat pel fons de rèptils i amb la retòrica incendiària, anticlerical i estèril –“¡Alzad el velo a las novicias y elevadlas a la categoria de madres!”– que ha donat fins i tot nom a una tendència política i a una entrada al diccionari, Alejandro Lerroux, és encara molt allargada. Però, no cal retrocedir tants anys enrere, la presència de talps al voltant dels Mossos d’Esquadra ha estat admès pel propi director general del cos. I l’intent del nacionalisme espanyol de desacreditar el procés sobiranista i dividir l'esquerra anticapitalista ha estat denunciat fins i tot per bons coneixedors del tema. El que és segur és que, a Barcelona i a Madrid, alguns es deurien fregar les mans pensant que els quatre dies de fúria per can Vies es carregarien, tots solets, el procés.

A pesar de tot i de tots, gairebé tres mesos després dels fets de Can Vies, l’ampli front del 9-N és manté. No ha canviat res essencial en l’àmplia base dels qui volen decidir. UDC, CDC, ERC, ICV-EUiA i la CUP mantenen el compromís amb la doble pregunta i amb la consulta per el dia 9 de novembre. Les previsions més tremendistes no s’han acomplert i, fins al dia d’avui, la demanda d’un referèndum sobre la independència de Catalunya encara uneix a democratacristians, liberals, socialdemòcrates, ecosocialistes, comunistes i un ampli sector de l’esquerra alternativa, d’arrel llibertària i anticapitalista que s’uneix en les candidatures d’unitat popular. Per una vegada els apocalíptics de la tragèdia han fracassat. Per una vegada els teòrics de la conspiració han perdut. Per una vegada Catalunya, des d’on les divisions sectàries s’entenen més que al Parlament o a les seus dels partits, pot trencar la condemna eterna de la fractura. El que no es va carregar ni l’afer de Can Vies, no ho espatllem amb declaracions radiofòniques estivals i extemporànies de suplents, ambiciosos i vells pares carbassers que han fet del no dir res la seva saviesa, temorosos i mesells!

12 d’agost 2014

Els cristians de l'Islam (Publicat a El Matí)

Entre 1915, data de l’inici del genocidi armeni, fins aproximadament 1948, en que s’executaren les deportacions i noves fronteres del mapa europeu sorgit de la II Guerra Mundial –amb la possibilitat d’allargar aquesta darrera data fins l’any 1999, en que acabà la guerra de Kosovo, darrer conflicte balcànic–, Europa va viure la pràctica desaparició de les seves minories religioses, culturals, lingüístiques, ètniques, que per la seva reduïda població o fragilitat no es podien ajustar a les fronteres estatals, no disposaven d’un estat, paradigmàticament en el cas dels jueus, o bé no es trobaden al lloc assignat. Malgrat, avui dia encara existeixen a Centre-Europa algunes minories nacionals fora de les fronteres de la seva nació (del Tirol a Hongria i d’Eslovàquia a Ucraïna), l’estat nació uniforme marcà el patró pel qual s’havien de regir les noves nacions i tota una riquesa immemorial que s’havia anat sedimentant a força de segles, va desparèixer. Guerres, neteges ètniques, deportacions, exterminis, però, també, lleis, decrets, normatives i polítiques, suposadament, reformistes i democràtiques foren els instruments d’aquesta desaparició del particularisme europeu extingit. Ja queden ben pocs alemanys a Rumania, grup del que formava part la família de la Premi Nobel de Literatura Herta Muller.

Avui, a l’Orient Mitjà es viu la fi de la segona part d’aquesta homogeneïtzació forçada, que destrueix el sediment de la història, no sota la bandera de l’estat-nació –construcció molt dèbil i estranya al món àrab-, sinó sota la bandera de la religió islàmica. El 1948, els jueus que, des de la mateixa Diàspora o des de l’expulsió dels jueus d’Espanya l’any 1492, vivien al món musulmà, del Marroc a Indonesia, van ser evacuats al naixent Estat d’Israel. Avui, pràcticament no queden jueus al món islàmic. I avui, els qui es troben en un perill real de desaparèixer del seu hàbitat ancestral són els cristians, en el passat sota la protecció dels règims laics dels rais Hussein, Al-Assàd o Mubàrak, i avui assassinats, perseguits i foragitats de Síria i Iraq pels fonamentalistes de l’ISIS, víctimes d’atemptats i destruccions de temples a Egipte i, en molts casos, migrats a Occident, principalment als Estats Units, on resideix una important comunitat de cristians orientals, especialment palestins. 

Els cristians del món àrab no van arribar amb cap immigració, conquesta ni diàspora. Els cristians d’Egipte, Iraq, Síria, Palestina segueixen la fe cristiana des de la primera evangelització, a Mesopotàmia segons diu la tradició des de l’evangelització de Sant Tomàs. Alguns d’ells, com els assiris (caldeus, nestorians o siríacs) o els coptes, són descendents dels antics pobladors de les valls del Tigris i l’Èufrates i del Nil de l’època faraònica, dominadors d’aquests territoris molts segles abans de les conquestes musulmanes. Amb caràcter, litúrgia i jerarquia pròpies, dividits en multitud d’esglésies locals, amb fidelitat a Roma –tant llatins, com maronites, coptes catòlics, armenis catòlics, sirians, caldeus i melquites–, com a part de l’Ortodòxia o de les seves esglésies autocèfales, o sense reconèixer cap altra autoritat –com l’Església Copta o l’Armènia–, aquests cristians han conviscut com a minoria durant segles entre la població musulmana, amb diversa fortuna.

No han estat, però, ni són ara, la “quinta columna” occidental a la regió, tot i que en el passat les potències, com França amb la seva especial relació amb els cristians libanesos –El Líban, gràcies al seu complicat equilibri identitari és un dels països on els cristians tenen un pes específic en el govern i la vida social–, han perseguit aquest objectiu i per aquesta idea avui dia encara se’ls persegueix i massacra. Per contra, són part essencial i genuïna d’Orient. El patriarca greco-melquita, el sirià Gregorios III Laham, ho afirmava categòricament en una de les sessions del Sínode de bisbes de 2005, i en una interessant entrevista recollida poc després per Gianni Valente: “Som l’Església de l’Islam”. Segons deia el patriarca d’Antioquia, de tot l’Orient i de Jerusalem dels melquites: “L’Islam és el nostre ambient, el context en el qual vivim i amb el qual històricament hem estat solidaris. Hem viscut 1.400 anys entre ells. Comprenem l’Islam des de dins. Quan escolto un versicle de l’Alcorà, no em resulta estrany. Una expressió de la civilització a la qual pertanyo”. Fa gairebé nou anys, abans de les darreres i terribles persecucions, Gregorios III, afegia: “La nostra simple existència trenca l’equació segons la qual els àrabs han de ser musulmans, i els cristians, occidentals. Si se’n van els caldeus, els siríacs, els ortodoxos, els catòlics llatins, si es fan fora de l’Orient Mitjà a tots els cristians àrabs, quedaran l’un al davant de l’altre el món àrab musulmà i un món occidental anomenat cristià. Serà més fàcil desencadenar l’enfrontament i justificar-lo amb la religió”. Darrerament, Gregorios III ha reiterat aquest missatge. Avui, ja no queda cap cristià a Mossul ni a les ancestrals Planúres de Nívine. 

A casa nostra, on vivim amb gran passió l’actualitat de l’etern conflicte àrab-israelià i on vam ser capaços d’enormes mobilitzacions contra la Guerra d’Iraq, fins a fer dir al President Bush pare que els Estats Units no canviarien els seus plans ni “per les grans manifestacions de Barcelona”, s’han trobat a faltar més veus indignades per les darreres matances i les persecucions patides pels cristians, mentre, en paral·lel, creixia el debat entre la opinió pública sobre la darrera ofensiva israeliana a Gaza, amb l’habitual i insuportable histèria entre favorables a un i altre bàndol d’aquesta inacabable i desgraciada lluita. Antoni Puigverd, per exemple, apuntava algunes de les causes de la despreocupació davant l'exode cristià a Iraq, fent un exercici d’anàlisi ideològica interna, en un dels seus darrers articles publicats a La Vanguardia. Però, el tema és molt més decisiu, més enllà de les causes de la passivitat de la societat catalana, en bona part desconeixedora d’aquesta antiga realitat. La qüestió és: ¿La humanitat està disposada a que els cristians de l’Islam desapareguin d’allà on han viscut des de fa centenars d’anys, sota el deliri uniformitzador de la follia, com pràcticament ho van fer els jueus i tants pobles, llengües, cultures d’Europa, sacrificant-los a la geopolítica estratègica i a la construcció d’un Orient Mitjà unívoc i homogeni on les minories ancestrals –i aqui podem recordar, també, els yazidis- que posen en qüestió aquesta mena de esquema no hi tinguin lloc? I, segons sigui la resposta, ¿quedarà res més fer, a banda de resar per ells?

08 d’agost 2014

Del suquet a la Via Catalana (Publicat a El Singular Digital)

Un estiu qualsevol dels anys 80 i 90. Temps plàcid on tot s’aturava, on la política feia vacances i els mitjans de comunicació tot just començaven allò de la programació de gènere fresc i desenfadat, un tòpic estival, ple de repeticions i substitucions forçades. Temps en què els nens teníem tres mesos de vacances, sense colònies ni cursos a l’estranger, i a les platges es llegia: no hi havia ni mòbils, ni Whatsapp ni Twitter. Si el pare de família llegia el diari a la platja –L’Avui, els més catalanistes, La Vanguardia, el més moderats o El País, el més progres– desvagat i mig endormiscat, mentre amb un ull vigilava la canalla i amb l’altre ullava les senyores en topless, o sí, per contra, la família al complet, àvia inclosa, anava a dinar un arròs en un merendero, on tenien el Telenotícies de fons, invariablement apareixia, un dia o altre i sense avisar, la crònica del suquet d’en Portabella.

La coneguda festa d’estiu, l’organitzava des de 1976 el cineasta i senador Pere Portabella, espècie singularíssima de la gauche divine més sòlida i intel·lectual, fill de la burgesia industrial de Barcelona i més avesat a influir i a teixir pactes, que no pas a manar. Ell va ser, per exemple, el regista de l’arribada a Barcelona del President Tarradellas. En l’origen la trobada havia començat com a reunió gastronòmica i de conspiració per a un reduït grup de militants i intel·lectuals del PSUC –el “Suc”, com també se’l coneixia i d’aquí la fina ironia del nom–, però va acabar reunint cap a dues centes persones primer a Llofriu i, posteriorment a Palau-Sator, en un àpat que consistia precisament en aquest plat mariner, cuinat per en Pitu, un manyà esdevingut cuiner. Aviat l’esdeveniment va transcendir les barreres del partit i va esdevenir un fidel retrat de l’oasi político-cultural sorgit de l’antifranquisme, de l’Assemblea de Catalunya i la represa de les institucions democràtiques d’autogovern. La foto-finish de la Catalunya dels 90: CiU manava la Generalitat, el PSC governava els principals ajuntaments i el PSOE, ho feia a Madrid.

Polítics bronzejats, la majoria d’ells estiuejants a la Costa Brava, com l’etern i pletòric Macià Alavedra, Miquel Roca com a estrella rutilant, Rafael Ribó, Eulàlia Vintró, Enric Lacalle, els encara joves alcaldes Pasqual Maragall o Joaquim Nadal, Josep Vilarasau i Joan Tapia, llavors directors, respectivament, de La Caixa i La Vanguardia, els arquitectes Oriol Bohigas i Ricard Bofill, periodistes o escriptors com Carles Sentís, Xavier Rubert de Ventós, Lluís Racionero o Manuel Vázquez Montalbán, els desapareguts polítics Anton Cañellas, Joaquim Xicoy o Antoni Gutiérrez Díaz “El Guti”, a més de personalitats de la beautiful people com el glamourós president del Senat José Federico de Carvajal i la seva jove esposa Elena Boyra o el president del COI Juan Antonio Samaranch i Bibis Salisachs, eren convidats fixes en aquesta jornada que marcava el punt culminant de l’estiu català.

Poc a poc, però, aquella postal de l’estiu polític català es va anar esllanguint, les eleccions catalanes de 1999, on un Pasqual Maragall, disposat i disponible després d’arribar de Roma, va disputar la presidència a un Jordi Pujol, ja en el seu ocàs polític, en van marcar el cant del signe. A partir de llavors, una sèrie de defuncions a casa dels Portabella i, finalment, la mort del mateix Pitu, l’imprescindible executor de l’àpat, van decidir l’amfitrió a posar el punt final a la tradició. Els temps també havien canviat. No només políticament. També havia canviat l’atenció mediàtica i, potser el que Pere Portabella havia concebut com un sopar informal s’havia tornat un acte excessivament oficial, on masses eren els que volien veure i ser vistos per pur càlcul o vanitat. Des del 2000 no s’ha tornat a repetir, malgrat el propi Portabella va anunciar el 2010 que el tornaria a fer “perquè el país ho necessita”, i darrerament va afirmar que fóra bo que algú reprengués la tradició. Alguns han volgut encapçalar còpies sòrdides de l’original, que fan caure d’esquena de tan ridícules com són.

Tot i el final del suquet, Pere Portabella ha estat, encara, una presència habitual als mitjans i als llocs on cal ser. Tertulià a Catalunya Ràdio –on feia colla amb Lluís Foix i Francesc Sanuy– i la SER –on ho feia amb Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón i el difunt Santiago Carrillo–, l’any 2007 va rodar d’El silenci abans de Bach i avui dia continua sent un home escoltat. Nous polítics, nous directors i nous tertulians, però, tots ells marcats per la immediatesa del tempo, per la fidelitat a trinxera i la capelleta, pel missatge curt i ben mastegat, han substituït aquell estil Portabella, singular, profund i tranversal. Un estil que també va voler imprimir al seu gran dia empordanès.

Des que es va acabar el suquet, també ha canviat el país. Benauradament, la generació de la Transició, si no de grat per força, ha acabat donant pas a una nova etapa. Ja no som en un país feliç on una elit política, periodística, cultural, social o econòmica pot fer trobades simpàtiques per l’endemà aparèixer a les cròniques amables de tots els mitjans de comunicació. A la vida privada s’ha acabat imposant la discreció, la contenció i una certa mesura. La crisi i les seves draconianes derivades no conviden a exhibir una vida privada que tendeixi al luxe, si no es vol caure en una fatxenderia de nou ric que sempre porta aparellada la sospita de la corrupció. Per contra, el procés sobiranista ha imposat formes de participació polítiques difuses, àmplies i horitzontals. La voluntat majoritària de votar sobre el futur de Catalunya ho ha acabat posant, per acció o omissió, tot en qüestió. No són bons moments per la política de “tresillo”, de recambró, de jocs de mans aprofitant velles amistats. D’alguna manera, les formes de relació política han canviat tant que les trobades no es poden fer en una casa de l’Empordà sinó que s’han de fer a la llum del dia, davant de tothom, al carrer, on el polític és un més, no la reina de la festa ni les sigles dels partits són tan importants com l’objectiu col·lectiu. Per dir-ho d’alguna manera, hem passat del suquet a la Via Catalana. I sí, Pere Portabella també hi era. Al tram núm. 1, a Vinaròs.

04 d’agost 2014

Un abric de pell d'ós i una màquina de cosir alemanya (Publicat a Núvol)

Fa cent anys de l’esclat de la Primera Guerra Mundial, el primer conflicte a escala internacional. Joan Safont la recorda d’una manera ben particular, a través dels records familiars, concretament, a través de la vida del seu besavi, Franciscu Sisa Albert.
El besavi Franciscu Sisa | Joan Safont
El besavi Franciscu Sisa | Foto cedida per Joan Safont
Com tantes altres guerres, escaramusses i conflictes civils i internacionals del segle XX, la Gran Guerra també va esclatar amb la canícula estival. A començaments de l’estiu de 1914, el 28 de juny, l’arxiduc austríac Francesc Ferran i la seva esposa Sofía Chotek eren assassinats a Sarajevo a mans del jove activista serbi Gavrilo Princip. El crim que havia costat la vida a l’hereu d’aquell vast imperi, que s’estenia a ritme de vals de Trento a la Galítzia i de Bohèmia a Bòsnia, va servir de guspira necessària per l’esclat d’un conflicte europeu per l’hegemonia europea que es mantenia latent des de feia anys. Amb aquesta excusa, Guillem II d’Alemanya va aconseguir convèncer el vell emperador d’Àustria-Hongria Francesc Josep de la necessitat de castigar exemplarment els serbis, però això només volia dir posar en marxa el joc d’aliances europees i portar la guerra més enllà dels Balcans. Rússia va mobilitzar l’exèrcit. França i Anglaterra van reafirmar l’Entente Cordiale. El refús de l’ultimàtum enviat als serbis, la posterior declaració de guerra d’Àustria contra el regne balcànic i la mobilització russa van precipitar la declaració de guerra alemanya. Els primers dies d’agost les tropes del Kàiser envaïen Luxemburg i Bèlgica, en aplicació del Pla Schlieffen, i el 3 d’agost atacaven França. La violació de la neutralitat belga, i l’aliança franco-britànica, va comportar l’entrada de la Gran Bretanya a la guerra, que va declarar la guerra a Alemanya. Amb la suma de l’Imperi Otomà al costat d’Alemanya i Àustria-Hongria, la Gran Guerra era un fet. Milers de joves de diverses nacionalitats es disposaven a anar a la guerra, amb la seguretat que seria un conflicte d’estiu i que per Nadal tornarien victoriosos a casa. Els himnes i l’entusiasme militar resplendien als carrers, les dones acomiadaven els seus promesos amb flors, els soldats escrivien als vagons de tren “Á Berlin” o “Nach Paris”, generals i polítics feien grans discursos patriòtics, mentre en un cafè de París era assassinat el líder socialista Jean Jaurès, i els intel·lectuals s’afanyaven a parlar d’aquella “com la darrera de totes les guerres” que enfrontava la civilització contra la barbàrie…

Franciscu Sisa Albert
De tot això, com se’n deuria assabentar el meu besavi, en Francesc “Franciscu” Sisa Albert? Tenia tot just vint anys, fill de Josep Sisa i de Joaquima Albert, i tenia dues germanes i tres germans. Un dels germans arribaria a batlle de la veïna Pineda de Mar en les hores tràgiques del final de la Guerra Civil. Els Sisa-Albert eren una família humil, amb orígens a l’entorn de Palafolls. La seva infantesa i joventut havia transcorregut entre els carrerons, les hortes i les platges del poblet de Malgrat de Mar (avui convertit en una pedania del turisme que s’allarga entre Calella i Lloret), on pocs anys abans havia nascut la poetessa i traductora Zenobía Camprubí. Com deurien arribar les notícies d’Europa a un malgratenc de tot just vint anys? A través de les converses del cafè? Pels diaris? En tot cas, la guerra va procurar-li a en Franciscu Sisa una de les experiències més curioses de la seva vida, una petita llegenda familiar que els qui no el vam conèixer ni li vam sentir explicar de viva veu hem escoltat en sobretaules familiars, entre somriures còmplices. Fos com fos, el meu besavi va deixar el seu poblet de la costa catalana per travessar la frontera cap a França. La guerra, i el desplaçament dels homes al front, suposava una oportunitat per algú que no tenia encara el provenir assegurat i unes certes ganes d’aventura. Cal tenir present que Espanya havia declarat el primer d’agost de 1914 la neutralitat oficial, prohibia a qualsevol súbdit del rei d’Espanya servir els exèrcits bel·ligerants i la frontera era tancada. L’arribada a França ja deuria ser una peripècia.
Cal aclarir que el meu besavi no és ni un voluntari català ni s’allista a la Legió Estrangera, com el miler de joves idealistes i polititzats que volen alliberar Catalunya empunyant les armes franceses. En Franciscu Sisa passa a França a buscar-se la vida. Primer troba feina en un caseriu de la Provença, on aconsegueix feina de peó, fent les feines més dures, i on la brama diu que les dones, sense cap més home jove a la contrada i essent el meu besavi, alt, ros i ben plantat —tot el que jo no he heretat—, se’l rifen amb delit. Fos per aquesta fogositat de les noies franceses o perquè cercava una nova oportunitat a la ciutat després de l’experiència a pagès, es trasllada a Tolosa de Llenguadoc. En Franciscu Sisa aconsegueix feina de conductor dels tramvies d’una ciutat de la rereguarda, allunyada del front però en estat de guerra. Cada dia marxen noves lleves, que minven d’homes la ciutat i deixen molts dels oficis tradicionalment masculins en mans de les dones. Els permissionaris omplen d’uniformes la ciutat. També les fàbriques canvien d’orientació i passen a dedicar-se a procurar la munició que s’ha d’emprar al camp de batalla, d’on arriben ferits als hospitals militars de la ciutat. L’empresa concessionària del tramway, Firmin Pons, posa, fins i tot, una nova línia en servei per unir la Cartoucherie i l’Arsenal. Amb l’arribada de l’hivern del 1914, un dels més freds i severs que es recorden, el meu besavi aconsegueix un abric de pell d’ós autèntic, que li ha de procurar l’escalf necessari per continuar cada dia a la plataforma del tramvia. Aquesta pell encara haurà de sobreviure molts anys al final de la guerra mundial, i servirà de cobrellit a la cambra de matrimoni.
TOULOUSE, La Rue Alsace - Desconegut
Tolosa, La Rue Alsace | Desconegut
L’avi Franciscu s’està fins al final de la guerra a França. De fet, són les obligacions militars a Espanya les que el van tornar a casa. L’any 1915 li toca fer el servei militar, que compleix al Regiment d’Infanteria Àsia núm. 55, amb seu a Girona, el mateix en que pocs anys després compliria el servei militar l’escriptor Josep Pla. Tres anys fent el soldat a la “inmortal Gerona”, la Girona levítica, capital provinciana dominada pel clergat i els militars. En aquests interminables tres anys és testimoni d’una gran batussa entre autòctons i uniformats que comporta la marxa, com a càstig, de bona part del regiment al Marroc. Ell se’n salva i el coronel a qui feia d’ajudant i que també és desplaçat al Rif li regala un llibre, com a prova d’amistat: En Indochina. Mis cacerías. Mis viajes del duc de Montpensier. La guerra li torna a passar de prop, però de nou fa marrada.
A banda de les tasques de servei, i de les guàrdies i estades a la caserna que ocupa l’antic convent Sant Domènec —l’actual Facultat Lletres de la UdG—, el meu besavi tenia el costum de fer un gotet de vi en un petit colmado del carrer Sant Clara 7, llavors Sant Francesc. Aviat comença a festejar amb la filla gran de la mestressa. En Francesc Sisa i l’Antonieta Colomer, d’una família ben educada sense excessius possibles però emparentada amb algunes de les bones famílies de la ciutat, es casen a l’església del Mercadal poc després d’obtenir la llicència de l’exèrcit, un 1919 on a Europa s’està traçant el mapa de la pau. Acomplerts els deures militars, aconsegueix una feina a la Companyia de Ferrocarril de Madrid-Zaragoza-Alicante, i el matrimoni es trasllada a Mataró. Entre el fato que el matrimoni Sisa-Colomer empaqueta cap a la nova ciutat de residència, hi ha una preciosa màquina de cosir Gritzner de fabricació alemanya. La màquina, d’abans de la guerra del 14, la hi havien regalat, a ella, els seus pares. De fet, la casa Gritzner va substituir la fabricació de les seves prestigioses màquines de cosir per la fabricació d’armes per l’esforç bèl·lic germànic. Armes com les que van ferir els mutilats que viatjaven amb bitllet gratuït als tramvies de Tolosa, que Franciscu Sisa havia conduït per la place du Capitole i les avingudes de la capital del Llenguadoc.
Detall de la màquina de cosir de fabricació alemanya
Detall de la màquina de cosir Gritzner | Joan Safont

01 d’agost 2014

Cap a un nou estat d'ànim (Publicat a El Singular)

Començo la meva col·laboració estival en aquest mitjà que m’ha brindat l’oportunitat de dirigir-me als seus digníssims lectors, confessant que de cap manera m’imaginava que la meva estrenada estaria marcada per un dels fets que més ha trasbalsat el catalanisme, des de 1975. Creia, sincerament, que a la meva singular columna en el canicular mes d’August hi podria fer, com em va suggerir l’apreciat director Lluís Bou, pinzellades històriques relligades amb l'actualitat política immediata. Tenia fins i tot al cap una sèrie més o menys embastada. En el primer article volia justificar una idea que fa molt de temps que rumio: Que l’actual sobiranisme majoritari és procés històric que no comença ni amb la Diada del 2012 ni amb la Sentència de l’Estatut, sinó que té unes arrels més fondes que han anat sedimentant un nou paradigma polític, que a l’hora ha capgirat totalment el recorregut que tradicionalment s’havia marcat. Mal moment per retrotreure’ns al passat quan el polític català més important dels darrers 50 anys està marcat per una confessió on reconeix la vergonyant evasió fiscal de la fortuna familiar. Com he escrit en un altre lloc, amb aquesta carta inculpatòria Pujol ho ha perdut tot, fins allò pel que lluitava darrerament: la posteritat.

Però, aquest fet, conegut la tarda de la diada de Sant Jaume, no només ha tingut una repercussió terrible sobre el propi President, sinó que el país viu des de fa una setmana en un estat certament convuls. Molt s’ha discutit sobre l’existència o no dels caràcters col·lectius –a Catalunya tenim una llarga tradició que va d’Eugeni d’Ors a Ferrater Mora, passant per Vicens Vives– i tota teoria que pretengui descriure comportaments comuns als pobles fent-ne regla general, ens l’hem de mirar amb una distància suficient per no esgarrar-la. En tot cas, no és exagerat convenir que l’inesperat capvespre de Jordi Pujol s’ha convertit en un cop dur per l’estat anímic del país. Totes les converses en què un pot parar l’orella giren a l’entorn de l’assumpte, tothom qui més qui menys se’n fa una opinió, i molts són els qui, admiradors o enemics del patriarca catalanista, la viuen amb una barreja estranya de sentiments, dominats pel nostre tarannà meridional, amarat de sentimentalisme, tendent a la mesquinesa i l’exageració que caracteritza –i ja estic fent teoria!– als catalans. Si haguéssim de llistar-los diríem que els sentiments que molts catalans experimenten davant l’assumpte Pujol poden anar de la desil·lusió a l’excitació, del dolor a la ràbia, de la pena a la vergonya, de la decepció a la ira, de la fatalitat a la indignació. Aquests també són alguns dels meus sentiments, certament. I aquesta no sembla que sigui la millor imatge de l’estat anímic d’un poble que hom voldria aconseguir.

Vindran temps per la fredor i l’anàlisi, temps per tal que els qui en saben ens ho expliquin amb la distància suficient, però ara mateix, a l’espera de les conseqüències a llarg termini i el judici sever del temps i la història, no podem ignorar que, com dèiem a l’inici, aquest és el cop més dur que ha patit el catalanisme des de la represa democràtica. Un cop eminentment anímic. I és que l’estat d’ànim de Catalunya no es troba amb la calma i la fredor –que no la frescor– que hom podria esperar d’un període estival necessari abans d’un trimestre decisiu. Políticament, Catalunya no se’n pot anar de vacances i cap a l’11 de Setembre reprendre, poc a poc i amb dolcesa, el curs polític. Com l’any passat, la Diada suposa la prova de foc de la mobilització de l’independentisme. Un moviment que no ha reculat en cap moment, ni davant les amenaces estatals ni davant les quimeres dels adlàters de la tercera via. Però, és que el 9 de novembre hi ha convocada una consulta sobre la independència, que tothom s’atreveix a aventurar que no és farà, però ningú és capaç de pronosticar com es substituirà. Però, a més, tenim un curs polític marcat per unes eleccions municipals per a les quals tothom vetlla les armes. I, entretant i persistentment, una crisi econòmica i social de primer ordre que, lluny de minvar, no fa sinó carregar els neulers de la inquietud dels catalans.

Desil·lusió, dolor, pena, decepció, fatalitat, excitació, ràbia, vergonya, ira o indignació, els estats de l’ànim català d’ençà del proppassat 25 de juliol, ¿són els millors per manifestar públicament i fermament la voluntat col·lectiva de votar sobre la independència de Catalunya, aconseguir trobar la manera inapel·lable de votar de manera directa o indirecta i, alhora, mantenir i engruixir la constant majoria social que ha fet possible aquest decisiu moment de la història del país que n’hem dit el procés, al capdavall, per construir un nou país?

Potser fóra més útil que l’estiu servís perquè l’ànim col·lectiu s’armés d’il·lusió, temprança, alegria, fe, coneixement, calma, serenitat, orgull, noblesa i esperança. Paraules que potser els poden semblar grandiloqüents per la temporada en què som, però que figuren al diccionari i tenen una definició prou precisa. Com en la doctrina, haurem d’oposar una “virtut” a cada “pecat”, un estat positiu davant de cada estat negatiu, i encarar un temps confús amb un estat d’ànim renovat. Sinó, els pitjor pronòstics, que sempre ens els construïm nosaltres mateixos, es poden acomplir i veurem caure més d’un carro pel pedregar. Aquesta serà la voluntat d’aquesta columna, mirar de recuperar, gràcies al passat, un estat d’ànim constructiu per un present que pugui mirar al futur. Pel bé de tots, pel bé de cadascun de nosaltres.