11 de setembre 2014

El bicentenari de 1714: l'11 de setembre de 1914 (Publicat a El Matí Digital)

L’11 de setembre de 1914, ara fa cent anys, va ser ben diferent dels celebrats a Barcelona d’ençà de l’inici de les commemoracions en remembrança, que havien tingut com a origen la missa en honor dels màrtirs de 1714 organitzada a Santa Maria del Mar l’any 1886 –oficiada pel canonge Collell i amb l’assistència d’Àngel Guimerà i Valentí Almirall-, i que a partir de 1900 seria assumida per la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, que encara la celebra avui dia. No només perquè feia dos cents anys justos de la caiguda de Barcelona a mans de les tropes del Borbó, sinó perquè era la primera celebració de la diada patriòtica catalana des de la constitució, pocs mesos abans, de la Mancomunitat de Catalunya, el primer govern pròpiament i íntegrament català des de la desfeta de dos segles abans. Ho havia recordat el seu president, Enric Prat de la Riba, en el seu discurs de presa de possessió: “La Mancomunitat clou un període i n'obre, n'inicia un altre. Cloem el període que comença amb la caiguda de Barcelona, amb el Decret de Nova Planta, amb la supressió del Consell de Cent i de la Generalitat; i n'iniciem un altre, que és el demà, que és l'esdevenidor, que és el desconegut”. Amb una gran voluntat i ampli suport polític, amb pocs recursos i competències però gran ambició i un programa complet de modernització, culturalització i nacionalització de Catalunya, la Mancomunitat posava en marxa un nou país.

L’entusiasme catalanista es respirava per tota la ciutat. Per commemorar la data assenyalada del bicentenari s’acabava de traslladar l’estàtua de Rafael Casanova, del seu emplaçament original al Saló de Sant Joan, davant l’Arc del Triomf, a la Ronda Sant Pere, on va caure ferit el conseller en cap de la ciutat. Entitats patriòtiques, orfeons, ateneus, partits polítics i ciutadans desfilaren amb corones de flors, lluint estendards i banderes. El CADCI, l’imprescindible sindicat que agrupava els dependents d’indústria i comerç, va regalar una gran senyera al consistori de Barcelona, l’alcalde del qual era en aquell moment accidentalment el cèlebre polític i industrial Joan Pich i Pon. El batlle va fer-la hissar al portal de l’Ajuntament, afirmant tot cofoi en un dels seus prodigis oratoris: “Ara ja som tots autonomistes”. La diada, però, no era ben bé una jornada del tot pacífica i festiva, ja que les autoritats policials dirigides per un altre vell conegut, José Millán Astray, no dubtaren en reprimir fortament els joves que s’atrevien a cridar “Visca Catalunya Lliure!”, per la Rambla.

Però, aquell divendres 11 de setembre de 1914 hi havia un altre fet que clamava l’atenció dels barcelonins: Feia un mes que havia esclatat la gran conflagració bèl·lica europea i a la riba del Marne, París es veia assetjada i França s’hi jugava futur. Comandats pel generalíssim nord-català Josep Joffre i gràcies a la intervenció providencial de la guarnició de París del general Gallieni, arribada en taxi al teatre d’operacions, els francesos havien aconseguit aturar i fer retrocedir les tropes alemanyes. La notícia corria de boca en boca entre els congregats aquell dia, molts d’ells apassionants francòfils com bona part del nacionalisme català. Com explica l’advocat i polític Amadeu Hurtado al seu llibre de memòries: “Molts catalanistes feien observar amb goig que la gran batalla començada cinc dies abans, havia acabat amb la victòria del general català Joffre l’onze de setembre de 1914 i s’ho prenien com una revenja a dos segles de distància dia per dia de la desfeta catalana de 1714”. L’agitació de la guerra, en la qual figurava el principi de les nacionalitats com a motivació idealista, era ben patent en el moviment catalanista. Uns fulls volants impresos per la Unió Catalanista afirmaven: “Irlanda, Sèrbia, Bohèmia, Polònia, la Itàlia irredempta... Catalunya?”

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada