19 d’octubre 2014

La caricatura de Xammar (Publicat a Núvol)

L’Any Xammar culmina al Palau Robert amb l’exposició “Eugeni Xammar: el periodista que ens va explicar el món”, en reconeixement a la tasca que va portar a terme un personatge rellevant del periodisme i la cultura catalana. La mostra es pot visitar a la Sala 4, del 16 de setembre al 31 de gener. La mostra, que té com a comissari el periodista Joan Safont, està centrada entre els anys 1914 i 1945. El mateix Safont defensa avui Xammar de les simplificacions a què l’ha sotmès Lluís Bassets des d’El País.

L’any 1972, el mateix any que la periodista Montserrat Roig s’acosta a l’Ametlla del Vallès per entrevistar-lo i quedar fascinada per aquell “llop sentimental i escèptic”, Eugeni Xammar és dibuixat per Jaume Passarell. El ninotaire badaloní, antic company de redacció, no només signarà una caricatura en que el vell corresponsal no perd ni l’elegància anglesa ni el cigar de bon viant, sinó que el retratarà als seus llibres Homes i coses de la Barcelona d’abans i La Publicitat, diari català.
La setmana passada, Lluís Bassets, director adjunt d’El País, oferia una nova caricatura, fent-nos triar entre Agustí Calvet Gaziel o Eugeni Xammar. En un article propi d’un país binari com el nostre (on de cada cosa només n’hi pot haver o 0 o 1), Bassets contraposava el Gaziel “periodista del segle” i “sencer”, representant d’un “periodisme mirall”, d’aquells que “no pretenen res més que reflectir fidelment en les seves llunes la fisonomia del temps” amb un Xammar “periodista efímer, sense obra”, “bon corresponsal amb les seves cròniques informatives” no obstant, però símbol del “periodisme reflector” sempre “al servei de causes, idees o directament interessos. […] En definitiva, periodisme gustosament depenent i militant”. Xammar quedava reduït a un simpàtic gasetiller que deu la seva fama, no tan al seu efímer (?) periodisme –curiosa aquesta valoració– com a la seva condició de militant polític.
Crescut a la Barcelona fin de siècle, saltataulells d’educació autodidacte, aprenent d’idiomes, jugador de futbol, melòman i col·laborador de diferents publicacions, com La Tralla o El Poble Català, Eugeni Xammar, com Gaziel, fa la seva entrada definitiva al periodisme amb la Gran Guerra. Primer per a El Día Gráfico i, posteriorment, per a La Publicidad, Xammar farà de corresponsal a la capital britànica i viatjarà al front britànic, a França. Després de la guerra, Xammar s’establirà en un país del qual no coneix la llengua però que n’augura una gran possibilitat de notícies: Alemanya. Durant més de deu anys i per a diferents diaris serà un testimoni d’excepció de la degradació política, social i econòmica de la República de Weimar que va possibilitar l’ascens de Hitler. Un testimoni de gran valor recollit al volum L’ou de la serp, traduït i editat a Alemanya des de 2007.
Xammar fou, per davant de tot, un periodista. Així es definia en carta a l’escriptor Carles Rahola: “Ni escriptor ni, encara molt menys, publicista”. Tampoc prosista, ni intel·lectual, ni consciència moral. Simplement, periodista-observador des de Londres, París, Berlín, Moscou, Praga, etc. Una modesta consideració de periodista que no impedí que el desaparegut Jaume Vallcorba inclogués la seva obra –tant les memòries Seixanta anys d’anar pel món, com els diferents reculls d’articles i les cartes amb Josep Pla– en un catàleg on Xammar dialoga amb Stefan Zweig, Joseph Roth i d’altres testimonis de l’Europa d’entreguerres.
És cert que no ocultà mai el seu catalanisme de militant històric de la Unió Catalanista. Des de Berlín, als anys 20, amb Pla fan una entrada de cavall sicilià en el debat periodístic català, combatent la provincialització de Catalunya. L’any 31, demanarà el vot per Acció Catalana i es posarà a disposició del president Macià, com recordava Bassets. Tot i això, el seu esperit insubornablement crític el farà ser molt escèptic amb les possibilitats de la República, i a les pàgines del Be Negre farà sang contra pràcticament tothom, dels anarquistes als feixistes, de Companys a Cambó, de La Veu de Catalunya a La Vanguardia. Amb l’esclat de la guerra, i essent diplomàtic republicà, es posarà al servei de la legalitat, a pesar de tot. Liberal i antifranquista, condemnat i exiliat, el seu personalíssim compromís cívic el portarà al silenci. La pèrdua de contacte amb el lector i la crítica implacable tant contra la revista Destino –representant del “col·laboracionisme”– com contra Serra d’Or –publicació “monàsticoprogressista”– faran que Xammar quedi deslligat de la tradició periodística catalana, i encara avui als nostres dies sigui susceptible de reducció.
Intentar tornar a lloc les línies tortes d’una caricatura és sempre una feina ingrata. Ho he volgut fer amb Xammar. M’imagino que també ho serà fer-ho amb la caricatura de Gaziel, convertit en mera cita per Mariano Rajoy, en un article en català, publicat recentment a El País.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada