18 de novembre 2014

Stefan Zweig i les biografies imperfectes

Stefan Zweig va ser un dels escriptors més populars de l’Europa d’entreguerres, especialment cèlebre per les seves biografies de Maria Stuart i Maria Antonieta, de Fouché o d’Erasme. Amb Emil Lubwig i André Maurois va conformar una tríada de prolífics retratistes de la vida d’altri, però la seva pròpia autobiografia, El món d’ahir. Memòries d’un europeu, ha acabat sent la més reeixida de les seves obres.

El món d’ahir no és només el drama personal d’un representant de l’elit cultural europea davant l’ensulsiada de la Belle Époque, d’un europeista davant l’ascens del totalitarisme nazi-feixista, d’un jueu assimilat que veu cremar els seus llibres en les fogueres ordenades per Goebbels, sinó també la crònica de l’escalada progressiva cap al suïcidi d’Europa, iniciada l’any 1914 i culminada simbòlicament amb la pròpia mort de Zweig, autoinfligida al Brasil el 1942, quan tot semblava presagiar la victòria de Hitler. Amb la Primera Guerra Mundial l’escriptor vienès observa el final d’una edat d’or en què la cultura i la civilització discorrien en cafès i viatges de punta a punta del continent sense necessitat de mostrar cap document. Durant la guerra, Zweig es va abocar a una campanya pacifista que el duria a l’exili, com el seu amic, el premi Nobel francès Romain Rolland, que des de Ginebra se situava Au-dessus de la mêlée de l’enfrontament europeu. Per al lector d’avui Zweig simbolitza com cap altre intel·lectual els valors de democràcia, civilitat, humanisme i antibel·licisme que han afermat el projecte europeu d’ençà de 1945.

Ara, si bé l’autor de Carta d’una desconeguda va acabar la guerra com a apòstol de la fraternitat europea, l’any 1914 no la va començar ben bé així. El món de 1914, publicat per Ela Geminada, ens mostra un Zweig nacionalista i admirador dels valors d’Alemanya, molt poc coherent amb el relat que ell mateix fa de l’època a les seves memòries. Enquadrat com a redactor als arxius de l’exèrcit austríac, Zweig va portar a term
e una breu però important activitat com a propagandista de guerra. Tal com escriu el prologuista de l’edició, el professor Antoni Martí Monterde, “la insistència amb què Zweig afirma en les seves memòries que, fins i tot vestit d’uniforme, actuava com un pacifista, forma part d’un relat que acaba creant un futur inexistent per a aquell passat quan era present, donant per fet el que no va fer-se o, si més no, va fer-se d’una manera molt diferent”.

La majoria de biògrafs de l’escriptor han passat de puntetes sobre l’activitat de Zweig en els mesos immediatament posteriors a la declaració de guerra, malgrat que els seus articles es van publicar a la Neue Freie Presse o el Berliner Tageblatt. A “Unes paraules sobre Alemanya”, tot un al·legat pangermanista, Zweig afirma: “El neguit d’Alemanya és avui el mateix que el nostre, la seva alegria és la nostra alegria, i cada soldat que lluita sota la seva bandera és un dels nostres”. O, en descriure la Viena de la mobilització -d’una manera tan diferent de com ho fa a El món d’ahir -, escriu: “Per res del món hauria volgut deixar de veure com aquesta ciutat, tan famosa per la seva alegria, en l’hora greu va trobar una noble i nova dignitat, un silenci que resultava més eufònic que la seva música de sempre, i una calma meditabunda que em sembla més valuosa que la seva alegre agitació habitual. Mai em va semblar tan digna de ser estimada, i m’alegro d’haver-hi pogut ser precisament en aquesta hora”. Fins i tot en l’ambigu comiat als amics de l’altre costat de trinxera, rememorat anys després com un lament, Zweig hi diu: “Ara ja no sóc el mateix que es reunia amb vosaltres, he canviat de dalt a baix i el que en mi és alemany inunda el meu sentiment”.

 Com diu Martí Monterde, “és necessari llegir Zweig, tot Zweig, llegir-lo doblement, per entendre les contradiccions, les paradoxes, perquè són les nostres, les de tots els europeus”. El mateix Zweig ja prevenia contra les biografies heroiques, tan necessàries -en paraules seves- des de Plutarc per a la formació de la joventut, però tan propenses a albergar la falsificació de la història. La fascinació que obnubila els clarobscurs del personatge és un dels riscos contra els quals s’ha de prevenir el biògraf si no vol escriure vies des saints. Les biografies imperfectes solen ser les més reals, vives i veritables, i, com la biografia de Stefan Zweig, també a casa nostra algunes biografies no podran obviar els passatges més controvertits, perquè és la imperfecció la que ens dóna la complexa i total dimensió de l’home.

15 de novembre 2014

La curiositat històrica (Publicat a Valors)

Cap a 1911, el pensador Eugeni d’Ors, cappare del moviment noucentista, començava un breu assaig amb les paraules següents: “Com el riure i com la paraula, la curiositat és pròpia de l’home. Un gos o un ximpanzé coneixen només obscurament els objectes que, d’una manera immediata, es relacionen amb les necessitats o amb els hàbits de la seva vida: cap temptació els porta als altres objectes que, de moment, no estan inclosos en l’angle de llur utilitat. Però un instint superior porta a l’home, precisament, amb més vivesa vers aquests objectes que, per un instant, li són inútils. L’home és un animal curiós”.

La curiositat és, doncs, una característica inherent a la humanitat (a l’home i la dona, òbviament) i ens diferencia de la resta d’éssers animal. Mare de les ciències –humanes i inhumanes–, motor del progrés i atzar de les més destacades descobertes científiques. A la curiositat, sovint ens la trobem en la forma més ingènua i frívola, com la més pura tafaneria. D’altres vegades, i més ben guiada ha comportat l’inici d’una carrera fulgurant i meteòrica en el món de l’acadèmia. Innata o adquirida, la curiositat també hauria de ser la pedra angular de la professió periodística i de la investigació sobre el passat recent o remot.

“Se topen els vostres amb quelcom de nou. ¿Us interessa tot seguit...? No ho cregueu pas. La curiositat no es “desvetlla”. –Ai de la curiositat que hagi de desvetllar-se! La veritable mai dorm. Tot interès és la continuació d’un interès... –Penso àdhuc que res de certa tanca allò de que la curiositat comenci en una determinada hora de la infantessa. Sospito que, quan les criatures naixen, ja ho fan per una curiositat– per l’esperit d’investigació...” havia escrit el mateix Xènius, uns anys abans, a La Veu de Catalunya.

La passió de l’arqueòleg, la dèria del medievalista, la il·lusió de de l’historiador o la obsessió del periodista deriven d’aquesta primigènia i innata curiositat. Amb els ulls sobre pergamins, esteles, restes ceràmiques, ossos o restes d’ADN, testaments, declaracions jurades, diaris personals, manuscrits o fotografies, les revelacions sobre els homes i dones del passat neixen d’aquest esperit d’investigació.

Gràcies a la curiositat hem pogut reconstruir el passat, acostar-nos cada vegada més, amb un zoom més precís als nostres antecessors en el pas per la vida. Però, malgrat les afirmacions decidides del Pantarca, a vegades costa de veure aquesta curiositat. No em sé explicar, per exemple, com un estudiós centrat en una preciosa recerca històrica, sovint altament especialitzada, pot obviar pistes ocultes en els textos en que treballa, pot deixar de banda noms que criden l’atenció com espurnes incandescents. Noms i dades que sovint et porten al lector fer-ne la genealogia completa, a discórrer pels viaranys més insospitats. Quan em trobo amb això, no puc deixar de pensar que, com diria el paleontòleg Eudald Carbonell, encara no som humans. O almenys encara no ho som del tot.