17 de setembre 2014

Xammar i el fals dilema entre catalanisme i cosmopolitisme (Publicat a Racó Català)

A Catalunya durant molts anys es va tallar qualsevol debat sobre el futur polític país amb una frase feta que deia que “el nacionalisme es cura viatjant”. Era una divisa usada per la versió local i desdibuixada d’un fals cosmopolitisme que no hi veia més enllà del castellà i que se sentia totalment distant, quan no al·lèrgic, a qualsevol demostració cultural en català. Potser en alguns moments ens vam poder arribar a creure que una cultura catalana de primera divisió era contrària als temps moderns, i per tant, totalment incompatible amb l’obertura al món. Que el catalanisme era una relíquia que calia abandonar en favor de la dissolució en les grans cultures del món (la castellana per davant de qualsevol altra, és clar).

Molts anys abans que intel·lectuals i polítics de curta volada i interès claríssim ens situessin en aquesta disjuntiva perniciosa, hi va haver un periodista, diplomàtic i traductor que es va passar més de mitja vida voltant el món, vivint i treballant a l’Argentina, França, Anglaterra, Alemanya, Suïssa o els EUA, sense abdicar mai del seu profund i insubornable catalanisme. Eugeni Xammar (1888-1973) va marxar molt jove de Catalunya, per culpa d’un pecat de joventut i de la seva deserció de l’exèrcit espanyol –objector de consciència, avant la lettre!– i el que havia començat com una afició més en una formació de típic saltataulells barceloní va acabar convertint-se en professió. Des de l’esclat de la Gran Guerra fins a l’inici del seu exili, una vegada acabada la guerra civil i essent un fet que els aliats no farien fora el general Franco, Xammar va mantenir un viu contacte amb el lector català, al qual va fer present l’actualitat mundial que ell mateix estava vivint per diaris com La Veu de Catalunya, La Publicitat, Iberia o El Be Negre. Des de Londres va viure la mobilització aliada i va trepitjar els fronts de guerra a França. Des d’Alemanya va viure la humiliació del tractat de Versalles, la gran inflació i el trontollar polític i social de la república de Weimar, fets que acabarien portant Adolf Hitler al poder. Des de Moscou va veure de primera mà el caire totalitari que prenia la URSS. I des de Txescolovàquia va veure com les noves nacions sorgides del desmembrament dels imperis permetien a Catalunya en somiar en la seva llibertat.

Perquè, tot i els anys viscuts lluny de casa, Xammar no va deixar mai de tenir present la llibertat del seu país. Sempre es va considerar fidel als principis de la vella Unió Catalanista, però això no li va impedir admirar Enric Prat de la Riba, mantenir contacte amb Cambó i, alhora, amb els exiliats de la dictadura de Primo de Rivera, participar en les campanyes electorals al costat d’Acció Catalana o situar-se a les ordres de Francesc Macià quan aquest va proclamar la República Catalana. A l’article “Un vot de lluny”, publicat poc abans de les eleccions d’abril de 1931, havia fet una autèntica professió de fe ideològica: “Des del meu primer article no he fet altra cosa que contribuir, fos amb una ploma o una màquina d’escriure, a la restauració del sentiment de dignitat nacional a Catalunya. Perquè sóc catalanista de tota la vida, i -de tota la vida-republicà. Primer catalanista i després, per catalanista, republicà. Ni regionalista, ni nacionalista, ni centrista, ni col•lectivista, ni socialista, ni radical, ni comunista, ni sometenista de barret fort, ni sindicalista, ni esquerrista, ni dretista, ni anarquista de Terrassa, ni -menys que res- monàrquic, això és: súbdit del rei d’Espanya. És catalanista el que posa, per damunt de tot, la llibertat de Catalunya. Per damunt de tot, de tot, de tot. Per damunt de la vanitat i de l’interès. Per damunt de les malvestats dels temps. Per damunt dels disbarats i de les febleses dels homes. Qui no vol la llibertat de Catalunya per damunt de tot, no és catalanista. Si diu que ho és, comet un delicte d’usurpació.” I és que “Els catalans pels quals la llibertat de Catalunya no és la passió dominant són uns senyors que m'acaben la paciència” va arribar a escriure.

Liberal i antifranquista –Josep Pla dir que era el més autèntic de tots els que havia conegut – el seu catalanisme de pedra picada el va portar a conjurar-se a no tornar a escriure a Catalunya mentre no ho pogués fer lliurement i en català. El patriotisme era germà siamès del silenci. Des de l’exili, exercint de traductor als organismes internacionals, allunyat del lector a qui havia estat tan pròxim durant 25 anys, no es va estar de fustigar la traïció dels intel·lectuals “col·laboracionistes” amb el franquisme –inclòs el seu amic Pla– i la provincialització de Catalunya, un dels fenòmens que més l’irritaven. “Jo parlo correctament set llengües. N'escric amb relativa correcció cinc. Nogensmenys, els documents bilingües catalano-castellans no els entenc. I quan dic que no els entenc, vostès ja m'entenen. Vull dir que els entenc massa” va escriure cap als anys seixanta.

Avui, quan tants catalans que viuen fora de Catalunya, emigrats econòmics, brillants estudiants i acadèmics, emprenedors i periodistes constitueixen una permanent ambaixada de la Catalunya que lliurement vol decidir el seu futur polític, l’exemple d’un Xammar realment cosmopolita, bon coneixedor de la realitat europea, poliglota, analista brillant –els seus articles sobre la situació alemanya d’entreguerres s’han publicat a Alemanya i han estat lloats internacionalment– i catalanista de soca-rel es fa més present que mai. I és que sovint és viatjant que descobreixes que Catalunya pot ser perfectament un país com qualsevol altre. Ni més, ni menys, però com qualsevol altre del concert de les nacions lliures del món.

11 de setembre 2014

El bicentenari de 1714: l'11 de setembre de 1914 (Publicat a El Matí Digital)

L’11 de setembre de 1914, ara fa cent anys, va ser ben diferent dels celebrats a Barcelona d’ençà de l’inici de les commemoracions en remembrança, que havien tingut com a origen la missa en honor dels màrtirs de 1714 organitzada a Santa Maria del Mar l’any 1886 –oficiada pel canonge Collell i amb l’assistència d’Àngel Guimerà i Valentí Almirall-, i que a partir de 1900 seria assumida per la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, que encara la celebra avui dia. No només perquè feia dos cents anys justos de la caiguda de Barcelona a mans de les tropes del Borbó, sinó perquè era la primera celebració de la diada patriòtica catalana des de la constitució, pocs mesos abans, de la Mancomunitat de Catalunya, el primer govern pròpiament i íntegrament català des de la desfeta de dos segles abans. Ho havia recordat el seu president, Enric Prat de la Riba, en el seu discurs de presa de possessió: “La Mancomunitat clou un període i n'obre, n'inicia un altre. Cloem el període que comença amb la caiguda de Barcelona, amb el Decret de Nova Planta, amb la supressió del Consell de Cent i de la Generalitat; i n'iniciem un altre, que és el demà, que és l'esdevenidor, que és el desconegut”. Amb una gran voluntat i ampli suport polític, amb pocs recursos i competències però gran ambició i un programa complet de modernització, culturalització i nacionalització de Catalunya, la Mancomunitat posava en marxa un nou país.

L’entusiasme catalanista es respirava per tota la ciutat. Per commemorar la data assenyalada del bicentenari s’acabava de traslladar l’estàtua de Rafael Casanova, del seu emplaçament original al Saló de Sant Joan, davant l’Arc del Triomf, a la Ronda Sant Pere, on va caure ferit el conseller en cap de la ciutat. Entitats patriòtiques, orfeons, ateneus, partits polítics i ciutadans desfilaren amb corones de flors, lluint estendards i banderes. El CADCI, l’imprescindible sindicat que agrupava els dependents d’indústria i comerç, va regalar una gran senyera al consistori de Barcelona, l’alcalde del qual era en aquell moment accidentalment el cèlebre polític i industrial Joan Pich i Pon. El batlle va fer-la hissar al portal de l’Ajuntament, afirmant tot cofoi en un dels seus prodigis oratoris: “Ara ja som tots autonomistes”. La diada, però, no era ben bé una jornada del tot pacífica i festiva, ja que les autoritats policials dirigides per un altre vell conegut, José Millán Astray, no dubtaren en reprimir fortament els joves que s’atrevien a cridar “Visca Catalunya Lliure!”, per la Rambla.

Però, aquell divendres 11 de setembre de 1914 hi havia un altre fet que clamava l’atenció dels barcelonins: Feia un mes que havia esclatat la gran conflagració bèl·lica europea i a la riba del Marne, París es veia assetjada i França s’hi jugava futur. Comandats pel generalíssim nord-català Josep Joffre i gràcies a la intervenció providencial de la guarnició de París del general Gallieni, arribada en taxi al teatre d’operacions, els francesos havien aconseguit aturar i fer retrocedir les tropes alemanyes. La notícia corria de boca en boca entre els congregats aquell dia, molts d’ells apassionants francòfils com bona part del nacionalisme català. Com explica l’advocat i polític Amadeu Hurtado al seu llibre de memòries: “Molts catalanistes feien observar amb goig que la gran batalla començada cinc dies abans, havia acabat amb la victòria del general català Joffre l’onze de setembre de 1914 i s’ho prenien com una revenja a dos segles de distància dia per dia de la desfeta catalana de 1714”. L’agitació de la guerra, en la qual figurava el principi de les nacionalitats com a motivació idealista, era ben patent en el moviment catalanista. Uns fulls volants impresos per la Unió Catalanista afirmaven: “Irlanda, Sèrbia, Bohèmia, Polònia, la Itàlia irredempta... Catalunya?”

09 de setembre 2014

L'Estat Islàmic i què significa ser modern (Publicat a Valors)

“Aquesta gent no té lloc al segle XXI” va afirmar Barack Obama sobre l’Estat Islàmic, després de l’assassinat públic de James Foley, segrestat l’any 2012 a Síria. En una declaració de premsa just després de confirmar-se la mort del periodista americà, el president dels Estats Units va qualificar els gihadistes de “càncer que cal exterminar”, situant-los en el punt de mira i comprometent-se a aturar la bogeria sanguinària que estan protagonitzant des que van fer-se forts a les dues bandes de la frontera entre Iraq i Síria, conquerint ciutats clau com Mossul i portant a terme una autèntica neteja ètnica contra cristians, iezidis i xiïtes en nom de la interpretació més rigorista de l’Islam, mentre alhora, proclamaven un califat que havia d’estendre’s per tot el món musulmà –també l’antiga Al-Andalus– sota l’ègida del seu líder Abu Bakr al-Baghdadi

 Però, és realment l’Estat Islàmic –abans conegut com Estat Islàmic d’Iraq i el Llevant– una regressió medievalitzant, incompatible amb la nostra era? O, és, per contra, la versió més aconseguida i radical d’un moviment antioccidental absolutament modern? Al seu llibre Al-Qaida i què significa ser modern, publicat poc després de l’atac a les Torres Bessones i dedicat precisament al grup islamista global, el professor de la London School of Economics John Gray, afirmava: “No hi ha tòpic més esbalaïdor que aquell que descriu Al-Qaida com un retrocés a l’Edat Mitjana. Al-Qaida és un producte derivat de la globalització. [...] El seu aspecte més destacat –la projecció a nivell internacional d’una forma privativa de violència organitzada– resultava impossible en el passat. De la mateixa manera, la creença que és possible precipitar un nou món a través d’actes de destrucció espectaculars tampoc no es troba en cap moment de l’era medieval”.

Hi ha molts indicis per continuar afirmant la tesi del pensador liberal, ja que més enllà de la recuperació de l’antic nom de califat –entroncat no pas el dels monarques otomans destronats al segle XX, sinó amb l’origen de l’Islam–, l’Estat Islàmic té molts trets propis de la història contemporània. En primer lloc, i superant la franquícia global del terror creada per Ossama Bin Laden, es planteja controlar i governar sobre el territori. Això de per sí no és essencialment modern, però sí que marca distàncies amb els seus antics mentors, basant el seu domini en la forma de l’estat-nació, la creació més preuada de l’Occident modern. Igualment, l’ús del terror com a forma de domini, no ens remet als Omeies sinó a les diferents encarnacions del mal il·lustrat, des de Robespierre a Stalin, passant per Hitler.

Alhora, el finançament rebut dels emirs petrolers del Golf propietaris dels vaixells insígnia d’Occident –futbol i mitjans de comunicació–, el reclutament massiu de joves combatents occidentals –el mateix assassí de Foley sembla ser de nacionalitat britànica– que canalitzen el seu descontentament social i personal a través de la follia nihilista de base religiosa, i l’ús essencial i, gairebé, obsessiu que fan de les xarxes socials i d’Internet, fan sospitar que la darrera encarnació del mal no és un fantasma del passat sinó un malson de la contemporaneïtat.