15 de novembre 2014

La curiositat històrica (Publicat a Valors)

Cap a 1911, el pensador Eugeni d’Ors, cappare del moviment noucentista, començava un breu assaig amb les paraules següents: “Com el riure i com la paraula, la curiositat és pròpia de l’home. Un gos o un ximpanzé coneixen només obscurament els objectes que, d’una manera immediata, es relacionen amb les necessitats o amb els hàbits de la seva vida: cap temptació els porta als altres objectes que, de moment, no estan inclosos en l’angle de llur utilitat. Però un instint superior porta a l’home, precisament, amb més vivesa vers aquests objectes que, per un instant, li són inútils. L’home és un animal curiós”.

La curiositat és, doncs, una característica inherent a la humanitat (a l’home i la dona, òbviament) i ens diferencia de la resta d’éssers animal. Mare de les ciències –humanes i inhumanes–, motor del progrés i atzar de les més destacades descobertes científiques. A la curiositat, sovint ens la trobem en la forma més ingènua i frívola, com la més pura tafaneria. D’altres vegades, i més ben guiada ha comportat l’inici d’una carrera fulgurant i meteòrica en el món de l’acadèmia. Innata o adquirida, la curiositat també hauria de ser la pedra angular de la professió periodística i de la investigació sobre el passat recent o remot.

“Se topen els vostres amb quelcom de nou. ¿Us interessa tot seguit...? No ho cregueu pas. La curiositat no es “desvetlla”. –Ai de la curiositat que hagi de desvetllar-se! La veritable mai dorm. Tot interès és la continuació d’un interès... –Penso àdhuc que res de certa tanca allò de que la curiositat comenci en una determinada hora de la infantessa. Sospito que, quan les criatures naixen, ja ho fan per una curiositat– per l’esperit d’investigació...” havia escrit el mateix Xènius, uns anys abans, a La Veu de Catalunya.

La passió de l’arqueòleg, la dèria del medievalista, la il·lusió de de l’historiador o la obsessió del periodista deriven d’aquesta primigènia i innata curiositat. Amb els ulls sobre pergamins, esteles, restes ceràmiques, ossos o restes d’ADN, testaments, declaracions jurades, diaris personals, manuscrits o fotografies, les revelacions sobre els homes i dones del passat neixen d’aquest esperit d’investigació.

Gràcies a la curiositat hem pogut reconstruir el passat, acostar-nos cada vegada més, amb un zoom més precís als nostres antecessors en el pas per la vida. Però, malgrat les afirmacions decidides del Pantarca, a vegades costa de veure aquesta curiositat. No em sé explicar, per exemple, com un estudiós centrat en una preciosa recerca històrica, sovint altament especialitzada, pot obviar pistes ocultes en els textos en que treballa, pot deixar de banda noms que criden l’atenció com espurnes incandescents. Noms i dades que sovint et porten al lector fer-ne la genealogia completa, a discórrer pels viaranys més insospitats. Quan em trobo amb això, no puc deixar de pensar que, com diria el paleontòleg Eudald Carbonell, encara no som humans. O almenys encara no ho som del tot.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada