29 d’agost 2014

Pas d'histoires? (Publicat a El Singular)

Aquest 2014 fa cent anys de l’inici de la Gran Guerra, el conflicte que va fer entrar al món al segle XX i va capgirar Europa. L’estat espanyol de seguida es va declarar neutral, però a Catalunya el debat apassionat entre aliadòfils i germanòfils va connectar amb les aspiracions del país. El catalanisme, particularment el liberal i republicà, va ser majoritàriament pro aliat, associant la victòria de França i Anglaterra a la idea d’un nou estatus polític per a Catalunya, impulsat i imposat a Espanya per les democràcies liberals vencedores. Amb l’entrada dels Estats Units a la guerra i la proclamació dels 14 punts del president Wilson, entre els quals es trobava el dret d’autodeterminació, la passió aliadòfila paral·lela al plet autonomista es va intensificar. Com explica Josep Maria Sagarra a les seves imprescindibles Memòries, la celebració de la victòria aliada a Barcelona va ser per tornar a la vida un mort. Al ritme de La Marsellesa, Catalunya creia que la seva hora era arribada. Des de l’inici de la guerra, manifestos, articles, cròniques, visites al front, banquets i revistes –com Iberia, dirigida per Claudi Ametlla i amb una nòmina de col·laboradors formada per Antoni Rovira i Virgili, Alexandre Plana, Màrius Aguilar o Eugeni Xammar–, havien contribuït donar una imatge precisa dels sentiments aliadòfils de bona part de la societat catalana. A més, un miler de voluntaris catalans –a l’Assemblea Nacional francesa el diputat Brousse va arribar a parlar de 12.000 combatents– havien lluitat enrolats en la Legió Estrangera francesa, molts d’ells caiguts en el camp de l’honor als fronts. 

La internacionalització del cas català es creia possible, l’any 1918. A l’inici de les reunions de París, que acabarien amb la signatura dels diferents tractats, el líder de la Lliga Regionalista Francesc Cambó preparar el viatge cap a la capital francesa per posar sobre la taula el dossier de Catalunya, però les autoritats franceses van impedir el viatge. El comte de Romanones va córrer espantat cap a París per assegurar-se que no hi hauria cap concessió als catalans. Per les mateixes dates es digué que el també lligaire i exministre Joan Ventosa i Calvell s’havia presentat a les conferències de pau. Si més no, corregué el rumor, intencionadament impulsat per la premsa madrilenya, que el primer ministre francès George Clemenceau havia despatxat un grup de catalans amb un expressiu: “Pas d’histoires, messieurs, pas d’histoires!”. Fos com fos, allò que va començar com un rumor malintencionat ha acabat esdevenint història certa i, avui dia, periodistes i historiadors encara continuem repetint la facècia, donant-la per bona, sense comprovar-ne la veracitat.

Malgrat el seu origen apòcrif, el “pas d’histoires” de Clemenceau era una metàfora de la decepció del catalanisme amb una primavera de les nacions, que després d’arribar a Txecoslovàquia, Polònia, Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània, etc., no havia passat pel Principat. Tota la campanya a favor dels aliats, tots els esforços per fer conèixer la realitat catalana a l’exterior, tota la sang vessada i els tinters buidats pels intel·lectuals de més renom, no havien donat fruit més enllà d’unes condecoracions imposades pel mariscal Joffre als més conspicus aliadòfils del país, en el seu viatge a Barcelona l’any 1920. Per als guanyadors de la guerra, el discurs de les nacionalitats i el dret de l’autodeterminació només servia per desmantellar els imperis europeus, però no per afegir més incertesa al mapa d’Europa. Una altra oportunitat perduda pel catalanisme.

Aquesta setmana, la cancellera Angela Merkel ha donat suport públic a la política del govern espanyol sobre Catalunya, i fa uns dies la França del president Hollande i del premier Valls es va a alinear amb la nova monarquia espanyola. El “Pas d’histories” és possible que torni a aparèixer en cròniques i articles periodístics. Ja ens ho sabem: els estats són, en essència, defensors de l’statu quo i cap d’ells tindrà cap mena d’interès en moure les fronteres d’Europa, com qui juga a un trencaclosques. Les defenses de la llibertat i l’autodeterminació són usos habituals en la retòrica internacional, però s’acaba imposant la realpolitik dels interessos i l’estabilitat. Dit d’una altra manera, el món ens pot mirar, però no mourà ni un dit per ajudar al procés català.

Ara bé, tampoc podem oblidar que les paraules de Clemenceau són una invenció de cafè madrileny convertida en gasetilla i finalment arribada als llibres d’història. És possible que els catalans de 1919 pequessin d’il·lusos, d’ingenus o d’innocents, però també sabem que ja llavors el govern espanyol va fer mans i mànigues per evitar qualsevol presència catalana a París i que la correspondència entre els consolats a Barcelona i els ministeris d’exteriors de les diferents potències era fluida. La lliçó és clara: no es pot esperar que els altres facin la feina, com qui mira passar els trens. Però, la història també ens ho diu: una vegada assolida la independència d’una nació, les coses es precipiten d’una manera ben diferent i davant d’una nova situació el reconeixement internacional passa a analitzar-se sobre la utilitat i la conveniència del nou estat, amb realisme i pragmatisme (excepte en el cas d’Espanya, òbviament, com podem observar amb Kosovo). De més verdes n’han madurat! Potser aquest serà el moment per a què la carpeta catalana oberta fa cent anys arribi, per fi, a la taula de totes les cancelleries. Arreveure!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada