19 d’octubre 2014

La caricatura de Xammar (Publicat a Núvol)

L’Any Xammar culmina al Palau Robert amb l’exposició “Eugeni Xammar: el periodista que ens va explicar el món”, en reconeixement a la tasca que va portar a terme un personatge rellevant del periodisme i la cultura catalana. La mostra es pot visitar a la Sala 4, del 16 de setembre al 31 de gener. La mostra, que té com a comissari el periodista Joan Safont, està centrada entre els anys 1914 i 1945. El mateix Safont defensa avui Xammar de les simplificacions a què l’ha sotmès Lluís Bassets des d’El País.

L’any 1972, el mateix any que la periodista Montserrat Roig s’acosta a l’Ametlla del Vallès per entrevistar-lo i quedar fascinada per aquell “llop sentimental i escèptic”, Eugeni Xammar és dibuixat per Jaume Passarell. El ninotaire badaloní, antic company de redacció, no només signarà una caricatura en que el vell corresponsal no perd ni l’elegància anglesa ni el cigar de bon viant, sinó que el retratarà als seus llibres Homes i coses de la Barcelona d’abans i La Publicitat, diari català.
La setmana passada, Lluís Bassets, director adjunt d’El País, oferia una nova caricatura, fent-nos triar entre Agustí Calvet Gaziel o Eugeni Xammar. En un article propi d’un país binari com el nostre (on de cada cosa només n’hi pot haver o 0 o 1), Bassets contraposava el Gaziel “periodista del segle” i “sencer”, representant d’un “periodisme mirall”, d’aquells que “no pretenen res més que reflectir fidelment en les seves llunes la fisonomia del temps” amb un Xammar “periodista efímer, sense obra”, “bon corresponsal amb les seves cròniques informatives” no obstant, però símbol del “periodisme reflector” sempre “al servei de causes, idees o directament interessos. […] En definitiva, periodisme gustosament depenent i militant”. Xammar quedava reduït a un simpàtic gasetiller que deu la seva fama, no tan al seu efímer (?) periodisme –curiosa aquesta valoració– com a la seva condició de militant polític.
Crescut a la Barcelona fin de siècle, saltataulells d’educació autodidacte, aprenent d’idiomes, jugador de futbol, melòman i col·laborador de diferents publicacions, com La Tralla o El Poble Català, Eugeni Xammar, com Gaziel, fa la seva entrada definitiva al periodisme amb la Gran Guerra. Primer per a El Día Gráfico i, posteriorment, per a La Publicidad, Xammar farà de corresponsal a la capital britànica i viatjarà al front britànic, a França. Després de la guerra, Xammar s’establirà en un país del qual no coneix la llengua però que n’augura una gran possibilitat de notícies: Alemanya. Durant més de deu anys i per a diferents diaris serà un testimoni d’excepció de la degradació política, social i econòmica de la República de Weimar que va possibilitar l’ascens de Hitler. Un testimoni de gran valor recollit al volum L’ou de la serp, traduït i editat a Alemanya des de 2007.
Xammar fou, per davant de tot, un periodista. Així es definia en carta a l’escriptor Carles Rahola: “Ni escriptor ni, encara molt menys, publicista”. Tampoc prosista, ni intel·lectual, ni consciència moral. Simplement, periodista-observador des de Londres, París, Berlín, Moscou, Praga, etc. Una modesta consideració de periodista que no impedí que el desaparegut Jaume Vallcorba inclogués la seva obra –tant les memòries Seixanta anys d’anar pel món, com els diferents reculls d’articles i les cartes amb Josep Pla– en un catàleg on Xammar dialoga amb Stefan Zweig, Joseph Roth i d’altres testimonis de l’Europa d’entreguerres.
És cert que no ocultà mai el seu catalanisme de militant històric de la Unió Catalanista. Des de Berlín, als anys 20, amb Pla fan una entrada de cavall sicilià en el debat periodístic català, combatent la provincialització de Catalunya. L’any 31, demanarà el vot per Acció Catalana i es posarà a disposició del president Macià, com recordava Bassets. Tot i això, el seu esperit insubornablement crític el farà ser molt escèptic amb les possibilitats de la República, i a les pàgines del Be Negre farà sang contra pràcticament tothom, dels anarquistes als feixistes, de Companys a Cambó, de La Veu de Catalunya a La Vanguardia. Amb l’esclat de la guerra, i essent diplomàtic republicà, es posarà al servei de la legalitat, a pesar de tot. Liberal i antifranquista, condemnat i exiliat, el seu personalíssim compromís cívic el portarà al silenci. La pèrdua de contacte amb el lector i la crítica implacable tant contra la revista Destino –representant del “col·laboracionisme”– com contra Serra d’Or –publicació “monàsticoprogressista”– faran que Xammar quedi deslligat de la tradició periodística catalana, i encara avui als nostres dies sigui susceptible de reducció.
Intentar tornar a lloc les línies tortes d’una caricatura és sempre una feina ingrata. Ho he volgut fer amb Xammar. M’imagino que també ho serà fer-ho amb la caricatura de Gaziel, convertit en mera cita per Mariano Rajoy, en un article en català, publicat recentment a El País.

12 d’octubre 2014

Turistes, al capdavall (Publicat a Valors)

Des dels Jocs Olímpics de 1992, Barcelona ha esclatat com a capital turística. Visitants de tots els continents la situen entre les seves preferències, i en temps de crisi, la primera indústria de la ciutat ja és el turisme. Del turisme tots en vivim, se’ns diu resignadament, mentre cada vegada ens sentim més estranys a la ciutat. Una ciutat que cada vegada s’assembla més a un parc temàtic, disposada a satisfer i servir al passavolant, però incòmoda i, fins i tot, hostil al veí. És evident que en aquest estat, el malestar havia d’aparèixer un moment o altre, i aquest estiu hem estat testimonis de diverses protestes veïnals que venen a dir que ja n’hi ha prou de desgavell i descontrol. A priori se’n culpa als apartaments turístics, mentre el poderós lobby hoteler s’afanya a afegir-se a la denúncia, desviant l’atenció.

Però, no vull centrar-me en el tema barceloní sinó en el caràcter despectiu que ha adoptat el mot turista. O bé, l’argòtic guiri. El turista és observat com a representant d’una forma de viatjar adotzenada, d’usos xarons i vestimenta de poc gust, víctima de tots els hams i paranys de la picaresca, permanentment descol·locat, tot i que arribi a tot arreu com a cal sogre. Lloret, Calella, Benidorm, serien els ecosistemes i el ramat darrera el pastor-guia el seu hàbit natural. Japonesos, escandinaus, russos, americans, francesos, anglesos, alemanys, belgues o italians, tots al mateix sac del nostre punt de vista burleta.

El turista sempre és l’altre. És impossible reconèixer-nos en la caricatura del guiri, si ens creiem que nosaltres ens adaptem a la ciutat o al país que visitem a l’estiu, com a bons camaleons. Tant hi fa que anem amb la càmera penjada i la guia Lonnely Planet (O Trotamundos) a la mà. Tant és que ens fem selfies convulsivament o comprem els souvenirs més autèntics –“fets a mà” en factories de l’Extrem Orient. És igual que acabem comparant Times Square amb la Plaça Major de Vic, o el Taj Mahal amb Montserrat. No passa res si al tercer dia acabem enyorant el pa en tomàquet...

Desenganyem-nos, tots som o hem estat turistes seguint un guia que explica el que sap, el que pot o el que li dóna la gana. Hem picat, pagant la turistada al restaurant més pretensiós i immenjable on ens han seduït. Hem caigut en paranys, en timos i en compres innecessàries. Hem passejat per entorns on només ens hem creuat amb els nostres homòlegs, turistes d’arreu del món, sense passar de la superfície de la ciutat on ens trobem, mentre hem fet arrufar el nas al local que no es beneficia del nostre riu de l’or.

Potser en el passat va existir una forma de viatjar pausada, basada en l’aprofundiment cultural, en la descoberta, en l’empatia i en el bon gust. Un viatjar de privilegiats i minoritari. Són les imatges i els dietaris del viatgers de la Bélle Époque. Però, qui ens diu que aquests viatgers llunyans no arribaven a Egipte o a Grècia a ser servits i ser enredats a qualsevol basar de quincalleria?

06 d’octubre 2014

Amadeu Hurtado: Abans i després del 6 d'Octubre (Publicat al diari Ara)

A bans del sis d’octubre d’Amadeu Hurtado és el millor testimoni per conèixer la gènesi de l’episodi d’avui fa 80 anys. Advocat de la Generalitat en el conflicte sobre la llei de contractes de conreu davant el Tribunal de Garanties Constitucionals -un tribunal més polititzat que l’actual TC-, Hurtado va intentar resoldre l’assumpte entre els dos governs, mentre a Catalunya i a Espanya s’iniciava una escalada de tensió entre la dreta al poder i l’esquerra que veia perillar la República, que feia presagiar un xoc. Hurtado no se’n va sortir, però el seu dietari ja és un clàssic. I, darrerament, les plomes més assenyades de la tercera via hi apel·len sovint davant l’actual procés sobiranista. Alguns sospiren, fins i tot, per un “nou Hurtado”. Sóc reticent a deslligar un personatge del moment històric que va viure, però, davant l’ús sistemàtic de la seva figura, em sembla adequat aportar algunes idees sobre el pensament polític d’Amadeu Hurtado.


Catalanista i republicà, liberal, escèptic i afrancesat, don Amadeu és una de les rara avis més fascinants de la història política de Catalunya. Company de generació de Coromines, Cambó i Carner, abandona ben d’hora la disciplina del federalisme històric, i representant els sense partit forma part de la Solidaritat Catalana. Com a parlamentari és l’encarregat de presentar públicament allò que Joan Maragall defineix com L’Alçament : “ Repetiremos constantemente aquí, porque es verdad, una y cien veces, que somos representantes del pueblo; y vosotros, a pesar de oírlo, continuaréis juzgándonos como representantes de un partido. No somos realmente un partido que aspire a gobernar; somos un pueblo que aspira a vivir ”.

Hurtado es defineix sempre com a advocat, observa la política com un plet jurídic i, com tots els seus representants -d’Almirall a Maragall, de Prat de la Riba a Pujol-, concep el catalanisme com una forma de reformar Espanya. Al mateix discurs al Congrés no s’està de dir, però: “ Yo sé que no existe aquí quien pueda levantarse, como no se ha levantado hasta ahora en Cataluña, afirmando en separatismo; pero si lo hubiese en Cataluña, si lo hay, no os puede estrañar a vosotros, y no os debe estrañar, porque, si es posible que aun hoy llegue a la política el espirítu perdurable del Conde Duque de Olivares, ¿qué de extraordinario tiene que pueda resurgir en Cataluña el espíritu de Pablo Claris? ”
Però el catalanisme d’Hurtado no poua tant en la història com en la voluntat de futur: “L’esperança o la certitud d’una energia”, com afirma a les seves memòries. En la conferència L’actual depressió de l’esperit patriòtic i civil de Catalunya, pronunciada al CADCI l’any 1920, dóna forma a la idea: “Catalunya s’ha preocupat d’una manera exclusiva de veure respectada la seva personalitat, com una mena de patrimoni material susceptible de perdre’s si no se la defensa. Això, que és una debilitat, una llastimosa falta de fe en la força del sentiment nacional, ha donat a Catalunya un encongiment, un esperit casolà i recelós, que les generacions actuals no han lograt desvanèixer. [...] I sense haver formulat mai la pregunta de si la nostra personalitat reconeguda té un objecte com a factor de la vida universal, hem fluctuat entre submissions i rebel·lies des de l’origen de la nostra nacionalitat fins avui, fent exclamar a Voltaire que, essent Catalunya el poble més gelós de la seva llibertat, sempre ha sigut sotmès per un altre”.

Amic i assessor àulic del president Macià, conseller i diputat a les Corts Constituents, les conseqüències del Sis d’Octubre el toquen de prop: el seu fill Odó, tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, és detingut i empresonat. Com a advocat defensa alguns encausats, i s’implica en la petició d’indult per als comandants Pérez Farràs i Escofet, condemnats a mort. A l’exili es preguntarà ¿Cal revisar el catalanisme? : “Tota la potència, tota la cultura i tota la grandesa de Catalunya és un homenatge permanent al català desconegut que, en els intervals que li deixen lliures les nostres trifulgues, encara té ànima per a fer l’esforç de plantar una nova fita en el camí de la nostra ascensió”.
Tot això es pot trobar al llibre Pensament polític i social, recull de conferències, discursos parlamentaris i articles aplegats pel seu fill Víctor. Un text que pagaria la pena de recuperar. Potser només hi manca el darrer discurs d’Amadeu Hurtado. Un parlament de gràcies als Jocs Florals de Montpeller del 1946, clos amb una admonició memorable: “Una pàtria malferida no serà mai una pàtria morta”.