25 de desembre 2014

Bon Nadal

“Als amics que vetllen en la nit i més que a ningú als col·legues, als seus germans, els sentinelles de totes les avançades en l’any de la Gran Guerra, saluda en la nit de Nadal, el Glosador”.
 

Eugeni d’Ors. 24 de desembre de 1914.


24 de desembre 2014

Nadal de 1914: un instant de pau

“Quatre dies a les trinxeres, quatre dies a la reserva. Els quatre dies a la trinxera han estat dolorosos a causa del fred i de la duresa del gel, però els botxes ens han deixat ben tranquils. El dia de Nadal, ens van fer senyals i ens van fer saber que ens volien parlar. Vaig ser jo qui es va acostar a tres o quatre metres de la seva trinxera, d’on van sortir-ne tres per a parlar. Resumeixo la conversa que després vaig haver de repetir, potser unes dues-centes vegades, a tots els curiosos que m’ho demanaven. Era el dia de Nadal, dia de festa, i demanaven que ningú tirés cap tret durant el dia i la nit. Ells mateixos asseguraven que no tirarien ni un sol cop. Estaven esgotats de fer la guerra, van dir-me, estaven casats com jo (m’havien vist l’anell de casat), no tenien cap diferència amb els francesos, però amb els anglesos...! Em van passar un paquet de cigars, una capseta de cigarretes de filtre daurat, jo els vaig donar Le Pétit Parisien a canvi d’un diari alemany i vaig tornar a la trinxera francesa, on ràpidament em van robar el meu tabac botxe. Els nostres veïns del davant van complir la seva paraula: ni un sol tret”.

Aquest és un dels relats de la Treva de Nadal, recollit en una carta del 28 de desembre de 1914 escrita pel soldat Gustave Berthier, professor d’escola primària originari de la Borgonya, a la seva esposa, amb la qual s’havia casat tres anys abans. Amb l’esclat de la guerra, Berthier va ser mobilitzat i des de Tunis -en aquell moment protectorat francès-, on s’havia instal·lat la parella, va haver d’anar a fer la guerra a les trinxeres del nord de França, des d’on va viure l’arribada del Nadal d’aquell 1914. La confraternització nadalenca al front occidental, iniciada la nit del 24 de desembre amb la Stille Nacht (Santa Nit) dels soldats alemanys, la sortida de les trinxeres franceses, angleses i alemanyes, l’enterrament dels morts, les ampolles i els dolços compartits, alguns testimonis gràfics, el pas per la barberia improvisada i, especialment, el partit de futbol entre jugadors de diferents nacions, va ser notablement recreada a la pel·lícula Joyeaux Noël de Christian Carion, amb el germanocatalà Daniel Brühl, el francès Guillaume Canet i la bellíssima actriu alemanya Diane Kruger, en aquell moment esposa d’aquest darrer. Últimament l’episodi del Nadal de 1914 ha tornat a l’actualitat gràcies a l’anunci nadalenc dels magatzems britànics Sainsbury’s que justament recrea l’episodi amb motiu del centenari de la Gran Guerra. Tot i el bon gust de la peça publicitària, la iniciativa no ha pogut obviar la polèmica: “Un gran homenatge o un anunci ple de cinisme?”, es preguntava l’edició digital del tabloide britànic The Daily Mirror, fent-se ressò de les crítiques per usar en publicitat un fet històric com aquest.

I és que de la Treva de Nadal ens n’emociona que, entre la devastació d’una guerra que tothom creia aviat finida i que a finals de 1914 tot just començava a fer sentir el seu carnatge, hi hagués un moment per a l’esperança, per a la humanitat, per als sentiments, per a la germanor. Que en aquell entorn infernal fos, en definitiva, anunciat el Nadal. I ens torba que, com el mateix soldat Berthier explica a l’estimada Alice, l’endemà, els mateixos soldats alemanys amb els quals havia intercanviat tabac i bons desitjos “es van adonar que ja no era Nadal: l’artilleria els va enviar uns quants obusos que van esclatar de ple a la seva trinxera”. De fet, aquella va ser l’única festa nadalenca dels quatre anys que es van escaure fins a l’armistici en què es van donar espontànies celebracions entre soldats dels diferents bàndols. A partir de llavors els exèrcits se’n van guardar prou de permetre escenes que poguessin comportar derrotisme o el qüestionament d’una guerra d’antiheroiques trinxeres que es va allargassar fins a deixar colpit un segle de conseqüències i desastres, en bona mesura determinant per la nostra actual geopolítica. Una guerra de la qual el soldat i mestre Gustave Berthier no tornaria, mort encara no mig any després d’aquell Nadal. Tenia 28 anys. Des de Barcelona, Eugeni d’Ors escrivia a La Veu de Catalunya d’aquell vespre del 24 de desembre de fa cent anys: “Als amics que vetllen en la nit i més que a ningú als col·legues, als seus germans, els sentinelles de totes les avançades en l’any de la Gran Guerra, saluda en la nit de Nadal, el Glosador”. Aprofito el bon desig de Xènius per desitjar un molt bon Nadal a tots els lectors de bona voluntat.

20 de desembre 2014

El fet de portar barret (Publicat a Valors)

Des que, ja fa cinc anys, em van fer la primera tanda de quimioteràpia i em va caure el cabell de cop, i fins ara, que la cabellera recuperada ja clareja i l’alopècia cada vegada guanya més terreny sobre la meva testa, he dut barret. Sempre que passava per la barreteria Ubach del carrer del Call me’ls mirava de reüll, i l’ocasió de la malaltia em va permetre l’excusa per comprar-me el meu primer Borsalino de fabricació italiana, d’ala curta i de color marró. Ara, aquest fantàstic company de viatge presta el seu darrer servei com atrezzo d’una exposició. Per suplir-lo, he triat la mateixa marca i el mateix model, però de color negre. Nou de trinca, encara rígid, d’un tacte suavíssim, e
m fa fins i tot un cert respecte posar-me’l i temo que una gota de pluja l’espatlli o una arruga el doblegui. A l’estiu, el Borsalino reposa i el substitueixo per un barretet tipus palla sintètic, d’ala curta i molt lleuger.

Ja no sé anar pel món amb el cap descobert. La closca se m’ha acostumat a anar ben resguardada. L’únic problema que em trobo és que el món ja no gira com ho feia quan els homes duien barret, bombí, canotier, gorra o boina, i sovint no saps què fer-ne del barret, ja que tinc per costum treure-me’l així que sóc sota cobert, una excentricitat en tota regla, ara que tothom va cofat per tot arreu i els professors es desesperen per fer entendre als seus alumnes que, a la classe, s’hi entra sense gorra de beisbol, no sé què fer-ne. La pràctica desaparició dels penja-robes de restaurants i cafeteries, com s’exclamava en Manuel Cuyàs en un article sobre la qüestió, afegida a la reducció preocupant de les taules, en pro del disseny més trencador, fa que sovint t’hagis de quedar amb el barret a la falta o, pitjor encara, perilli la integritat del preciós complement.

Tampoc puc negar que desafiar la moda que ha fet passar de moda el barret, o fins i tot fer-lo tornar com a paradigma vintage, vestir un barret de tall clàssic que no ha desaparegut mai de les botigues especialitzades, és una coqueteria molt bàsica que em puc permetre com a petita malícia épatant contra convencionalismes i uniformismes. No deixa de sorprendre’m, però, que passejant per Barcelona, esperant un tren a l’andana o fent temps per anar a fer el vermut, em trobo essent objecte de més mirades que si lluïs una cresta tenyida de blau elèctric, portés un estoc de bijuteria polinèsia al cos o, ara que són objecte de gran valor, m’hagués deixat créixer una barbassa de frare caputxí.

A vegades em diuen que tal dia tornarà la moda del barret, que m’hi avanço i fins i tot alguns m’envegen la seguretat al portar-lo i em confessen l’admiració per aquesta manca de complexes i em reconeixen una mena de vergonya que els fa que, tot i les ganes de comprar-se un barret, temen cridar l’atenció. Què voleu que us digui? Jo, quan comença a fer fred, agafo el barret, me’l cofo de gairell i li abaixo l’ala fins que queda ben aplanada, i així que passi l’hivern!

04 de desembre 2014

Rosó i la cultura de masses (Publicat a Núvol)

Diumenge, mentre un grup d’erudits, estudiants i passavolants reflexionàvem sobre el Noucentisme a l’immillorable escenari de l’eclèctic Palau Maricel de Sitges, Catalunya es preparava per la gran pluja que vaticinaven els àugurs meteorològics comprant a mans plenes el Disc de la Marató. Esgotat als quioscos i llibreries i número 1 en vendes a l’i-tunes, el disc del singularíssim i longeu programa benèfic és avui un dels més genuïns productes mass-mèdia català. Des de fa 10 anys, el disc inclou versions en català d’èxits internacionals per part de músics del país amb la participació de cantants en altres llengües que hi participen cantant en català. Això darrer no és massa original, ja fa dècades, en ple franquisme, alguns cantants italians com Rita Pavone, Gianni Morandi o Jimmy Fontana van versionar alguns dels seus èxits al bell llemosí. Pel que fa a la tria de melodies versionades pels músics nostrats, em va sorprendre –i no crec que fos l’únic– va ser la versió que Obeses –grup de la darreríssima generació del pop català– ha fet de la celebèrrima cançó Rosó, també coneguda pel seu nom original Pel teu amor.
Arnau Tordera, cantant dObeses
Arnau Tordera, cantant dObeses

A molts els pot haver sorprès escoltar aquesta nova interpretació, que com a bona versió, renova les emocions conegudes, d’un tema associat al sentimentalisme nacional, a la cursilada més ensucrada que feia emocionar als nostres avis. A mi, però, m’ha fet pensar justament en com aquesta aparent antigalla, cantada per Emili Vendrell tenia pels nostres avis el valor de recordar una època daurada que ells potser només havien pogut entrellucar.
‘Rosó’ va ser composta l’any 1922, com una peça musical de l’obra Pel teu amor, pel músic Josep Ribas i Gabriel sobre lletra de l’escriptor i periodista Miquel Poal-Aregall. Aquest darrer, a banda de prolífic dramaturg, va col·laborar al diari catalanista La Veu de Catalunya, d’Un enemic del poble, revista impulsada per Joan Salvat-Papasseit, i Catalunya Teatral i redactor de la revista Feminal, pionera del feminisme a Catalunya. Precisament, Poal-Aregall es casaria l’any 1930 amb l’escriptora i conferenciant feminista i catòlica bisbalenca Llucieta Canyà, autora l’any 1934 de L’etern femení, autèntic best-seller del que en podríem dir l’autoajuda de l’època adreçada a la dona, publicat amb pròleg de Josep Maria de Sagarra.
Llucieta quedà vídua aviat, i poc després de morir Miquel Poal, nasqué pòstumament l’únic fill de la parella. Però, és una dona, Rosó, la “filla” més coneguda de Poal-Aregall. Deslligada de l’obra en que havia nascut, aviat es convertí en peça obligatòria del repertori d’Emili Vendrell, la veu més popular la Barcelona dels anys 20 i 30, però sobretot esdevé l’exemple més paradigmàtic de l’arribada de la cultura de masses al nostre país, un fenomen que va tenir lloc, precisament, entre la Primera Guerra Mundial i l’etapa final del Noucentisme i la Dictadura de Primo de Rivera, tenint com a apogeu els anys republicans, segons Joan Manuel Tresseras, un dels seus màxims especialistes.
Són els anys d’esplendor dels teatres del Paral·lel, dels dàncings i el music hall, de la sarsuela catalana tossudament reivindicada pel director del TNC Xavier Albertí, de l’esclat del cinema amb pioners nostrats com Fructuós Gelabert, l’aragonès radicat a Catalunya Segundo de Chomón o Francisco Elias i esperits inquiets com Jaume Carner Ribalta que somiava en convertir Barcelona en el Hollywood català, de l’arribada de les noves modes europees i americanes, com el jazz, els còctels –que tindran com a temple, a partir de 1934, el Boadas– o la cocaïna, en que s’aferma el futbol com a esport de multituds –l’any que s’estrena Pel teu amor, el FC Barcelona del llegendari crack Josep Samitier també estrena l’estadi de les Corts–, juntament amb la boxa, i que es funden revistes de tarannà modern com D’Ací i d’Allà o Mirador, que conviuen amb moltes d’altres publicacions polítiques, informatives, comercials, satíriques, esportives o infantils.
Són els anys del cosmopolitisme barceloní (res a veure amb els records provincians de nostàlgics del tardo franquisme), quan Sagarra feia d’amfitrió a Barcelona del parisenc Francis Carco i del Conferentia Club d’Isabel Llorach rebia la visita del comte de Keyserling, de G. K. Chesterton o Paul Valéry, camí de la vila de Sitges, pionera amb S’Agaró del turisme al nostre país. Quan Carles Soldevila, precisament, explicava L’art d’ensenyar Barcelona i Stravinski s’enamorava de la sardana mentre dirigia al Liceu. Quan sota la batuta del conseller de Cultura Ventura Gassol s’esdevé allò que Enric Ucelay-Da Cal ha anomenat, un noucentisme de masses. Aquesta és la Catalunya que cantussejava Rosó mentre feinejava, als casinos, cafès i tavernes, que l’escoltava als balls d’envelat i a les vetllades teatrals o bé l’escoltava a la ràdio o a la gramola, tot sopant.
I és com símbol de la cultura catalana sentimental, mundana i decadent del seu moment, que Salvador Dalí, Lluis Montanyà i Sebastià Gasch atacaran “la psicologia de les noies (i els nois) que canten Rosó, Rosó” al seu Manifest Groc. Però tot això s’ho endurà cap al mai més la Guerra Civil. Emili Vendrell “El cantaire de Catalunya” serà processat per catalanista i maçó, i un cop passat el calvari legal del primer franquisme, es convertirà en la veu del record, de la nostàlgia, de l’espai de catalanitat que hi cabia en una cançó ensucrada i sentimental com aquella Rosó, un hit naif però representatiu d’un país a l’alçada del J’attendrai francès, de l’Oh, sole mio! italià o del Lili Marlennealemany. Per això la decisió, conscient o inconscient, dels Obeses de triar-la, precisament ara i avui, em sembla fascinant i encertada per una cultura de masses actual que es relliga amb la precedent.