12 d’octubre 2014

Turistes, al capdavall (Publicat a Valors)

Des dels Jocs Olímpics de 1992, Barcelona ha esclatat com a capital turística. Visitants de tots els continents la situen entre les seves preferències, i en temps de crisi, la primera indústria de la ciutat ja és el turisme. Del turisme tots en vivim, se’ns diu resignadament, mentre cada vegada ens sentim més estranys a la ciutat. Una ciutat que cada vegada s’assembla més a un parc temàtic, disposada a satisfer i servir al passavolant, però incòmoda i, fins i tot, hostil al veí. És evident que en aquest estat, el malestar havia d’aparèixer un moment o altre, i aquest estiu hem estat testimonis de diverses protestes veïnals que venen a dir que ja n’hi ha prou de desgavell i descontrol. A priori se’n culpa als apartaments turístics, mentre el poderós lobby hoteler s’afanya a afegir-se a la denúncia, desviant l’atenció.

Però, no vull centrar-me en el tema barceloní sinó en el caràcter despectiu que ha adoptat el mot turista. O bé, l’argòtic guiri. El turista és observat com a representant d’una forma de viatjar adotzenada, d’usos xarons i vestimenta de poc gust, víctima de tots els hams i paranys de la picaresca, permanentment descol·locat, tot i que arribi a tot arreu com a cal sogre. Lloret, Calella, Benidorm, serien els ecosistemes i el ramat darrera el pastor-guia el seu hàbit natural. Japonesos, escandinaus, russos, americans, francesos, anglesos, alemanys, belgues o italians, tots al mateix sac del nostre punt de vista burleta.

El turista sempre és l’altre. És impossible reconèixer-nos en la caricatura del guiri, si ens creiem que nosaltres ens adaptem a la ciutat o al país que visitem a l’estiu, com a bons camaleons. Tant hi fa que anem amb la càmera penjada i la guia Lonnely Planet (O Trotamundos) a la mà. Tant és que ens fem selfies convulsivament o comprem els souvenirs més autèntics –“fets a mà” en factories de l’Extrem Orient. És igual que acabem comparant Times Square amb la Plaça Major de Vic, o el Taj Mahal amb Montserrat. No passa res si al tercer dia acabem enyorant el pa en tomàquet...

Desenganyem-nos, tots som o hem estat turistes seguint un guia que explica el que sap, el que pot o el que li dóna la gana. Hem picat, pagant la turistada al restaurant més pretensiós i immenjable on ens han seduït. Hem caigut en paranys, en timos i en compres innecessàries. Hem passejat per entorns on només ens hem creuat amb els nostres homòlegs, turistes d’arreu del món, sense passar de la superfície de la ciutat on ens trobem, mentre hem fet arrufar el nas al local que no es beneficia del nostre riu de l’or.

Potser en el passat va existir una forma de viatjar pausada, basada en l’aprofundiment cultural, en la descoberta, en l’empatia i en el bon gust. Un viatjar de privilegiats i minoritari. Són les imatges i els dietaris del viatgers de la Bélle Époque. Però, qui ens diu que aquests viatgers llunyans no arribaven a Egipte o a Grècia a ser servits i ser enredats a qualsevol basar de quincalleria?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada